divendres, 15 de febrer del 2013

Una clau.


Avui he somiat amb una llum nova, diferent, realment impactant, que despertava els sentits de la meva inconsciència com feia temps que no ho experimentava. Era sola, estranyament sola, amb un somriure glaçat a les galtes observant el tancament de la porta de l'ascensor que em condueix cada dia al carrer de la meva vida pansida, monòtona i estèril. La porta, però, no es tornava a obrir sinó que es cloïa més en si mateixa i m'ofegava una mica i tot. No sentia por, ans una serenor inquietant que em feia esperar i callar, com mai no ho he aconseguit fer abans. Captivador, fins a la immensitat, perquè la meva ment es deslliurava d'una forta càrrega moral i emocional i es deixava endur per la incerta atracció d'una nova imatge impresa al cervell a punt de descobrir-la. Un flash apaivagador, submís, lliurat del tot a les meves inseguretats i falses creences. Un nou sant  a qui creure, una nova clau per connectar amb la realitat més obscura de la meva essència. Una altra via d'escapament per a retrobar-me amb allò que simplement sóc i vull ésser: jo mateixa.