dissabte, 1 de maig de 2010

La trucada del desencís.

Em sento decidida. Ho faré, ja he pres la decisió. El trucaré i li exposaré els meus pensaments, sense cap tipus d’entrebanc, amb naturalitat. Després, observaré la seva reacció. Ja n’estic farta, d’esperar. Tinc quinze anys, ja sóc prou grandeta per tirar endavant aquest projecte, ¿no? No hi pensaré més. El duré fins a les darreres conseqüències. Em sento, però, nerviosa, neguitosa, una mica insegura al respecte... però és que mai abans he sortit amb un noi i em sembla que tot això és ben normal, ¿oi? Però encara no m’atreveixo a despenjar l’auricular del telèfon fix de casa meva. Una certa vergonya m'ho impedeix. Estic pensant, fins i tot, a pujar al pis de dalt, a l’habitació dels pares, on hi ha un altre de supletori. Molt segurament estaria més tranquil•la allà... però, no. Potser si pujava, encara semblaria tot molt més misteriós, com que m'estic amagant d'alguna cosa, i no vull que s’assabenti ningú, encara. És com una mena de repte, només meu. En aquest moment penso, també, en els meus pares, en la manera com s’ho van fer per començar aquesta relació que a mi em sembla tan natural, tan establerta. Em fixo en el pare, el meu amor real, el de veritat, el primer, en qui penso gairebé sempre quan em sobrevé la imatge del sexe masculí, i de sobte m’adono que és una bajanada, realment, recordar-se d'ell en aquestes circumstàncies. Això d’estimar el pare són coses de nenes petites, ¡l'haig d’oblidar definitivament!

Despenjo, ara sí, l’auricular, esperant el to... i començo a pitjar els números del Miquel quan, de sobte, m'arriba una conversa, entre un home i una dona, íntima, sembla íntima, la conversa... es diuen que s’estimen... haig de posar bé l’oïda... la televisió està engegada i se sent massa xivarri... però sí: es diuen que tornaran a quedar, que s’ho han passat molt bé, que –això ho diu ell- la desitja amb fervor, i que ja la troba molt a faltar, que ara no la podrà mirar de la mateixa manera... i, no sé per quin motiu, mentre les escolto, aquestes veus, em són del tot familiars... les conec, n’estic segura, però sóc incapaç d’ubicar-les en aquest moment... I em neguiteja alguna cosa per dins, hi ha el pressentiment que això no és un bon senyal, tinc la certesa que jo no l'hauria d’escoltar, aquesta conversa... I llavors ho veig molt clar, sí: el to de veu, les mostres carinyoses que ell li dispensa a ella, certes expressions, la proximitat amb què ell sembla adreçar-se-li... tot això em recorda el meu pare, el meu tendre i atent pare, aquell que es deleix per la meva mare, que la corona de rams de flors i de missatges al mòbil en tot moment..., aquell que demana descans el divendres a la nit per poder passar una estona tranquil amb ella, amb la meva mare, em refereixo... El meu pare està parlant amb una altra dona per telèfon, amb una altra dona que no és la meva mare, la que és ara la seva dona, li està dient que la desitja, que l’estima, i no sé quantes coses més i jo, aquí, amb l'orella congelada, immòbil, em sento realment fatal sentint tot això, em tremolen les cames, i deixo caure les il·lusions al terra per refugiar-me en una abraçada dolça de llàgrimes que no condueixen enlloc perquè no hi ha res a fer.

Penjo el telèfon. No ho puc suportar més, ja no hi haurà cap més trucada, no cap trucada més de desencís.

Rocío Ávila, Rubí, 1 de maig de 2010