dimarts, 20 de juliol del 2010

Entrevista a CatalunyaPress.

ROCÍO ÁVILA. EDITORA DEL BLOC PETITS RELATS VITALS.

http://www.catalunyapress.cat/cat/notices/2010/07/_el_format_bloc_ha_estat_la_gran_plataforma_de_llancament_per_sortir_de_l_anonimat_32698.php

"El format bloc ha estat la gran plataforma de llançament per sortir de l’anonimat"

19/07/2010 19:14



CatalunyaPress.- El bloc de Rocío Ávila ens endinsa en un món literari íntim anomenat "Petits relats vitals" i inspirat en els fets de la vida quotidiana. Amb aquest bloc, l'autora obre les portes de les seves històries al públic, ja que com ella afirma: "quan algú escriu és perquè algú altre el llegeixi".

-Qui hi ha darrere del bloc?

-- La Rocío Ávila, una dona vital, inquieta, activa, mare de dos fills, filòloga, amant de la llengua i de la realitat que amaguen els fets de la nostra vida quotidiana.

-- Quin és l’objectiu del bloc?

-- L’objectiu d’aquest bloc és donar a conèixer la meva escriptura a la resta de catalans, pura i senzillament. Les persones poc conegudes com jo no comptem amb mitjans econòmics suficients per publicar la nostra obra en format paper i sortir, així, a la llum pública. En aquest sentit, penso que l’aparició d’Internet i, més concretament, el format bloc, ha estat la gran plataforma de llançament per sortir de l’anonimat. Quan algú escriu és per a què algú altre el llegeixi, i d’aquí la meva voluntat de treure del calaix Petit relats vitals. El lector hi trobarà, en aquest bloc, un conjunt de reflexions sobre aspectes essencials de la nostra vida, articulats a l’entorn d’un conjunt de relats literaris que es publiquen setmanalment i que tenen, gairebé sempre, com a eix central, temes transcendentals de la nostra època: la violència de gènere, la malaltia del càncer, la insatisfacció laboral i sexual, la soledat, l’ inconformisme, les fantasies eròtiques, etc. M’agradaria influir en el lector sobre aquests temes.

-- Com va descobrir el món dels blocs?

-- Vaig descobrir el món dels blocs en un moment d’incertesa existencial, de depressió, podríem dir. Casualment vaig entrar a l’apartat de blocs del diari El País, vaig llegir algunes entrades que em van agradar i, com que ja feia temps que escrivia, però en suport tradicional, em vaig crear un bloc de tipus personal, on bolcava els fets de la meva vida quotidiana, amb música, vídeos, fotografies, etc., en castellà i en format diari. Era l’estiu de l’any 2007. Quan em vaig adonar que volia que em llegissin en la meva llengua, el català, vaig canviar el bloc d’ubicació, i hi vaig transportar algunes de les millors entrades d’aquest bloc primerenc a l’actual per centrar-me, exclusivament, en textos literaris. Així va néixer Petits relats vitals.

-- Quan fa que l’escriu?

-- Des de gener del 2010, però tenint en compte allò expressat abans.

-- Què el/la va motivar a escriure’l?

-- La meva preocupació per certs temes vinculats al món de la dona fou allò que em portà a escriure aquest bloc. Les situacions que retrato als meus contes les han viscudes altres dones en el passat, les viuen ara en aquest present o, fins i tot, pot ser que en siguin protagonistes en un futur no molt llunyà. És una mena de teràpia per a mi, però també per a ells i elles, lectors, un espai que serveixi per deslliurar-nos dels neguits i alegries que van passant per la nostra existència.

-- Què aporta de diferent?

-- La sinceritat femenina. Els personatges dels meus relats es manifesten purs, amb les seves mancances i les seves riqueses, però tot sovint mostrant el costat fosc de la seva existència, aquella existència que no estem preparats a mostrar, aquella que conforma la veritat de la nostra persona i que la tradició –en alguns temes fonamentals- s’ha encarregat d’impedir-nos expressar. Un bon exemple és la manifestació dels desitjos més amagats de la condició humana, entre els quals hi ha, inevitablement, els de tipus sexual, desitjos que constitueixen una part important de la nostra vida i, doncs, de les nostres necessitats com a éssers vius que som.

-- Com canviaria la seva vida si demà li tallen Internet?

-- La meva vida canviaria radicalment. Jo ja no puc viure sense aquest gran invent. Estudio, treballo, em relaciono, cerco, deso i comparteixo documentació de tot tipus, m’entretinc i creo a partir de les eines que em facilita Internet. Què més puc demanar?

-- És la mateixa persona la que escriu el bloc que la que viu la resta del dia? En què canvia?

-- Sí, sóc la mateixa i això t’ho poden dir les persones del món real que em coneixen. En tot cas si hi ha cap diferència tindria a veure amb el fet que a través de l’escriptura em mostro encara molt més vital que a la vida real, que ja ho sóc prou!

-- Què farà si guanya els Premis Blocs de Catalunya?

-- Emocionar-me moltíssim, perquè un Premi d’aquestes característiques sempre suposa un reconeixement a la feina feta. Servirà per continuar escrivint, però ara amb un al•licient molt més alt, sens dubte.

-- Encara compra premsa en paper?

-- En comptades ocasions, però sí, alguna vegada compro premsa en paper.

-- Twitter o Facebook? Per què?

-- Sóc una gran aficionada al Facebook, però haig de confessar que no he explorat encara les possibilitats del Twitter. El meu entramat d’amistats no és tan ample com per ser present a ambdues xarxes, però potser a partir d’ara m’ho hauré de plantejar, no?

-- Recomani’ns dos blocs (no val el seu).

-- Em primer lloc, us recomanaria el bloc de fotografies de l’alcaldessa de Rubí, Carme García Lores, ¡Instantes!. Conté unes fotografies impressionants! I en segon lloc, m’agradaria convidar-vos a visitar Apunts de l’Alguer, el bloc de Joan Elies Adell i Margarida Aritzeta. És un bon lloc on informar-se i estar al dia de tot allò que succeeix en terres sardes sobre la cultura i la llengua catalana.

Gaudiu dels Petits relats vitals quan necessiteu evadir-vos.

Bogeria.


Amiga,

ja no puc mes. Sento que la meva vida es perd esperant moltes coses. Ja no ho puc suportar mes. Em tornaré boja i tu ho saps tan bé com jo. Em coneixes ja massa. Sóc de temperament dèbil, pateixo depressions i motius en tinc, no pensis. Hi ha gent que em pren massa el pèl, s’aprofiten de la meva condició servicial i atenta amb tot allò que m’envolta, i em sembla que ja n’hi ha prou. Sóc jo!! Sembla que la gent no s’hagi assabentat encara, i aquest fet em dol, i molt. N’estic farta dels oportunistes i de la gent que es penja les medalles a costa de l’esforç dels altres. No hi ha dret. Tenies tota la raó quan m’aconsellaves que em valorés més. Ara estic patint les conseqüències, sóc una beneita, però una beneita que té bon cor.

Tu saps les dificultats que tots tenim per sortir endavant professionalment perquè tu mateixa n'has patit les conseqüències. Les dones més que els homes, però, tot i que hi ha dones que trepitgen altres dones i tu saps molt bé de qui et parlo exactament. No vull pas dir el nom perquè em bull la sang, massa i tot, ara. Estic rabiosa, avui. Això ja és massa. Em sento més perduda que mai.

Però aquest no és l’únic problema que m’assalta el pensament a aquestes hores de la nit, ni de bon tros!!! Apareix aquesta merda de soledat que m’envaeix sempre. Com dimonis me la podré treure de mi, eh? Digues, necessito el teu consell, em vénen unes ganes immenses de morir-me i acabar amb aquest patiment. Sí, ja sé que tu també et sents sola, que no suportes que l’Aleix t’hagi deixat, però almenys pots fer el que et vingui de gust, ets ben lliure de la teva vida. Jo em sento terriblement sola, presonera dels meus somnis, incompresa, lligada a un futur del tot incert tenint, com tinc, algú amb qui compartir la meva vida, i això no entrava en els esquemes mentals que em van inculcar sobre l'edat adulta i el matrimoni. No. La culpa és de tots nosaltres, i jo no puc prometre la felicitat eterna a la meva filla, com si fóssim dins una història de princeses, no. No la puc pas enganyar amb aquesta mentida tan grossa que hem anat perpetuant al llarg de la història, si us plau! I d’aquí en vénen les frustracions que patim les dones, oi? Només les dones? I ara...!!! Mentides, tot són mentides, mentides de bogeria!!

Pensar que per culpa d’aquesta societat, d’aquests condicionaments que regeixen els comportaments humans, jo haig de reprimir la meva manera de ser en l’actualitat, la meva vitalitat, el meu tarannà senzill, espontani, vital, apassionant i tornar-me una dona agre, trista, rancorosa, fins i tot estúpida, per evitar-me més maldecaps, quan odio totes aquestes virtuts, tots aquests adjectius que caracteritzen els éssers humans! No vull la falsedat, no vull les aparences, no vull la hipocresia ni la supèrbia. No les vull ni per a tu ni per a mi, aquest no és el meu esperit, perquè jo tinc molt clar allò que vull ser i allò que vull aconseguir, mal que els pesi a tots, dimonis, començant per aquella bleda que t'he esmentat abans i acabant amb...!!! Millor, callo, que em bull una altra vegada la sang, veus?

Si, ja sé que sempre m’estic queixant i que hauria de prendre una decisió amb la meva vida, però no sé quina ha de ser la meva vida d’ara en endavant. Quan ja no hi ha somnis, quan ja no hi ha objectius que acomplir, de la mena que siguin, quan no esperes que ningú accepti els teus reptes i t’acompanyi en el camí... quan tot això passa, et sents sola davant el món, molt sola, sola davant el dolor de la mateixa inexistència i llavors, només llavors, és quan creus que sola véns al món i sola te n’hauràs d’anar, i potser quan més aviat, millor. Sola amb aquests pensaments encara que els vulgui compartir, avui, amb tu, en aquest silenci de la nit fosca, amb tu que no sé si encara escoltes aquestes paraules perquè ja fa molt que et perderes per un món ple d’al•lucinacions, quan eres l’única persona en qui confiava i realment estimava.

Avui, més que mai, t’enyoro molt, amiga, no saps com. Sense tu el meu món interior es fa inintel•ligible, perquè la teva intel•ligència aconseguia reconstruir els meus petits bocins de vida. Eres el meu consol i sé que en algun lloc d'aquest món potser tu també m'estàs escrivint una carta demanant-me l'ajuda que no et vaig poder donar a temps. Miro el correu per si de cas, però ja no puc esperar més, amiga. Ja no tinc forces, l'espera se m'ha fet massa llarga. Estic sola, davant la bogeria.