Dedico aquest escrit a tots els professionals de l'empresa Duet Sports de Rubí,
per fer-me sentir-me bé cada dia. Gràcies.
Sento un fort neguit al meu interior, una baralla d’idees al cervell que m’impedeix concentrar-me. Em resulta del tot impossible aquietar el trasbals que arrossego des de fa hores provocat pels maldecaps del dia que he hagut de suportar amb cara alegre i desenfadada. La meva ment és nua de sensacions en aquest moment. Es troba bloquejada, sense capacitat de resposta. Una ràbia continguda, ira, i una mena de depressió l’omplen de forma absoluta. No puc més, i el meu cos ho evidencia amb manca de forces, mal humor i desesperació més que evidents.
Respiro fons mentre em preparo a consciència. Ha arribat el meu moment, el gran moment d’aquest etern dia: la fugida necessària als racons més íntims de la meva consciència esgotada. Se m’il·lumina un lleu somriure, tímid però cent per cent present. És l’agosarat símptoma de la placidesa, el més viu gest de l’essència de l’home. Un somriure envaït d’una gran fermesa i capaç d’eixamplar-me els pulmons de satisfacció. Aquest simple fet em reconforta mentre pujo les escales direcció a la sala de màquines. Sona música de fons, sempre la melodia perfecta, la vitamina més poderosa per a la tonificació integral de tot el cos. Al meu cervell s’encén el ritme del silenci que ha d’omplir els minuts més vitals del dia que ara recomença.
Cares conegudes, encaixades de mans i algun petó fortuït són la mostra del benestar que sóc a punt d’experimentar. Respiro fons. Començo a sentir-me bé, un alè de vida s’introdueix per les meves venes. Estic cansada però no temo el dolor ni la fragilitat de les meves cames. M’espera una gran recompensa i corro excitada a cercar-la.
El meu cor em crida, se sent fort, batega. S’omple d’energia a cada moviment que prenen els meus músculs, guiats per la música que els fa de partitura. Fa un moment em mancaven les forces, m’empetitia pensant en l’esforç que hauria de realitzar. Ara, però, això no importa. És el meu cervell qui mana, qui pren les regnes i em dicta els passos que haig de seguir per arribar a l’objectiu. M’activo immediatament.
I segueixo el ritme de la música. L’escalfament m’arriba suau i penetrant, com una sotragada neta d’energia. La suor em comença a mullar i em provoca una gran sensació de placidesa. Amb el cos emperlat substancialment per l’esforç, la sento córrer pel meu front, pels meus llavis, per l’escot, i pels braços ja xops per complet a la meitat del temps establert. No em cal la tovallola perquè necessito el contacte d’aquest líquid amb el meu cos per reconèixer l’èxit dels meus moviments. Somric ara amb determinació i em vénen unes ganes immenses de cridar d’alegria.
M’adono del cansament. L’assumeixo però l’evito. L’abandono. No li permeto l’entrada als meus pensaments. Tanco els ulls i viatjo a través de la percepció de les sensacions agradables. Només penso en el plaer que aquest benefici em reporta. Sóc feliç veient també el teu esforç. Ets gran quan el persegueixes, i ets més sublim encara quan l‘assoleixes, a la teva manera, al teu ritme, fent el teu esforç, només teu.
I m’arriba una sensació estranya de seguretat, de confiança, de força. Ara sóc més jo que mai. He assolit el poder de retrobar-me amb mi mateixa, amb el meu jo més profund sense necessitat de cap altra ajuda. Ara la música m’arriba plena, brutal, i em contagia les ganes de continuar endavant, sense necessitat d’atura. Sóc invencible, lleugera i petita davant la immensitat que he aconseguit amb la teva ajuda. Es deté el temps i només hi sóc jo amb els meus pensaments en blanc, quiets, inerts i aquesta sensació exacta de ser viva, més que viva. Aconsegueixo la tan desitjada pau interior, la placidesa, l’èxtasi.
