L'enveja.

Em resistia a fer les tasques domèstiques. Les odiava, no hi havia remei, i quan sorgia la vergonya, la pesantor que la meva deixadesa conformava a casa meva, em lliurava com una descosida a fer tot allò que no havia fet en mesos, en anys, potser: posar vint rentadores per hora, fer la neteja de tots els vidres amb salfumant, buidar, i omplir de nou, armaris de la cuina plens de cucs i llaunes caducades, desar en una bossa a part aquella roba que ja fa massa temps que fa nosa a l’armari de la canalla, etc. Aquesta situació era desesperant. Envejava la meva amiga Dolors, tot el dia amb el drapet a la mà. Envejava la meva cunyada Maria, andalusa, que tenia la casa més lluent que s’hagi vist mai al món, però també haig de dir que jo no era l’única que actués d'aquesta manera. Tenia amigues que també deixaven les coses per a l’últim dia i feien només allò justament necessari, vaja, imprescindible en el dia a dia, i no per això vivien traumatitzades. La Mariló n’era un bon exemple, i sempre em deia amb aquella veueta fina, delicada: a prendre pel cul la neteja, nena!! Nosaltres som dones modernes, ocupades en altres tasques molt més interessants que veure fulletons i estar-nos amb el llevataques a les mans!! I és clar que tenia raó, i molta, però sempre tenia aquella impressió, aquella mena de culpa, que alguna cosa feia malament, que el meu home de segur que, en el fons del fons, em retreia –encara que no m’ho digués- que no fos una mica més neta, que no m’ocupés una mica més d’endreçar-ho tot, de tenir sempre a punt la roba, el dinar, la roba planxada... i em penedia, em sentia culpable, per tot això, d’haver nascut dona, vés per on!!!

A sobre hi havia aquella vitrina, aquell armari tancat amb pany i clau que em martiritzava tant. Era un lloc fosc que no m’atrevia a obrir mai, que només destapava quan s’acostava el meu aniversari, perquè tot el que allà s’amagava eren regals del Maurici, regals que no havien estat ben acceptats i, per aquest mateix motiu, havia d’amagar, de la manera més completa. Les meves amigues, però, es delien per veure’l, sempre que podien, i per això em visitaven tot sovint. Es morien de ganes d’obrir-lo, no entenien que em sentís realment ofesa pel munt d’aparells que aquell insòlit recinte emmagatzemava, i havia de suportar, amb cara de resignació, els afalacs i criteris d’unes dones que ja voldrien un home tan assenyat com el meu. Per favor!! Això sí que era vergonyós!!! Només pel fet que ell, ELL, s’hagués dignat regalar-me, en els quasi vint anys de matrimoni que portàvem junts, els utensilis més moderns i necessaris per fer-me la feina domèstica més agradable. I un pebrot!!

Tot va començar quan em va regalar el centre de planxat. En un primer moment em va fer il•lusió, si tenim en compte que jo, el que es diu passió per la planxa, no en tinc, gens ni mica, i com que allò treia molt vapor i lliscava tan bé, doncs em va semblar que em faria aquesta tasca més fàcil i agradable. Però no, aquest somni va durar uns quants dies, només, i després em van venir ganes de planxar-lo a ell, mira el que et dic. Hagués desitjat un altre regal per al meu aniversari, perquè d’aquesta manera el missatge subliminal que jo rebia era “nena, planxa més; ara no tindràs excuses amb aquesta meravella d’invent”. Un fàstic, doncs.

Després vingueren els aparells útils per cuinar, o per fer coses a la cuina com la bàscula de cuina (per pesar els aliments, potser una indirecta?, després vaig veure que sí!!), la batedora (ja en tenia una, ara ja són dues!!), la cafetera elèctrica (quan a mi sempre m’ha agradat més el gust que té el cafè fet a la cafetera de tota la vida), l’exprimidor (quan a casa meva ningú ha pres un suc de taronja en sa vida!!), la fregidora (només de pensar que després he de netejar tot el greix que hi ha per dins, ja em canso; continuo fregint les patates en un perol com s’ha fet tota la vida), la liquadora (està intacta des del primer dia que la vaig veure, no s’ha estrenat encara), la picadora (aquesta sí que l’he feta servir, ja era hora, no?, ho reconec, es pot dir que és de les coses que més m’ha solucionat la vida, però això fins que el Mercadona va posar a disposició del client la carn per les mandonguilles, preparada ja per fer les boletes, fregir-les i tal i qual); la sandvitxera, la torradora, l’aspirador, el raspall de dents elèctric, la bàscula (de nou) però aquest cop la de bany, que no sé per què té aquest nom, més aviat hauria de ser la bàscula dels disgustos, perquè quan hi puges els quilos es fan evidents i no fas més que observar si l’aparell falla per alguna banda, o si és que ets tu qui t’has passat últimament amb els dolços i els entrepans. Ah, i la depiladora, renoi quin mal que fa treure’t els pèls amb aquest aparell, i el microones, l’assecadora, la rentadora, la vitroceràmica... en fi, ja sabeu de què us parlo, oi? Tot, absolutament tot, hi és a casa meva, i per això sóc la dona més envejada del meu barri... demanen torn i tot pel préstec domiciliari!!

Doncs justament tot aquesta nòmina d’estris elèctrics són els que el meu bon home ha anat dipositant en l’armariet dels aniversaris amb tota la bona intenció de fer-me la vida de mestressa de casa més còmoda. I jo, mentrestant, no faig altra cosa que esperar que arribi, de nou, el dia del meu aniversari per veure quin altre invent ha rescatat del Carrefour, o de Déu sap on, per complir amb aquesta data. Una injustícia, si veiem aquest gest seu com un signe més del masclisme que impera encara en aquesta societat, o del poc interès que la meva persona desperta en ell, una de dues.

El cas és que em trobava observant aquest armariet la nit abans del dia fatídic. Tenia els budells regirats. Havia fullejat els catàlegs d’electrodomèstics dels grans centres comercials per veure què hi mancava a casa meva, més que res per fer-hi forat, ja m’enteneu. I esperava, amb una certa il•lusió encara, que aquest cop el regal fos del tot diferent, no sé, una invitació a sopar, una sessió de massatge, un viatget baratet, un ram de flors o una planta, això senzillament, o un petó, sí, un gran petó fet amb carinyo, amb molt d’amor. Vaig tancar els llums i vaig dormir pensant en tot això mentre el Maurici somreia en els seus somnis nocturns.

Ell sempre matina més que jo, és un altre dels meus defectes, que sóc dormilega, i per aquest motiu té per costum deixar-me el regal d’aniversari a sobre de la taula del menjador. Quan m’hi he llevat no hi havia res, allà, i m’he quedat un pèl capficada. Ostres, igual aquest any sí que hi ha sorpresa!! He fet cafè amb la meva cafetera italiana d’acer inoxidable de tota la vida, he planxat els uniformes de la canalla amb una planxa que no és el seu centre de planxat, he torrat el pa a una planxa que faig servir per aquestes coses, he estès la roba que tenia pendent del vespre a l’estenedor que hi ha al meu balcó exterior, i he preparat tot allò estrictament imprescindible per tenir els nens a punt per la seva anada a l’escola. Quan els hi he deixat, he tornat a casa ràpid per veure si hi havia cap novetat.

No ha estat així. No hi havia ni un trist missatge al mòbil, ni al correu electrònic, ni al telèfon fix de tota la vida. Increïble! No m’ho puc creure!! Ara sí que em té del tot parada. No es deu haver recordat del meu dia?

I de sobte truquen a la porta. Despenjo el telèfon de l’intercomunicador. Veig que és un treballador de correus que porta un paquet. Ja està!! Ara sí que l’ha fet bona!!! Espero neguitosa que el pobre home vingui en l’ascensor amb una caixa ben gran i voluminosa –segur, ha de ser així-, i m’aixafo quan el veig entrar amb un petit centre de flors seques i una tarja. Bé, no em puc queixar –penso-, almenys ha estat original, o diferent, sí, aquesta és la paraula. I m’acomiado del de correus amb la ment posada en aquest sobre que ara tinc al davant. No goso obrir-lo, no sé el motiu. M’encanten les sorpreses, però en aquesta ocasió tinc realment por. I si no m’agrada, ara que ha fet l’esforç de canviar una tradició de tants anys? Uf, quin pal seria dir-li que ara tampoc l’ha encertat, no? Millor no pensar-hi, millor callar-ho, no ho espatllem, perquè ja estan prou embolicades les coses.

Marxo cap al menjador, m’assec al sofà, bé m’aixeco de nou, deso les flors damunt la taula gran del menjador, i em decideixo a obrir el sobre. Alguna cosa em diu que la delicadesa, els colors, la textura del paper amb què està escrit aquell missatge no van amb la forma de ser del Maurici, però continuo. Trec la goma amb què està enganxat el tros de paper, la carta més aviat, que hi ha dins aquell sobre, i veig, al final de tot, tres noms: Dolors, Maria i Mariló.

I aquest és el missatge que aquestes tres amigues m’envien:

Estimada amiga,

ja fa molts anys que valorem i admirem la teva vitrina. Ja fa molts anys que sabem que tot el que conté no té sentit per a tu, i és per això que hem decidit, entre totes tres, que te n’oblidis per sempre i gaudeixis, com et mereixes, del dia del teu aniversari. Prepara la maleta que te’n vas, sí, te’n vas, sola, a Venècia, al Teatre Le Fenice, un dels teus somnis, a sentir i viure La Traviata, de Giuseppe Verdi.

Tens un bitllet d’avió, una entrada per a l’òpera i un vestit per a l’ocasió esperant-te. No diguis res, només fes-ho, corre!!

Ets l‘enveja de totes nosaltres.

Que siguis molt feliç,

Dolors, Maria, i Mariló.

Tot un luxe.

Caminava frenèticament per les estances del seu dúplex modern situat en un dels barris més benestants de la ciutat de Barcelona. No ho entenia, això no li podia estar passant. Era increïble, inimaginable, que a una persona com ella li hagués pogut passar una cosa així en les seves circumstàncies. Aquest fet l’havia desmuntat. Ja mai més seria ella mateixa. Hauria de buscar teràpia ràpidament. Era el motor de la seva vida, la virtut més preuada i ara li havia fallat. No aconseguia remuntar del desastre que la posseïa. Era un gran trasbals. Necessitava el confort d’una copa i es dirigí al moble bar amb pes ferm, però abatut.

La seva meticulositat ja li havia provocat problemes en el passat, però ara feia temps que les coses funcionaven, que tot rutllava segons els seus desitjos i imposicions. Tenia un marit atent, educat, disciplinat, com a ella li agradava, puntual amb les seves obligacions, familiars i de parella, i segur en l’educació dels seus fills. No hi havia res més important al món que sentir-se propietària de les pròpies conviccions, i aquesta era la seva actitud més ferma davant la vida: tu ets capaç de tot si tu tens les coses clares. I ella les tenia, molt clares, les idees. I així és com havia educat i criat els seus tres fills, Maria, Miquel i Micaela, tres angelets de criatures que passaven per la vida com marionetes a les ordres d’aquesta dona amant de la rutina i de l’ordre més escrupolós.

En la seva vida ordenada, controlada però no gens maltractada per la penúria, l’avorriment o la buidor, era present el luxe en totes les seves manifestacions i formes. Un luxe que es disfressava sovint de capricis ostentosos que res tenien a veure amb la utilitat que caracteritzen els objectes quotidians de la nostra vida moderna. Molts objectes de procedència dispersa es repartien per casa seva sense un criteri propi que els diferenciés els uns dels altres. Amuntegar era l’acció que s’havia de satisfer, omplir una necessitat de materialitat que els diners feien possible i que les mans dels nens petits tenien prohibit desitjar, perquè allò simplement no eren coses per a nens, sinó d’ús i gaudi dels seus propietaris adults, que amb prou feines se’ls miraven, aquests objectes, perquè satisfeta la necessitat de posseir-lo, l’objecte ja quedava inutilitzat per sempre. Així eren les coses i així serien per sempre en l’ànsia consumista d’aquesta nova rica mancada d’aspiracions vitals. Però la tranquil•litat no sempre és controlable i, en el moble bar on l’hem deixada astorada, les coses es plantejaven més aviat crues, fins a l’arribada de la tempesta.

En el seu domini de cos i ànima, en la seva pretensió d’oferir-se als altres pulcra, neta, tant física com moralment, l’ordre de la seva presència havia de ser fonamental. Així ho exigia el protocol de la seva fermesa, les directrius de la seva empresa particular, i en tot aquest assumpte ella prenia una cura exquisida en la seva imatge. Res podia destorbar la mirada de l’altre, tot havia de ser d’una perfecció immortal, i en aquesta exigència seva cada detall era summament important. I succeí que descuidà alguns aspectes de la seva persona que als ulls dels altres haurien de ser cabdals, i ara es veia amb el problema de reconstruir peça per peça el trencaclosques de la seva existència estroncada per una acció fatal.

Victòria havia patit diverses malalties al llarg de la seva vida. Era una persona fràgil, sotmesa a diverses i monòtones revisions mèdiques semestrals, i aquest fet li havia provocat conseqüències funestes en el seu organisme. La més recent era la periodontitis que l’esclavitzava setmanalment al seu odontòleg privat, el Sr. Balcells, amb consulta a l’Avinguda de Sarrià. Una desagradable pesta si considerem que Victòria era incapaç de suportar l’anestèsia, el soroll de l’instrumental amb què s’efectuaven les higienes dentals, o la bata blanca de les auxiliars d’infermeria. Era horrible, simplement una tortura per la qual no volia passar.

De fet, havia obviat un parell de visites. Sabia que li havien d’extreure un parell de peces dentals més que eren irrecuperables, i aquest fet no entrava en el seu esquema mental. ¿Com podria sobreviure a aquesta manca de pilars en què se sustentava el seu somriure? Encara li costava assumir que en dos mesos havia perdut la seva blancor natural, que la seva dentadura ara lluitava per redreçar-se, per mantenir la seva linealitat, quan tota la seva vida havia estat com els edificis d’un gratacel uniformement col•locats. Era incapaç de mirar-se al mirall per por a que del mateix ensurt li caiguessin més ràpidament les peces que el dentista es maldava per mantenir i, òbviament, amb aquesta actitud, l’única cosa que aconseguia era retardar una mica més el problema i donar l’esquena a un contratemps que es podia fàcilment solucionar amb els avenços tecnològics existents en l’actualitat.

Havia de passar per una cirurgia d’implants dentals i el simple fet de pensar-hi ja li provocava un greu estat d’ansietat. El procés, senzill en aparença, requeria temps, per la feblesa dels seus óssos maxil•lars, i com que a la seva boca tatuada de glamour li era impossible assumir aquests esforços –no només econòmics, sinó més aviat psicològics- havia demanat amb urgència que li fabriquessin unes pròtesis extraïbles, que li permetessin tenir dents i no haver d’anar pel món com una nena de sis anys desdentada a qui li han caigut les peces de llet. Aquesta solució provisional era una sortida d’emergència a l’altra problema que l’assetjava més convincentment cada dia que passava: haver de passar pel quiròfan.

Així, doncs, quina no va ser la seva sorpresa quan, llevada ben d’hora al matí, entrà en el bany i es dirigí al tocador amb la intenció de col•locar-se els esquelets dentals que la nit anterior havia desat en un got d’aigua tèbia com li havia recomanat que fes el seu assessor dental. Les dents no hi eren. Havien desaparegut. Marxà corrents a la recerca de les seves ulleres. Estava encara adormida i molt probablement no s’hi veia prou bé. Sentia la cridòria de la canalla a la sala d’estar que mirava els dibuixos animats del diumenge. Quan els seus ulls miraren, de nou, aquell recipient d’aigua, un nus a la gola l’encongí de nou. Definitivament les dents no hi eren, havien desaparegut, pura i simplement, i un crit d’angúnia li arribà del fons de la seva ànima. Ràpidament el seu marit i els tres nens es plantaren davant del tocador del bany principal. No sabien què passava i no entenien el batibull de paraules incomprensibles que emetia Victòria. Li mancaven unes quantes dents i això era palpable en la seva parla. Les llàgrimes començaren a rodolar i les seves mans començaren a moure desesperadament tot allò que trobaven al seu pas. En deu minuts la trencadissa d’obres d’art, de quadres, de calaixos mig oberts, de prestatgeries plenes a vessar de coses inútils, de capsetes que contenien els objectes més rars i insòlits d’arreu del món, ompliren totes les cambres i estances del dúplex d’alt stànding de la zona alta on vivien. El xivarri de les criatures es barrejava amb el soroll dels plats trencats de la cuina, del tancar i obrir de portes i calaixos que les seves mans es delien en desemmascarar i, com que no s’obtenien resultats, l’ambient encara es feia més fosc i tens. Roger, el seu marit, no comprenia el que passava. Temia que en qualsevol moment l’atac de nervis que consternava la seva dona acabés amb la seva vida, i no tingué més esma que suggerir-li una copa ben freda que allunyés aquell estat calorós del seu esperit. Ella corregué en direcció al congelador. Les seves mans volaven, es topaven constantment amb tot de coses que ara apareixien en un absolut desordre i en unes condicions impròpies del seu tarannà. Obrí el calaixet on sempre es desaven els glaçons i en tragué uns quants que diposità descuidadament i de forma accelerada en un vas de whisky.

Aquell congelador era tot un luxe. De fet, era tot un luxe perquè contenia totes els capricis que el seu paladar demanava en el frenesí de la seva absurda vida. Potser era una de les coses més valuoses d’aquesta casa, però ella no havia estat capaç, encara, d’adonar-se del seu valor real. No havia reparat que les seves dents es trobaven allà mateix, enmig dels glaçons, envoltades dels pèsols, dels espinacs i les albergínies congelades. No havia pensat en la possibilitat que haguessin estat acuradament deixades en aquell espai insòlit per la seva filla petita, la més entremaliada i, per aquesta senzilla raó, la que més reprimia el seu instint de venjança. No havia suportat mai veure les dents de la seva mare exposades a la vista de tothom en el bany de la seva cambra, i per aquest motiu havia pensat que més valia fer-los desaparèixer per sempre més, abans que es convertissin en l’ombra d’algun ésser fantasmagòric.

Era tot un luxe beure un vas de whisky amb gel quan ho feia sense dents i amb el pensament posat en la propera visita que tindria a casa. Continua essent tot un luxe perquè l’ordre tornarà a posar les coses al seu lloc algun dia.