dimecres, 30 de juny de 2010

Mocador de Festa Major.

 Avui he vist una dona cega lluitant per obrir-se pas entre els vianants que ocupaven el carrer principal de la ciutat de Rubí en un dia de Festa Major. Aquest fet m’ha colpit, m’ha trasbalsat fins al punt de pensar en com se sentia aquesta persona, i en la fortalesa i la valentia que caracteritza aquest col•lectiu en situacions com la descrita. Aquest és el meu petit homenatge, el meu reconeixement, a la lluita de tots ells per viure una existència digna i plena



Es penjà del coll el mocador de Festa Major amb orgull, amb molt d’orgull. Agafà una motxilla que contenia el mòbil, un moneder petit amb uns quants euros en moneda, i un bitllet de vint euros per si decidia prendre un refresc un cop arribés al punt on havien quedat. Sentí esmorteïdes les paraules que li dirigia la seva mare des de la cuina. No calia fer-li massa cas, ja se sabia el discurs prou bé. Tancà la porta decidida, sense por, amb els quatre sentits en alerta. Un nou repte s’obria al seu pas.

El primer que sentí en assaltar el carrer fou un xivarri ensordidor. Fou inesperat, en certa manera un cop de puny a les orelles, però de seguida en distingí els seus trets més importants. Multitud de veus, en diversitat de llengües, es creuaven; multitud de crits de nens, ara demanant, ara plorant, ara somniant; també advertí els seus encisadors riures, tan deliciosament commovedors. Músiques de prop i de lluny, d’orquestres que ara començaven i d’altres que acabaven, d’instruments musicals que eren lliures de sonar perquè així ho demanava la festa, sota la forma d’una sardana, una havanera o un rock singular. Fins i tot sentí l’aglomeració de gent que s’havia aplegat al voltant de les atraccions de la fira, que aquest cop semblava molt més cèntrica que en edicions anteriors. En un moment s’adonà dels xiulets dels protestants de la vaga de ferrocarrils, els gossos que bordaven desesperats per la ressaca dels petards de la diada de Sant Joan, i la corredissa dels seguidors de la selecció espanyola de futbol. Tot això li semblà meravellós, senzillament una mostra de l’alegria de la vida que l’envoltava, i que ara no es volia perdre per res del món. La feien créixer encara més, com a persona.

S’adonà, llavors, que se sentia un pèl massa aclaparada per les diferents sensacions que experimentava, no només les que procedien d’aquest univers de sorolls, sinó també les que s’originaven en la intensitat de les flaires que la gran festa emanava. La dolçor d’algunes d’aquestes olors li provocaren un somriure trist als llavis, transportant-la a la seva infància. Era tan ampli l’assortiment de productes que oferia el mercat medieval que li és del tot impossible enumerar tot el que tot això li suggeria: el cotó dolç, les crispetes, els pastissos, el coco, els fruits secs, els formatges ben curats, els embotits, els sabons, l’encens tibetà i els tes d’origen marroquí, les fragàncies del tot exòtiques que van omplint la nostra cultura... tot era barrejat en un ambient carregat de presència, alhora que oferia la possibilitat de destriar-ne la seva essència per fer aquesta mostra artesanal més viva i captivadora entre els usuaris que es passejaven pels seus mostradors.

Sentí la necessitat imperiosa de tocar els teixits que les venedores es dignaven a vendre de forma convincent i ferma. Alguns no eren de gran qualitat, però omplien el buit de les dones més exigents. Eren vestits alegres, de colors vius, que embellien els cossos de totes aquestes dones, amagant tots els seus complexos i dissimulant prou bé el seu malestar per unes mides una mica desproporcionades. Es torbà tota quan es veié acorralada pels cossos d’uns homes i dones desconeguts que l’obviaven i no la deixaven passar tan amplament com ella necessitava. El seu bastó ja no acomplia ben bé la seva funció, era maldestre en els seus moviments, i es començà a posar nerviosa. Havia perdut el nord, no sabia el lloc exacte on es trobava, el carrer era massa petit per a tota aquella gent que es delia per tirar endavant en la seva passejada... i volgué córrer, sense èxit. Algú la mirava des de la terrassa d’un bar amb els ulls plens de petites llàgrimes, imaginant el destí de la seva persona en un dia tan crucial com el que ella havia triat per estrenar-se en aquest món de foscors i ombres.

Quan pressentí que el camí ja no era tan feixuc s’adonà que les cames li feien figa. Els seus sentits no l’havien pas ajudat, l’havien distret del seu objectiu que era arribar a la Plaça Catalunya. L’aire pur que li arribà en aquell moment li féu veure que el passeig s’havia acabat, i llavors sentí el gust de la delícia més gran que el món ens pot oferir: sentí el petó als llavis que el seu amant Joel li oferia amb tot l’esperit i l’ànima de la persona que estima. Sentí, llavors, que el sentit del gust era l’únic que encara conservava la seva grandesa, perquè gràcies a ell sabé que la tornada al punt inicial d’aquest passeig seria molt més dolça que tots els productes que el mercat li havia mostrat al seu olfacte desenvolupat per l’instint de supervivència. Havia merescut la pena recórrer tot aquest tram ple de dificultats només per sentir el gust d’ell, el gust d'aquesta persona que encara no l’havia abandonat. Una persona que, com ella, era cega, però ciutadana de Rubí amb el mocador de Festa Major posat amb orgull, amb molt d’orgull.