Cinc-cents euros!!!

A la Pasquala, amb carinyo.

Havia sortit d’hora a fer uns encàrrecs com feia sempre tots els primers dilluns de mes, però anava sola. El seu marit ja no hi era. Era mort, i ella s’entristia pensant en els bons moments que havien passat plegats quan sortien del banc de cobrar la pensió i marxaven a fer un suís a la granjeta del carrer Pi i Maragall. Era el seu costum, però ara no li quedava més remei que recolzar-se en el seu bastó vell, creuar els dos carrers que la distanciaven de l’entitat bancària, i esperar el seu torn.

Aquell dia no es trobava massa bé. Ja era prou gran per anar sola a fer aquest tipus de tràmits, i li venien al cap les paraules del seu fill únic quan li deia que s’esperés a què sortís de la feina i anés amb ella a fer aquestes gestions. Però no volia reconèixer que el necessitava. No era imprescindible, es deia, i sempre marxava sola, amb la seva bossa sota el braç, aquelles passes tranquil•les i cautes, i les ulleres ben netes, per si de cas.

No tingué cura en observar si algú la seguia com havia fet en altres ocasions i, així, obrí la porta del banc, entrà, esperà la poca cua que hi havia, i demanà cinc-cents euros a l’empleat que, somrient, la mirava amb gest pacient. Guardà els diners al moneder, el ficà a la bossa, s’entretingué una mica arreglant-se l’abric, i es decidí a sortir tot d’una amb la intenció de comprar el pa i unes quantes verdures a la botiga on ho havia fet tota la vida, la del seu amic Adrià.

De sobte, sentí un punyal humit als seus ulls que la deixà cega i desorientada sorprenentment. No sabia on era, què passava, què faria... uns joves l’agafaren pel braç i la calmaren dient-li que no s’espantés, que l’ajudarien. Notà com la transportaven, com caminaven una mica precipitadament per carrers que desconeixia, perquè eren silenciosos, i en un moment donat sabé que es trobaven en un carreró petit del barri de Gràcia per la fortor dels pixats que la molestaren fulminantment. Sentí les veus de les persones que eren amb ella... sentí com li agafaven la bossa i li demanaven els diners, que dónde está la pasta, señora, que está sorda?, li deien. I remenaven per la seva bossa, i ella que no hi veia res de res, i de sobte una corredissa que la deixà encara més sola, perduda, desesperada, amb un neguit que no sabia ben bé com es trauria de sobre, i unes ganes de plorar boges, boges. Amb l’ajuda de les seves tremoloses cames caminà com pogué fins a un espai més transitat, més sorollós, fins que es trobà amb el seu amic Adrià, el verdurer, que l’abraçà, l’asserenà, i la portà al servei d’urgències més proper i a la comissaria de policia per fer la corresponent denúncia.

Aquesta dona, agredida, no té esma de sortir de casa, i aquests agressors continuen assaltant els carrers sense cap impediment legal que els ho prohibeixi. En la seguretat de casa seva, ella pensa en els ulls d’aquests malparits que són incapaços de veure la societat que estan construint amb els seus delictes. Però cinc-cents euros pelats sí paguen la pena.

Rocío Ávila, Rubí, 27 de març de 2010

No et dic adéu, encara.

No puc oblidar aquell neguit que em deixares l’única i darrera vegada que et vaig veure. No et conec, no sé el teu nom, no sé d’on ets, on vius, què fas i què pretens en aquesta vida. Sóc una analfabeta total de la teva existència, però el sentit comú em diu que saps transmetre comprensió, tendresa i esperança. Els teus ulls m’ho digueren un assolellat dia del mes d’abril i ja no ho he pogut oblidar mai. Llavors era una dona perduda, solitària, abandonada, necessitada... d’uns ulls com els teus, d’una mirada dolça acariciant tot el meu ésser i tota la meva presència. Avui, sóc una dona refeta, confiada de l’esdevenir i joiosa de les il•lusions que encara em pot oferir la vida.

Justament quan desaparegueres rere el tancament de portes del vagó de tren, les nostres mirades es creuaren camí de Vallvidrera. Ara penso que t’hi vas estar una estona mirant-me, però no en vaig ser conscient i em penedeixo, realment, del que no va ser però podria haver-se esdevingut. Potser ara no tindria tants dubtes si m’hagués arriscat a intercanviar unes paraules amb tu, o igual s’hagués trencat aquesta màgia que ara em queda com a record. En tot cas, no sé si és convenient que ara em debati qüestionant-me la teva identitat. El que sí sé del cert és que alguna cosa en el meu interior canviares aquell dia. Un alè estrany, però nou, s’obrí en el meu cor i ara m’és impensable deixar d’acceptar-ho. Sona estrany, però tu trasbalsares la meva persona, sencerament.

Quan fugires amb aquell senyal d’interrogació als teus ulls, una excitació insòlita s’apoderà de mi. Em vaig sentir terriblement neguitosa, com si m’hi anés la vida en recuperar-te de nou, i com si t’estigués perdent abans, fins i tot, de tenir-te. Desitjava abraçar-te, fortament, i acariciar la teva pell jove, amb ardor, però amb una certa paciència, també, i potser per aquest motiu la tristesa m’embargà quan aquest pensament m’assaltà per primer cop desprès de la teva absència i ho vaig haver de reconèixer. No m’havia plantejat mai una relació d’aquesta mena, amb un ésser desconegut a qui amb prou feines podria reconèixer una altra vegada si m’hi hagués de topar de nou, però sé que la teva mirada no la podré esborrar ja mai més del meu cervell. Vas ser tan impactant que vaig restar sotmesa a la teva memòria durant uns quants dies. Encara ara aquestes línies són el record de la teva ferma petjada en el més profund del meu cor. Sóc una dona madura, però jove i alegre alhora, i fou una dona, també, qui m’oferí el més gran sentiment d’acollida que mai cap persona m’hagi ofert en el món. No oblidaré mai l’agradable sensació de seguretat, de plenitud, d’immortalitat que vaig sentir aquell dia que amb els teus ulls t’obrires plenament al més obscur de la nostra existència. Tornaria a buscar-te allà on fossis per demanar-te, per sempre més, que tornis amb mi i no marxis més del meu costat.

Rocío Ávila, 22-3-10 

Si... no...

He sentit un pessigolleig dintre meu

mirant fixament els teus ulls

que em buscaven.

 

Si... no... ara no,

però potser sí...

límits oberts a la frontera

de l'amor que escalfa.

El desig en mi... el desig en tu?

Respira profundament,

fins a la matinada...

                                                             Rocío Ávila, 21-3-2010

Vides trencades.

A la meva mare.

Mira de reüll el rellotge de la seva tauleta de nit. Les quatre de la matinada. No pot dormir. La venç el nerviosisme, la por que sent sempre que l’endemà s’acosta. És la càrrega que tindrà la resta de la seva vida, per sempre més. I avui més encara, com sempre que toca revisió mèdica. Maleïda vida que duem!!! Si no en teníem prou amb els anys que ens anem carregant a l’espatlla, ara, a sobre, aquesta capritxosa malaltia que no és de l’edat. No hi ha dret, deu pensar Maria mentre intenta tancar els ulls de nou.

No hi ha dret però és una situació real, ben real. No només la pateixen les dones grans, aquesta malaltia. També les joves, més injustament, encara. Però quan tot just et creies capacitada per obtenir una recompensa a la vida recorreguda, l’atzar et premia amb nous càstigs, més torturadors encara que la pròpia vida de misèria a què s’han sentit abocats molts de la seva generació. Una generació que hagué de fer les maletes a corre cuita per buscar-se la vida. Emigrar a Barcelona deixant enrere els records d’una terra alegre i plena de sol que mai més tornaran a veure de la mateixa manera, perquè serà una terra somniada, recordada, idealitzada, millorada en el record. Una generació d’homes i dones que construïren els ciments d’un nou paradís fet d’esperances i futur per als descendents d’aquestes altres terres de la nostra Espanya, i que ara, però, senten perduts els objectius que havien posat en la construcció de la família, de la llar feliç en què es criaren els seus fills, els actuals mandataris de les seves decisions. Però no sempre han estat així les coses, no. La percepció del present deu ser feta a partir de les errades del passat, i en això hi deu tenir alguna cosa a veure el tarannà d’aquests pares i mares que foren els que feren créixer –o decréixer- els adults joves de la nostra societat actual.

Però, ara, aquesta indòmita malaltia. Recorda amb els ulls entelats aquells moments de soledat amb la mirada fixa en el doctor que es mirava els resultats de la biòpsia i l’analítica que havia de resultar crucial per a la determinació de l’estat fatal. Pensava, més que en la seva imminent mort, en els seus quatre fills, en la seva filla petita, la que més abandonada tenia, i que no sabria ben bé com reaccionaria quan li hagués de dir el mal que patia. Pensava en el seu marit que, com ella, observava al seu costat mentre es movia neguitós en la cadira. I li sobtava, no la por a la incertesa del futur, sinó a allò que la seva falta comportaria. Sense ella poques coses se sustentaven en aquella casa, i ella prou bé que ho sabia. El que no era tan cert és que els altres en fossin realment conscients.

La imatge difusa del moment en què la seva filla petita la telefonà per conèixer el resultat la deixà sumida en una tenebra. No pogué evitar plorar. Tenia por, molta por. I sap que la seva nena es fa la forta, donant-li esperances que allò no serà res, que les noves tecnologies ja ho tenen prou treballat, i que se’n sortirà. Se’n sortiria. I tant que se n’ha sortit!! Com ho sabia!! Però amb quants dies de mort amagada, amb quants moments de defalliment i dolor horrorós... això només ho comprèn qui ha tastat el verí anomenat quimioteràpia.

 

Maria pensa en el seu passat com qui retalla trossets buits d’un diari local. La seva vida havia estat un gran fracàs. La seva existència només era recordada per petites notes de color que posaven, en el seu present, els néts petits que encara la visiten, però a qui ella no pot oferir un trist present que els ompli d’alegria. La seva dedicació total al negoci d’hostaleria li ha aportat una mísera pensió de poc més de cinc-cents euros al mes, que juntament amb la del seu home, serveixen per neutralitzar la càrrega d’un fill separat, aturat, amb un fill adolescent i uns crèdits per pagar, que ha de tenir a casa, fet que no fa més que incrementar unes despeses que amb prou feines poden pagar a finals de mes.

Aquesta és la greu situació en què viu. Hi ha dies que no tenen un trist tros de pa per menjar. Hi ha dies que ha de mesurar tristament la llet que consumeixen amb els tan desitjats cafès amb llet per poder gaudir-ne a l’endemà. Hi ha dies que els és impossible negar-li un plat calent al llogater que un dia van decidir tenir a casa, i que ara transgredeix la seva obligació de pagar-los l’habitació i el menjar que amb llibertat gaudeix sense escrúpols. El seu caràcter bondadós i solidari amb els altres la fa oblidar-se de si mateixa quan, en el fons, els serveis socials haurien de vetllar per aquest cor encongit que es deleix en trobar una ocupació pel seu fill i una bona educació per al seu nét, que deriva perdut en les misteris de les hores mortes.

Avui pensa en tot això demanant-se per quin motiu les coses han de ser d’aquesta manera i no d’una altra més equitativa. No entén que després de tants anys treballant i lluitant per pujar honestament els seus fills, ara sigui una ànima totalment oblidada. Li fa molt de mal la incomprensió del seu fill, li fa molt de mal haver de demanar ajut als seus altres fills que, casats, com a bons pares que són, segueixen la ruta marcada per l'existència humana: la de llaurar-se un futur en parella, educant uns fills, i exercitant-se en la supervivència humana com han fet ells sempre, sense descans. No entén que aquest fill descarrilat hagi perdut el nord per culpa de no haver agafat el camí correcte a la seva vida. Tots ens equivoquem, però també tots som capaços de refer la nostra drecera, tos hem d’assumir la nostra responsabilitat vers les nostres obligacions, i ell no ha fet més que portar desgràcia a la seva vellesa, portar aquest mal de pit que tot sovint l’assalta en meitat de la nit, provocat pel desig de veure’l desaparèixer sincerament de la seva vida. No és mala mare, no, la Maria. Només demana el seu descans, només busca l’alè suficient per viure morint en aquesta última etapa de la seva vida, amb aquesta malaltia a sobre, amb els altres mals abundants que l’assetgen, i que seran la tònica d’aquest passar per la vida que li queda encara per vèncer.

El càncer no ha estat res en la seva trista vida. La por desapareix quan un mal major és present tots i cada un dels dies de la teva vida sense veure-hi cap solució, però personificat en el teu fill que et roba la il•lusió per encarar amb força les adversitats i compartir dignament amb el teu home les restes de la teva vida. El càncer es pot dir que és l’excusa perfecta per fer-lo fora de casa si no assumeix la seva part de veritat en tot aquest assumpte, però fins aquí arriba la seva manca d’humanitat, la seva pèrdua de valors i el seu egoisme més extrem. El càncer, més que unir-los, ha destrossat les seves aliances, i ara tem el resultat de les proves que cada sis mesos li practiquen els metges perquè, en el fons del seu cor, el més fàcil seria un diagnòstic contundent i fatídic que acabés amb ella. Però no tindrà aquesta sort, encara. La fortalesa és l’arma més potent que té als seus setanta-dos anys i, en aquest semblant, Maria existeix amb penúries però existeix, al capdavall.

Rocío Ávila Gamero, 18-3-2010

Prematur

Eres tan petit tan petit, però tan graciós tan graciós, quan et vaig tenir per primera vegada entre els meus braços, que el record del teu naixement no pot ser més que el cant esperançador a una vida que no sempre és fàcil de dur a terme, però que amb empenta i lluita, molta lluita, és fàcil de guanyar. El teu èxit, com el de tants nens prematurs, n’és un clar exemple. Gràcies per ser aquí, avui, Víctor, el dia que fas deu anys de l’arribada a aquest món.

Setmana trenta: tocava pintar i ja ho teníem tot preparat. Un blau cel, unes bandes de decoració infantil que havien de recórrer de punta a punta la teva habitació, precioses; un mobiliari blanc, de segona mà, heretat, però en molt bones condicions, i una il•lusió desbordada que ens feia anar, al teu pare i a mi, de bòlit entre la feina, el nostre pis petit de l’Hospitalet del Llobregat, i tu, criatura meva, projecte encara només viu en els nostres pensaments.

Una experiència anterior, frustrada, deixà una petjada de por en el nostre cor. Ara, en el moment que la teva arribada semblava del tot clara, es revifava de nou. Una trucada a la mare m’advertia de la conveniència d’anar corrents al servei d’urgències: allò eren símptomes de què la bossa d’aigües s’havia trencat, i que tu tenies ganes de sortir a corre cuita. Em vaig deixar la casa ben desendreçada: roba per planxar desada per tot arreu, cubells de pintura llençats de forma miserable, i el rostre anguniejat del teu pare que no sabia on trobar les claus del cotxe. Jo, una mare novella, esperant-te amb el cor encongit.

A l'Hospital Clínic no era un dia especialment desbordant. Una sort, la veritat. El ginecòleg em mirà amb cara preocupada, i m’avisà que ja no sortiria d’allí en uns quants dies. No entenia a què es referia, però el teu petit cos, vist amb l’ecògraf, m’indicà que era massa d’hora encara per a què nasquessis. Ens havíem d’esperar, t’havies d’esperar, era necessari. L'ingrés era inevitable, i un tractament amb pre-part, amb corticoides per madurar-te de forma accelerada els pulmons, també. Jo temia per la teva vida, angelet meu, la meva m’era ben igual, no tenia esma de cap altra cosa que no fossis tu.

Així transcorregueren deu llargs dies en aquella sala de maternitat de l’hospital. Sola, abandonada, perquè tu no havies arribat encara i a les mares no cal vetllar-les massa abans de temps. M’avorria, em neguitejava, perquè no podia moure’m del llit, i sobretot, envejava l’entrada i sortida de mares i nens, de nens i mares, amb els seus plors de naixement, i els seus plors de depressió postpart, que entraven i sortien d’aquella habitació cada dos o tres dies. Ja no podia més. La incertesa em desesperava quan un avís del doctor em despertà dels meus somnis per situar-me en la més pura realitat: em farien una amniocentesi per comprovar l’estat dels teus petits pulmons i provocar-me el part al més aviat possible. La meva diabetis tipus I obligava a prendre mesures una mica dràstiques si volíem que la cosa anés bé.

De sobte vaig veure aquella gran agulla que s'introduia per la meva pell buscant-te en la foscor de l'úter ple de tu. Em feia veure estels per on no hi havien. Et faria mal, allò? Traurien tant líquid amniòtic que no aconseguiries sobreviure en aquell espai encara tan gran per a tu? Tot eren preguntes, tot eren dubtes i sensacions que omplien la sala d’obstetrícia i em feien polsar a mil per hora. No em trobava massa bé. Començava a sagnar i els nivells de glucosa eren força elevats degut als efectes dels corticoides. Tu també et queixaves en el meu interior: et bellugaves molt. No ens podíem esperar pas massa més temps, no.

I a les 19:53h d’un 14 de març t’acostares al món. Jo et sentia plorar dins la meva desorbitant panxa, sentia la gran força que duies arrapada a la sang i a l’ànima, però no vaig poder veure la teva careta d’àngel fins al dia següent. El teu pare corria astorat davant tanta màquina col•locada a la sala de prematurs, i jo m’impacientava perquè ningú em deia res sobre el teu estat de salut. Les conseqüències derivades de la intervenció per cesària no em provocaven cap neguit: només volia acostar-me a tu, sentir el teu petit alè i agafar tendrament les teves manetes, encara rugoses i vermellotes, entre les meves que ara romanien tremoloses d'impaciència per tu. El dia que et vaig veure per primer cop no vaig poder deixar de sentir que, amb el teu quilo i nou-cents grams i quaranta-dos centímetres d’alçada, eres la cosa més bonica, dolça i important, de la meva vida. Sempre ho series des d’aquell moment. Ho ets ara i ho seràs sempre, eternament. Gràcies per donar-me aquesta felicitat, fill. T’estimo.

Rocío Ávila, 14-3-2010

El poeta

A Carlos Ernesto García, mi amigo poeta, con cariño.

M’agradava observar-lo des del cantó dret de la caixa registradora, calcular zelosament els seus moviments lents però controlats, espaiats en el temps, dels seus ulls, de les seves mans que sostenien delicadament el seu bolígraf negre relliscant en el paper groguenc de la seva llibreta vermella. No podia veure el seu rostre serè quan em situava darrere la barra de la cafeteria on treballava pels matins, però l’imaginava, sempre, i em delia per tornar-lo a veure dia rere dia. En tenia la fotografia desada al meu inconscient. Durant anys era un dels millors clients que esmorzava, de dilluns a divendres, un entrepà amorosament preparat per mi i un fort cafè negre espolsat d’energia vitalícia. Durant anys va ser l’ànima de la meva existència trista, menys trista, però, del que arribà a esdevenir-se després.

M’emocionava acostar-me a la seva solitària taula per si necessitava res de forma urgent, però mai aconseguia alertar-lo de la meva presència. La cridòria infernal dels matins en aquell brut i perplex lloc de treball em semblava poderosament inadequada per a la feina que realitzava. No entenia per quin motiu triava aquest lloc per a treballar. No comprenia que la inspiració s’allotgés entre obrers suats i preocupats per la estabilitat econòmica, els fums dels seus grans cigars i la xafarderia de les mestresses de casa que tot just acabaven de deixar la canalla a l’escola i que, deleroses, aprofitaven una estona d’esbarjo abans de perdre’s en l’infinit de les seves activitats domèstiques. Hi pensava en tot això i no ho entenia, no ho sabia encaixar.

M’agradava pensar en els personatges que ell triava per als seus poemes, si eren belles dones, homes, o infants desdentats; m’agradava viatjar als llocs que triava per a encabir una història d’amor, una escena minúscula del dolor que pogués patir el seu cor entre les insignificances de la nostra vida quotidiana, o una alegria dissimulada o traïda sota la disfressa dels seus ulls blaus encantats i difuminats en aquesta atmosfera carregada de fum de les taules del voltant. No sabia què pensava. No sabia res, ni de la seva vida ni de la seva escriptura, però n’estava seguríssima de la seva vàlua: el seu posat m’ho deia directament a mi, i la seva sensibilitat m’arribava i m’emocionava trasbalsant dolçament el meu cos cansat. Em sentia poetessa només palpant la seva presència; creava sota un influx diví somniant que la seva absència no fos per massa temps. Era com una il•lusió que cada dia es perdia mentre renaixia constantment en totes i cadascuna de les activitats que jo realitzava en aquella empresa familiar, esperant la seva arribada, desitjant-lo, calladament.

I un dia el meu cor sotragat em digué que ell necessitava la meva presència petita, però constant, en la seva vida diària. M’ho va transmetre quan em demanà que segués amb ell per prendre alguna cosa. La negativa del meu posat fou inevitable. No m’era permès seure a xerrar amb els clients, i hi vaig veure el desconcert en la seva trista mirada. Vaig percebre, mentre abandonava aquell quadrilàter del seu domini, que ell esperava alguna cosa més que un simple rebuig, i les llàgrimes relliscaven suaument per les meves galtes sabent de forma exacta que mai més em podria acostar al poeta d’ulls tendres, però madurs, que escrivia cada dia amb un bolígraf negre relliscant en el paper groguenc de la seva llibreta vermella. El desencís també envaïa el seu rostre en aquella ocasió, en el seu cos, en la seva ànima, i en tancar la seva pregària de fulles groguenques vaig saber que mai més escriuria res de bo en aquell local. S’havia difuminat el seu alè de creativitat al mateix temps que la lluïssor dels meus ulls davant la seva persona. Ell sempre hi serà. Ha quedat filmat eternament en l'interior de les meves promeses i no s'esvairà fins que el rastre de la mort esborri totes i cadascuna de les sensacions que la seva persona ha aconseguit immortalitzar per sempre en la meva persona.

Rocío Ávila, Rubí, 6/03/10