Era un noia dolça, bella, molt bella, de cabells com d’oliva negres, llargs com la immensa mar. Sempre anava sola, no se li coneixia la veu perquè era silenciosa com la nit d’espera, i tímida, excessivament tímida. Els seus llavis no mostraven somriures, però tampoc eren presos de la tristesa. Havia après a ser neutra, senzillament apta per a tots els gustos, i així no decebia mai ningú, era ben diplomàtica.
Arribat l’estiu, el seu cos es transformava, i inquietava homes i dones, per igual, quan la veien passar, sempre tan misteriosa. Sobretot eren els seus pits el principal motiu d’alarma, perquè en aquell pausat passar de la seva persona hi havia una gran tendresa, alhora que una càlida sensualitat que la feia molt i molt desitjable. Tot i que no es veien prou bé, se li insinuaven les seves formes, la seva mida, la seva suavitat i delicadesa, i aquesta era la part del seu cos que tothom anhelava admirar quan apareixia de la llunyania del fons de la ciutat de Rubí: una ombra de sospirs i brillantor d’ulls amatents que augurava un gran silenci sepulcral al seu pas.
Un dia, però, els seus vestits alegres, les seves teles de seda i de colors ben cridaners, donaren pas a un tapís color marró terra que sorprengué el poble sencer que gaudia de la seva festa grossa la diada de Sant Pere. Els tambors deixaren de sonar, les ballades s’aturaren al bell mig d’una tirada, i el xivarri infantil es congelà per uns instants. La música perdé la intensitat, les cervesetes fresques de la Plaça Catalunya s’escalfaren sota el sol lluent d’un final de mes de juny, i les dones s’arreplegaren per demanar explicacions a aquell canvi d’estat de la noia més bella de les contrades. Alguna cosa havia passat i només ella ho podia anunciar. Tothom esperava una resposta, però la seva petita veu no aconseguia arribar al fons del fons del carrer principal, ni a les parades del mercat medieval d’on sorgien les demandes més agosarades. Tothom romangué en silenci, expectant, amb el neguit humil de sentir, per fi, una resposta. I un núvol gris i ben espès trasbalsà el cel sencer, transformant aquell dia càlid en nit profunda, tenebrosa, sense estels, implacable.
Els ulls de la jove miraren furtivament els éssers que eren més a la vora i, de forma instantània, un torrent de llàgrimes aparegueren, per fi, dels seus ulls, com fugint d’un mal son. No pogué emetre les paraules tal i com li brollaven, perquè era presa d’una emoció profunda, d’un trasbals que provocava que fossin del tot incomprensibles. Només fou perceptible un trist sospir de resignació, que indicava la seva submissió: el Sol, amo i senyor de tota la Terra, s’hi havia enamorat perdudament, i havia dictaminat que només ell seria propietari de tan gran bellesa. A partir d’ara els pits de la jove només serien propietat del Sol, mal que aquest fet provoqués la ira entre els mortals i demés elements de la Terra. Ja estava tot disposat i, per aquest mateix motiu, els havia concedit uns minuts de foscor diürna que poguessin servir per perpetuar la contemplació divina a què havia estat sempre sotmesa. A canvi d’aquesta substracció, el Sol es comprometé a dotar els humas d'un raig de sol per persona, que assegurés la supervivència de la seva espècie, sempre i quan fossin visibles tots aquells gestos que demostressin l'estimació que l'Ésser Humà té per la Terra, afavorint, doncs, les bones conductes mediambientals.
I és així com la bella jove de pits esplendorosos vetlla, amb l'amor del Sol, dalt del cel, per tots nosaltres i la salut del planeta, fins a la fi del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada