Molts dies.

Ja fa uns quants dies que dormo sola, observant el cel per si amenaça tempesta o, en canvi, podrà sortir el sol l’endemà.

Ja fa uns quants dies que només hi ha silenci al meu voltant, mirades perdudes, passes sorolloses que es perden camí enllà, que no retornen perquè s’esvaeixen amb la indiferència de la solitud.

Ja fa uns quants dies que no tinc els teus petons ni les teves abraçades de sempre, perquè ara ets tu qui ha decidit perdre el nord i acomiadar-te de la poca tendresa que ens quedava.

Ja fa uns quants dies que gairebé no sento res de res perquè el món no és món sense el teu perfum ni la teva presència única, encara que no t’ho digui ni ho expressi amb els gestos sincers del meu cos.

Ja fa uns quants dies que no et penso, ni et desitjo, ni t’enyoro.

Ja fa uns quants dies que he après que sóc sola davant un món d’incomprensió, d’intolerància i resignació que jo sola no puc salvar. Només hi podem sobreviure, doncs.

Ja fa uns quants dies que sé que això no és la fi del món, però sí el final d’un bell somni.

Un somni que ja ha durat massa dies, molts dies, però que ara ja s'ha acabat, per sempre.

Bogeria.

Amiga,

ja no puc mes. Sento que la meva vida es perd esperant moltes coses. Ja no ho puc suportar mes. Em tornaré boja i tu ho saps tan bé com jo. Em coneixes ja massa. Sóc de temperament dèbil, pateixo depressions i motius en tinc, no pensis. Hi ha gent que em pren massa el pèl, s’aprofiten de la meva condició servicial i atenta amb tot allò que m’envolta, i em sembla que ja n’hi ha prou. Sóc jo!! Sembla que la gent no s’hagi assabentat encara, i aquest fet em dol, i molt. N’estic farta dels oportunistes i de la gent que es penja les medalles a costa de l’esforç dels altres. No hi ha dret. Tenies tota la raó quan m’aconsellaves que em valorés més. Ara estic patint les conseqüències, sóc una beneita, però una beneita que té bon cor.

Tu saps les dificultats que tots tenim per sortir endavant professionalment perquè tu mateixa n'has patit les conseqüències. Les dones més que els homes, però, tot i que hi ha dones que trepitgen altres dones i tu saps molt bé de qui et parlo exactament. No vull pas dir el nom perquè em bull la sang, massa i tot, ara. Estic rabiosa, avui. Això ja és massa. Em sento més perduda que mai.

Però aquest no és l’únic problema que m’assalta el pensament a aquestes hores de la nit, ni de bon tros!!! Apareix aquesta merda de soledat que m’envaeix sempre. Com dimonis me la podré treure de mi, eh? Digues, necessito el teu consell, em vénen unes ganes immenses de morir-me i acabar amb aquest patiment. Sí, ja sé que tu també et sents sola, que no suportes que l’Aleix t’hagi deixat, però almenys pots fer el que et vingui de gust, ets ben lliure de la teva vida. Jo em sento terriblement sola, presonera dels meus somnis, incompresa, lligada a un futur del tot incert tenint, com tinc, algú amb qui compartir la meva vida, i això no entrava en els esquemes mentals que em van inculcar sobre l'edat adulta i el matrimoni. No. La culpa és de tots nosaltres, i jo no puc prometre la felicitat eterna a la meva filla, com si fóssim dins una història de princeses, no. No la puc pas enganyar amb aquesta mentida tan grossa que hem anat perpetuant al llarg de la història, si us plau! I d’aquí en vénen les frustracions que patim les dones, oi? Només les dones? I ara...!!! Mentides, tot són mentides, mentides de bogeria!!

Pensar que per culpa d’aquesta societat, d’aquests condicionaments que regeixen els comportaments humans, jo haig de reprimir la meva manera de ser en l’actualitat, la meva vitalitat, el meu tarannà senzill, espontani, vital, apassionant i tornar-me una dona agre, trista, rancorosa, fins i tot estúpida, per evitar-me més maldecaps, quan odio totes aquestes virtuts, tots aquests adjectius que caracteritzen els éssers humans! No vull la falsedat, no vull les aparences, no vull la hipocresia ni la supèrbia. No les vull ni per a tu ni per a mi, aquest no és el meu esperit, perquè jo tinc molt clar allò que vull ser i allò que vull aconseguir, mal que els pesi a tots, dimonis, començant per aquella bleda que t'he esmentat abans i acabant amb...!!! Millor, callo, que em bull una altra vegada la sang, veus?

Si, ja sé que sempre m’estic queixant i que hauria de prendre una decisió amb la meva vida, però no sé quina ha de ser la meva vida d’ara en endavant. Quan ja no hi ha somnis, quan ja no hi ha objectius que acomplir, de la mena que siguin, quan no esperes que ningú accepti els teus reptes i t’acompanyi en el camí... quan tot això passa, et sents sola davant el món, molt sola, sola davant el dolor de la mateixa inexistència i llavors, només llavors, és quan creus que sola véns al món i sola te n’hauràs d’anar, i potser quan més aviat, millor. Sola amb aquests pensaments encara que els vulgui compartir, avui, amb tu, en aquest silenci de la nit fosca, amb tu que no sé si encara escoltes aquestes paraules perquè ja fa molt que et perderes per un món ple d’al•lucinacions, quan eres l’única persona en qui confiava i realment estimava.

Avui, més que mai, t’enyoro molt, amiga, no saps com. Sense tu el meu món interior es fa inintel•ligible, perquè la teva intel•ligència aconseguia reconstruir els meus petits bocins de vida. Eres el meu consol i sé que en algun lloc d'aquest món potser tu també m'estàs escrivint una carta demanant-me l'ajuda que no et vaig poder donar a temps. Miro el correu per si de cas, però ja no puc esperar més, amiga. Ja no tinc forces, l'espera se m'ha fet massa llarga. Estic sola, davant la bogeria.

Un altre que no m'agrada.

Semblava un dia maco però en realitat no l’era, no. Hi fallava alguna cosa, sempre manca alguna cosa, sempre hi ha aquell petit detall que no escau, que es troba fora de lloc i que et neguiteja fortament les vísceres. No ho suporto més. Ho he suportat tota la meva vida i ara que sóc més forta, i potser per això em manquen les forces, he arribat al límit de les meves possibilitats. S’ha acabat. M’ha arribat el fort convenciment que no sóc ningú per dirigir la teva vida. M’ha arribat la certesa que tu i jo som dues ànimes solitàries sense cap punt en comú, desertes en el nostre bategar com lliures en el pensament. La teva indiferència m’aclapara, em destrossa viva cada minut que passo al teu costat, i aquesta constatació és fruit de la més viva soledat que sento avui mateix davant la teva persona. Tot al meu voltant es tenyeix d’una grisor tancada que amb prou feines deixa pas a la llum de l’esperança, ni al verd del premi a un esforç que ara per ara no és sempre reconegut. No sóc pas ningú per dir-te què has de fer ni que has d’intentar salvar en aquesta existència teva. Només tu ho has de saber, només tu tens la clau d’aquesta  tranquil•litat que en aquest instant ens manca. Jo ja he perdut l’oremus i em manquen les forces. No et reconec. No ets tu. Ets un altre, un altre que no m’agrada.

Rocío Ávila, Rubí, 25 d'abril de 2010

Cinc-cents euros!!!

A la Pasquala, amb carinyo.

Havia sortit d’hora a fer uns encàrrecs com feia sempre tots els primers dilluns de mes, però anava sola. El seu marit ja no hi era. Era mort, i ella s’entristia pensant en els bons moments que havien passat plegats quan sortien del banc de cobrar la pensió i marxaven a fer un suís a la granjeta del carrer Pi i Maragall. Era el seu costum, però ara no li quedava més remei que recolzar-se en el seu bastó vell, creuar els dos carrers que la distanciaven de l’entitat bancària, i esperar el seu torn.

Aquell dia no es trobava massa bé. Ja era prou gran per anar sola a fer aquest tipus de tràmits, i li venien al cap les paraules del seu fill únic quan li deia que s’esperés a què sortís de la feina i anés amb ella a fer aquestes gestions. Però no volia reconèixer que el necessitava. No era imprescindible, es deia, i sempre marxava sola, amb la seva bossa sota el braç, aquelles passes tranquil•les i cautes, i les ulleres ben netes, per si de cas.

No tingué cura en observar si algú la seguia com havia fet en altres ocasions i, així, obrí la porta del banc, entrà, esperà la poca cua que hi havia, i demanà cinc-cents euros a l’empleat que, somrient, la mirava amb gest pacient. Guardà els diners al moneder, el ficà a la bossa, s’entretingué una mica arreglant-se l’abric, i es decidí a sortir tot d’una amb la intenció de comprar el pa i unes quantes verdures a la botiga on ho havia fet tota la vida, la del seu amic Adrià.

De sobte, sentí un punyal humit als seus ulls que la deixà cega i desorientada sorprenentment. No sabia on era, què passava, què faria... uns joves l’agafaren pel braç i la calmaren dient-li que no s’espantés, que l’ajudarien. Notà com la transportaven, com caminaven una mica precipitadament per carrers que desconeixia, perquè eren silenciosos, i en un moment donat sabé que es trobaven en un carreró petit del barri de Gràcia per la fortor dels pixats que la molestaren fulminantment. Sentí les veus de les persones que eren amb ella... sentí com li agafaven la bossa i li demanaven els diners, que dónde está la pasta, señora, que está sorda?, li deien. I remenaven per la seva bossa, i ella que no hi veia res de res, i de sobte una corredissa que la deixà encara més sola, perduda, desesperada, amb un neguit que no sabia ben bé com es trauria de sobre, i unes ganes de plorar boges, boges. Amb l’ajuda de les seves tremoloses cames caminà com pogué fins a un espai més transitat, més sorollós, fins que es trobà amb el seu amic Adrià, el verdurer, que l’abraçà, l’asserenà, i la portà al servei d’urgències més proper i a la comissaria de policia per fer la corresponent denúncia.

Aquesta dona, agredida, no té esma de sortir de casa, i aquests agressors continuen assaltant els carrers sense cap impediment legal que els ho prohibeixi. En la seguretat de casa seva, ella pensa en els ulls d’aquests malparits que són incapaços de veure la societat que estan construint amb els seus delictes. Però cinc-cents euros pelats sí paguen la pena.

Rocío Ávila, Rubí, 27 de març de 2010

No et dic adéu, encara.

No puc oblidar aquell neguit que em deixares l’única i darrera vegada que et vaig veure. No et conec, no sé el teu nom, no sé d’on ets, on vius, què fas i què pretens en aquesta vida. Sóc una analfabeta total de la teva existència, però el sentit comú em diu que saps transmetre comprensió, tendresa i esperança. Els teus ulls m’ho digueren un assolellat dia del mes d’abril i ja no ho he pogut oblidar mai. Llavors era una dona perduda, solitària, abandonada, necessitada... d’uns ulls com els teus, d’una mirada dolça acariciant tot el meu ésser i tota la meva presència. Avui, sóc una dona refeta, confiada de l’esdevenir i joiosa de les il•lusions que encara em pot oferir la vida.

Justament quan desaparegueres rere el tancament de portes del vagó de tren, les nostres mirades es creuaren camí de Vallvidrera. Ara penso que t’hi vas estar una estona mirant-me, però no en vaig ser conscient i em penedeixo, realment, del que no va ser però podria haver-se esdevingut. Potser ara no tindria tants dubtes si m’hagués arriscat a intercanviar unes paraules amb tu, o igual s’hagués trencat aquesta màgia que ara em queda com a record. En tot cas, no sé si és convenient que ara em debati qüestionant-me la teva identitat. El que sí sé del cert és que alguna cosa en el meu interior canviares aquell dia. Un alè estrany, però nou, s’obrí en el meu cor i ara m’és impensable deixar d’acceptar-ho. Sona estrany, però tu trasbalsares la meva persona, sencerament.

Quan fugires amb aquell senyal d’interrogació als teus ulls, una excitació insòlita s’apoderà de mi. Em vaig sentir terriblement neguitosa, com si m’hi anés la vida en recuperar-te de nou, i com si t’estigués perdent abans, fins i tot, de tenir-te. Desitjava abraçar-te, fortament, i acariciar la teva pell jove, amb ardor, però amb una certa paciència, també, i potser per aquest motiu la tristesa m’embargà quan aquest pensament m’assaltà per primer cop desprès de la teva absència i ho vaig haver de reconèixer. No m’havia plantejat mai una relació d’aquesta mena, amb un ésser desconegut a qui amb prou feines podria reconèixer una altra vegada si m’hi hagués de topar de nou, però sé que la teva mirada no la podré esborrar ja mai més del meu cervell. Vas ser tan impactant que vaig restar sotmesa a la teva memòria durant uns quants dies. Encara ara aquestes línies són el record de la teva ferma petjada en el més profund del meu cor. Sóc una dona madura, però jove i alegre alhora, i fou una dona, també, qui m’oferí el més gran sentiment d’acollida que mai cap persona m’hagi ofert en el món. No oblidaré mai l’agradable sensació de seguretat, de plenitud, d’immortalitat que vaig sentir aquell dia que amb els teus ulls t’obrires plenament al més obscur de la nostra existència. Tornaria a buscar-te allà on fossis per demanar-te, per sempre més, que tornis amb mi i no marxis més del meu costat.

Rocío Ávila, 22-3-10 

La ilusión de volverse a mirar.

Había pasado mucho tiempo encerrada en su mundo, ocupada en atender las necesidades de los demás para darse cuenta realmente de las suyas escondidas en un rincón.  Había derrochado tanto tiempo con sus responsabilidades familiares que su pobre alma se arrastraba suplicante pidiéndole clemencia y algo de descanso para cubrir las pequeñas dosis de calma que el cuerpo necesita, sin más. Se había dado cuenta de repente que la vida había huido de su lado temerosa, incapaz de regocijarse en los juegos que a su tierna edad podía aún llegar a saborear al lado de personas vitales y llenas de amor, que seguramente, ahora lo veía, circulaban a su alrededor.

Esa reflexión le llegó en el momento en que se había detenido cautelosamente a contemplar todo lo que la circundaba. Nunca había puesto los ojos en nadie que no fuera su marido, aquél hombre cuarentón que regresaba todos los días a casa para refugiarse en su mando televisivo y su buche de coca-cola listo para tomar. No había sentido curiosidad por saborear aires nuevos llegados de más allá. No había alcanzado la necesidad de luchar contra la monotonía de una vida sujeta a unas normas sociales a veces difíciles de llevar. No le había llegado la certeza del fin del amor, del fin de una corta existencia conyugal cargada de sucesos pero obsoleta en caricias y designios de amor. Por eso la revelación le pareció intrigante, la dejó en suspense largo rato, quedando totalmente atrapada en sus raíces más profundas.

No hacía mucho que los hombres eran hombres sin más, sin ningún complemento añadido a su existencia. Pero en ese fugaz instante en que todo le pareció tan evidente, la naturaleza del ser humano se le antojó sencilla y clara como la gota más cristalina de nuestro torrente interior. Y entendió que había dejado pasar el tiempo absurdamente, que aún le quedaba mucho trecho por andar y supuso que aún estaba a tiempo de mostrar todas sus agallas y deshacerse de esa lacra que le impedía ser mujer, ser persona ante el mundo que la juzgaba, soñando con ser al fin libre de sus deseos y sus ganas de vivir.

Fue el semblante de David el que la hizo despertar. Nunca antes había reparado en otra presencia masculina que no fuera la de su hombre, nunca antes nadie la había observado al andar, nunca antes un hombre la había interrogado con el silencio como lo hacía él. Pero ese fugaz descubrimiento era el fruto prohibido que nunca debía probar. Le era del todo vedado porque su amor estaba depositado en otra persona, no era suyo ni lo sería nunca pero ya se sentía para siempre atrapada en sus garras inocentes de amistad.

David no tomó cartas en el asunto aunque seguramente no eran en vano los pequeños gestos que le dispensaba las pocas veces que se llegaban a encontrar. Nunca antes la había mirado tan abiertamente, casi con el corazón en la mano. Nunca antes nadie le había preguntado sutilmente cómo estaba con aquél silencio encerrado en sus negros ojos. Nunca antes nadie le había agarrado fuertemente del brazo para señalarle su complicidad. ¡¡¡Y ahora echaba tanto de menos acercándose a ella!!! Nunca antes había esperado a nadie tanto tiempo, para simplemente desearle un buen día o intercambiar una simple sonrisa de ilusión y amistad.

Pero allí estaba ella, ansiosa de verse correspondida por ese extraño ser abrumado por sus problemas laborales, sus hijos y sus cuentas bancarias. Sabía de sus aficiones, de sus intereses, aunque pocas cosas le había mostrado él que ella no hubiera descubierto por sí sola. Temía la presencia de su mujer, enigmáticamente silenciosa ante unos gestos que aunque tímidos podían ser apreciados por terceras personas incluso antes que él. Ese era el terrible destino que la acompañaba: saberse atada a alguien incapaz de poderle corresponder. El amor es así de cruel en ocasiones. Y en ese preciso instante era tremendamente injusto con Raquel.

En una única ocasión le invitó a tomar café. Aprovechó que se encontraba indispuesto y no había acudido a su trabajo para hacerle ver la necesidad de verse por unos asuntos relacionados con la publicación quincenal de la revista de la Asociación de Vecinos del barrio en el que ambos residían. A ella se le daba bien escribir y él era todo un experto en materias informáticas por lo que ese proyecto los vinculaba de alguna manera, casi sin darse cuenta.

Sin dudarlo un instante se atrevió a sentarse junto a él en la pequeña mesa del bar que ocupaba la plaza principal del pueblo. No sabía muy bien de qué manera iniciar la conversación que con tanta urgencia debían llevar a cabo. Él la miraba impaciente. Ella sonreía algo nerviosa. Y empezaron a hablar, primero de cosas sin importancia para llegar finalmente al centro de interés que les había reunido en aquél lugar.

En el transcurso de ese corto rato que pasaron juntos Raquel intuía las miradas de David. Notaba cómo furtivamente él desviaba su mirada para observar con cierto detenimiento la estrechez de su camiseta y el susurro de un escote que dejaba respirar un poco el nacimiento de sus bellos pechos maduros. También él se percataba del coqueteo seductor que ella intentaba transmitir, con esos bellos ojos maquillados, con esos labios ligeramente humedecidos por el suave roce de una lengua necesitada de un beso mortal, y sobretodo por sus manos algo inquietas, que tocaban sus pelirrojos y finos cabellos sin cesar y revolvían en el estómago de cualquier hombre sediento las ganas de alcanzar el deseo siempre presente en los cuerpos sin amar.

Sus palabras no fueron señales hasta que ella introdujo su mayor pesar. Sentirse algo alejada del mundo real, del mundo que la atrapaba y le dejaba como embobada, sin apenas ilusión ni ganas de llorar. Él la entendió muy bien y afirmó sentirse identificado con ese, su pesar. Y ese secreto los unió en silencio, aunque él no tuviera ni idea en realidad del sentimiento que ella cobijaba en su interior, día tras día, sintiendo una pena intensa cuando no lo veía al despertar.

Y así pasaban los días, ella soñando con sus ojos y él olvidándose de ese bar. Separados por sus vidas, cada uno en su lugar, los deseos olvidados volvían a la mar cuando por casualidad de la vida se volvían a encontrar. Y en ella se encontraba el aliento cuando lo veía respirar. En ella el silencio se rompía con el deseo de volverlo a abrazar, a abrazar con la mirada y con ese diálogo de antes de comenzar.

Rocío Ávila, Rubí, 7/6/2008