Endreçar.

A algunes amigues, que ja han començat a endreçar les seves vides.

Ja no es recorda de la seva vida passada, ha esborrat de la seva ment els anys amuntegats a les seves espatlles i respira en obrir el gran finestral del saló omplert encara de l’espessa boirina de fum de cigarretes mal apagades. Sembla un malson tot plegat, però ha decidit renunciar al mal que tot això li provoca al cervell i ha fet una llarga mirada al seu territori, al seu habitacle adormit en les entranyes del desordre més monumental. Si algú entrés ara mateix en aquell habitatge tindria greus inconvenients per avançar pel passadís immensament llarg que condueix a la llum de l’estança central. Tot és ple de caixes obertes de roba, tot és arrenglerat en muntanyes de llibres apilats alfabèticament i per autors consagrats. Unes calces brutes també descansen, alliberades, en un racó del bany, oblidades la tarda anterior quan varen ser deslliurades per la seva propietària en introduir-se a la dutxa. Tant se val d’aquest miserable ambient carregat de misèria humana, de la cuina plena de greix, i les rentadores oxidades de la roba sense arreplegar. De seguida les coses seran d’una altra manera, d’això n’està satisfactòriament segura.

 

El truc insistent del seu mòbil la desperta del seu capteniment. Respon amb una veu que no sembla la seva, és el son malenconiós d’un ésser nou en gestació, d’una nova forma d’expressió humana. No sap si alegrar-se o decebre’s davant la incògnita d’una xerrada, però finalment decideix afrontar aquest nou repte de parlar amb algú. Despenja l’auricular buscant un forat entre el sofà atapeït de llençols i nòrdics suats d’una gran desfeta.

-Si?

 

-Lola? Ets tu, reina?

-Sí, sóc jo.

-Nena, em tenies preocupada. Fa dies que no contestes els meus SMS’s, ni els correus, ni les trucades.... Dimonis!! On pares, eh? Què fas? Com és que no hem quedat per veure’ns aquests dies, eh?

-No t’amoïnis, Maria. Estic bé. Només faig neteja...

-Neteja? I ara!! Si a tu no t’agraden pas les feines de la casa, que et conec bé, reineta meva!

-No, t’equivoques. En això he canviat, definitivament, per sempre. Ja no hi haurà més desordre a la meva vida, t’ho prometo. N’estic farta de la meva vida anterior, el futur ha penetrat a la meva vida per fi!!

-Doncs si que estàs filosòfica avui, nena!! Mira, jo et trucava per animar-te a anar a la platja. Fa un dia esplèndid i tu estàs més blanca que la llet. Es nota que no has vist la llum en tot l’estiu, o sigui que deixa’t estar de bestieses de neteja, posa’t el bikini, que et passo a recollir en una mitja hora, tres quarts, d’acord?

-No, Maria, no. No em ve de gust anar a la platja, avui. Tinc millors coses a fer...

-Ah, si? Quines? Què penses fer, ara? Rentar vidres i olles a pressió? Au, va, no siguis bleda!! El que no has fet en tres mesos no cal que ho facis ara en dos dies, que et conec. T’agafa el rampell i uaaaaaaaauuu!!, a desmuntar casa teva. Quin avorriment, si us plau!

-No, no m’entens. Es tracta d’una cosa del tot diferent, ja ho veuràs. Quedaràs petrificada quan te l’expliqui, però ara t’haig de deixar, no puc esperar-me més, el futur m’espera...

-Joder, nena, si que anem bé amb els misteris. Bé, i quan penses desvetllar-me aquesta cosa tan misteriosa que portes entre mans, eh?

-Et trucaré, no et preocupis, però ara necessito estar sola, d’acord?

-D’acord, nineta, d’acord. T’estimo i bé que ho saps, oi?

-Sí, en sóc totalment conscient. Jo també, jo també t’estimo.

-Bé, doncs espero la teva trucada.

-Sí, sí.

-Adéu, cuida’t, eh?

Somrigué plàcidament. Maria era la seva millor amiga, per descomptat, això sí que ho tenia clar, però era massa aventurat explicar-li res en aquestes circumstàncies, era massa d’hora, encara. Tornà al seu món domèstic desordenat i observà els vidres congelats en la brutícia pura i dura, els llits sense fer, la taula del menjador plena de coses (quines coses, eh? Uf, nio ho sabia!), les bosses d’escombraries amagades en un racó de la galeria al costat dels desinfectants i lleixius, i decidí treure’s d’una vegada la màscara veneciana que portava i emprendre el nou tomb que la seva vida exigia.

Es dirigí a la seva habitació, blau cel encara després de la tempesta, obrí el gran armari buscant les peces de roba imprescindibles per dur a terme el canvi, omplí una maleta de rodes negra comprada a la botiga de xinesos del costat de casa, buscà els papers imprescindibles per continuar sent legal en aquesta societat, un parell de catecismes de llibres que l’acompanyarien sempre en aquest nou viatge, i s’acomiadà d’aquella casa amb un somriure entre sorneguer i suggeridor alhora. Tancà amb fermesa la porta i baixà en l’ascensor com en un núvol blanc de seda empolsegat de somnis de talc embolcallats d'una certa esperança.

El seu cor bategava insistentment, un gran nus li estrenyia l’estómac.

S'HAVIA ENAMORAT!!

Record de Màrius Torres ((Lleida, 1910 – Sant Quirze Safaja, 1942).

Avui fa cent anys que va néixer el poeta lleidatà Màrius Torres (Lleida, 1910 - Sant Quirze Safaja, 1942) i, un cop més, m'afegeixo a la convocatòria de retre-li homenatge, promoguda pel Lluís Gil i la Carme Rosanas, i encoratjada pel Victor Pàmies, com ho estan fent altres blocaires a la xarxa, penjant un dels seus poemes que més s'adiu amb el to de les últimes entrades del meu bloc. D'aquesta manera acostem aquest poeta als lectors, en una jornada que serà, un cop més, memorable.

DOLÇ ÀNGEL DE LA MORT.

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val

que vinguis ara.

Ara no temo gens el teu bes glacial,

i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara

de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l’ànima madura

per ben morir.

Tot allò que he estimat únicament perdura

en el meu cor, com una despulla de l’ahir,

freda, de tan pura.

Del llim d’aquesta terra amarada de plors

el meu anhel es desarrela.

Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç

en una nau sense timó, ni rems, ni vela,

ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!

Tinc peresa de viure demà encara...

Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,

el dolor que m’espera em fa mal...

I gairebé donaria, per morir ara

—morir per sempre—, una ànima immortal.

Setembre 1936

Màrius TORRES, Poesies, Ed. Ariel, Sant Joan Despí, 1981

Indecisió!!

No sé què fer, quina decisió prendre. Maleïda por! Maleït calvari d’indecisió que em persegueix sempre! Començar dilluns! I què faig amb la canalla? I què en faig de la visita a l’endocrí de dimarts? No puc començar a treballar i faltar ja el segon dia. I molt menys deixar penjada la visita mèdica del nen. A més hi ha la qüestió de la manca de contracte i el sou. Punyetes! Si amb prou feines guanyaré per pagar una cangur! Paga realment la pena tant sacrifici? I ell? Què en fa ell de tot això? Res! Ell vol que treballi, diu que em va bé sortir de la meva situació actual, però no m’ajuda amb el maldecap dels fills! Què puc fer, doncs? Tornar a frustrar-me un cop més? Abandonar els meus fills? Deixar-los sols tota la jornada laboral fins que comenci l’escola? I després, què? Qui farà tota la resta? Les extraescolars, les visites mèdiques, les cites amb la tutora, amb la psicòloga, els deures, les tasques domèstiques? Sembla fàcil, tot plegat, oi? Però no ho és gens, gens ni mica. Tinc el cap atrotinat, la vida em penja d’un fil com sempre, i els somnis de veure’m realitzada professionalment, d’una puta vegada, com sempre són només això, somnis. O és la comoditat que tinc ara el que no vull abandonar? El fet de ser massa covarda, ja ho veus, de no ser capaç d’afrontar nous reptes i treure’m de sobre aquesta responsabilitat tan gran que sempre ha estat meva, només meva, aquest és el meu gran problema! I a qui li importa tot això, de debò, eh? A qui? A ningú!

La pedra.

Es mirà incrèdula aquell carrer. Les pedres omplien totalment l`objectiu de la seva càmera. Com podia ser possible? Intentava copsar el sentit d`aquell canvi de to en la blancor de les cases vorejant el rastre de la mar. No era fàcil. S`amagaven. La distreien. Se sentia neguitosa, es notava el seu malmès retrat en l`ànima compungida. I la remor de les ones la feien palpitar. Era això, és clar. Havia d’haver retratat el mar. Com no ho havia pensat abans? Però no, Besalú era més suggerent, la traslladava mar endins en la foscor del nostre passat. Li recordava aquell temps gloriós navegant per la Mediterrània, adquirint el poder dels regnes ja conquerits. La pedra. Què maca és la pedra ara que ja no la valorem com en aquells moments llunyans. Voldria desfer-se en aquesta pedra, conviure-hi, deixar-se acaronar per ella, lentament, instintivament, també. Però ella és moderna, no es mira en el retrat de la seva càmera. Ella es deixa endur pel desig ingrat de viure en el passat desitjant un futur millor, ara i sempre. Aquesta foto li ho dirà demà. Pleguem veles. Aquestes barques de la immensa mar que ja mai tornaran les deixem per demà.

Depressió.

Fas mala cara, és evident. Estàs cansat, molt cansat, però segueixes omplint les hores d’activitat i coses pendents de fer, tot i que ho fas mancat d’energia, amb dolor, i si et miro em desespero, no ho puc suportar. Et mereixes un descans, i per aquest motiu marxaràs de la meva vida uns quants dies, de nou, com cada estiu que ens separem. És inevitable. Tu i jo no estem fets per viure-hi plegats, som autònoms, independents, encara que en el fons del fons ens necessitem mútuament. Quina cosa més estranya! Encara no has marxat i ja estic morta de por. Morta de por perquè no sé què dimonis faré aquests dies, a on aniré, amb qui parlaré, amb qui dinaré, amb qui em dutxaré, a qui estimaré i amb qui em desesperaré. Ben mirat, fa temps que no faig cap d’aquestes cinc coses amb tu. Mai hi ets, a casa, tot i que m’agradaria molt compartir-les, per això se suposa que ens vam unir, no? No, no és pas així. La nostra existència es tenyeix de negre una altra vegada. No hi ha alternativa ni remei. Ja està tot dit. Em manquen les paraules a més de les forces, han perdut el valor, ja no suggereixen, ja no evoquen destins favorables a la felicitat. És una llàstima, però la buidor d’aquestes parets em diu que fa temps que ets lluny, ben lluny de mi.

La culpa és meva, dius, la puta depressió. Sí, potser sí que tens raó. Aquesta depressió que només es cura amb amor, amb carinyo, amb tendresa, amb llargues converses que podrien durar fins a la sortida del sol, amb intenses abraçades quan el desesper ho omple tot i no queden forces per amagar la nostra inútil existència, això que tu mai m’has ofert, que no t’has cansat de mostrar quan el dolor era massa profund per demanar-ho per part meva. No tens ni idea del que et parlo, no em pots comprendre, no has fet l’esforç d’entrar en la meva essència, és massa complicat, i potser a tu també et fa por, molta por. I, ara, jo em debato entre tornar a la presó de la medicació, que almenys permetria que el meu cervell descansés en pau durant un cert temps, o fugir, fugir corrent d’aquesta immensa buidor que omple tot el meu ésser i m’encarcera de decepció, de frustració i de negació. Ja mai més et demanaré aquesta ajuda que tant necessito, perquè no ets capaç de veure allò que tens al davant, tu, tot sol, tan clarament.. Ets cec, ets un home completament perdut en la seva inconsciència. Marxa, fuig, tu que pots, evadeix-te i no expliquis ningú la teva indiferència. Jo no em mouré pas del lloc on sóc fins a la teva tornada, esperaré, com sempre, la teva salvació, encara que no m’arribi mai.

Emoció profunda.

M’assec plàcidament a la meva hamaca mentre acaricio l’inhalàmbric gaudint d’aquests segons d’espera. Ha arribat l’hora, el millor moment d’aquest dia calorós d’estiu. Són les deu passades de la nit. Imagino el lloc on et trobes i tots i cadascun dels moviments que deus estar realitzant en aquests moments, molt segurament esperant-me, tu també. I començo a pitjar suaument el número, esguardant neguitosa que aparegui la teva veu, dolça i tendra.

Aquest instant és, potser, el més difícil de tots. Hi ha dies que si trigues molt a contestar el meu cap imagina coses terribles: que no sou a casa perquè heu estat fins tard a la platja, o bé que us ha passat alguna cosa i ara sou a l’hospital. No ho puc evitar. Ara que no us puc controlar, que no sóc mestressa dels vostres moviments, em sento totalment indefensa. Sé que no haig de patir, que esteu la mar de bé amb els avis, però en el fons del fons em penedeixo d’haver-m’hi separat aquest estiu de vosaltres. No tornarà a passar mai més, us ho prometo. Aquesta espera se m’està fent massa llarga, em martiritza el cervell constantment, em recorda que no he estat massa bona mare els últims temps, i em desvetlla les ganes de tenir-vos, fills, aquí, al meu costat, com sempre.

Sento els trucs que metrallen les meves oïdes, i prego que agafis d’una vegada el telèfon, per l’amor de Déu!! El teu pare em mira somrient, però alhora una mica cansat d’aquest tràfec que ens aporta la vida. Sap que em moro de ganes de parlar-te, que em deleixo per saber què has fet en el dia d’avui, que fins i tot el rostre em canviarà sota la llum de les teves paraules. I tot això ho intueix quan la teva veu apareix, per fi, neta, clara, intensa, a vegades trista o enfadada, però gairebé sempre alegre, emocionada, i sobretot, lliurada. Pels moviments de les meves faccions el teu pare entén si tot va bé o si, en canvi, hi ha algun contratemps que alteri la meva consciència. Així sóc d’expressiva davant la teva presència!

Per telèfon sembles una altra personeta, molt més gran, molt més madura per l’edat que tens, més amable i atenta, més dolça i sincera que a la nostra vida real. Això és efecte de la nostra distància, de la necessitat que tenim ja de retrobar-nos en la nostra llar, amb la rutina de les nostres vides posades en comú pels lligams que ens uneixen. També és fruit de la mateixa existència, de l’experiència que aquests nous aires lluny de mi et van atorgant, encara que tu ho vegis. Ets massa petit, encara, per a comprendre algunes coses, però en el fons del fons ja n’intueixes una gran part. Ets més sensible del que et penses.

M’expliques amb tota nòmina de detalls allò que conforma el teu petit món: allò que has fet i allò que t’hagués volgut fer, però que s’ha vist truncat per algun fet incomprensible; els teus interessos de sempre i altres que són nous d’aquest estiu, que has après a fer-te teus perquè ja tens prou autonomia per a decidir sobre certes coses. També critiques comportaments dels altres nens que t’envolten, de la teva germana, de l’actitud dels familiars amb qui convius i que has d’aprendre a respectar i comprendre, perquè no tothom viu de la mateixa manera ni entén la convivència sota les mateixes normes... però allò que més atreu la teva atenció és el record de les teves coses d’aquí, de la teva habitació, dels teus jocs, de les teves mascotes, dels teus pelutxos, de la teva relació amb mi i amb el teu pare, i l’enyorança d’un món que sembla llunyà, però que és aquí, esperant-te, vida meva.

Riem de les quatre bestieses que surten en la conversa i aquest fet em fa pensar que hauríem de riure més sovint, tots junts, que no dediquem prou temps a ser feliços, com caldria. El dia a dia es fa ben difícil, en ocasions, però això no és excusa per descuidar la nostra relació afectiva. Ara ho veig prou clar. Ara m’adono que són ben poques les coses importants d’aquesta vida. En aquest precís moment que et començo a dir adéu, de nou, fins demà, i li atanso el telèfon al teu pare, veig molt clara la necessitat d’estimar-te com no ho he fet mai abans, plenament, amb els cinc sentits posats en la teva mirada, en el teu rostre, en el teu petit cos, en la teva imperfecta ànima, encara. Ara més que mai necessito tenir-te, fill, per completar-me com a ésser humà que sóc, per esdevenir més que mai, immortal de la teva existència. T’estimo, t’enyoro molt, i necessito que tornis aviat amb mi. Un petó tan gran com el cel.

Le meves escales.

Al Guinardó, el meu barri, sempre.

M’agrada pujar i baixar escales. És cansat, però alhora reconfortant. Tota la meva vida he viscut en espais envoltats d’escales, i ara les trobo immensament a faltar. La vida no és vida sense escales. Fins i tot els metges exigeixen aquest element arquitectònic com a element indispensable per a la bona salut de les persones. És curiós com, avui, comptant, rememorant les escales per les quals he transitat al llarg de tots aquests anys de la meva vida, veig que no han sigut poques, sinó més aviat unes quantes, de mides i colors diferents, les que han evocat en mi sensacions ben particulars. Una cosa tan senzilla, ¿no trobeu?, tan insignificant... però alhora tan present, tan necessària en l’origen del nostre caminar com a éssers humans.

Al principi, quan era petita, vivia en el soterrani d’un pis barceloní on les escales es comptaven amb els dits de la mà i eren, contràriament a allò que es podria pensar, de baixada que adquirien importància, que esdevenien fosques, minúscules, insignificants, però vitals i enlluernadores alhora, quina contradicció, ¿no? Allà vaig passar moltes tardes de pluja jugant amb la meva veïna, a pares i mares, a senyoretes, a cromos de picar, a les gomes... en aquella petita entrada que només tenien els soterranis i que a nosaltres ens semblava tot un món. Però allò impressionant no eren les característiques d’aquestes escasses, quatre o cinc, escales, sinó que per poder arribar a la cima del barri on aquell habitatge es trobava ubicat, s’havien de pujar unes infinites escales que auguraven un bon estat físic als residents d’aquella zona de la ciutat. La baixada al soterrani era realment el bàlsam a aquell esforç fet, era com una mena de recompensa, i la infància i la joventut transcorreguda durant aquell temps allà no donaven gaire importància a aquest fet, perquè simplement teníem l’energia, l’empenta i l’alegria per oblidar-les. Ara, però, sí: és el record que fa aquestes coses o l’enyorança per aquells moments que ara ens semblen millors. I la prova de tot això rau en el fet que, encara avui, quan retorno al pis dels meus pares, em vénen al cap moments dolços de la meva vida allà, dels més de vint-i-cinc anys que s’emmirallaren entre aquelles parets.

Aquest pis ja vell, però, em trasllada a altres racons insòlits de la geografia barcelonina carregats d’escales. Només sortint de l’immoble, pots contemplar al teu davant el Parc del Guinardó, i unes precioses escales que descendien al camí que dia rere dia agafava per anar a escola, al Francisco de Goya. Era un recorregut amable envoltat d’arbres, d’alguns cotxes que a mi em semblen pocs, ara, de segur que ara en passen molts més, i del record d’una etapa de la meva vida plena d’olors, de colors i d’alegria... l’eucaliptus, les mimoses, les garrofes... A la mateixa escola hi havia un grapat d’escales, com les que se situaven tot just traspassada la porta d’accés al centre i que el senyor Juan obria cada dia abans d’hora, però també les que es repartien entre les tres (¿o eren quatre?) plantes de l’escola, els diferents patis, el menjador, les pistes d’educació física, etc. Llavors, les escales les saltava de dos en dos, de tres en tres, de quatre en quatre, ja no sé fins on vaig arribar, perquè jo era més aviat de temperament poruc aleshores, però sí recordo haver-me assegut en algunes d’aquelles escales mentre fèiem l’entrepà, o mentre ens explicàvem les coses del cap de setmana, o mentre acabàvem algun deure que havia quedat per finalitzar. Escales sempre fresques, a l’hivern, però també acollidores quan l’esclat del sol augurava l’arribada de l’estiu, escales que s’obrien a l’ombra de les mimoses i les variades flors d’aquest preciós món natural que era la meva escola.

Amb el temps les escales protagonitzaren altres esdeveniments més rellevants, propis ja de l’edat adulta. És el cas de l’etapa de naixement i criança dels fills, en un quart pis sense ascensor a l’Hospitalet del Llobregat. Allà sí que les cames estaven fortes. Allà sí que era arriscat pujar la criatura, deixar-la al bressol mentre es descendia ràpidament de nou per agafar el seu cotxet que havia estat robat amb anterioritat per algun insensat d’aquelles contrades. No era aconsellable deixar-lo allà, el cotxet, en el forat dels comptadors de l’aigua com havia fet temps enrere. Ara era obligat pujar-lo i, per tant, cada cop que es pujava i baixava de l’immoble era necessari fer-ho dos cops, com a mínim. Allò sí que era ingeni i ganes de tirar endavant, sobretot a mida que el nen es feia gran i la manera de controlar-lo era més difícil. Tota ajuda era poca, i en realitat era més aviat nul•la, la que tenia. Sort que tot sovint m’entretenia a parlar amb algun veí, com és el cas del ja desaparegut i entranyable Joan (no és coincidència, no; els Joans han omplert els escenaris de la meva vida, dimonis!). No havia tingut néts, i es delia per jugar amb el meu fill, per fer-li tot allò que fan els iaios als infants, i a més així es treia de sobre, deia, la seva dona durant una estona, la Carmen. Era un consol poder deixar allà el nen mentre jo acabava d’entrar les coses al meu pis esbufegant l’alè del neguit que tot això em produïa. També em vénen al cap les insuportables escales que havia de pujar a la Plaça de la Bòbila quan era l’hora de recollir el nen d’escola, jo amb aquella panxa que ni t’explico i que albergava la futura nena, i el mestre, amable com qui més, que sempre m’esperava perquè es feia càrrec del pes que sostenia i que sempre sempre em feia arribar tard (en això ja veig que no he canviat pas). Aquestes escales, que separaven dos municipis, el de l’Hospitalet i el d’Esplugues, eren com una loteria, perquè a l’extrem dret hi havia la seva versió mecànica, sí, com les que hi ha al metro, però que malauradament mai funcionaven, i així sempre em tocava pujar-les desconsoladament, sota el feixuc horari de la migdiada i un sol que escalfava les entranyes. Amb l’arribada de la nena aquesta qüestió no deixà més que en evidència la imperiosa necessitat d’efectuar algun canvi en les formes de vida quotidianes. Sort que de la compra se n’encarregava ell, el meu home, vull dir, que ja era molt carregar també amb la compra setmanal, els bolquers, les fruites i verdures, la carn, el peix, i els estris indispensables per tirar endavant una casa i dues criatures cada dia més feixugues, com les mateixes escales a través de les quals les havia d’arrossegar. Comptar-les amb l’arma callada del pensament no era prou per desitjar obstinadament de marxar d’aquell pis petit i buscar la solució de l’ascensor que tan ràpidament et traslladaria d’un extrem a l’altre de l’edifici, ja vell, de més de quaranta anys.

I l’ascensor arribà, sí, i amb quines ganes!!! Arribà l’ascensor com a premi a unes altres escales situades al carrer Santa Eulàlia de Rubí, des d’on, i a pocs metres, entres al dúplex on feliçment vivim ara. Penso que vam fer bé mudant-nos a aquest espaiós pis, on les escales ja no són un problema si considerem que la major part del temps me les estalvio perquè vaig en bicicleta, o bé perquè sortegem caminant aquesta entrada al meu carrer buscant la calidesa del caminar senzill i còmode. No s’està pas malament, aquí, i les cames ja no són les mateixes d’abans, però sóc del parer que s’ha de tenir força i alegria per pujar o baixar escales, que s’ha d’inculcar aquest hàbit saludable als infants, i que això prova, definitivament, que les escales són més que mai espais fonamentals de les nostres vides i, que sense voler-ho, allà on siguem continuaran dominant la fesomia arquitectònica del nostre entorn.

Lido.

Miro la sorra que envolta els meus peus cremats de caminar. Miro l’aigua clara d’aquest indret de platja de l’illa de Lido i veig passar la meva vida amb recança, amb certa tristesa i enyorament, però m’arriba una calma lenta, silenciosa, agradable, gairebé sublim. Respiro en pau, quasi en un èxtasi tremolós que m’envaeix tot el cos. Ara em penedeixo de no haver dut el meu banyador. Fa massa calor i envejo el teu tors nu, prim, necessitat de sol, perquè em voldria refugiar entre aquestes aigües càlides que m’allarguen la mà amablement i perdre’m uns minuts en la seva abraçada.

Vista de lluny la platja neta es mostra tranquil•la, serena, només destorbada per la llanxa dels salvaguardes i els pocs banyistes que gaudeixen encara dels últims raigs de sol. S’està fent fosc, i tu voldries marxar precipitadament d’allà, buscant la seguretat de la proximitat del nostre hotel. Estic bé, massa bé, ara, com per trencar la màgia d’aquest silenci, i callo, no responc les teves preguntes. Alguna cosa em diu que aquesta quietud no és normal, que augura alguna cosa de perillosa, de traumàtica, i sospiro conformant una armadura de ferro i sal que em protegeixi de la tempesta.

Decideixes desfer el camí i tornar passejant per les avingudes atapeïdes ara de ciclistes i tendes de souvenirs que semblen no tancar mai les seves portes. Em fan molt mal els peus, i envejo l’efecte exfoliant de la sorra. Era agradable aquell suau massatge damunt la meva pell, voldria recuperar-lo ara, però no puc. L’asfalt és el meu company en aquests moments, i només desitjo arribar al vaporetto per seure i escapar-me de nou entre els corriols del meu pensament, fugint de la teva mirada inexpressiva, perduda, distant. Un sentiment de fredor s’obre pas entre el meu desig anterior de tenir-te. Ja res puc esperar de tu, has marxat cautelosament de la meva vida obviant aquesta oportunitat de retrobar-nos un cop més.

Entrevista a CatalunyaPress.

ROCÍO ÁVILA. EDITORA DEL BLOC PETITS RELATS VITALS.

http://www.catalunyapress.cat/cat/notices/2010/07/_el_format_bloc_ha_estat_la_gran_plataforma_de_llancament_per_sortir_de_l_anonimat_32698.php

"El format bloc ha estat la gran plataforma de llançament per sortir de l’anonimat"

19/07/2010 19:14

CatalunyaPress.- El bloc de Rocío Ávila ens endinsa en un món literari íntim anomenat "Petits relats vitals" i inspirat en els fets de la vida quotidiana. Amb aquest bloc, l'autora obre les portes de les seves històries al públic, ja que com ella afirma: "quan algú escriu és perquè algú altre el llegeixi".

-Qui hi ha darrere del bloc?

-- La Rocío Ávila, una dona vital, inquieta, activa, mare de dos fills, filòloga, amant de la llengua i de la realitat que amaguen els fets de la nostra vida quotidiana.

-- Quin és l’objectiu del bloc?

-- L’objectiu d’aquest bloc és donar a conèixer la meva escriptura a la resta de catalans, pura i senzillament. Les persones poc conegudes com jo no comptem amb mitjans econòmics suficients per publicar la nostra obra en format paper i sortir, així, a la llum pública. En aquest sentit, penso que l’aparició d’Internet i, més concretament, el format bloc, ha estat la gran plataforma de llançament per sortir de l’anonimat. Quan algú escriu és per a què algú altre el llegeixi, i d’aquí la meva voluntat de treure del calaix Petit relats vitals. El lector hi trobarà, en aquest bloc, un conjunt de reflexions sobre aspectes essencials de la nostra vida, articulats a l’entorn d’un conjunt de relats literaris que es publiquen setmanalment i que tenen, gairebé sempre, com a eix central, temes transcendentals de la nostra època: la violència de gènere, la malaltia del càncer, la insatisfacció laboral i sexual, la soledat, l’ inconformisme, les fantasies eròtiques, etc. M’agradaria influir en el lector sobre aquests temes.

-- Com va descobrir el món dels blocs?

-- Vaig descobrir el món dels blocs en un moment d’incertesa existencial, de depressió, podríem dir. Casualment vaig entrar a l’apartat de blocs del diari El País, vaig llegir algunes entrades que em van agradar i, com que ja feia temps que escrivia, però en suport tradicional, em vaig crear un bloc de tipus personal, on bolcava els fets de la meva vida quotidiana, amb música, vídeos, fotografies, etc., en castellà i en format diari. Era l’estiu de l’any 2007. Quan em vaig adonar que volia que em llegissin en la meva llengua, el català, vaig canviar el bloc d’ubicació, i hi vaig transportar algunes de les millors entrades d’aquest bloc primerenc a l’actual per centrar-me, exclusivament, en textos literaris. Així va néixer Petits relats vitals.

-- Quan fa que l’escriu?

-- Des de gener del 2010, però tenint en compte allò expressat abans.

-- Què el/la va motivar a escriure’l?

-- La meva preocupació per certs temes vinculats al món de la dona fou allò que em portà a escriure aquest bloc. Les situacions que retrato als meus contes les han viscudes altres dones en el passat, les viuen ara en aquest present o, fins i tot, pot ser que en siguin protagonistes en un futur no molt llunyà. És una mena de teràpia per a mi, però també per a ells i elles, lectors, un espai que serveixi per deslliurar-nos dels neguits i alegries que van passant per la nostra existència.

-- Què aporta de diferent?

-- La sinceritat femenina. Els personatges dels meus relats es manifesten purs, amb les seves mancances i les seves riqueses, però tot sovint mostrant el costat fosc de la seva existència, aquella existència que no estem preparats a mostrar, aquella que conforma la veritat de la nostra persona i que la tradició –en alguns temes fonamentals- s’ha encarregat d’impedir-nos expressar. Un bon exemple és la manifestació dels desitjos més amagats de la condició humana, entre els quals hi ha, inevitablement, els de tipus sexual, desitjos que constitueixen una part important de la nostra vida i, doncs, de les nostres necessitats com a éssers vius que som.

-- Com canviaria la seva vida si demà li tallen Internet?

-- La meva vida canviaria radicalment. Jo ja no puc viure sense aquest gran invent. Estudio, treballo, em relaciono, cerco, deso i comparteixo documentació de tot tipus, m’entretinc i creo a partir de les eines que em facilita Internet. Què més puc demanar?

-- És la mateixa persona la que escriu el bloc que la que viu la resta del dia? En què canvia?

-- Sí, sóc la mateixa i això t’ho poden dir les persones del món real que em coneixen. En tot cas si hi ha cap diferència tindria a veure amb el fet que a través de l’escriptura em mostro encara molt més vital que a la vida real, que ja ho sóc prou!

-- Què farà si guanya els Premis Blocs de Catalunya?

-- Emocionar-me moltíssim, perquè un Premi d’aquestes característiques sempre suposa un reconeixement a la feina feta. Servirà per continuar escrivint, però ara amb un al•licient molt més alt, sens dubte.

-- Encara compra premsa en paper?

-- En comptades ocasions, però sí, alguna vegada compro premsa en paper.

-- Twitter o Facebook? Per què?

-- Sóc una gran aficionada al Facebook, però haig de confessar que no he explorat encara les possibilitats del Twitter. El meu entramat d’amistats no és tan ample com per ser present a ambdues xarxes, però potser a partir d’ara m’ho hauré de plantejar, no?

-- Recomani’ns dos blocs (no val el seu).

-- Em primer lloc, us recomanaria el bloc de fotografies de l’alcaldessa de Rubí, Carme García Lores, ¡Instantes!. Conté unes fotografies impressionants! I en segon lloc, m’agradaria convidar-vos a visitar Apunts de l’Alguer, el bloc de Joan Elies Adell i Margarida Aritzeta. És un bon lloc on informar-se i estar al dia de tot allò que succeeix en terres sardes sobre la cultura i la llengua catalana.

Gaudiu dels Petits relats vitals quan necessiteu evadir-vos.

Bogeria.

Amiga,

ja no puc mes. Sento que la meva vida es perd esperant moltes coses. Ja no ho puc suportar mes. Em tornaré boja i tu ho saps tan bé com jo. Em coneixes ja massa. Sóc de temperament dèbil, pateixo depressions i motius en tinc, no pensis. Hi ha gent que em pren massa el pèl, s’aprofiten de la meva condició servicial i atenta amb tot allò que m’envolta, i em sembla que ja n’hi ha prou. Sóc jo!! Sembla que la gent no s’hagi assabentat encara, i aquest fet em dol, i molt. N’estic farta dels oportunistes i de la gent que es penja les medalles a costa de l’esforç dels altres. No hi ha dret. Tenies tota la raó quan m’aconsellaves que em valorés més. Ara estic patint les conseqüències, sóc una beneita, però una beneita que té bon cor.

Tu saps les dificultats que tots tenim per sortir endavant professionalment perquè tu mateixa n'has patit les conseqüències. Les dones més que els homes, però, tot i que hi ha dones que trepitgen altres dones i tu saps molt bé de qui et parlo exactament. No vull pas dir el nom perquè em bull la sang, massa i tot, ara. Estic rabiosa, avui. Això ja és massa. Em sento més perduda que mai.

Però aquest no és l’únic problema que m’assalta el pensament a aquestes hores de la nit, ni de bon tros!!! Apareix aquesta merda de soledat que m’envaeix sempre. Com dimonis me la podré treure de mi, eh? Digues, necessito el teu consell, em vénen unes ganes immenses de morir-me i acabar amb aquest patiment. Sí, ja sé que tu també et sents sola, que no suportes que l’Aleix t’hagi deixat, però almenys pots fer el que et vingui de gust, ets ben lliure de la teva vida. Jo em sento terriblement sola, presonera dels meus somnis, incompresa, lligada a un futur del tot incert tenint, com tinc, algú amb qui compartir la meva vida, i això no entrava en els esquemes mentals que em van inculcar sobre l'edat adulta i el matrimoni. No. La culpa és de tots nosaltres, i jo no puc prometre la felicitat eterna a la meva filla, com si fóssim dins una història de princeses, no. No la puc pas enganyar amb aquesta mentida tan grossa que hem anat perpetuant al llarg de la història, si us plau! I d’aquí en vénen les frustracions que patim les dones, oi? Només les dones? I ara...!!! Mentides, tot són mentides, mentides de bogeria!!

Pensar que per culpa d’aquesta societat, d’aquests condicionaments que regeixen els comportaments humans, jo haig de reprimir la meva manera de ser en l’actualitat, la meva vitalitat, el meu tarannà senzill, espontani, vital, apassionant i tornar-me una dona agre, trista, rancorosa, fins i tot estúpida, per evitar-me més maldecaps, quan odio totes aquestes virtuts, tots aquests adjectius que caracteritzen els éssers humans! No vull la falsedat, no vull les aparences, no vull la hipocresia ni la supèrbia. No les vull ni per a tu ni per a mi, aquest no és el meu esperit, perquè jo tinc molt clar allò que vull ser i allò que vull aconseguir, mal que els pesi a tots, dimonis, començant per aquella bleda que t'he esmentat abans i acabant amb...!!! Millor, callo, que em bull una altra vegada la sang, veus?

Si, ja sé que sempre m’estic queixant i que hauria de prendre una decisió amb la meva vida, però no sé quina ha de ser la meva vida d’ara en endavant. Quan ja no hi ha somnis, quan ja no hi ha objectius que acomplir, de la mena que siguin, quan no esperes que ningú accepti els teus reptes i t’acompanyi en el camí... quan tot això passa, et sents sola davant el món, molt sola, sola davant el dolor de la mateixa inexistència i llavors, només llavors, és quan creus que sola véns al món i sola te n’hauràs d’anar, i potser quan més aviat, millor. Sola amb aquests pensaments encara que els vulgui compartir, avui, amb tu, en aquest silenci de la nit fosca, amb tu que no sé si encara escoltes aquestes paraules perquè ja fa molt que et perderes per un món ple d’al•lucinacions, quan eres l’única persona en qui confiava i realment estimava.

Avui, més que mai, t’enyoro molt, amiga, no saps com. Sense tu el meu món interior es fa inintel•ligible, perquè la teva intel•ligència aconseguia reconstruir els meus petits bocins de vida. Eres el meu consol i sé que en algun lloc d'aquest món potser tu també m'estàs escrivint una carta demanant-me l'ajuda que no et vaig poder donar a temps. Miro el correu per si de cas, però ja no puc esperar més, amiga. Ja no tinc forces, l'espera se m'ha fet massa llarga. Estic sola, davant la bogeria.

Pits que són del Sol.

Era un noia dolça, bella, molt bella, de cabells com d’oliva negres, llargs com la immensa mar. Sempre anava sola, no se li coneixia la veu perquè era silenciosa com la nit d’espera, i tímida, excessivament tímida. Els seus llavis no mostraven somriures, però tampoc eren presos de la tristesa. Havia après a ser neutra, senzillament apta per a tots els gustos, i així no decebia mai ningú, era ben diplomàtica.

Arribat l’estiu, el seu cos es transformava, i inquietava homes i dones, per igual, quan la veien passar, sempre tan misteriosa. Sobretot eren els seus pits el principal motiu d’alarma, perquè en aquell pausat passar de la seva persona hi havia una gran tendresa, alhora que una càlida sensualitat que la feia molt i molt desitjable. Tot i que no es veien prou bé, se li insinuaven les seves formes, la seva mida, la seva suavitat i delicadesa, i aquesta era la part del seu cos que tothom anhelava admirar quan apareixia de la llunyania del fons de la ciutat de Rubí: una ombra de sospirs i brillantor d’ulls amatents que augurava un gran silenci sepulcral al seu pas.

Un dia, però, els seus vestits alegres, les seves teles de seda i de colors ben cridaners, donaren pas a un tapís color marró terra que sorprengué el poble sencer que gaudia de la seva festa grossa la diada de Sant Pere. Els tambors deixaren de sonar, les ballades s’aturaren al bell mig d’una tirada, i el xivarri infantil es congelà per uns instants. La música perdé la intensitat, les cervesetes fresques de la Plaça Catalunya s’escalfaren sota el sol lluent d’un final de mes de juny, i les dones s’arreplegaren per demanar explicacions a aquell canvi d’estat de la noia més bella de les contrades. Alguna cosa havia passat i només ella ho podia anunciar. Tothom esperava una resposta, però la seva petita veu no aconseguia arribar al fons del fons del carrer principal, ni a les parades del mercat medieval d’on sorgien les demandes més agosarades. Tothom romangué en silenci, expectant, amb el neguit humil de sentir, per fi, una resposta. I un núvol gris i ben espès trasbalsà el cel sencer, transformant aquell dia càlid en nit profunda, tenebrosa, sense estels, implacable.

Els ulls de la jove miraren furtivament els éssers que eren més a la vora i, de forma instantània, un torrent de llàgrimes aparegueren, per fi, dels seus ulls, com fugint d’un mal son. No pogué emetre les paraules tal i com li brollaven, perquè era presa d’una emoció profunda, d’un trasbals que provocava que fossin del tot incomprensibles. Només fou perceptible un trist sospir de resignació, que indicava la seva submissió: el Sol, amo i senyor de tota la Terra, s’hi havia enamorat perdudament, i havia dictaminat que només ell seria propietari de tan gran bellesa. A partir d’ara els pits de la jove només serien propietat del Sol, mal que aquest fet provoqués la ira entre els mortals i demés elements de la Terra. Ja estava tot disposat i, per aquest mateix motiu, els havia concedit uns minuts de foscor diürna que poguessin servir per perpetuar la contemplació divina a què havia estat sempre sotmesa. A canvi d’aquesta substracció, el Sol es comprometé a dotar els humas d'un raig de sol per persona, que assegurés la supervivència de la seva espècie, sempre i quan fossin visibles tots aquells gestos que demostressin l'estimació que l'Ésser Humà té per la Terra, afavorint, doncs, les bones conductes mediambientals.

I és així com la bella jove de pits esplendorosos vetlla, amb l'amor del Sol, dalt del cel, per tots nosaltres i la salut del planeta, fins a la fi del món.

Piromusical.

Feia anys que no es veien. De fet, només s’havien trobat  unes quantes vegades quan eren estudiants universitaris i vivien intensament la seva joventut envoltada de llibres i somnis de futur no acomplerts encara per la vida. La distància els havia separat, el pas dels anys els havien allunyat irremeiablement, i el record del seu comiat era el fet més profund que encara bategava a les seves vides. Un record que tenia com a escenari la platja de la Barceloneta, un cotxe vell que els havia dut fins allà, la figura d’un noi jove, vital, extremament vital, que marxava l’endemà al seu país d’origen, França; una noia, ella, somniadora, romàntica, enamorada, i un petó que els uní per sempre més en contra de la voluntat de la mateixa existència. Una existència que no féu desaparèixer la il•lusió d’un retrobament que els digués que tot això no ho havien pas somniat, sinó que ho havien viscut molt intensament, que era real.

Ara, passats més de quinze anys d’aquest moment dolç que porta el record, ella sap que el veurà arribar, no sap com, si cansat o amb ganes de veure-la, si massa vell per l’edat que deu tenir, o més jove i vital del que és propi esperar després de tants anys separats. Sap que s’estremirà quan el vegi aparèixer, perquè en el fons del seu cor la seva presència és vigent des del moment que va desaparèixer aquell mes de juny de fa tants anys, i li sembla quasi un miracle que ara es puguin retrobar quan ja són en la maduresa de les seves vides. No sap què li pot demanar, què pot esperar d’aquesta trobada, si amb ell retornarà l’amor que tots dos sentien per la poesia i la llengua, però també per la sensualitat dels seus diàlegs provocatius i pel desig dels seus joves cossos. Serà fàcil tornar-s’hi a enamorar, ho té molt clar, i no li fa por constatar-ho: més por li fa perdre’l de nou, i haver d’esperar una altra vegada tants anys per a tornar-lo a gaudir.

El primer coet és llençat i amb el seu soroll veu que un home de camisa blanca s’aproxima en la seva direcció. Es posa nerviosa, s’aixeca, s’arregla el vestit que s’ha posat per a l’ocasió, espera. Ell arriba, somriu, amb aquell somriure tan seu, tan encisador i suggerent. No ha canviat pas!! És ell, sembla que no hagin passat els anys. Miren el cel on comença ja l’espectacle i es miren també a la cara, els ulls presos l’un de l’altre. Ella li agafa tímidament la mà. L’estreny fort. Se sent envaïda d’una profunda emoció. Ell s’hi acosta i li petoneja el clatell. Un fort trasbals la recorre tota. Tanca els ulls. Comença a sonar la música. No parlen, no fa falta, els envaeix una màgia especial aquesta nit de focs i colors. El silenci els omple de vida. El secret de les seves vides passades pesa, però es manté al marge, com regalant-los un ingredient més a aquesta descoberta que els ha reunit de nou. Ell s’acosta una mica més a ella, intenta olorar-la, assaborir-la, amb els cinc sentits. La necessita.

Al fons de la ciutat ella descobreix una de les seves cançons favorites, ballant amb el joc de focs artificials que aquesta nit protagonitzen la festa. Se sent profundament alterada quan percep que ell pega el seu cos a ella i els seus llavis recorren sigil•losament tots els racons de la seva persona. Li agrada, es comença a excitar molt, ell toca amb les seves suaus mans el seu rostre, els seus llavis, el seu coll, el seu escot, i s’atura davant allò que desitja tant: els seus pits, el seu sexe. El vent frega el seu vestit, descobrint les seves llargues cames, que ara ell acaricia també amb les puntes de les seves mans, per després obtenir el seu sexe ben obert a la seva boca assedegada. Ella no s’espera tot això, està molt mullada, no suporta el pensament d’aquest plaer tan pur que ara mateix l’està embargant. Es mor de la impaciència. La llengua d’ell, en contacte ja amb el seu clítoris, la fan oblidar els pesars, les culpes, els oblits, d’un passat que ara s’omple de força i d’energia. El plaer és immens, és tan fort com la intensitat que els focs artificials van adoptant allà dalt del cel. No pot callar els seus gemecs. Està terriblement boja d’excitació, i necessita oferir-li el goig més gran que ell mai hagi experimentat. S’aixeca, li demana que aturi aquesta fel•lació, li treu la samarreta i contempla admirada el seu bell cos mig nus. S’entreté petonejant-li els pits, el cabell que envolta tot el seu tors, i es decideix a passejar pel seu melic en direcció als seus genitals. Li descorda els pantalons, se’ls treu ràpidament, ningú els veu perquè són en un bosc tancat a prop de la ciutat en festa, però té pressa en estimular-lo, perquè ella ja està preparada, molt preparada. El neguit la commou tota, i és així com el fa seure en un banc i després l’abraça càlidament, mentre introdueix el seu membre dins el seu sexe, fermament, amb contundència. Un sospir se li escapa, és immensament feliç, i per això l’estreny ben fort, molt fort, buscant la seva boca per lliurar-se al petó més gran que mai hagi donat, mentre inicien un moviment ràpid dels seus cossos units. Ella l’abraça encara una mica més fort, ell també creua amb les seves grosses mans l’esquena d’ella, mentre la suor arriba i els gemecs són cada vegada més rítmics i continuats. S’adonen que el cel ha esclatat en un bombardeig d’explosius, que el soroll que provoquen és gran i les llàgrimes fan acte de presència ràpidament en els ulls d’ella, igual que l’orgasme que està a punt d’arribar. Criden, criden, de gust, de plaer, al mateix temps que se sent la traca final d’aquest punt i final de la festa major que aquest any ha vingut acompanyat del més gran dels orgasmes que l’home hagi pogut mai experimentar. Quan arriba el silenci després d'aquest cop intens de so i color, ells dos descansen de la pau que ofereix sentir-se estimat per sempre.

Mocador de Festa Major.

 Avui he vist una dona cega lluitant per obrir-se pas entre els vianants que ocupaven el carrer principal de la ciutat de Rubí en un dia de Festa Major. Aquest fet m’ha colpit, m’ha trasbalsat fins al punt de pensar en com se sentia aquesta persona, i en la fortalesa i la valentia que caracteritza aquest col•lectiu en situacions com la descrita. Aquest és el meu petit homenatge, el meu reconeixement, a la lluita de tots ells per viure una existència digna i plena

Es penjà del coll el mocador de Festa Major amb orgull, amb molt d’orgull. Agafà una motxilla que contenia el mòbil, un moneder petit amb uns quants euros en moneda, i un bitllet de vint euros per si decidia prendre un refresc un cop arribés al punt on havien quedat. Sentí esmorteïdes les paraules que li dirigia la seva mare des de la cuina. No calia fer-li massa cas, ja se sabia el discurs prou bé. Tancà la porta decidida, sense por, amb els quatre sentits en alerta. Un nou repte s’obria al seu pas.

El primer que sentí en assaltar el carrer fou un xivarri ensordidor. Fou inesperat, en certa manera un cop de puny a les orelles, però de seguida en distingí els seus trets més importants. Multitud de veus, en diversitat de llengües, es creuaven; multitud de crits de nens, ara demanant, ara plorant, ara somniant; també advertí els seus encisadors riures, tan deliciosament commovedors. Músiques de prop i de lluny, d’orquestres que ara començaven i d’altres que acabaven, d’instruments musicals que eren lliures de sonar perquè així ho demanava la festa, sota la forma d’una sardana, una havanera o un rock singular. Fins i tot sentí l’aglomeració de gent que s’havia aplegat al voltant de les atraccions de la fira, que aquest cop semblava molt més cèntrica que en edicions anteriors. En un moment s’adonà dels xiulets dels protestants de la vaga de ferrocarrils, els gossos que bordaven desesperats per la ressaca dels petards de la diada de Sant Joan, i la corredissa dels seguidors de la selecció espanyola de futbol. Tot això li semblà meravellós, senzillament una mostra de l’alegria de la vida que l’envoltava, i que ara no es volia perdre per res del món. La feien créixer encara més, com a persona.

S’adonà, llavors, que se sentia un pèl massa aclaparada per les diferents sensacions que experimentava, no només les que procedien d’aquest univers de sorolls, sinó també les que s’originaven en la intensitat de les flaires que la gran festa emanava. La dolçor d’algunes d’aquestes olors li provocaren un somriure trist als llavis, transportant-la a la seva infància. Era tan ampli l’assortiment de productes que oferia el mercat medieval que li és del tot impossible enumerar tot el que tot això li suggeria: el cotó dolç, les crispetes, els pastissos, el coco, els fruits secs, els formatges ben curats, els embotits, els sabons, l’encens tibetà i els tes d’origen marroquí, les fragàncies del tot exòtiques que van omplint la nostra cultura... tot era barrejat en un ambient carregat de presència, alhora que oferia la possibilitat de destriar-ne la seva essència per fer aquesta mostra artesanal més viva i captivadora entre els usuaris que es passejaven pels seus mostradors.

Sentí la necessitat imperiosa de tocar els teixits que les venedores es dignaven a vendre de forma convincent i ferma. Alguns no eren de gran qualitat, però omplien el buit de les dones més exigents. Eren vestits alegres, de colors vius, que embellien els cossos de totes aquestes dones, amagant tots els seus complexos i dissimulant prou bé el seu malestar per unes mides una mica desproporcionades. Es torbà tota quan es veié acorralada pels cossos d’uns homes i dones desconeguts que l’obviaven i no la deixaven passar tan amplament com ella necessitava. El seu bastó ja no acomplia ben bé la seva funció, era maldestre en els seus moviments, i es començà a posar nerviosa. Havia perdut el nord, no sabia el lloc exacte on es trobava, el carrer era massa petit per a tota aquella gent que es delia per tirar endavant en la seva passejada... i volgué córrer, sense èxit. Algú la mirava des de la terrassa d’un bar amb els ulls plens de petites llàgrimes, imaginant el destí de la seva persona en un dia tan crucial com el que ella havia triat per estrenar-se en aquest món de foscors i ombres.

Quan pressentí que el camí ja no era tan feixuc s’adonà que les cames li feien figa. Els seus sentits no l’havien pas ajudat, l’havien distret del seu objectiu que era arribar a la Plaça Catalunya. L’aire pur que li arribà en aquell moment li féu veure que el passeig s’havia acabat, i llavors sentí el gust de la delícia més gran que el món ens pot oferir: sentí el petó als llavis que el seu amant Joel li oferia amb tot l’esperit i l’ànima de la persona que estima. Sentí, llavors, que el sentit del gust era l’únic que encara conservava la seva grandesa, perquè gràcies a ell sabé que la tornada al punt inicial d’aquest passeig seria molt més dolça que tots els productes que el mercat li havia mostrat al seu olfacte desenvolupat per l’instint de supervivència. Havia merescut la pena recórrer tot aquest tram ple de dificultats només per sentir el gust d’ell, el gust d'aquesta persona que encara no l’havia abandonat. Una persona que, com ella, era cega, però ciutadana de Rubí amb el mocador de Festa Major posat amb orgull, amb molt d’orgull.

Tot un luxe.

Caminava frenèticament per les estances del seu dúplex modern situat en un dels barris més benestants de la ciutat de Barcelona. No ho entenia, això no li podia estar passant. Era increïble, inimaginable, que a una persona com ella li hagués pogut passar una cosa així en les seves circumstàncies. Aquest fet l’havia desmuntat. Ja mai més seria ella mateixa. Hauria de buscar teràpia ràpidament. Era el motor de la seva vida, la virtut més preuada i ara li havia fallat. No aconseguia remuntar del desastre que la posseïa. Era un gran trasbals. Necessitava el confort d’una copa i es dirigí al moble bar amb pes ferm, però abatut.

La seva meticulositat ja li havia provocat problemes en el passat, però ara feia temps que les coses funcionaven, que tot rutllava segons els seus desitjos i imposicions. Tenia un marit atent, educat, disciplinat, com a ella li agradava, puntual amb les seves obligacions, familiars i de parella, i segur en l’educació dels seus fills. No hi havia res més important al món que sentir-se propietària de les pròpies conviccions, i aquesta era la seva actitud més ferma davant la vida: tu ets capaç de tot si tu tens les coses clares. I ella les tenia, molt clares, les idees. I així és com havia educat i criat els seus tres fills, Maria, Miquel i Micaela, tres angelets de criatures que passaven per la vida com marionetes a les ordres d’aquesta dona amant de la rutina i de l’ordre més escrupolós.

En la seva vida ordenada, controlada però no gens maltractada per la penúria, l’avorriment o la buidor, era present el luxe en totes les seves manifestacions i formes. Un luxe que es disfressava sovint de capricis ostentosos que res tenien a veure amb la utilitat que caracteritzen els objectes quotidians de la nostra vida moderna. Molts objectes de procedència dispersa es repartien per casa seva sense un criteri propi que els diferenciés els uns dels altres. Amuntegar era l’acció que s’havia de satisfer, omplir una necessitat de materialitat que els diners feien possible i que les mans dels nens petits tenien prohibit desitjar, perquè allò simplement no eren coses per a nens, sinó d’ús i gaudi dels seus propietaris adults, que amb prou feines se’ls miraven, aquests objectes, perquè satisfeta la necessitat de posseir-lo, l’objecte ja quedava inutilitzat per sempre. Així eren les coses i així serien per sempre en l’ànsia consumista d’aquesta nova rica mancada d’aspiracions vitals. Però la tranquil•litat no sempre és controlable i, en el moble bar on l’hem deixada astorada, les coses es plantejaven més aviat crues, fins a l’arribada de la tempesta.

En el seu domini de cos i ànima, en la seva pretensió d’oferir-se als altres pulcra, neta, tant física com moralment, l’ordre de la seva presència havia de ser fonamental. Així ho exigia el protocol de la seva fermesa, les directrius de la seva empresa particular, i en tot aquest assumpte ella prenia una cura exquisida en la seva imatge. Res podia destorbar la mirada de l’altre, tot havia de ser d’una perfecció immortal, i en aquesta exigència seva cada detall era summament important. I succeí que descuidà alguns aspectes de la seva persona que als ulls dels altres haurien de ser cabdals, i ara es veia amb el problema de reconstruir peça per peça el trencaclosques de la seva existència estroncada per una acció fatal.

Victòria havia patit diverses malalties al llarg de la seva vida. Era una persona fràgil, sotmesa a diverses i monòtones revisions mèdiques semestrals, i aquest fet li havia provocat conseqüències funestes en el seu organisme. La més recent era la periodontitis que l’esclavitzava setmanalment al seu odontòleg privat, el Sr. Balcells, amb consulta a l’Avinguda de Sarrià. Una desagradable pesta si considerem que Victòria era incapaç de suportar l’anestèsia, el soroll de l’instrumental amb què s’efectuaven les higienes dentals, o la bata blanca de les auxiliars d’infermeria. Era horrible, simplement una tortura per la qual no volia passar.

De fet, havia obviat un parell de visites. Sabia que li havien d’extreure un parell de peces dentals més que eren irrecuperables, i aquest fet no entrava en el seu esquema mental. ¿Com podria sobreviure a aquesta manca de pilars en què se sustentava el seu somriure? Encara li costava assumir que en dos mesos havia perdut la seva blancor natural, que la seva dentadura ara lluitava per redreçar-se, per mantenir la seva linealitat, quan tota la seva vida havia estat com els edificis d’un gratacel uniformement col•locats. Era incapaç de mirar-se al mirall per por a que del mateix ensurt li caiguessin més ràpidament les peces que el dentista es maldava per mantenir i, òbviament, amb aquesta actitud, l’única cosa que aconseguia era retardar una mica més el problema i donar l’esquena a un contratemps que es podia fàcilment solucionar amb els avenços tecnològics existents en l’actualitat.

Havia de passar per una cirurgia d’implants dentals i el simple fet de pensar-hi ja li provocava un greu estat d’ansietat. El procés, senzill en aparença, requeria temps, per la feblesa dels seus óssos maxil•lars, i com que a la seva boca tatuada de glamour li era impossible assumir aquests esforços –no només econòmics, sinó més aviat psicològics- havia demanat amb urgència que li fabriquessin unes pròtesis extraïbles, que li permetessin tenir dents i no haver d’anar pel món com una nena de sis anys desdentada a qui li han caigut les peces de llet. Aquesta solució provisional era una sortida d’emergència a l’altra problema que l’assetjava més convincentment cada dia que passava: haver de passar pel quiròfan.

Així, doncs, quina no va ser la seva sorpresa quan, llevada ben d’hora al matí, entrà en el bany i es dirigí al tocador amb la intenció de col•locar-se els esquelets dentals que la nit anterior havia desat en un got d’aigua tèbia com li havia recomanat que fes el seu assessor dental. Les dents no hi eren. Havien desaparegut. Marxà corrents a la recerca de les seves ulleres. Estava encara adormida i molt probablement no s’hi veia prou bé. Sentia la cridòria de la canalla a la sala d’estar que mirava els dibuixos animats del diumenge. Quan els seus ulls miraren, de nou, aquell recipient d’aigua, un nus a la gola l’encongí de nou. Definitivament les dents no hi eren, havien desaparegut, pura i simplement, i un crit d’angúnia li arribà del fons de la seva ànima. Ràpidament el seu marit i els tres nens es plantaren davant del tocador del bany principal. No sabien què passava i no entenien el batibull de paraules incomprensibles que emetia Victòria. Li mancaven unes quantes dents i això era palpable en la seva parla. Les llàgrimes començaren a rodolar i les seves mans començaren a moure desesperadament tot allò que trobaven al seu pas. En deu minuts la trencadissa d’obres d’art, de quadres, de calaixos mig oberts, de prestatgeries plenes a vessar de coses inútils, de capsetes que contenien els objectes més rars i insòlits d’arreu del món, ompliren totes les cambres i estances del dúplex d’alt stànding de la zona alta on vivien. El xivarri de les criatures es barrejava amb el soroll dels plats trencats de la cuina, del tancar i obrir de portes i calaixos que les seves mans es delien en desemmascarar i, com que no s’obtenien resultats, l’ambient encara es feia més fosc i tens. Roger, el seu marit, no comprenia el que passava. Temia que en qualsevol moment l’atac de nervis que consternava la seva dona acabés amb la seva vida, i no tingué més esma que suggerir-li una copa ben freda que allunyés aquell estat calorós del seu esperit. Ella corregué en direcció al congelador. Les seves mans volaven, es topaven constantment amb tot de coses que ara apareixien en un absolut desordre i en unes condicions impròpies del seu tarannà. Obrí el calaixet on sempre es desaven els glaçons i en tragué uns quants que diposità descuidadament i de forma accelerada en un vas de whisky.

Aquell congelador era tot un luxe. De fet, era tot un luxe perquè contenia totes els capricis que el seu paladar demanava en el frenesí de la seva absurda vida. Potser era una de les coses més valuoses d’aquesta casa, però ella no havia estat capaç, encara, d’adonar-se del seu valor real. No havia reparat que les seves dents es trobaven allà mateix, enmig dels glaçons, envoltades dels pèsols, dels espinacs i les albergínies congelades. No havia pensat en la possibilitat que haguessin estat acuradament deixades en aquell espai insòlit per la seva filla petita, la més entremaliada i, per aquesta senzilla raó, la que més reprimia el seu instint de venjança. No havia suportat mai veure les dents de la seva mare exposades a la vista de tothom en el bany de la seva cambra, i per aquest motiu havia pensat que més valia fer-los desaparèixer per sempre més, abans que es convertissin en l’ombra d’algun ésser fantasmagòric.

Era tot un luxe beure un vas de whisky amb gel quan ho feia sense dents i amb el pensament posat en la propera visita que tindria a casa. Continua essent tot un luxe perquè l’ordre tornarà a posar les coses al seu lloc algun dia.

Sense fotografia.

Imatge extreta de http://daalle.blogdiario.com/img/desierto.jpg

No té fotografia. És un requadre en blanc i negre difícil de copsar. Hi has de posar molta imaginació si vols entreveure-li el front, les celles, les parpelles, els ulls, el color intens dels seus ulls, el nas, la importància del nas i del contorn dels seus llavis, de les galtes i de les marques que el temps han hagut de deixar en la pell del seu rostre, demostrant, així, si ha estat feliç, o desgraciat, al llarg de la seva vida.

Necessito aquesta petita fotografia per copsar-lo. És fonamental, vital, perquè les seves paraules ja m’han captivat. Em tenen encisada, embruixada de tanta amabilitat, de tanta elegància i mostres d’afectuositat. Així, tot és una incògnita, ara. Potser amb el visionat de la seva expressivitat podria endevinar millor les seves sensacions, les seves reaccions als flashos d’emotivitat que jo li envio sense gens ni mica de repressió. No tinc por al fracàs. Ja l’he patit. Només anhelo l’aventura de saber-me embolicada fins a l’ós d’aquest desig d’il•lusió que encara aconsegueixo sentir en el fons del fons de la meva ànima. Per això vull aquesta instantània deforme de la seva personalitat: en el fons del fons ja sé que la imatge mental que he construït d'ell és el quadre immortal que pervindrà en mi per sempre, fins a l’eternitat. No temo la frustració de trobar-lo deforme, perquè en el meu cervell ell és més gran que allò que jo mateixa hé pogut mai somniar: és l'ànima del miratge que mai es pot trobar, la felicitat.