diumenge, 5 de setembre de 2010

L'aparador de les promeses.

Treballava en uns grans magatzems des de feia ja molts anys. Una feina monòtona però estable, que no li provocava grans problemes, en una jornada partida que podia compaginar amb les tasques de la llar, els fills i la vida en parella. No podia demanar més, tal i com estan avui dia les coses. Era una dona amable, atractiva, educada, que es guanyava la clientela dia a dia, i això era suficient per poder realitzar còmodament la seva tasca. De res li havien servit els anys a la universitat, la diversitat de cursets d’especialització i els idiomes que portava a les espatlles. Una mala inversió, que diria aquell, si valorem els pocs fruits de tants esforços. Amb el míser sou que n’obtenia, però, ja en tenia prou per alliberar-se de la càrrega de trobar-se a casa sense fer absolutament res de constructiu. Era una mena d’escapada, de refugi a la seva evident frustració, però almenys la seva existència fruïa conforme als avatars d’un futur incert com el que ella tenia al davant. Es podia dir que era més o menys feliç, o pretenia ser-ho, almenys.

En plegar es dirigia a l’estació de tren que la portava al lloc on residia, als afores de Barcelona. Era un viatge tranquil que li permetia devorar llibres, la seva gran passió, i distreure’s amb els paisatges de la Serra de Collserola que tant li agradaven. Era un dels moments més plàcids del dia, quan somniava entre les línies d’aquella escriptura que ella tant intentava copiar en els seus moments lliures. Abans, però, d’entrar en aquella estació del centre de la ciutat cada dia, des de feia més de quinze anys, s’aturava uns minuts davant l’aparador d’una botiga situada al Passeig de Gràcia de Barcelona. Era una botiga de luxe, gran, immensa, més aviat, on no s’hagués atrevit d’entrar mai, atesa la clientela que la freqüentava. No era el seu lloc, realment, no s’adeia ni amb el seu físic, ni amb el seu caràcter senzill i poc elegant, així com tampoc amb les seves pretensions econòmiques. Però allà hi era, ella, sempre, cada dia, de dilluns a divendres, passades les set de la tarda, amb els ulls brillants com diamants, el nas enganxat a aquells vidres resplendents que l’enlluernaven tota, amb la mirada perduda en allò que l’interior encara havia d’amagar si no eres capaç d’entrar-hi i veure-ho directament amb els teus propis ulls.

Era feliç només clavant la mirada damunt d’aquell aparador. En ser-hi allà, el seu cervell es transportava a mons llunyans que mai havia visitat, a una vida que podia haver estat la seva però que, en canvi, havia seguit un camí ben diferent. S’imaginava de bracet d’un home ric dels barris alts de la ciutat de Barcelona, enamorada i orgullosa d’aquest amor ple, segur, però també fugaç, com tots els amors, residint en una gran mansió a Sant Cugat del Vallès, amb una gran biblioteca com a porta d’entrada a la seva llar, i una segona residència a la Costa Brava. Recreava els viatges que ell, molt segurament, li regalaria per pal•liar el seu gran avorriment, i els múltiples obsequis que obtindria d’aquests descobriments pels diversos continents, i se somreia dibuixant un magnífic àlbum de fotos en el seu cervell. S’aturava, però, en el moment més màgic de tots: quan apareixia aquest desig tan gran que el poder i els diners atorguen als homes, aquesta passió que és com la primera vegada que sents alguna cosa estranya al teu interior i et remena l’estómac provocant-te un nerviosisme adolescent, perillós, quasi de vertigen, una sensació que feia segles que ella no sentia i que, només de pensar-hi, provocava l’aparició d’una increïble humitat a l’interior de les seves calces. Sospirava. Tot eren somnis, i res seria igual en aquella monòtona vida que ella duia. No hi havia res a fer. Així eren les coses i se n’havia de conformar... o potser, també, aquest gran somni que havia inventat era una mentida descarada? No eren tampoc feliços, els rics, oi? Li semblava que sí però no es volia pas enganyar: allà justament davant aquell preciós aparador no s’ho podia pas negar, no.

Tornava, doncs, a la realitat, davant d’aquell màgic aparador que feia uns segons l’havia traslladada a una vida del tot diferent, i es preguntava per què ella mai no havia pogut dur un vestit com aquell. Per què, eh? No volia cap culpable, no, aquesta no era la seva intenció. Ja n’estava farta, de buscar culpables a la seva vida, però pensava que era injust que aquell somni que tant li havien inculcat des de petita no s’hagués realitzat encara. Casar-se, de blanc, tenir una festa digna de la seva persona, uns convidats, tota la seva família, els amics, i uns records que acariciar. Com desitjava, i havia desitjat sempre, aquell vestit, déu meu!!! I com havia plorat el dia que ella mateixa havia demanat al Manel en matrimoni i ell, poc convençut d’aquestes escenes tradicionals, li havia dit que no volia conflictes amb la seva família, referint-se, és clar a la seva mare, la seva sogra. Ella ho havia tornat a intentar. Varen ser tres, les ocasions que va perdre en demanar-li en matrimoni, amb un anell de compromís inclòs. Ja no calia que fos per l’església, però sí en un recinte civil preciós que ja tenia visitat i amb aquell vestit de núvia tan maco, de crepè blanc. Res. S’hi havia negat, i havien decidit viure-hi plegats, com si res, fent aquella vida en comú que ara li molestava tant. Després vingueren els fills que ella tant havia desitjat, el nen i la nena, aquesta última una mica a contracor, però ara eren realment una família i això era el que realment importava. O no? Ja no ho sabia pas. Pensava que la seva solteria potser era una premonició, perquè hi mancava alguna cosa en aquella relació. Faltava el més important, l’imprescindible en aquesta vida: l’amor. Reflexionava sobre tots aquells anys de convivència i s’adonava que res a la vida és etern, ni tan sols la rutina que assoleixen les nostres vides, i per aquest motiu es mirava, dia rere dia, aquell magnífic aparador, esperançada amb el retorn d’un somni encara per acomplir.

Comprovava en el seu rellotge de polsera que en deu minuts el seu tren es disposaria a efectuar el seu recorregut i s’acomiadava mirant, de nou, aquella lluentor de la vitrina que tant l’embriagava, deixant anar dues agres llàgrimes que es quedarien immortalitzades davant la porta d’entrada de la botiga de luxe barcelonina. Fins a la propera, aparador de les promeses.