divendres, 30 de juliol de 2010

Emoció profunda.

M’assec plàcidament a la meva hamaca mentre acaricio l’inhalàmbric gaudint d’aquests segons d’espera. Ha arribat l’hora, el millor moment d’aquest dia calorós d’estiu. Són les deu passades de la nit. Imagino el lloc on et trobes i tots i cadascun dels moviments que deus estar realitzant en aquests moments, molt segurament esperant-me, tu també. I començo a pitjar suaument el número, esguardant neguitosa que aparegui la teva veu, dolça i tendra.

Aquest instant és, potser, el més difícil de tots. Hi ha dies que si trigues molt a contestar el meu cap imagina coses terribles: que no sou a casa perquè heu estat fins tard a la platja, o bé que us ha passat alguna cosa i ara sou a l’hospital. No ho puc evitar. Ara que no us puc controlar, que no sóc mestressa dels vostres moviments, em sento totalment indefensa. Sé que no haig de patir, que esteu la mar de bé amb els avis, però en el fons del fons em penedeixo d’haver-m’hi separat aquest estiu de vosaltres. No tornarà a passar mai més, us ho prometo. Aquesta espera se m’està fent massa llarga, em martiritza el cervell constantment, em recorda que no he estat massa bona mare els últims temps, i em desvetlla les ganes de tenir-vos, fills, aquí, al meu costat, com sempre.

Sento els trucs que metrallen les meves oïdes, i prego que agafis d’una vegada el telèfon, per l’amor de Déu!! El teu pare em mira somrient, però alhora una mica cansat d’aquest tràfec que ens aporta la vida. Sap que em moro de ganes de parlar-te, que em deleixo per saber què has fet en el dia d’avui, que fins i tot el rostre em canviarà sota la llum de les teves paraules. I tot això ho intueix quan la teva veu apareix, per fi, neta, clara, intensa, a vegades trista o enfadada, però gairebé sempre alegre, emocionada, i sobretot, lliurada. Pels moviments de les meves faccions el teu pare entén si tot va bé o si, en canvi, hi ha algun contratemps que alteri la meva consciència. Així sóc d’expressiva davant la teva presència!

Per telèfon sembles una altra personeta, molt més gran, molt més madura per l’edat que tens, més amable i atenta, més dolça i sincera que a la nostra vida real. Això és efecte de la nostra distància, de la necessitat que tenim ja de retrobar-nos en la nostra llar, amb la rutina de les nostres vides posades en comú pels lligams que ens uneixen. També és fruit de la mateixa existència, de l’experiència que aquests nous aires lluny de mi et van atorgant, encara que tu ho vegis. Ets massa petit, encara, per a comprendre algunes coses, però en el fons del fons ja n’intueixes una gran part. Ets més sensible del que et penses.

M’expliques amb tota nòmina de detalls allò que conforma el teu petit món: allò que has fet i allò que t’hagués volgut fer, però que s’ha vist truncat per algun fet incomprensible; els teus interessos de sempre i altres que són nous d’aquest estiu, que has après a fer-te teus perquè ja tens prou autonomia per a decidir sobre certes coses. També critiques comportaments dels altres nens que t’envolten, de la teva germana, de l’actitud dels familiars amb qui convius i que has d’aprendre a respectar i comprendre, perquè no tothom viu de la mateixa manera ni entén la convivència sota les mateixes normes... però allò que més atreu la teva atenció és el record de les teves coses d’aquí, de la teva habitació, dels teus jocs, de les teves mascotes, dels teus pelutxos, de la teva relació amb mi i amb el teu pare, i l’enyorança d’un món que sembla llunyà, però que és aquí, esperant-te, vida meva.

Riem de les quatre bestieses que surten en la conversa i aquest fet em fa pensar que hauríem de riure més sovint, tots junts, que no dediquem prou temps a ser feliços, com caldria. El dia a dia es fa ben difícil, en ocasions, però això no és excusa per descuidar la nostra relació afectiva. Ara ho veig prou clar. Ara m’adono que són ben poques les coses importants d’aquesta vida. En aquest precís moment que et començo a dir adéu, de nou, fins demà, i li atanso el telèfon al teu pare, veig molt clara la necessitat d’estimar-te com no ho he fet mai abans, plenament, amb els cinc sentits posats en la teva mirada, en el teu rostre, en el teu petit cos, en la teva imperfecta ànima, encara. Ara més que mai necessito tenir-te, fill, per completar-me com a ésser humà que sóc, per esdevenir més que mai, immortal de la teva existència. T’estimo, t’enyoro molt, i necessito que tornis aviat amb mi. Un petó tan gran com el cel.