No et dic adéu, encara.

No puc oblidar aquell neguit que em deixares l’única i darrera vegada que et vaig veure. No et conec, no sé el teu nom, no sé d’on ets, on vius, què fas i què pretens en aquesta vida. Sóc una analfabeta total de la teva existència, però el sentit comú em diu que saps transmetre comprensió, tendresa i esperança. Els teus ulls m’ho digueren un assolellat dia del mes d’abril i ja no ho he pogut oblidar mai. Llavors era una dona perduda, solitària, abandonada, necessitada... d’uns ulls com els teus, d’una mirada dolça acariciant tot el meu ésser i tota la meva presència. Avui, sóc una dona refeta, confiada de l’esdevenir i joiosa de les il•lusions que encara em pot oferir la vida.

Justament quan desaparegueres rere el tancament de portes del vagó de tren, les nostres mirades es creuaren camí de Vallvidrera. Ara penso que t’hi vas estar una estona mirant-me, però no en vaig ser conscient i em penedeixo, realment, del que no va ser però podria haver-se esdevingut. Potser ara no tindria tants dubtes si m’hagués arriscat a intercanviar unes paraules amb tu, o igual s’hagués trencat aquesta màgia que ara em queda com a record. En tot cas, no sé si és convenient que ara em debati qüestionant-me la teva identitat. El que sí sé del cert és que alguna cosa en el meu interior canviares aquell dia. Un alè estrany, però nou, s’obrí en el meu cor i ara m’és impensable deixar d’acceptar-ho. Sona estrany, però tu trasbalsares la meva persona, sencerament.

Quan fugires amb aquell senyal d’interrogació als teus ulls, una excitació insòlita s’apoderà de mi. Em vaig sentir terriblement neguitosa, com si m’hi anés la vida en recuperar-te de nou, i com si t’estigués perdent abans, fins i tot, de tenir-te. Desitjava abraçar-te, fortament, i acariciar la teva pell jove, amb ardor, però amb una certa paciència, també, i potser per aquest motiu la tristesa m’embargà quan aquest pensament m’assaltà per primer cop desprès de la teva absència i ho vaig haver de reconèixer. No m’havia plantejat mai una relació d’aquesta mena, amb un ésser desconegut a qui amb prou feines podria reconèixer una altra vegada si m’hi hagués de topar de nou, però sé que la teva mirada no la podré esborrar ja mai més del meu cervell. Vas ser tan impactant que vaig restar sotmesa a la teva memòria durant uns quants dies. Encara ara aquestes línies són el record de la teva ferma petjada en el més profund del meu cor. Sóc una dona madura, però jove i alegre alhora, i fou una dona, també, qui m’oferí el més gran sentiment d’acollida que mai cap persona m’hagi ofert en el món. No oblidaré mai l’agradable sensació de seguretat, de plenitud, d’immortalitat que vaig sentir aquell dia que amb els teus ulls t’obrires plenament al més obscur de la nostra existència. Tornaria a buscar-te allà on fossis per demanar-te, per sempre més, que tornis amb mi i no marxis més del meu costat.

Rocío Ávila, 22-3-10