Un altre que no m'agrada.

Semblava un dia maco però en realitat no l’era, no. Hi fallava alguna cosa, sempre manca alguna cosa, sempre hi ha aquell petit detall que no escau, que es troba fora de lloc i que et neguiteja fortament les vísceres. No ho suporto més. Ho he suportat tota la meva vida i ara que sóc més forta, i potser per això em manquen les forces, he arribat al límit de les meves possibilitats. S’ha acabat. M’ha arribat el fort convenciment que no sóc ningú per dirigir la teva vida. M’ha arribat la certesa que tu i jo som dues ànimes solitàries sense cap punt en comú, desertes en el nostre bategar com lliures en el pensament. La teva indiferència m’aclapara, em destrossa viva cada minut que passo al teu costat, i aquesta constatació és fruit de la més viva soledat que sento avui mateix davant la teva persona. Tot al meu voltant es tenyeix d’una grisor tancada que amb prou feines deixa pas a la llum de l’esperança, ni al verd del premi a un esforç que ara per ara no és sempre reconegut. No sóc pas ningú per dir-te què has de fer ni que has d’intentar salvar en aquesta existència teva. Només tu ho has de saber, només tu tens la clau d’aquesta  tranquil•litat que en aquest instant ens manca. Jo ja he perdut l’oremus i em manquen les forces. No et reconec. No ets tu. Ets un altre, un altre que no m’agrada.

Rocío Ávila, Rubí, 25 d'abril de 2010

Momento mágico.

Sin rumbo, descalza, desnuda para sus adentros, con la mirada bien alta y un mp3 como excusa para seguir recorriendo el camino. Así era ella, en ese momento, mágico en cierto sentido, infantil en otros. No percibía las pisadas de nadie tras de sí, tan solo escuchaba la voz de sus pensamientos, y uno era su objetivo: ser ella misma, ahora, en ese preciso momento de madurez y valentía. ELLA, sin los miedos que la habían sucumbido durante tantos años, sin la mochila pesada de estar por casa que tanta carga le suponía, y que la había sumido en un letargo de más de cien años de inseguridad y desamparo. Por fin la seguridad de haber dado con el secreto de su vida la había arrastrado hasta el deambular de una tarde gélida de invierno. Su música preferida era la sonrisa abierta que desbordaban sus labios, la quietud del alma de saberse inmortal para ella misma. En resumen, la felicidad de no esperar nada más a cambio porque ya se tiene absolutamente todo: ser, existir.