diumenge, 25 d’abril del 2010

Un altre que no m'agrada.


Semblava un dia maco però en realitat no l’era, no. Hi fallava alguna cosa, sempre manca alguna cosa, sempre hi ha aquell petit detall que no escau, que es troba fora de lloc i que et neguiteja fortament les vísceres. No ho suporto més. Ho he suportat tota la meva vida i ara que sóc més forta, i potser per això em manquen les forces, he arribat al límit de les meves possibilitats. S’ha acabat. M’ha arribat el fort convenciment que no sóc ningú per dirigir la teva vida. M’ha arribat la certesa que tu i jo som dues ànimes solitàries sense cap punt en comú, desertes en el nostre bategar com lliures en el pensament. La teva indiferència m’aclapara, em destrossa viva cada minut que passo al teu costat, i aquesta constatació és fruit de la més viva soledat que sento avui mateix davant la teva persona. Tot al meu voltant es tenyeix d’una grisor tancada que amb prou feines deixa pas a la llum de l’esperança, ni al verd del premi a un esforç que ara per ara no és sempre reconegut. No sóc pas ningú per dir-te què has de fer ni que has d’intentar salvar en aquesta existència teva. Només tu ho has de saber, només tu tens la clau d’aquesta  tranquil•litat que en aquest instant ens manca. Jo ja he perdut l’oremus i em manquen les forces. No et reconec. No ets tu. Ets un altre, un altre que no m’agrada.

Rocío Ávila, Rubí, 25 d'abril de 2010