El poeta

A Carlos Ernesto García, mi amigo poeta, con cariño.

M’agradava observar-lo des del cantó dret de la caixa registradora, calcular zelosament els seus moviments lents però controlats, espaiats en el temps, dels seus ulls, de les seves mans que sostenien delicadament el seu bolígraf negre relliscant en el paper groguenc de la seva llibreta vermella. No podia veure el seu rostre serè quan em situava darrere la barra de la cafeteria on treballava pels matins, però l’imaginava, sempre, i em delia per tornar-lo a veure dia rere dia. En tenia la fotografia desada al meu inconscient. Durant anys era un dels millors clients que esmorzava, de dilluns a divendres, un entrepà amorosament preparat per mi i un fort cafè negre espolsat d’energia vitalícia. Durant anys va ser l’ànima de la meva existència trista, menys trista, però, del que arribà a esdevenir-se després.

M’emocionava acostar-me a la seva solitària taula per si necessitava res de forma urgent, però mai aconseguia alertar-lo de la meva presència. La cridòria infernal dels matins en aquell brut i perplex lloc de treball em semblava poderosament inadequada per a la feina que realitzava. No entenia per quin motiu triava aquest lloc per a treballar. No comprenia que la inspiració s’allotgés entre obrers suats i preocupats per la estabilitat econòmica, els fums dels seus grans cigars i la xafarderia de les mestresses de casa que tot just acabaven de deixar la canalla a l’escola i que, deleroses, aprofitaven una estona d’esbarjo abans de perdre’s en l’infinit de les seves activitats domèstiques. Hi pensava en tot això i no ho entenia, no ho sabia encaixar.

M’agradava pensar en els personatges que ell triava per als seus poemes, si eren belles dones, homes, o infants desdentats; m’agradava viatjar als llocs que triava per a encabir una història d’amor, una escena minúscula del dolor que pogués patir el seu cor entre les insignificances de la nostra vida quotidiana, o una alegria dissimulada o traïda sota la disfressa dels seus ulls blaus encantats i difuminats en aquesta atmosfera carregada de fum de les taules del voltant. No sabia què pensava. No sabia res, ni de la seva vida ni de la seva escriptura, però n’estava seguríssima de la seva vàlua: el seu posat m’ho deia directament a mi, i la seva sensibilitat m’arribava i m’emocionava trasbalsant dolçament el meu cos cansat. Em sentia poetessa només palpant la seva presència; creava sota un influx diví somniant que la seva absència no fos per massa temps. Era com una il•lusió que cada dia es perdia mentre renaixia constantment en totes i cadascuna de les activitats que jo realitzava en aquella empresa familiar, esperant la seva arribada, desitjant-lo, calladament.

I un dia el meu cor sotragat em digué que ell necessitava la meva presència petita, però constant, en la seva vida diària. M’ho va transmetre quan em demanà que segués amb ell per prendre alguna cosa. La negativa del meu posat fou inevitable. No m’era permès seure a xerrar amb els clients, i hi vaig veure el desconcert en la seva trista mirada. Vaig percebre, mentre abandonava aquell quadrilàter del seu domini, que ell esperava alguna cosa més que un simple rebuig, i les llàgrimes relliscaven suaument per les meves galtes sabent de forma exacta que mai més em podria acostar al poeta d’ulls tendres, però madurs, que escrivia cada dia amb un bolígraf negre relliscant en el paper groguenc de la seva llibreta vermella. El desencís també envaïa el seu rostre en aquella ocasió, en el seu cos, en la seva ànima, i en tancar la seva pregària de fulles groguenques vaig saber que mai més escriuria res de bo en aquell local. S’havia difuminat el seu alè de creativitat al mateix temps que la lluïssor dels meus ulls davant la seva persona. Ell sempre hi serà. Ha quedat filmat eternament en l'interior de les meves promeses i no s'esvairà fins que el rastre de la mort esborri totes i cadascuna de les sensacions que la seva persona ha aconseguit immortalitzar per sempre en la meva persona.

Rocío Ávila, Rubí, 6/03/10