diumenge, 12 de setembre de 2010

Molts dies.


Ja fa uns quants dies que dormo sola, observant el cel per si amenaça tempesta o, en canvi, podrà sortir el sol l’endemà.

Ja fa uns quants dies que només hi ha silenci al meu voltant, mirades perdudes, passes sorolloses que es perden camí enllà, que no retornen perquè s’esvaeixen amb la indiferència de la solitud.

Ja fa uns quants dies que no tinc els teus petons ni les teves abraçades de sempre, perquè ara ets tu qui ha decidit perdre el nord i acomiadar-te de la poca tendresa que ens quedava.

Ja fa uns quants dies que gairebé no sento res de res perquè el món no és món sense el teu perfum ni la teva presència única, encara que no t’ho digui ni ho expressi amb els gestos sincers del meu cos.

Ja fa uns quants dies que no et penso, ni et desitjo, ni t’enyoro.

Ja fa uns quants dies que he après que sóc sola davant un món d’incomprensió, d’intolerància i resignació que jo sola no puc salvar. Només hi podem sobreviure, doncs.

Ja fa uns quants dies que sé que això no és la fi del món, però sí el final d’un bell somni.

Un somni que ja ha durat massa dies, molts dies, però que ara ja s'ha acabat, per sempre.