L'aparador de les promeses.

Treballava en uns grans magatzems des de feia ja molts anys. Una feina monòtona però estable, que no li provocava grans problemes, en una jornada partida que podia compaginar amb les tasques de la llar, els fills i la vida en parella. No podia demanar més, tal i com estan avui dia les coses. Era una dona amable, atractiva, educada, que es guanyava la clientela dia a dia, i això era suficient per poder realitzar còmodament la seva tasca. De res li havien servit els anys a la universitat, la diversitat de cursets d’especialització i els idiomes que portava a les espatlles. Una mala inversió, que diria aquell, si valorem els pocs fruits de tants esforços. Amb el míser sou que n’obtenia, però, ja en tenia prou per alliberar-se de la càrrega de trobar-se a casa sense fer absolutament res de constructiu. Era una mena d’escapada, de refugi a la seva evident frustració, però almenys la seva existència fruïa conforme als avatars d’un futur incert com el que ella tenia al davant. Es podia dir que era més o menys feliç, o pretenia ser-ho, almenys.

En plegar es dirigia a l’estació de tren que la portava al lloc on residia, als afores de Barcelona. Era un viatge tranquil que li permetia devorar llibres, la seva gran passió, i distreure’s amb els paisatges de la Serra de Collserola que tant li agradaven. Era un dels moments més plàcids del dia, quan somniava entre les línies d’aquella escriptura que ella tant intentava copiar en els seus moments lliures. Abans, però, d’entrar en aquella estació del centre de la ciutat cada dia, des de feia més de quinze anys, s’aturava uns minuts davant l’aparador d’una botiga situada al Passeig de Gràcia de Barcelona. Era una botiga de luxe, gran, immensa, més aviat, on no s’hagués atrevit d’entrar mai, atesa la clientela que la freqüentava. No era el seu lloc, realment, no s’adeia ni amb el seu físic, ni amb el seu caràcter senzill i poc elegant, així com tampoc amb les seves pretensions econòmiques. Però allà hi era, ella, sempre, cada dia, de dilluns a divendres, passades les set de la tarda, amb els ulls brillants com diamants, el nas enganxat a aquells vidres resplendents que l’enlluernaven tota, amb la mirada perduda en allò que l’interior encara havia d’amagar si no eres capaç d’entrar-hi i veure-ho directament amb els teus propis ulls.

Era feliç només clavant la mirada damunt d’aquell aparador. En ser-hi allà, el seu cervell es transportava a mons llunyans que mai havia visitat, a una vida que podia haver estat la seva però que, en canvi, havia seguit un camí ben diferent. S’imaginava de bracet d’un home ric dels barris alts de la ciutat de Barcelona, enamorada i orgullosa d’aquest amor ple, segur, però també fugaç, com tots els amors, residint en una gran mansió a Sant Cugat del Vallès, amb una gran biblioteca com a porta d’entrada a la seva llar, i una segona residència a la Costa Brava. Recreava els viatges que ell, molt segurament, li regalaria per pal•liar el seu gran avorriment, i els múltiples obsequis que obtindria d’aquests descobriments pels diversos continents, i se somreia dibuixant un magnífic àlbum de fotos en el seu cervell. S’aturava, però, en el moment més màgic de tots: quan apareixia aquest desig tan gran que el poder i els diners atorguen als homes, aquesta passió que és com la primera vegada que sents alguna cosa estranya al teu interior i et remena l’estómac provocant-te un nerviosisme adolescent, perillós, quasi de vertigen, una sensació que feia segles que ella no sentia i que, només de pensar-hi, provocava l’aparició d’una increïble humitat a l’interior de les seves calces. Sospirava. Tot eren somnis, i res seria igual en aquella monòtona vida que ella duia. No hi havia res a fer. Així eren les coses i se n’havia de conformar... o potser, també, aquest gran somni que havia inventat era una mentida descarada? No eren tampoc feliços, els rics, oi? Li semblava que sí però no es volia pas enganyar: allà justament davant aquell preciós aparador no s’ho podia pas negar, no.

Tornava, doncs, a la realitat, davant d’aquell màgic aparador que feia uns segons l’havia traslladada a una vida del tot diferent, i es preguntava per què ella mai no havia pogut dur un vestit com aquell. Per què, eh? No volia cap culpable, no, aquesta no era la seva intenció. Ja n’estava farta, de buscar culpables a la seva vida, però pensava que era injust que aquell somni que tant li havien inculcat des de petita no s’hagués realitzat encara. Casar-se, de blanc, tenir una festa digna de la seva persona, uns convidats, tota la seva família, els amics, i uns records que acariciar. Com desitjava, i havia desitjat sempre, aquell vestit, déu meu!!! I com havia plorat el dia que ella mateixa havia demanat al Manel en matrimoni i ell, poc convençut d’aquestes escenes tradicionals, li havia dit que no volia conflictes amb la seva família, referint-se, és clar a la seva mare, la seva sogra. Ella ho havia tornat a intentar. Varen ser tres, les ocasions que va perdre en demanar-li en matrimoni, amb un anell de compromís inclòs. Ja no calia que fos per l’església, però sí en un recinte civil preciós que ja tenia visitat i amb aquell vestit de núvia tan maco, de crepè blanc. Res. S’hi havia negat, i havien decidit viure-hi plegats, com si res, fent aquella vida en comú que ara li molestava tant. Després vingueren els fills que ella tant havia desitjat, el nen i la nena, aquesta última una mica a contracor, però ara eren realment una família i això era el que realment importava. O no? Ja no ho sabia pas. Pensava que la seva solteria potser era una premonició, perquè hi mancava alguna cosa en aquella relació. Faltava el més important, l’imprescindible en aquesta vida: l’amor. Reflexionava sobre tots aquells anys de convivència i s’adonava que res a la vida és etern, ni tan sols la rutina que assoleixen les nostres vides, i per aquest motiu es mirava, dia rere dia, aquell magnífic aparador, esperançada amb el retorn d’un somni encara per acomplir.

Comprovava en el seu rellotge de polsera que en deu minuts el seu tren es disposaria a efectuar el seu recorregut i s’acomiadava mirant, de nou, aquella lluentor de la vitrina que tant l’embriagava, deixant anar dues agres llàgrimes que es quedarien immortalitzades davant la porta d’entrada de la botiga de luxe barcelonina. Fins a la propera, aparador de les promeses.

Lido.

Miro la sorra que envolta els meus peus cremats de caminar. Miro l’aigua clara d’aquest indret de platja de l’illa de Lido i veig passar la meva vida amb recança, amb certa tristesa i enyorament, però m’arriba una calma lenta, silenciosa, agradable, gairebé sublim. Respiro en pau, quasi en un èxtasi tremolós que m’envaeix tot el cos. Ara em penedeixo de no haver dut el meu banyador. Fa massa calor i envejo el teu tors nu, prim, necessitat de sol, perquè em voldria refugiar entre aquestes aigües càlides que m’allarguen la mà amablement i perdre’m uns minuts en la seva abraçada.

Vista de lluny la platja neta es mostra tranquil•la, serena, només destorbada per la llanxa dels salvaguardes i els pocs banyistes que gaudeixen encara dels últims raigs de sol. S’està fent fosc, i tu voldries marxar precipitadament d’allà, buscant la seguretat de la proximitat del nostre hotel. Estic bé, massa bé, ara, com per trencar la màgia d’aquest silenci, i callo, no responc les teves preguntes. Alguna cosa em diu que aquesta quietud no és normal, que augura alguna cosa de perillosa, de traumàtica, i sospiro conformant una armadura de ferro i sal que em protegeixi de la tempesta.

Decideixes desfer el camí i tornar passejant per les avingudes atapeïdes ara de ciclistes i tendes de souvenirs que semblen no tancar mai les seves portes. Em fan molt mal els peus, i envejo l’efecte exfoliant de la sorra. Era agradable aquell suau massatge damunt la meva pell, voldria recuperar-lo ara, però no puc. L’asfalt és el meu company en aquests moments, i només desitjo arribar al vaporetto per seure i escapar-me de nou entre els corriols del meu pensament, fugint de la teva mirada inexpressiva, perduda, distant. Un sentiment de fredor s’obre pas entre el meu desig anterior de tenir-te. Ja res puc esperar de tu, has marxat cautelosament de la meva vida obviant aquesta oportunitat de retrobar-nos un cop més.

Bogeria.

Amiga,

ja no puc mes. Sento que la meva vida es perd esperant moltes coses. Ja no ho puc suportar mes. Em tornaré boja i tu ho saps tan bé com jo. Em coneixes ja massa. Sóc de temperament dèbil, pateixo depressions i motius en tinc, no pensis. Hi ha gent que em pren massa el pèl, s’aprofiten de la meva condició servicial i atenta amb tot allò que m’envolta, i em sembla que ja n’hi ha prou. Sóc jo!! Sembla que la gent no s’hagi assabentat encara, i aquest fet em dol, i molt. N’estic farta dels oportunistes i de la gent que es penja les medalles a costa de l’esforç dels altres. No hi ha dret. Tenies tota la raó quan m’aconsellaves que em valorés més. Ara estic patint les conseqüències, sóc una beneita, però una beneita que té bon cor.

Tu saps les dificultats que tots tenim per sortir endavant professionalment perquè tu mateixa n'has patit les conseqüències. Les dones més que els homes, però, tot i que hi ha dones que trepitgen altres dones i tu saps molt bé de qui et parlo exactament. No vull pas dir el nom perquè em bull la sang, massa i tot, ara. Estic rabiosa, avui. Això ja és massa. Em sento més perduda que mai.

Però aquest no és l’únic problema que m’assalta el pensament a aquestes hores de la nit, ni de bon tros!!! Apareix aquesta merda de soledat que m’envaeix sempre. Com dimonis me la podré treure de mi, eh? Digues, necessito el teu consell, em vénen unes ganes immenses de morir-me i acabar amb aquest patiment. Sí, ja sé que tu també et sents sola, que no suportes que l’Aleix t’hagi deixat, però almenys pots fer el que et vingui de gust, ets ben lliure de la teva vida. Jo em sento terriblement sola, presonera dels meus somnis, incompresa, lligada a un futur del tot incert tenint, com tinc, algú amb qui compartir la meva vida, i això no entrava en els esquemes mentals que em van inculcar sobre l'edat adulta i el matrimoni. No. La culpa és de tots nosaltres, i jo no puc prometre la felicitat eterna a la meva filla, com si fóssim dins una història de princeses, no. No la puc pas enganyar amb aquesta mentida tan grossa que hem anat perpetuant al llarg de la història, si us plau! I d’aquí en vénen les frustracions que patim les dones, oi? Només les dones? I ara...!!! Mentides, tot són mentides, mentides de bogeria!!

Pensar que per culpa d’aquesta societat, d’aquests condicionaments que regeixen els comportaments humans, jo haig de reprimir la meva manera de ser en l’actualitat, la meva vitalitat, el meu tarannà senzill, espontani, vital, apassionant i tornar-me una dona agre, trista, rancorosa, fins i tot estúpida, per evitar-me més maldecaps, quan odio totes aquestes virtuts, tots aquests adjectius que caracteritzen els éssers humans! No vull la falsedat, no vull les aparences, no vull la hipocresia ni la supèrbia. No les vull ni per a tu ni per a mi, aquest no és el meu esperit, perquè jo tinc molt clar allò que vull ser i allò que vull aconseguir, mal que els pesi a tots, dimonis, començant per aquella bleda que t'he esmentat abans i acabant amb...!!! Millor, callo, que em bull una altra vegada la sang, veus?

Si, ja sé que sempre m’estic queixant i que hauria de prendre una decisió amb la meva vida, però no sé quina ha de ser la meva vida d’ara en endavant. Quan ja no hi ha somnis, quan ja no hi ha objectius que acomplir, de la mena que siguin, quan no esperes que ningú accepti els teus reptes i t’acompanyi en el camí... quan tot això passa, et sents sola davant el món, molt sola, sola davant el dolor de la mateixa inexistència i llavors, només llavors, és quan creus que sola véns al món i sola te n’hauràs d’anar, i potser quan més aviat, millor. Sola amb aquests pensaments encara que els vulgui compartir, avui, amb tu, en aquest silenci de la nit fosca, amb tu que no sé si encara escoltes aquestes paraules perquè ja fa molt que et perderes per un món ple d’al•lucinacions, quan eres l’única persona en qui confiava i realment estimava.

Avui, més que mai, t’enyoro molt, amiga, no saps com. Sense tu el meu món interior es fa inintel•ligible, perquè la teva intel•ligència aconseguia reconstruir els meus petits bocins de vida. Eres el meu consol i sé que en algun lloc d'aquest món potser tu també m'estàs escrivint una carta demanant-me l'ajuda que no et vaig poder donar a temps. Miro el correu per si de cas, però ja no puc esperar més, amiga. Ja no tinc forces, l'espera se m'ha fet massa llarga. Estic sola, davant la bogeria.

La trucada del desencís.

Em sento decidida. Ho faré, ja he pres la decisió. El trucaré i li exposaré els meus pensaments, sense cap tipus d’entrebanc, amb naturalitat. Després, observaré la seva reacció. Ja n’estic farta, d’esperar. Tinc quinze anys, ja sóc prou grandeta per tirar endavant aquest projecte, ¿no? No hi pensaré més. El duré fins a les darreres conseqüències. Em sento, però, nerviosa, neguitosa, una mica insegura al respecte... però és que mai abans he sortit amb un noi i em sembla que tot això és ben normal, ¿oi? Però encara no m’atreveixo a despenjar l’auricular del telèfon fix de casa meva. Una certa vergonya m'ho impedeix. Estic pensant, fins i tot, a pujar al pis de dalt, a l’habitació dels pares, on hi ha un altre de supletori. Molt segurament estaria més tranquil•la allà... però, no. Potser si pujava, encara semblaria tot molt més misteriós, com que m'estic amagant d'alguna cosa, i no vull que s’assabenti ningú, encara. És com una mena de repte, només meu. En aquest moment penso, també, en els meus pares, en la manera com s’ho van fer per començar aquesta relació que a mi em sembla tan natural, tan establerta. Em fixo en el pare, el meu amor real, el de veritat, el primer, en qui penso gairebé sempre quan em sobrevé la imatge del sexe masculí, i de sobte m’adono que és una bajanada, realment, recordar-se d'ell en aquestes circumstàncies. Això d’estimar el pare són coses de nenes petites, ¡l'haig d’oblidar definitivament!

Despenjo, ara sí, l’auricular, esperant el to... i començo a pitjar els números del Miquel quan, de sobte, m'arriba una conversa, entre un home i una dona, íntima, sembla íntima, la conversa... es diuen que s’estimen... haig de posar bé l’oïda... la televisió està engegada i se sent massa xivarri... però sí: es diuen que tornaran a quedar, que s’ho han passat molt bé, que –això ho diu ell- la desitja amb fervor, i que ja la troba molt a faltar, que ara no la podrà mirar de la mateixa manera... i, no sé per quin motiu, mentre les escolto, aquestes veus, em són del tot familiars... les conec, n’estic segura, però sóc incapaç d’ubicar-les en aquest moment... I em neguiteja alguna cosa per dins, hi ha el pressentiment que això no és un bon senyal, tinc la certesa que jo no l'hauria d’escoltar, aquesta conversa... I llavors ho veig molt clar, sí: el to de veu, les mostres carinyoses que ell li dispensa a ella, certes expressions, la proximitat amb què ell sembla adreçar-se-li... tot això em recorda el meu pare, el meu tendre i atent pare, aquell que es deleix per la meva mare, que la corona de rams de flors i de missatges al mòbil en tot moment..., aquell que demana descans el divendres a la nit per poder passar una estona tranquil amb ella, amb la meva mare, em refereixo... El meu pare està parlant amb una altra dona per telèfon, amb una altra dona que no és la meva mare, la que és ara la seva dona, li està dient que la desitja, que l’estima, i no sé quantes coses més i jo, aquí, amb l'orella congelada, immòbil, em sento realment fatal sentint tot això, em tremolen les cames, i deixo caure les il·lusions al terra per refugiar-me en una abraçada dolça de llàgrimes que no condueixen enlloc perquè no hi ha res a fer.

Penjo el telèfon. No ho puc suportar més, ja no hi haurà cap més trucada, no cap trucada més de desencís.

Rocío Ávila, Rubí, 1 de maig de 2010

Sota un coixí de seda.

A tu Sara, perquè t'estimo.

Sota un coixí de seda deixares la teva denteta de llet i el ratolinet Pérez no vingué a recollir-la com tu esperaves. Amb la il•lusió que l’havies col•locada la nit anterior, cautelosament, amb aquest somriure de nena entremaliada que ara només deixa entreveure la teva desdentada geniva! Només tens sis anys, filla meva, i ja pateixes aquesta frustració, què pocavergonya és la vida!!! Però tu no ets de les que es queden palplantades esperant que el ratolinet torni, no. Tu ets més espavilada i eixerida que jo mateixa quan tenia la teva edat. Tu ja no esperes, tu t’afrontes a aquesta vida amb autonomia, amb coratge, amb independència, i per aquest motiu t’estimo més que res en aquest món. Tant de bo jo hagués estat així com tu a la teva edat!!

Ja tens tres euros damunt la teva mà. El ratolinet no pot deixar la nena sense el seu premi, i ara sé que estàs contenta, molt contenta, però també sé que has après la lliçó. D’ara endavant et comportaràs com una nena més gran encara, però més gran ho pots ser? No cal, no, que et comportis adequadament sempre, però el ratolinet és, i serà, exigent amb tu, sempre. La propera dent bé es mereixerà que que recordis aquestes paraules sempre, o, com a mínim, que siguis conscient de les errades que tots anem cometent dia a dia i que, fins a cert punt, poden resultar irreparables. Així són les coses en aquest món, filla meva. L’altre món, el dels somnis, em penso que ja el coneixes prou. La teva mestra diu que t’hi passes en ell gairebé tot el dia. En això, tu i jo som ànimes bessones. Sovint davallem entre un món i un altre i, per aquest motiu, no sempre ens van bé les coses. Però és el que hi ha. No podem fer-hi més. T’hi has d’acostumar, i jo et faré de guia, ara i sempre.

Els contes ens serveixen per satisfer les nostres necessitats de fantasia, siguis nena o dona, tant se val, i per això mateix jo sempre tinc històries al meu cap per explicar-te. Aquesta, però, és una història que ben bé pot ser real, però també pot ser que s’ajusti als designis de les persones que somnien i, així, espero que agradi a molts altres lectors. Qui visqui al món real, que pensi en les persones que l’envolten. Qui somniï les vint-i-quatre hores del dia, que aixequi el vol un cop més i es decideixi a enlairar-se un xic més amunt. Hi ha gustos per a tots els colors, i en això el coixí de seda serveix per encabir tots i cadascun dels desitjos que omplen la nostra vida. Deixa-hi allà tot allò que vulguis i espera el teu regal. Segurament, demà, tindràs una gran sorpresa. La feina ben feta té aquesta recompensa, i ara per ara, filla, has jugat massa bé la teva partida i el ratolinet no serà capaç d’oblidar-se, mai més, que les teves dentetes valen més que tot l’or del món. No es podrà oblidar, no, perquè ell ja és prou gran i experimentat com per cometre aquesta errada una altra vegada i és massa bon col•leccionista com per deixar perdre l’oportunitat d’adquirir una peça d’ivori tan valuosa com la teva.

Dorm ara, princesa, sobre el coixí de seda i mira de no créixer massa, si us plau, que és molt maco aquest somriure ingenu teu i aquesta fantasia dels teus ulls vius com esperances. Aquest és el regal més gran que el ratolinet no volgué deixar-me a mi quan era petita per por de voler-me dotar del poder de la poesia però que he aconseguit tota soleta gràcies a tu, sens dubte.

Rocío Ávila, Rubí, 2 d'abril de 2010

El cuc que et xiularà sempre.

1.

Xiules en aquests moments i no ho suporto. No ho he suportat mai, mai! És espantós. Abans eren aquelles cançons de la teva època, ara és qualsevol cosa que se’t fiqui al cap i no em deixa concentrar-me, fa trontollar els meus dits que s’intenten col•locar convenientment sobre el teclat de l’ordinador per a escriure aquestes paraules. Escriure. Sí, haig d’escriure més, m’ajuda a autoflagelar-me, a destruir-me, si vols, una mica més.

Has parat. Uf, quin descans! Ells dormen, també. Tot està en calma, ara. Quina sort! Sembla mentida que per fi hagi arribat la nit i la calma tan desitjada. Només sento aquest sorollet pesat i insistent que fa la màquina de l’aire fred-calor que ens escalfa a l’hivern. Però és pesada, sentir-la, també. Voldria la quietud del camp que només destrossa el fluir de la consciència amb la remor dels ocells o el tebi soroll de la mar. Tant de bo tingués aquesta tranquil•litat, tant de bo!

D’aquí a no res vindràs a dir-me que te’n vas a dormir, acostaràs el teu rostre al meu per fer-me un petó mecànic i sense sentit, i començaràs a roncar, com tots els dies de la teva vida. Fins i tot això ja és mecànic. Què trist, no? No ho trobes trist, tot això? Si, per a mi la vida és ben trista, no hi ha massa coses que ens omplin del tot, que ens facin saltar d’alegria i ens faci bategar el cor de forma extraordinària perquè els homes no ho som, d’extraordinaris. He arribat a la conclusió que en realitat l’home és un ésser ben imbècil, sí, imbècil. Cada dia més. I això també és ben trist, i punt. No hi podem fer res. I aquesta imbecil•litat s’hereta, en postures i comportaments, en formes de fer les coses, en maneres d’acostar-nos al món, d’entendre’l i de viure’l.

Ara sembla que ja puc llegir. Sembla que ja m’he acostumat al soroll insistent de la màquina de l’aire condicionat i sembla ser que ja ha cessat el xiuxiueig que em trencava la meva oïda. Ara arriba el meu moment, el més important del dia: el moment de llegir-te i carregar la meva ànima de piles, un cop més.

Deies que et vas destrossar viva quan ho vas saber. És clar, jo també, no m’ho esperava pas! Se’n torna a l’Equador, què fort!!! Deixarà allà la canalla... amb la seva mare, i ella tornarà a Barcelona per a treballar. La meva filla no ho ha pogut aguantar. Les llàgrimes li queien desesperades. És ben trist, si senyor. Tan petita i ja s’ha de separar de la seva mare, de la seva família. Tot està molt malament. Hi ha molta crisi establerta. No sé ben bé què farem, tu. I jo sense treballar. No ho puc fer. Em surt car treballar. Haig de pagar una cangur i no m’ho puc permetre. Prefereixo estudiar, això si que m’alimenta, m’allibera durant un temps... però no em dóna diners, és clar i ja veig que aviat ho hauré de deixar córrer. Ell diu que sóc una senyoreta, que visc com a palau, i potser és ben cert, el que diu, en certa manera, sí. Però és la meva vida, no hi puc fer més, ningú m’entén quan expresso aquesta ànsia de coneixement. Què sabran ells!!! Res, no en saben res, fins i tot no saben qui sóc jo mateixa. Per això confio en tu, ets la meva ànima que calla i escolta els meus sentiments, els més íntims sentiments, i no jutja, mai, ni ho farà en cap circumstància. Això sí que és estimar, de debò, el que realment hauríem de fer tots nosaltres en la nostra vida, què bonic seria.

S’acosta Nadal i cada vegada hi ha més cares magres pel carrer. Fixa’t-hi. Tinc raó o no? La loteria no arriba, és imprescindible gastar, gastar, gastar, sempre el mateix. Ara hem de pensar en un regal per a la mare, un altre per al pare, un altre per a la Tere, un altre per al Ramon, i així successivament per a cada membre de la família. I jo odio anar de compres. No puc, no ho suporto. És terrible. Tothom amb la targeta de crèdit a la mà gastant i gastant... com si res, com si tot fos ben normal. Estem bojos o què? Millor dit: estan bojos, jo no. Jo fugiria d’aquest món ridícul en què vivim i buscaria l’indret més amagat del món per a viure-hi. Si. A vegades penso que no es notaria gaire la meva absència. Qui vols que pensi en mi quan realment no hi sigui? Els meus fills, potser? Ho dubto. Tot és tan efímer, fins i tot l’amor pels pares, pels fills, per la parella... per un mateix. Aquest és el gran problema de l’actualitat en què vivim: no sentim res, estem morts, som pedres hermètiques que només funcionen treballant i gastant, treballant i gastant, res més. Aniquilats, així acabarem, realment aniquilats si és que no ho estem ja.

I la tristesa continua omplint el meu pensament, ara i sempre. Què trist és tot plegat. Hi haurà l’oportunitat de ser feliç?

***

Ja no recordo com i quan el vaig conèixer, ho he oblidat. Fa tant de temps que som junts que ja tot sembla inamovible. No sé, segurament no degué ser massa important sinó ho recordaria, no trobes? El que sí recordo és que era molt atent amb mi, massa i tot... tot al contrari d’ara, que no pensa en res de res. I era simpàtic, amb aquella aparença d’home bo que encara ara ofereixen els seus ulls. Però no era violent i ara sí que ho és. En això ha canviat, i molt. Ara crida, crida, i els seus crits omplen les parets i fan sortir els cucs que em xiulen sempre, i això em fa por, molta por. Aquests cucs entren a la cuina i s’enfilen pel sostre, arrossegant-se impunement, i jo no sóc capaç de matar-los, no, em fa un no sé què a l’estomac, però què hi puc fer amb ells? Ja formen part de la meva vida, també, i crec que fins que ell no calli seguiran on són, esperant el dia de la fugida, de l’alliberament final.

2.

-Què vols per esmorzar? Digues, et poso un got de llet amb cereals?

-No, no tinc gana...

-Has d’esmorzar si no, no et podràs ni moure...

-No tinc gana, ja t’ho he dit...

-Mama, aquest pa no m’agrada...

-Nena, no siguis ximpleta, si és el mateix de tots els dies...

-Apa, rei, em vols dir què vols per esmorzar?

-Òndia, tu, d’aquí deu minuts passa l’autobús. Doneu-vos pressa que farem tard...

Una altra vegada la mateixa història de tots els dies. Hem perdut el bus, hem hagut de recórrer de punta a punta el poble fins arribar a l’escola, i jo amb aquesta por al damunt, por de fer tard, por de no ser la persona més indicada per a cuidar els meus fills, por d’aparentar el que no sóc, por de què, m’ho pots dir? Ara veig la Saima que corre una mica com jo mateixa. –Salam!!, li dic, i què n’és de maco aquest salut! I la nena em mira amb ulls encuriosits... val, si, no és normal, ningú ho fa això de saludar en una llengua aliena, però és que jo sóc diferent, que no ho entens, filla meva? Uf, mira que és difícil canviar les coses. La Conxi em mira de reüll quan aconseguim entrar a l’aula i ja fa uns minuts que el nen ha sortit corrents per evitar la falta que li posen pel retard. Mai aconseguirem arribar a l’hora. És impossible. Els matins no estan pensats per a mi.

Sospiro. Uf, quin descans. Odio fer tard, odio córrer, odio enfadar-me, odio dissimular que sóc la perfecta mare que tot ho fa super bé. Què dimonis!!! Sóc humana i cometo errors, com tothom. O no? Ara toca alleugerir el pas fins a la següent cursa d’obstacles... a l’hora del berenar, a l’hora de fer els deures, a l’hora de la dutxa, a l‘hora d’anar a dormir... fins després, no em maregis més el cap, cuc de merda!!

***

Saps quan serà el dia que ens decidirem a fer una neteja integral de tota la cuina? Em sento molt sola, en l’aïllament d’aquesta cuina bruta i deixada de la mà de Déu. Quin avorriment més gran que tinc. I ara què faig? M’ho pots dir? Tinc ganes de xerrar amb algú, miro el llistat de contactes del mòbil però no, ara veig que no vull ser una pesada, que la gent està treballant i no es pot molestar així, amb una tonteria. I si m’invento algun problema? Algú em farà cas? Ai, no sé, tu què en penses? Ja veig que no, que no està bé fer aquest tipus de coses. Però llavors, com ho arreglo tot això? Uf, dimonis, què trist és sentir-se sola, avorrida, plena de brutícia per tot arreu i sense esma de seguir endavant. Em penso que el tabac em matarà però és l’única alegria que tinc aquest matí de fred gèlid. I si em busco un amant? Vols dir que encara podries...? Deixa-ho córrer, millor fumem i ja està. Hi ha cendrers i cendrers plens de burilles per tota la casa i a qui l’importa, eh? M’ho vols dir? A ningú. Ningú diu res en aquesta casa, ningú aixeca un dit demanant explicacions, tothom fa allò que realment li dóna la gana, i així anem. Estic fins als collons, ja t’ho he dit, de tanta indiferència i de tant silenci. Això no pot continuar així. Jo no em puc callar, però, i de què serveix obrir la boca, realment? De res, absolutament de res! Callem, perquè ja hem parlat prou fins ara, sobretot al passat, recorda-ho. I fumem, abans no ens assalti de nou el dubte, el desig.

3.

Camina a poc a poc, recorrent aquell carrer que tantes vegades havia trepitjat al llarg de la seva vida passada, quan vivia allà, en aquell barri amb els seus pares. Encara té por a caure, s’atura constantment, tement una relliscada o un mal pas en aquell endimoniat tros d’asfalt que se situa davant seu. Fa molts anys hi havia una botiga de fruites allà, i s’aturava a xerrar amb el dependent –un senyor ja gran que fumava el seu puro assegut esperant la clientela- dissimulant, així, aquesta terrible por a caure. Ja no feia servir sabates de taló pel mateix motiu, però era igual: amb sabates de taló o sense sempre tenia la sensació d’haver de caure i necessitava d’alguna excusa per fer veure que s’aturava. Tanta vergonya sentia d’aquesta por a caure.

El temps passa però les manies segueixen intactes i ara que torna a passar per davant d’aquest local buit se’n recorda de com eren aquells temps de la seva joventut. Tranquils, aquesta és la paraula. Ningú li havia de dir res, a la seva vida. Tot era perfecte. No tenia gaires preocupacions i se sentia feliç amb la seva persona. Era una mica infantil però no se sentia en absolut frustrada, o absent, o mutilada. Era ella mateixa, amb les seves aspiracions i somnis però sempre ella, segura d’ella mateixa, sempre ella.

Observa com ha canviat el barri i pensa que al capdavall tot continua ben igual, si no fos perquè algunes persones ja han desaparegut. Això li provoca una gran tristesa perquè formen part del seu petit món del passat, d’aquella època en què tothom la coneixia, tothom tenia una paraula per a ella, tothom sabia com n’era de simpàtica, d’amable, de divertida, d’estudiosa, de xerraire i no se sap quantes coses més. Era perfecta, sí, simplement perfecta. Era la perfecció de la joventut, la que la feia ser així. Si, sense cap mena de dubte.

Veu com nous edificis s’han aixecat entremig d’aquells carrers on a vegades s’asseia a llegir novel•les o a xerrar amb algunes amigues de l’institut quan sortien sense massa pressa a arribar a casa. Ja no hi és la casa de la senyora Maria ni tampoc pot veure aquell xicot que tant li agradava a ella i a la Iolanda, i que cada dia realitzava el trajecte direcció a la boca del metro. Què n’era d’interessant, aquell noi!! Què se n’haurà fet? Quin tipus de vida portarà, ell? S’haurà casat, també? O seguirà solter? Era guapíssim, tenia uns ulls que embruixaven i no era capaç d’articular paraula quan alguna vegada s’havien atrevit a saludar-lo, mira si eren atrevides. La Iolanda deia que era ben ximple, ella, pensant tot allò, però la veritat és que el misteri embolcallava aquell esperit, aquell jove atractiu que sempre les mirava quan passava.

També s’adona que, tot i que les coses continuen igual, físicament parlant, la nostra percepció en l’actualitat és del tot inexacte, les coses no són ben bé com es mostren ara, sinó com el record ens les ofereix i aquest fet revela, un cop més, la necessitat de ser un xic més realistes, tot plegat.

Així, davallant per aquell carrer que l’havia distret una mica del seu camí, es dirigeix amb poques presses a no se sap ben bé on, a la incertesa de trobar la pista que condueixi la seva vida, una llum nova que la transporti a altres mons. I ha de ser allà, justament, en aquell indret on la seva ànima s’ha format perquè en cap altre racó del món havia estat mai tan feliç, mai.

S’aproxima a un dels carrers que encara és intacte, que sobreviu a la ferotge invasió immobiliària i pensa que potser és inútil trobar-hi res allà dins. El temps esborra moltes presències, el temps té la capacitat de fer oblidar tot allò inservible i gens pràctic en les nostres vides, i probablement ja ningú recordi el seu rostre marcat ja per les penúries del pas del temps. Ja no és la mateixa i, tot i que segurament la reconeixerien, també és molt probable que no li concedeixin massa importància. Ella és encara en aquell esplèndid passat, on era alguna cosa. Ara no és res, ni aquí ni allà, qüestió tancada, vés per on. O no? Un sospir l’embarga tota quan es decideix, per fi, a aturar-se davant el número 13 d’aquest carrer dels records. I espera, impacient, una resposta.

La seva veu li trontolla al cap. És ell, sí, és ell, l’ha reconegut!! I no sap com contestar la seva crida, la seva demanda de qui és la persona que truca a la seva porta. Com s’ha de presentar, ara? Com li fa arribar aquesta presència seva del passat? No ho sap fer, es queda immòbil però ha de reaccionar d’immediat si no vol que el viatge resulti del tot inútil. I diu “sóc jo” i la veu que sona elèctricament calla, pensa, rumia, s’entreté en esbrinar qui és aquesta persona que es troba a baix, a uns quants metres de distància. Prefereix no esperar i baixa corrents les escales, amb urgència.

No cal més presentacions. L’ha reconegut de seguida. Un somriure esplèndid retrata el seu rostre. Se n’alegra, i molt, de veure-la. Es queda ben parat, no sap què dimonis fer. No s’esperava aquesta sorpresa. Se’l veu una mica trist, també, canviat, però preciós, atractiu, l’edat li fa un honor que altres ja voldrien. Somriu, té un somriure que omple, que arriba al fons del cor, i una mirada que deixa sense respiració. Què n’és d’interessant, ara! Molt més que no pas abans, quan eren joves. Finalment, i sense articular un mot, la convida a entrar en l’ascensor. No és molt gran. Aquest és un edifici ja antic del barri del Guinardó. S’han fet obres de rehabilitació però és el que és, res més. Es troben massa junts, perillosament junts, i ell la mira insistentment, molt a poc a poc. Vol saber qui és ella ara, què ha esdevingut, com l’ha tractat el temps i la vida però per altra banda no ho vol saber, no, perquè trencaria la màgia de l’instant. Només hi ha temps per a sentir-la, de nou, en la seva senzillesa i esplendor, mirant-la, olorant-la, acostant-se, omplint-se tot d’ella. I si pogués tocar-la... oh, això no pot ser possible, això si que no... per què dimonis pensa això ara, eh?

Ella decideix parlar. Li demana per la mare, vol saber com es troba després de la mort sobtada del marit, del seu pare, fulminantment, d’un atac de cor. Ell diu que estranyament l’ha superada, està bé, surt cada dia a passejar i viu sola en aquell piset del carrer Art que es voldrien vendre, coses de la crisi, diu ell. La fortalesa de les dones és un altre misteri que s’hauria d’estudiar. No se sap d’on es treuen les forces però surten, ajuden a passar els pitjors moments de la nostra vida. Així, no viu amb ell? No, es veu que no. Ella té les seves petites ocupacions al Casal de la Gent Gran del barri. Cada dia té un horari marcat d’activitats que la fan estar en forma, diu, molt en forma, i no hi ha qui la pari. Això està bé, molt bé. I calla, no sap com continuar aquella conversa, no sap com esbrinar què és de la seva vida, què fa ell, amb qui comparteix els seus moments bons i dolents, com els de tothom. I és ell, llavors, qui parla, qui aixeca les mans en senyal d’interrogació, mirant-la fixament. Vol que li expliqui el motiu de la seva visita, vol saber què se n’ha fet de tots aquells anys d’absurda separació entre ells, vol saber si encara pensa en ell una mica.

Ella s’asseu. Ara maleeix haver-se posat aquella faldilla. No la troba massa adequada, millor hagués estat uns pantalons, però ja està fet, ara no es pot canviar. No sap per on començar. Sembla que hagin passat segles des de l’últim moment que es van veure, allà, a la platja de Canet de Mar, ara farà ben bé vint anys ja! Com passa el temps, Déu meu!! I encara li arriba l’olor a salobre tan present en aquell racó de mar, i les seves cançons cantades a cau d’orella, amb la guitarra espanyola sempre amb ell, quina delícia de moment!! Ha somniat tota la seva vida amb aquell moment, amb aquell trencar de les ones als seus peus i ell amb el tors nu cantant i recitant poemes. Sols, només ells dos en aquella caleta de mar, sospirant la vida que encara havia d’arribar. Tornaria de nou, a Canet de Mar amb ell. Però segurament no seria el mateix, ara. Ens falta la guitarra, oi que sí, Anton? Sense la música que la teva persona irradiava res pot ser ja igual. La necessito, aquesta sensació de llibertat, i molt. Ara hauré de començar a narrar l’horrorosa presència de la meva vida. No m’ho facis fer, això. Visquem, únicament, visquem i oblidem els moments morts, si us plau.

Rocío Ávila, Rubi, 29/11/2009