Només faltaven cinc minuts. S’acostà a la finestra i veié la gentada reunida a la porta del casalot Mas que esperava impacient. Feia un dia trist per a ella. No havia dormit en tota la nit. Havia estat impossible. La por i la incertesa la corroïen per dins, la martiritzaven i no la deixaven pensar amb claredat. El passat es perdia mut entre els seus bocins de pensament i l’ofegava el desig d’un nou futur, millor del que presagiava la situació actual en què es trobava. El vestit-disfressa que li havien preparat jeia desolat al terra sense esma de ser rescatat per ningú. No era més que un objecte, sense valor, mirall dels designis dels altres. Se l’havia tret a esgarrapades quan havia aconseguit quedar-se sola en la intimitat de la seva habitació, per tornar-se al llit de nou amb la indiferència total de qui sent que res ni ningú li importa ni li importarà mai. Als seus divuit anys la vida li passava cega, sense nord ni rumb fix. Havia pensat en parlar, parlar, i parlar per alliberar-se d’aquell crim, tot i que no hi havia amb qui fer-ho, era una fita inaccessible, ja no es podria desfogar. Res era a les seves mans. Tot ho havien decidit els altres, ells, qui manaven sobre ella, i no li quedava massa temps per despertar d’aquell malson. El temps no era per a ella i ja no es desvetllaria mai, no aconseguiria trobar la sortida al malson més gran de la seva vida que tot just començava en aquell moment de pena.
Una veu autoritària entrà i la sostragué d’aquells llençols verges. Estúpida noia!, cridà. Volia fer tard i res li importava tant com fer el ridícul més gran de la seva vida. Per aquesta heroïcitat seria finalment reconeguda i ella ho sabia, és clar que ho sabia! Aquesta era ara la seva intenció, potser l’única oportunitat que tindria a la vida de ser ella mateixa. Sabia que aquell dia era molt important. Ho sabia. N’era dolorosament conscient, i en el fons volia que els homes i dones d’aquelles ermes contrades se’n penedissin del seu destí a partir d’aquell moment. N’eren completament culpables. No sospitava encara com de cruel havia d’esdevenir l’existència humana. Ara ja no era res davant l’escriptura meticulosament contreta del pacte establert entre l’herència dels béns compartits que en resultaria d’aquella imminent unió.
Es deixà vestir de nou per les mans gèlides de la seva mare. Ja no escoltava les seves paraules. No li servirien de res en aquesta vida que havia de començar. Sentia un desig profund de plorar, de demanar-li perdó a la seva mare per totes aquelles coses que hagués fet malament al llarg de la seva curta vida. Enyorava l’escalf d’una mà amiga que la consolés en aquells moments. Necessitava una veu que la tranquil•litzés davant la mort de l’existència incerta. No hi havia ningú allà que li servís per a tot això. Era sola, tremendament sola, i així romandria al llarg de la seva mísera vida, condemnada des del seu naixement pels pactes de noblesa i de béns. Deixà escapar una llàgrima que seria de les últimes que alliberaria ja amb el cor ben viu de sentir-se encara ella.
Quan, per fi, arribà l’hora de sortir airosa a la vista de tots aquells convidats que l’esperaven a la porta de la finca Mas, un sol rogenc l’acaricià ben fort per desitjar-li el coratge que tota dona necessita a la seva vida. Ni el vistós maquillatge havia pogut embolcallar la tristor dels seus ulls,, i era aquest el rostre que mostraria al món l’endemà en les primeres pàgines dels principals diaris. Ja llegia els titulars, ja sabia que finalment el poble descansaria en pau sabent que hi hauria una membre Mas al poder, tot i que per poc temps. Ella no desitjava viure en aquella enganyifa de mentides eternes. Sospirà en veure que ja arribaven a l’església on mossèn Vitorio li atorgaria la fe del retrobament amb els avantpassats i la terra.
A pas lent fou conduïda a l’altar major. No gosà mirar la cara de qui s’havia de convertir en el seu marit. No podia. Li feia fàstic de veritat. Contingué les immenses ganes de plorar que duia dins. Amagà una ràbia viva que la devorava per dins mentre la lectura del Salm se sentia en l’espai sagrat de l’Església. No escoltava res, només la seva veu interior, dèbil, mancada de to, de fermesa i perseverança. Una veu que ara li retrunyia vivament i li oferia el coratge suficient per trencar allò que en pocs minuts s’havia de constituir. Algú dins seu li deia que fugís, que cridés al món que ella era lliure de decidir per la seva vida, i que no consentís la salvatge decisió que altres prenien per ella. Una lleu rebel•lia es revifà dins seu, una tímida iniciativa de revolta semblà voler sorgir de les seves entranyes i la ira l’atrapà tota quan el silenci regnava en la sala de Déu. Una força estranya la colpí tota, un desig immens de córrer carrers amunt l’embargà i abraçà fortament, sense predir les conseqüències que aquell fet provocaria. Encesa de dolor, el seu rostre cremava la visió dels convidats. Era tota flama, era un espetec de dolor crucificat als ulls, brillants com diamants que demanaven el seu preu just al mercader més hàbil i competent. Entre els efectes d’una droga pura i la vençuda d’un desmai sense control, no pogué esmorteir aquell immens crit al cel que sortí ferotgement de les seves entranyes. Un contundent NO se sentí des dels cims més alts de les muntanyes i aquesta negació es produí al mateix temps que el cos fràgil i prim de la Catalina es trencava sobre el marbre blanc de les escales de l’Església en el moment just de la confirmació de Déu. La unió dels dos éssers havia quedat sentenciada, sota la mirada interrogant de tots els assistents que demanaven auxili a les portes del gran temple.
