El cuc que et xiularà sempre.

1.

Xiules en aquests moments i no ho suporto. No ho he suportat mai, mai! És espantós. Abans eren aquelles cançons de la teva època, ara és qualsevol cosa que se’t fiqui al cap i no em deixa concentrar-me, fa trontollar els meus dits que s’intenten col•locar convenientment sobre el teclat de l’ordinador per a escriure aquestes paraules. Escriure. Sí, haig d’escriure més, m’ajuda a autoflagelar-me, a destruir-me, si vols, una mica més.

Has parat. Uf, quin descans! Ells dormen, també. Tot està en calma, ara. Quina sort! Sembla mentida que per fi hagi arribat la nit i la calma tan desitjada. Només sento aquest sorollet pesat i insistent que fa la màquina de l’aire fred-calor que ens escalfa a l’hivern. Però és pesada, sentir-la, també. Voldria la quietud del camp que només destrossa el fluir de la consciència amb la remor dels ocells o el tebi soroll de la mar. Tant de bo tingués aquesta tranquil•litat, tant de bo!

D’aquí a no res vindràs a dir-me que te’n vas a dormir, acostaràs el teu rostre al meu per fer-me un petó mecànic i sense sentit, i començaràs a roncar, com tots els dies de la teva vida. Fins i tot això ja és mecànic. Què trist, no? No ho trobes trist, tot això? Si, per a mi la vida és ben trista, no hi ha massa coses que ens omplin del tot, que ens facin saltar d’alegria i ens faci bategar el cor de forma extraordinària perquè els homes no ho som, d’extraordinaris. He arribat a la conclusió que en realitat l’home és un ésser ben imbècil, sí, imbècil. Cada dia més. I això també és ben trist, i punt. No hi podem fer res. I aquesta imbecil•litat s’hereta, en postures i comportaments, en formes de fer les coses, en maneres d’acostar-nos al món, d’entendre’l i de viure’l.

Ara sembla que ja puc llegir. Sembla que ja m’he acostumat al soroll insistent de la màquina de l’aire condicionat i sembla ser que ja ha cessat el xiuxiueig que em trencava la meva oïda. Ara arriba el meu moment, el més important del dia: el moment de llegir-te i carregar la meva ànima de piles, un cop més.

Deies que et vas destrossar viva quan ho vas saber. És clar, jo també, no m’ho esperava pas! Se’n torna a l’Equador, què fort!!! Deixarà allà la canalla... amb la seva mare, i ella tornarà a Barcelona per a treballar. La meva filla no ho ha pogut aguantar. Les llàgrimes li queien desesperades. És ben trist, si senyor. Tan petita i ja s’ha de separar de la seva mare, de la seva família. Tot està molt malament. Hi ha molta crisi establerta. No sé ben bé què farem, tu. I jo sense treballar. No ho puc fer. Em surt car treballar. Haig de pagar una cangur i no m’ho puc permetre. Prefereixo estudiar, això si que m’alimenta, m’allibera durant un temps... però no em dóna diners, és clar i ja veig que aviat ho hauré de deixar córrer. Ell diu que sóc una senyoreta, que visc com a palau, i potser és ben cert, el que diu, en certa manera, sí. Però és la meva vida, no hi puc fer més, ningú m’entén quan expresso aquesta ànsia de coneixement. Què sabran ells!!! Res, no en saben res, fins i tot no saben qui sóc jo mateixa. Per això confio en tu, ets la meva ànima que calla i escolta els meus sentiments, els més íntims sentiments, i no jutja, mai, ni ho farà en cap circumstància. Això sí que és estimar, de debò, el que realment hauríem de fer tots nosaltres en la nostra vida, què bonic seria.

S’acosta Nadal i cada vegada hi ha més cares magres pel carrer. Fixa’t-hi. Tinc raó o no? La loteria no arriba, és imprescindible gastar, gastar, gastar, sempre el mateix. Ara hem de pensar en un regal per a la mare, un altre per al pare, un altre per a la Tere, un altre per al Ramon, i així successivament per a cada membre de la família. I jo odio anar de compres. No puc, no ho suporto. És terrible. Tothom amb la targeta de crèdit a la mà gastant i gastant... com si res, com si tot fos ben normal. Estem bojos o què? Millor dit: estan bojos, jo no. Jo fugiria d’aquest món ridícul en què vivim i buscaria l’indret més amagat del món per a viure-hi. Si. A vegades penso que no es notaria gaire la meva absència. Qui vols que pensi en mi quan realment no hi sigui? Els meus fills, potser? Ho dubto. Tot és tan efímer, fins i tot l’amor pels pares, pels fills, per la parella... per un mateix. Aquest és el gran problema de l’actualitat en què vivim: no sentim res, estem morts, som pedres hermètiques que només funcionen treballant i gastant, treballant i gastant, res més. Aniquilats, així acabarem, realment aniquilats si és que no ho estem ja.

I la tristesa continua omplint el meu pensament, ara i sempre. Què trist és tot plegat. Hi haurà l’oportunitat de ser feliç?

***

Ja no recordo com i quan el vaig conèixer, ho he oblidat. Fa tant de temps que som junts que ja tot sembla inamovible. No sé, segurament no degué ser massa important sinó ho recordaria, no trobes? El que sí recordo és que era molt atent amb mi, massa i tot... tot al contrari d’ara, que no pensa en res de res. I era simpàtic, amb aquella aparença d’home bo que encara ara ofereixen els seus ulls. Però no era violent i ara sí que ho és. En això ha canviat, i molt. Ara crida, crida, i els seus crits omplen les parets i fan sortir els cucs que em xiulen sempre, i això em fa por, molta por. Aquests cucs entren a la cuina i s’enfilen pel sostre, arrossegant-se impunement, i jo no sóc capaç de matar-los, no, em fa un no sé què a l’estomac, però què hi puc fer amb ells? Ja formen part de la meva vida, també, i crec que fins que ell no calli seguiran on són, esperant el dia de la fugida, de l’alliberament final.

2.

-Què vols per esmorzar? Digues, et poso un got de llet amb cereals?

-No, no tinc gana...

-Has d’esmorzar si no, no et podràs ni moure...

-No tinc gana, ja t’ho he dit...

-Mama, aquest pa no m’agrada...

-Nena, no siguis ximpleta, si és el mateix de tots els dies...

-Apa, rei, em vols dir què vols per esmorzar?

-Òndia, tu, d’aquí deu minuts passa l’autobús. Doneu-vos pressa que farem tard...

Una altra vegada la mateixa història de tots els dies. Hem perdut el bus, hem hagut de recórrer de punta a punta el poble fins arribar a l’escola, i jo amb aquesta por al damunt, por de fer tard, por de no ser la persona més indicada per a cuidar els meus fills, por d’aparentar el que no sóc, por de què, m’ho pots dir? Ara veig la Saima que corre una mica com jo mateixa. –Salam!!, li dic, i què n’és de maco aquest salut! I la nena em mira amb ulls encuriosits... val, si, no és normal, ningú ho fa això de saludar en una llengua aliena, però és que jo sóc diferent, que no ho entens, filla meva? Uf, mira que és difícil canviar les coses. La Conxi em mira de reüll quan aconseguim entrar a l’aula i ja fa uns minuts que el nen ha sortit corrents per evitar la falta que li posen pel retard. Mai aconseguirem arribar a l’hora. És impossible. Els matins no estan pensats per a mi.

Sospiro. Uf, quin descans. Odio fer tard, odio córrer, odio enfadar-me, odio dissimular que sóc la perfecta mare que tot ho fa super bé. Què dimonis!!! Sóc humana i cometo errors, com tothom. O no? Ara toca alleugerir el pas fins a la següent cursa d’obstacles... a l’hora del berenar, a l’hora de fer els deures, a l’hora de la dutxa, a l‘hora d’anar a dormir... fins després, no em maregis més el cap, cuc de merda!!

***

Saps quan serà el dia que ens decidirem a fer una neteja integral de tota la cuina? Em sento molt sola, en l’aïllament d’aquesta cuina bruta i deixada de la mà de Déu. Quin avorriment més gran que tinc. I ara què faig? M’ho pots dir? Tinc ganes de xerrar amb algú, miro el llistat de contactes del mòbil però no, ara veig que no vull ser una pesada, que la gent està treballant i no es pot molestar així, amb una tonteria. I si m’invento algun problema? Algú em farà cas? Ai, no sé, tu què en penses? Ja veig que no, que no està bé fer aquest tipus de coses. Però llavors, com ho arreglo tot això? Uf, dimonis, què trist és sentir-se sola, avorrida, plena de brutícia per tot arreu i sense esma de seguir endavant. Em penso que el tabac em matarà però és l’única alegria que tinc aquest matí de fred gèlid. I si em busco un amant? Vols dir que encara podries...? Deixa-ho córrer, millor fumem i ja està. Hi ha cendrers i cendrers plens de burilles per tota la casa i a qui l’importa, eh? M’ho vols dir? A ningú. Ningú diu res en aquesta casa, ningú aixeca un dit demanant explicacions, tothom fa allò que realment li dóna la gana, i així anem. Estic fins als collons, ja t’ho he dit, de tanta indiferència i de tant silenci. Això no pot continuar així. Jo no em puc callar, però, i de què serveix obrir la boca, realment? De res, absolutament de res! Callem, perquè ja hem parlat prou fins ara, sobretot al passat, recorda-ho. I fumem, abans no ens assalti de nou el dubte, el desig.

3.

Camina a poc a poc, recorrent aquell carrer que tantes vegades havia trepitjat al llarg de la seva vida passada, quan vivia allà, en aquell barri amb els seus pares. Encara té por a caure, s’atura constantment, tement una relliscada o un mal pas en aquell endimoniat tros d’asfalt que se situa davant seu. Fa molts anys hi havia una botiga de fruites allà, i s’aturava a xerrar amb el dependent –un senyor ja gran que fumava el seu puro assegut esperant la clientela- dissimulant, així, aquesta terrible por a caure. Ja no feia servir sabates de taló pel mateix motiu, però era igual: amb sabates de taló o sense sempre tenia la sensació d’haver de caure i necessitava d’alguna excusa per fer veure que s’aturava. Tanta vergonya sentia d’aquesta por a caure.

El temps passa però les manies segueixen intactes i ara que torna a passar per davant d’aquest local buit se’n recorda de com eren aquells temps de la seva joventut. Tranquils, aquesta és la paraula. Ningú li havia de dir res, a la seva vida. Tot era perfecte. No tenia gaires preocupacions i se sentia feliç amb la seva persona. Era una mica infantil però no se sentia en absolut frustrada, o absent, o mutilada. Era ella mateixa, amb les seves aspiracions i somnis però sempre ella, segura d’ella mateixa, sempre ella.

Observa com ha canviat el barri i pensa que al capdavall tot continua ben igual, si no fos perquè algunes persones ja han desaparegut. Això li provoca una gran tristesa perquè formen part del seu petit món del passat, d’aquella època en què tothom la coneixia, tothom tenia una paraula per a ella, tothom sabia com n’era de simpàtica, d’amable, de divertida, d’estudiosa, de xerraire i no se sap quantes coses més. Era perfecta, sí, simplement perfecta. Era la perfecció de la joventut, la que la feia ser així. Si, sense cap mena de dubte.

Veu com nous edificis s’han aixecat entremig d’aquells carrers on a vegades s’asseia a llegir novel•les o a xerrar amb algunes amigues de l’institut quan sortien sense massa pressa a arribar a casa. Ja no hi és la casa de la senyora Maria ni tampoc pot veure aquell xicot que tant li agradava a ella i a la Iolanda, i que cada dia realitzava el trajecte direcció a la boca del metro. Què n’era d’interessant, aquell noi!! Què se n’haurà fet? Quin tipus de vida portarà, ell? S’haurà casat, també? O seguirà solter? Era guapíssim, tenia uns ulls que embruixaven i no era capaç d’articular paraula quan alguna vegada s’havien atrevit a saludar-lo, mira si eren atrevides. La Iolanda deia que era ben ximple, ella, pensant tot allò, però la veritat és que el misteri embolcallava aquell esperit, aquell jove atractiu que sempre les mirava quan passava.

També s’adona que, tot i que les coses continuen igual, físicament parlant, la nostra percepció en l’actualitat és del tot inexacte, les coses no són ben bé com es mostren ara, sinó com el record ens les ofereix i aquest fet revela, un cop més, la necessitat de ser un xic més realistes, tot plegat.

Així, davallant per aquell carrer que l’havia distret una mica del seu camí, es dirigeix amb poques presses a no se sap ben bé on, a la incertesa de trobar la pista que condueixi la seva vida, una llum nova que la transporti a altres mons. I ha de ser allà, justament, en aquell indret on la seva ànima s’ha format perquè en cap altre racó del món havia estat mai tan feliç, mai.

S’aproxima a un dels carrers que encara és intacte, que sobreviu a la ferotge invasió immobiliària i pensa que potser és inútil trobar-hi res allà dins. El temps esborra moltes presències, el temps té la capacitat de fer oblidar tot allò inservible i gens pràctic en les nostres vides, i probablement ja ningú recordi el seu rostre marcat ja per les penúries del pas del temps. Ja no és la mateixa i, tot i que segurament la reconeixerien, també és molt probable que no li concedeixin massa importància. Ella és encara en aquell esplèndid passat, on era alguna cosa. Ara no és res, ni aquí ni allà, qüestió tancada, vés per on. O no? Un sospir l’embarga tota quan es decideix, per fi, a aturar-se davant el número 13 d’aquest carrer dels records. I espera, impacient, una resposta.

La seva veu li trontolla al cap. És ell, sí, és ell, l’ha reconegut!! I no sap com contestar la seva crida, la seva demanda de qui és la persona que truca a la seva porta. Com s’ha de presentar, ara? Com li fa arribar aquesta presència seva del passat? No ho sap fer, es queda immòbil però ha de reaccionar d’immediat si no vol que el viatge resulti del tot inútil. I diu “sóc jo” i la veu que sona elèctricament calla, pensa, rumia, s’entreté en esbrinar qui és aquesta persona que es troba a baix, a uns quants metres de distància. Prefereix no esperar i baixa corrents les escales, amb urgència.

No cal més presentacions. L’ha reconegut de seguida. Un somriure esplèndid retrata el seu rostre. Se n’alegra, i molt, de veure-la. Es queda ben parat, no sap què dimonis fer. No s’esperava aquesta sorpresa. Se’l veu una mica trist, també, canviat, però preciós, atractiu, l’edat li fa un honor que altres ja voldrien. Somriu, té un somriure que omple, que arriba al fons del cor, i una mirada que deixa sense respiració. Què n’és d’interessant, ara! Molt més que no pas abans, quan eren joves. Finalment, i sense articular un mot, la convida a entrar en l’ascensor. No és molt gran. Aquest és un edifici ja antic del barri del Guinardó. S’han fet obres de rehabilitació però és el que és, res més. Es troben massa junts, perillosament junts, i ell la mira insistentment, molt a poc a poc. Vol saber qui és ella ara, què ha esdevingut, com l’ha tractat el temps i la vida però per altra banda no ho vol saber, no, perquè trencaria la màgia de l’instant. Només hi ha temps per a sentir-la, de nou, en la seva senzillesa i esplendor, mirant-la, olorant-la, acostant-se, omplint-se tot d’ella. I si pogués tocar-la... oh, això no pot ser possible, això si que no... per què dimonis pensa això ara, eh?

Ella decideix parlar. Li demana per la mare, vol saber com es troba després de la mort sobtada del marit, del seu pare, fulminantment, d’un atac de cor. Ell diu que estranyament l’ha superada, està bé, surt cada dia a passejar i viu sola en aquell piset del carrer Art que es voldrien vendre, coses de la crisi, diu ell. La fortalesa de les dones és un altre misteri que s’hauria d’estudiar. No se sap d’on es treuen les forces però surten, ajuden a passar els pitjors moments de la nostra vida. Així, no viu amb ell? No, es veu que no. Ella té les seves petites ocupacions al Casal de la Gent Gran del barri. Cada dia té un horari marcat d’activitats que la fan estar en forma, diu, molt en forma, i no hi ha qui la pari. Això està bé, molt bé. I calla, no sap com continuar aquella conversa, no sap com esbrinar què és de la seva vida, què fa ell, amb qui comparteix els seus moments bons i dolents, com els de tothom. I és ell, llavors, qui parla, qui aixeca les mans en senyal d’interrogació, mirant-la fixament. Vol que li expliqui el motiu de la seva visita, vol saber què se n’ha fet de tots aquells anys d’absurda separació entre ells, vol saber si encara pensa en ell una mica.

Ella s’asseu. Ara maleeix haver-se posat aquella faldilla. No la troba massa adequada, millor hagués estat uns pantalons, però ja està fet, ara no es pot canviar. No sap per on començar. Sembla que hagin passat segles des de l’últim moment que es van veure, allà, a la platja de Canet de Mar, ara farà ben bé vint anys ja! Com passa el temps, Déu meu!! I encara li arriba l’olor a salobre tan present en aquell racó de mar, i les seves cançons cantades a cau d’orella, amb la guitarra espanyola sempre amb ell, quina delícia de moment!! Ha somniat tota la seva vida amb aquell moment, amb aquell trencar de les ones als seus peus i ell amb el tors nu cantant i recitant poemes. Sols, només ells dos en aquella caleta de mar, sospirant la vida que encara havia d’arribar. Tornaria de nou, a Canet de Mar amb ell. Però segurament no seria el mateix, ara. Ens falta la guitarra, oi que sí, Anton? Sense la música que la teva persona irradiava res pot ser ja igual. La necessito, aquesta sensació de llibertat, i molt. Ara hauré de començar a narrar l’horrorosa presència de la meva vida. No m’ho facis fer, això. Visquem, únicament, visquem i oblidem els moments morts, si us plau.

Rocío Ávila, Rubi, 29/11/2009