diumenge, 28 de febrer de 2010

Momento mágico.

Sin rumbo, descalza, desnuda para sus adentros, con la mirada bien alta y un mp3 como excusa para seguir recorriendo el camino. Así era ella, en ese momento, mágico en cierto sentido, infantil en otros. No percibía las pisadas de nadie tras de sí, tan solo escuchaba la voz de sus pensamientos, y uno era su objetivo: ser ella misma, ahora, en ese preciso momento de madurez y valentía. ELLA, sin los miedos que la habían sucumbido durante tantos años, sin la mochila pesada de estar por casa que tanta carga le suponía, y que la había sumido en un letargo de más de cien años de inseguridad y desamparo. Por fin la seguridad de haber dado con el secreto de su vida la había arrastrado hasta el deambular de una tarde gélida de invierno. Su música preferida era la sonrisa abierta que desbordaban sus labios, la quietud del alma de saberse inmortal para ella misma. En resumen, la felicidad de no esperar nada más a cambio porque ya se tiene absolutamente todo: ser, existir.

dilluns, 22 de febrer de 2010

Records d'una infantesa (relat en homenatge a Salvador Espriu).

Aquest relat és el meu petit homenatge al gran Salvador Espriu de qui avui es compleixen els 25 anys de la seva desaparició. Recordant alguns dels seus poemes, he volgut imaginar el món dels records que tantes vegades assalta la nostra existència.



Salvador Espriu
(Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985)

Es desperta pensant que aquest diumenge de finals de febrer potser li regalarà un somriure. Té present els versos del poeta Espriu en el seu cervell, però no de la mateixa manera que quan els va començar a llegir amb catorze o quinze anys, quan era una lectura obligatòria a segon o tercer de batxillerat i ella, una adolescent, una nena innocent, encara. Ara la presència de l’autor es fa més punyent i la necessitat de la mar realment esdevé un desig de fugida per a ella. Una fugida al passat, al seu passat, que torna de forma insistent moltes vegades per acaronar-la d’alguna manera, per atorgar-li el dret a ser feliç i poder trobar, així, la tranquil•litat tan necessitada. És la presència del record el que té ara. D’un record que no té incerteses ni mitges tintes, sinó l’alegria de la seguretat de la vida amb els pares, de l’ànsia de coneixement que tenia com a eix central l’escola, i els jocs a l’aire lliure en aquell món de muntanya i camps que ara han desaparegut per la construcció de vies de omunicació interminables, tenyides d’una pol•lució desorientadora.


Pels rials baixa el carro
del sol, des de carenes
de fonollars i vinyes
que jo sempre recordo.
Passejaré per l’ordre
de verds xiprers immòbils
damunt la mar en calma.

I sempre ho recordarà, tot això, perquè hi ha el mal costum estès d’ensenyar-nos hipòcritament les coses de la vida i els mals que ens aporta, quan són els instants feliços els que ens mantenen en eterna vitalitat de veritat. Ningú l’havia advertit que la vida podia ser tan miserable. Ningú, o potser, només, la seva mare, en un moment en què li va dir que no s’atrevís a tenir fills i li va advertir dels perills de la vida quan el més normal era elogiar-ne les alegries i no donar compte que tot és, en realitat, una gran mentida. Sí, una gran falsedat, feta de somnis i esperances, però no de fets viscuts amb gran exaltació i lleialtat. La nostra vida és, així, un gran passeig pels verds xiprers immòbils de què parla Espriu, grans ombres de la desgràcia humana i del seu contrapunt llunyà que és la mar en calma, refugi dels enyorats i els més sensibles éssers de la terra.

Aquest engany que es perpetua amb l’eternitat de l’espècie l’acosta, en aquests moments, al sentit de la nostra existència. Sovint s’interroga pel seu futur, no sap endevinar per què és en aquest present de mutilades ganes de perdre’s. Als seus cinquanta anys, creu que ja ha finit la seva vida, que ja ha acomplert amb el seu objectiu de procreació i perpetuació de l’espècie. Ja no té res més a dir, ja no té res més a fer, ja pot morir i descansar en pau. No hi ha perspectives que l’aixequin del terra, ni tan sols un petit alè d’instint de supervivència.

Els meus ulls ja no saben
sinó contemplar dies
i sols perduts. Com sento
rodar velles tartanes
pels rials de Sinera!!
Al meu record arriben
olors de mar vetllada
per clars estius. Perdura
en els meus dits la rosa
que vaig collir. I als llavis,
oratge, foc, paraules
esdevingudes cendra.

Però, ai, els records!!! Sí, en té una bona pila amuntegats en totes i cadascuna de les seves neurones. Petites fotografies que s’eixamplen a mida que va creixent la seva ànima en aquest devenir que és el nostre camí. Recorda el trauma que li va provocar perdre la bosseta de l’esmorzar que feia servir a la llar d’infants quan tenia cinc anys i que mai més va veure. Va pregar la mare que hi tornessin de nou, durant anys, a cercar-la, però ja no hi havia res a fer. Havia desaparegut. Aquella petita escola bressol, on la deixava de bon matí la seva mare treballadora, muntada en el primer pis d’un edifici de l’Avinguda Verge de Montserrat de Barcelona, on predominava l’olor a bolquers, els matalassos on feien la migdiada els més menuts i, sobretot, aquella gran pissarra, el record d’aquella mestra que els feia copiar moltíssim de la pissarra, és present encara en el seu cor, així com també se li apareix el panet que la mare li comprava al forn de justament al costat de la guarderia. Què bo que era aquell panet!! Va aprendre molt a aquelles primeres classes, i recorda quan va arribar a l’escola dels grans on anaven, també, els seus germans, i la mestra li va semblar una bruixa de tan lletja, dolenta i histèrica com era, i ella, una pobra nena desemparada que havia perdut el nord. Però vingueren altres mestres, com la Mari Carme de segon, la Teresa, de tercer, o el seus estimats professors de setè i vuitè, en Rodri i en Sala. Vingué el porter, el senyor Joan, que els obria cada dia puntualment les portes d’aquell paradís de coneixement que era l’escola, tot tendresa, ell, i carinyo. També vingué el professor de gimnàstica que les tenia a totes enamorades, i vingué el Joaquim, aquell company que a quart d’EGB perdé la seva vida per culpa d’un càncer, d’una feréstega leucèmia. Què n’és d’injusta la vida!! Un noi amb aquella alegria que regalaven els seus grans ullassos!!! Càlid, somniador, simpàtic, amb qui reien tots i cadascun dels dies de la seva estada en aquella escola. El dia de la seva mort es féu un silenci sepulcral a totes les aules de l’escola. Ella encara s’emociona en recordar els seus últims dies amb ell, quan l’anaven a visitar a l’hospital, per acomiadar-se, per sempre més, de la seva presència. Durant anys encara li guardarien el seu seient a classe.

  

Per la maresma
s’estén un fred, lentíssim
toc de campanes.
Boires i grills dominen
tots els camins del vespre.

Als vespres, l’única cosa que importava era la presència constant de la mare mentre feien els deures o miraven una estoneta la tele. Però el millor de tot eren els diumenges. Sí, el diumenge, el pare l’agafava misteriosament de la mà i se l’enduia a Barcelona, al centre de la ciutat, a tots aquells llocs meravellosos que ell tan bé coneixia i que a ella l’omplien d’expectació i d’enorme satisfacció. El mercat de la Boqueria, on comprava saborosos plats, fruits secs, llaminadures que feien la delícia d’un bon diumenge i on s’amuntegava la nòmina de personatges més estrambòtics que ella podia imaginar; la Plaça Reial, on llavors es podia contemplar l’obra dels grans pintors de la ciutat, les col•leccions de segells... ¡¡ah, els segells!! Recorda aquell senyor, de qui no en sap ara el nom, amic del pare, que tenia un gran bigoti, un cabell que semblava tenyit de tant fosc com era, i que sempre li somreia. Venia segells, ell, i era un senyor molt culte. Ara li sembla recordar que ja és mort, ell, tan atractiu i atent com era! Recorda que en una ocasió li regalà un llibre preciós de litografies... però el millor de tot era anar al Mercat de Sant Antoni. Aquell passeig per la multitud de llibres, discos, cromos, enganxines, xapes, que es mostraven en aquells immensos aparadors del mercat dels diumenges, era tot un luxe als ulls d’una nena de vuit o nou anys enamorada del cosmopolitisme, de la bohèmia que semblava entreveure entre tots aquells que aplegaven allà les seves creacions i objectes més insòlits amb la intenció de vendre'ls. I se’n recorda, també, dels cromos de picar, aquells petits cromos tintats de colors que eren col•leccionats per les nenes de l’època i que et deixaven les mans marcades d’un vermell de nafra quan portaves hores jugant i picant. El seu preferit era el cromo del que ella en deia la Vaca Paca, en essència una mona divertida i simpàtica. El guardà en aquella capsa de puros del seu pare durant anys. No se’l deixava guanyar mai, era la seva joia particular.

Però arriba un dia que la dama esborra els records d’aquesta infantesa:

Ai, la negra barca,
que per mi vigila
des de la nit alta!!

Ai, la barca negra,
que ve pel meu somni
del mar de Sinera!

La veu de la dama,
lluny del temps. Escolto
la cançó de marbre.


i la culpa d’haver estat feliç s’instaura definitivament en el cor encongit d’una adolescent boja de la plenitud de la vida que veu com algú que s'estima molt se'n va sense dir adéu. Una mort que sentirà explicar-se llegint El caminant i el mur, o Cementiri de Sinera, però que, en el fons de tot, mai arribarà a comprendre. Amb les paraules del poeta es perpetuarà la insistència lacònica de la mort, de la dels seus éssers més propers però la d'ella mateixa, també. Amb l'arribada de l'adolescència iniciarà el recorregut penós de la seva tot just començada maduresa.

dissabte, 20 de febrer de 2010

Sobre la violència de gènere i les famílies.

L’article de Consuelo Barea Algunas consideraciones sobre el nuevo Código de familia catalana deixa molt clara, lamentablement, la situació en què es troba encara la dona en moltes esferes de la nostra societat, i al primer paràgraf extret de la seva comunicació s’explicita ben clarament la poca voluntat d’alguns dels agents socials a reconèixer la violència que la figura de l’home-pare exerceix massa freqüentment en el sí de la situació familiar.

Diu Barea: "En los momentos actuales se está dando una resistencia a considerar y reconocer la violencia que el hombre ejerce en el ámbito de la familia. Muchos profesionales se muestran escépticos y se inclinan a sospechar de las madres, argumentando que con sus críticas y acusaciones esperan obtener ventajas en el procedimiento de divorcio y custodia. Algunos psicólogos y juristas creen que muchas madres intentan arruinar la relación entre padres e hijos a través de una manipulación consciente e intencionada a los menores, o mediante denuncias falsas. Estos puntos de vista están arraigados en una misoginia extrema y un concepto patriarcal de la familia, y se adhieren con facilidad a instrumentos como el “SAP” y el “Friendly Parent". http://www.donesenxarxa.cat/Algunas-consideraciones-sobre-el

A què es deu aquest escepticisme, aquesta sospita, aquesta poca confiança atorgada a les dones duta a terme per juristes, psicòlegs i analistes socials? Es deu, inexorablement, al fet que hem canviat ben poc les coses en tots aquests anys de lluita per la igualtat entre homes i dones? No porta implícita una presumpció de què la dona és encara un ésser feble, incapaç de prendre decisions i responsabilitats per ella mateixa, sinó que és una càrrega dependent, en molts casos, de la figura patriarcal de l’home? Voldria pensar que no és ben bé així la situació que ens ocupa, però les circumstàncies o els casos de discriminació i misogínia extrema amb què és tractada la dona encara avui dia, cada cop més presents als mitjans de comunicació, em fan pensar que en aquest àmbit no anem amb pas ferm, sinó a marxes forçades. I el problema ens preocupa, ha de preocupar els agents polítics i socials, perquè d’aquests canvis depèn el futur d’aquestes famílies desestructurades per la voluntat maltractadora de l’home.

D’entrada, és necessari adoptar una sèrie de canvis en les formes d’entendre i viure la vida per part d’aquestes dones, fet que no sempre és fàcil d’assolir si constatem les diferències substancials que un i altre pateixen en tots els ordres de la vida quotidiana. La primera actuació, la més immediata, és la que es refereix a la solvència econòmica, a la llibertat que suposa per a qualsevol dona el fet de sentir-se totalment alliberada d’aquest llaç que pot ser fins i tot mortal. La manca d’un lloc de treball, d’uns ingressos econòmics estables, d’una seguretat que li atorga una total autonomia, fa possible la construcció d’un caràcter més fort davant la presa de decisions respecte a una desvinculació de la parella quan aquest fet és imprescindible per a la salut física i mental de la dona i els seus fills. A més, la incorporació de la dona al món laboral suposa, com és sabut, la seva integració social, la seva acceptació com a tal en el sí de la comunitat i un major grau de satisfacció personal. Aquest increment –i reconeixement- de la vàlua de la dona per ella mateixa i per la societat en què es veu inserida és imprescindible per assolir aquesta garantia de solvència i responsabilitat de les seves obligacions familiars, entre les quals destaca, principalment, l’educació dels fills en els valors de la justícia, el respecte, la solidaritat, etc. Aquests canvis provocaran, a més, que la dona es vegi capacitada per viure sola, sense l’autoritat i el control de l’home, i oblidi per sempre més la tendència a la idealització que en feia d’ell fins aquell moment.

El nivell de formació de les dones també és un altre element a considerar per a garantir una major capacitat resolutiva en aquest i altres problemes que afecten la vida de les dones en l’actualitat. A més formació, més garantia autoimmune a les invasions físiques i psicològiques produïdes pels homes. I no ens referim només a una formació reglada, sinó també a una informació que té a veure amb el reconeixement dels drets i deures dels ciutadans i ciutadanes, del coneixement de les diferents institucions que vetllen per la seguretat de les persones, de les associacions que estimulen els llaços d’interessos comuns i la informació que tota dona té dret a rebre en casos en què la seva vida corre perill. En aquest sentit, cal un canvi radical per part de les institucions quan del que es tracta és de prevenir i diagnosticar possibles casos de maltractament amagats. Si es constata que hi ha al voltant d’uns dos milions de dones que pateixen maltractaments però només una xifra mínima es decideix a denunciar-los, això vol dir que no són efectives les mesures de prevenció en hàbits de salut familiar. Quants cops no ha anat una dona al seu metge de capçalera patint clars símptomes de depressió i no s’han buscat les causes o els motius que l’han portada a patir d’aquest mal crònic, quan, en certa manera, la resposta pot ser que es trobi més a prop que qualsevol altra realitat? Cal fer prevenció i cal investigar els maltractaments de tipus psicològics –al meu parer, sovint, pitjor que els físics- perquè de la salut mental d’aquestes dones també en depèn el futur dels seus fills. D’aquests casos amagats, sense diagnosticar, per por o per manca de recursos materials i afectius, però evidents, reals, s’haurena d’extreure dades que ajudessin a perfilar les actuacions més immediates en matèria de violència de gènere a les famílies.

Així, doncs, cal analitzar convenientment la situació patida per aquestes dones abans de emetre un judici clar que condemni la seva lamentable situació de desigualtat també a l’hora d’adquirir el dret a la custòdia dels seus fills. Siguem més analítics amb les diferents dades que sobre el nucli familiar es puguin obtenir, i mirem d’avaluar els riscos o els avantatges que l’un o l’altre membre de la parella poden aportar a l’educació i integritat mentals dels fills, oblidant-nos, en certa manera, de la gravetat d’alguns usos del Friendly Parents o altres tècniques dissuasòries que l’única cosa que fan és menysprear la condició mateixa de la dona i el futur de la unitat familiar.

Rocío Ávila, Rubí, 19/2/10

dimecres, 17 de febrer de 2010

Deseo


Deseo, amor, que me busques entre la multitud agolpada de la gran ciudad. Deseo que me sigas sin yo percatarme por entre el camino corto que me lleva a la luz, a esa esperanza olvidada ajena a mi dolor. Deseo que con paso firme te vayas acercando hasta mí mostrándome tus diversas caras, cerrando tus ojos si hace falta a la fría noche que cubre mi soledad. Encantada dejaré escapar una sonrisa como respuesta a esa frescura de tu rostro y a ese resplandor de tu mirar. Tus ojos me dejarán ver las estrellas cuando expectantes atraviesen todo mi ser e intentaré abrir tu tímida lengua preguntándote algo con que iniciar una conversación. Ese será nuestro principio aunque el deseo siga presente en mí… un deseo de tocar tu cabello, de rozar con las yemas de mis dedos tu frente, tus párpados, tu nariz, el contorno de tus labios y tu barbilla para reposar suavemente mi persona en tu hombro, buscando tu calidez. Y ver así un halo de luz en tu compañía, y creer por fin que la ternura existe y la hipocresía desaparece cuando la respiración se agita por el poder que tiene la fascinación; admiración por descubrir qué escondes ahí dentro en tu interior, en tu sólida y atrayente sombra, admiración por conocerte, sin más, y ser yo otra vez.

Rocío Avila Gamero, 13/08/08

dilluns, 15 de febrer de 2010

La maleta grisa

Quart de sis de la matinada. Nou graus de temperatura impacten la llum apagada d’un fanal. Una maleta grisa espera atònita al primer esglaó d’un número vint-i-cinc qualsevol i el so metàl•lic de les seves rodes la desperten com en un mal somni, quan semblava que la nit per fi havia arribat. Un home sol badalla mentre mira suplicant el seu rellotge de mà. El taxi no es fa esperar més: s’atura davant la mateixa porta.

L’home sol puja sense pressa al seient del copilot i ordena una adreça al desvalgut conductor d’ulls semi inconscients. Es dirigeixen a l’aeroport d’una volada. Ella torna a tancar els ulls esperant que la calma arribi i per a ell passen els carrers deixant enrere la petjada dels seus habitants. Ell oblida la seva vida aparcada en el quart d’hora que fa un moment atrapava el seu temps mortal. Ara, però, no és ell, és allò que els altres fan que sigui i, per tant, pot viure en una certa llibertat d’acció o almenys ell ho creu així. Viatja amb una certa freqüència i aquest fet l’ajuda a superar els entrebancs que la vida va posant al seu davant. Una vida que s’ha tenyit de rutina quan ja res és com ell havia imaginat o com s’havia proposat somniar. Un fer i desfer quotidià que s’enteli-la amb la mirada incrèdula de la seva dona, els seus fills suplicants i absorbents, i una manca total de previsió de futur que ell vol a tota costa aniquilar, pel bé de tots, diu, però en gran mesura pel seu orgull modest que tot ho vol disposar. Així és ell en aquest sortir precipitadament del domicili familiar, direcció a l’aeroport del Prat, viatge de negocis, és clar, amb un portàtil a sobre, dues mudes de roba planxades i assegurades, i cent euros raptats a la seva dona com a excusa per no haver d’aturar-se al caixer més pròxim. Ella per fi aconsegueix descansar.

El seu temps es desfigura a la ciutat de Barcelona. No vol acceptar aquesta gran ciutat, no aconsegueix entendre el seu lideratge mundial. No copsa la significació que ha pres en l’actualitat. La troba horrorosa, aquesta ciutat, s’ofega en ella, igual que s’anul•la arreu quan hi passa més d’una setmana. Ell és de terres més càlides, les del sud, les que t’omplen de sol i sorra les vint-i-quatre hores del dia. La feina no li fa por. L’oci, sí. No sap viure eternament la vida. És un analfabet emocional: li manca seguretat en la seva pròpia persona i ja no aprendrà mai a sentir-se a gust en aquest espai. És el seu problema personal però ningú el coneix tan bé com ella; ell tan sols l’intueix i per aquest mateix motiu és curt de paraules. Tot el que es pugui dir verbalment també es pot amagar si prescindim de l’ús de la paraula. Així és la seva existència: limitada al mínim gest comunicatiu i centrada en el poder que la seva professió li ha concedit. Tan sols una aparença.

Paga el trajecte amb targeta de crèdit i observa l’entrada de la T-1 amb cert aire de recel. Hi ha poca gent a aquestes hores voltant per aquí, encara. S’aferra a la seva bossa i camina impulsivament. Ha de trobar en Pérez, potser ja ha arribat però no, ell és el primer. S’ho temia. Mai arriba a l’hora, mai, i en aquest punt el destí diu que ella s’adormirà.

Decideix esperar una mica més però no sap ben bé com fer-ho. Veu dos executius llegint la premsa matinal. Ell mai llegeix la premsa, la troba avorrida. En canvi sent una gran admiració per tota la xafarderia que omplen els reality shows televisius. Com li avorreix, a ella, en canvi, la televisió!!! Al seu davant s’aboquen en filera una bona munió de llibres que algú es dedica a repassar per sobre del vidre entelat de la botiga encara tancada. Fa segles que no llegeix i, en certa manera, aquesta constatació és ben patètica tenint com té casa seva decorada pràcticament per llibres. Ni tan sols va poder amb aquell volumet de Los cátaros que la seva dona li va regalar quan decidiren fer el viatge a Carcassone. Pensava que li interessaria. Ell és més de solitaris i de mp3 amb música heavy dels anys 80-90. I decideix penjar-se’l durant una estona, per desvetllar-se més que res, per fer fora aquesta càrrega d’ensopiment que el turmenta a aquestes hores del matí. Alguns prenen cafè de les màquines expenedores, però ell odia aquest gust tel•lúric que tan bé coneix del contacte dels seus llavis amb els de la seva dona per quasi ja fa més de quinze anys. Ell no esmorza mai, és d’hàbits més aviat fixes i perpetus, no gaire sans però constants, inalterables o si de cas només trencats en l’època estival, quan els xurros omplen la taula materna i ningú es pot ja negar a tastar-los. Seria un pecat!!!

Espera, doncs, que arribi l’activitat i es tanca en l’audició d’una de les últimes cançons de El mago de oz. No pot evitar xiular, seguir el ritme de la música a coll obert... quasi en un crit d’exasperació que provoca la sorpresa general –quin descans, no sentir-lo roncar, ara, sinó dormir plàcidament!!!- mentre ell s’evadeix ràpidament del món que l’envolta i navega per mons llunyans.

L’altaveu l’adverteix que ja comença l’activitat frenètica de tots els dies mentre ella ja està oblidant l’alarma del despertador. S’atura i decideix fer una trucada al seu company de viatge però de seguida s’adona que Pérez es dirigeix ràpidament cap a ell. Assenyala amb el dit índex el seu rellotge de mà amb expressió autoritària. L’altre consent amb un moviment sec de cap. L’ha ben entès. Cal donar-se pressa. El vol no espera, i el dia serà llarg.

A la mateixa hora que el vol amb destí Palma de Mallorca inicia els preparatius en la terminal corresponent, ella s’aixeca violentament sorpresa en veure l’hora en la petita pantalla del despertador. Fa anys que no s’adorm, fa segles que no l’omple una tranquil•litat tan dura, i per un moment sospira pensant que tindrà tres dies per a la reflexió personal, per al judici d’allò que s’està esdevenint a la seva vida. Sense contemplacions, és necessari fer-ho, ara, de seguida, però primer cal anar a la feina, ara, ja!!!

La seva ment s’enlaira amb força quan aconsegueix relaxar-se en el seu seient classe A. No pot evitar somriure. Aviat serà feliç. Aviat oblidarà els moments tensos de les últimes setmanes. Un dia de negocis i tot serà plaer, només plaer, esbarjo per als sentits: veure la seva llum en el rencontre, acostar-se-li mil•limètricament, entrar en els seus ulls encesos de passió, sentir la seva olor i comprovar com fulmina la seva presència, embargar-se tot del desig d’envoltar els seus braços, d’atansar-se als seus músculs obeint els designis del seu propi cos, duent a terme el més íntims dels neguits interiors. No ho pot suportar més. Nota com l’excitació l’envaeix tot d’una i busca al seu voltant un signe de feblesa en l’altre. Dorm. No s’ha adonat de res. Aquesta inquietud és només seva. Els pensaments són només d’ells dos. Però de sobte ella l’ha troba al mig del passadís. No entén què ha passat. No és propi d’ell deixar-se la maleta grisa a casa, és la seva favorita, i és llavors quan ella decideix obrir-la i buidar el seu contingut abans no s’arrugui la roba que hi ha en el seu interior.

Observa, atenta, el seu contingut: una foto, una sola foto fulmina la seva existència. Dos cossos, nus, harmònicament enllaçats, tímidament enamorats, plenament mullats, omplen l’escena. Deixa caure la imatge maleïda sobre el terra fred del passadís. Sent el ferotge crit que emana dels seus pulmons. Vol destruir aquells membres que ara té penjats de les seves entranyes, però és del tot impossible tornar enrere i deixar d’imaginar que ell hagi estat allà mai amb ella. No pot ser. La maleta grisa n’és la prova i la notícia d’un vol estavellat enmig de la mar Mediterrània l’esperança d’una pèrdua irreparable.

Rocío Ávila, 2/12/10

diumenge, 7 de febrer de 2010

El cuc que et xiularà sempre.

1.

Xiules en aquests moments i no ho suporto. No ho he suportat mai, mai! És espantós. Abans eren aquelles cançons de la teva època, ara és qualsevol cosa que se’t fiqui al cap i no em deixa concentrar-me, fa trontollar els meus dits que s’intenten col•locar convenientment sobre el teclat de l’ordinador per a escriure aquestes paraules. Escriure. Sí, haig d’escriure més, m’ajuda a autoflagelar-me, a destruir-me, si vols, una mica més.

Has parat. Uf, quin descans! Ells dormen, també. Tot està en calma, ara. Quina sort! Sembla mentida que per fi hagi arribat la nit i la calma tan desitjada. Només sento aquest sorollet pesat i insistent que fa la màquina de l’aire fred-calor que ens escalfa a l’hivern. Però és pesada, sentir-la, també. Voldria la quietud del camp que només destrossa el fluir de la consciència amb la remor dels ocells o el tebi soroll de la mar. Tant de bo tingués aquesta tranquil•litat, tant de bo!

D’aquí a no res vindràs a dir-me que te’n vas a dormir, acostaràs el teu rostre al meu per fer-me un petó mecànic i sense sentit, i començaràs a roncar, com tots els dies de la teva vida. Fins i tot això ja és mecànic. Què trist, no? No ho trobes trist, tot això? Si, per a mi la vida és ben trista, no hi ha massa coses que ens omplin del tot, que ens facin saltar d’alegria i ens faci bategar el cor de forma extraordinària perquè els homes no ho som, d’extraordinaris. He arribat a la conclusió que en realitat l’home és un ésser ben imbècil, sí, imbècil. Cada dia més. I això també és ben trist, i punt. No hi podem fer res. I aquesta imbecil•litat s’hereta, en postures i comportaments, en formes de fer les coses, en maneres d’acostar-nos al món, d’entendre’l i de viure’l.

Ara sembla que ja puc llegir. Sembla que ja m’he acostumat al soroll insistent de la màquina de l’aire condicionat i sembla ser que ja ha cessat el xiuxiueig que em trencava la meva oïda. Ara arriba el meu moment, el més important del dia: el moment de llegir-te i carregar la meva ànima de piles, un cop més.

Deies que et vas destrossar viva quan ho vas saber. És clar, jo també, no m’ho esperava pas! Se’n torna a l’Equador, què fort!!! Deixarà allà la canalla... amb la seva mare, i ella tornarà a Barcelona per a treballar. La meva filla no ho ha pogut aguantar. Les llàgrimes li queien desesperades. És ben trist, si senyor. Tan petita i ja s’ha de separar de la seva mare, de la seva família. Tot està molt malament. Hi ha molta crisi establerta. No sé ben bé què farem, tu. I jo sense treballar. No ho puc fer. Em surt car treballar. Haig de pagar una cangur i no m’ho puc permetre. Prefereixo estudiar, això si que m’alimenta, m’allibera durant un temps... però no em dóna diners, és clar i ja veig que aviat ho hauré de deixar córrer. Ell diu que sóc una senyoreta, que visc com a palau, i potser és ben cert, el que diu, en certa manera, sí. Però és la meva vida, no hi puc fer més, ningú m’entén quan expresso aquesta ànsia de coneixement. Què sabran ells!!! Res, no en saben res, fins i tot no saben qui sóc jo mateixa. Per això confio en tu, ets la meva ànima que calla i escolta els meus sentiments, els més íntims sentiments, i no jutja, mai, ni ho farà en cap circumstància. Això sí que és estimar, de debò, el que realment hauríem de fer tots nosaltres en la nostra vida, què bonic seria.

S’acosta Nadal i cada vegada hi ha més cares magres pel carrer. Fixa’t-hi. Tinc raó o no? La loteria no arriba, és imprescindible gastar, gastar, gastar, sempre el mateix. Ara hem de pensar en un regal per a la mare, un altre per al pare, un altre per a la Tere, un altre per al Ramon, i així successivament per a cada membre de la família. I jo odio anar de compres. No puc, no ho suporto. És terrible. Tothom amb la targeta de crèdit a la mà gastant i gastant... com si res, com si tot fos ben normal. Estem bojos o què? Millor dit: estan bojos, jo no. Jo fugiria d’aquest món ridícul en què vivim i buscaria l’indret més amagat del món per a viure-hi. Si. A vegades penso que no es notaria gaire la meva absència. Qui vols que pensi en mi quan realment no hi sigui? Els meus fills, potser? Ho dubto. Tot és tan efímer, fins i tot l’amor pels pares, pels fills, per la parella... per un mateix. Aquest és el gran problema de l’actualitat en què vivim: no sentim res, estem morts, som pedres hermètiques que només funcionen treballant i gastant, treballant i gastant, res més. Aniquilats, així acabarem, realment aniquilats si és que no ho estem ja.

I la tristesa continua omplint el meu pensament, ara i sempre. Què trist és tot plegat. Hi haurà l’oportunitat de ser feliç?

***
Ja no recordo com i quan el vaig conèixer, ho he oblidat. Fa tant de temps que som junts que ja tot sembla inamovible. No sé, segurament no degué ser massa important sinó ho recordaria, no trobes? El que sí recordo és que era molt atent amb mi, massa i tot... tot al contrari d’ara, que no pensa en res de res. I era simpàtic, amb aquella aparença d’home bo que encara ara ofereixen els seus ulls. Però no era violent i ara sí que ho és. En això ha canviat, i molt. Ara crida, crida, i els seus crits omplen les parets i fan sortir els cucs que em xiulen sempre, i això em fa por, molta por. Aquests cucs entren a la cuina i s’enfilen pel sostre, arrossegant-se impunement, i jo no sóc capaç de matar-los, no, em fa un no sé què a l’estomac, però què hi puc fer amb ells? Ja formen part de la meva vida, també, i crec que fins que ell no calli seguiran on són, esperant el dia de la fugida, de l’alliberament final.
2.

-Què vols per esmorzar? Digues, et poso un got de llet amb cereals?
-No, no tinc gana...
-Has d’esmorzar si no, no et podràs ni moure...
-No tinc gana, ja t’ho he dit...
-Mama, aquest pa no m’agrada...
-Nena, no siguis ximpleta, si és el mateix de tots els dies...
-Apa, rei, em vols dir què vols per esmorzar?
-Òndia, tu, d’aquí deu minuts passa l’autobús. Doneu-vos pressa que farem tard...

Una altra vegada la mateixa història de tots els dies. Hem perdut el bus, hem hagut de recórrer de punta a punta el poble fins arribar a l’escola, i jo amb aquesta por al damunt, por de fer tard, por de no ser la persona més indicada per a cuidar els meus fills, por d’aparentar el que no sóc, por de què, m’ho pots dir? Ara veig la Saima que corre una mica com jo mateixa. –Salam!!, li dic, i què n’és de maco aquest salut! I la nena em mira amb ulls encuriosits... val, si, no és normal, ningú ho fa això de saludar en una llengua aliena, però és que jo sóc diferent, que no ho entens, filla meva? Uf, mira que és difícil canviar les coses. La Conxi em mira de reüll quan aconseguim entrar a l’aula i ja fa uns minuts que el nen ha sortit corrents per evitar la falta que li posen pel retard. Mai aconseguirem arribar a l’hora. És impossible. Els matins no estan pensats per a mi.

Sospiro. Uf, quin descans. Odio fer tard, odio córrer, odio enfadar-me, odio dissimular que sóc la perfecta mare que tot ho fa super bé. Què dimonis!!! Sóc humana i cometo errors, com tothom. O no? Ara toca alleugerir el pas fins a la següent cursa d’obstacles... a l’hora del berenar, a l’hora de fer els deures, a l’hora de la dutxa, a l‘hora d’anar a dormir... fins després, no em maregis més el cap, cuc de merda!!

***
Saps quan serà el dia que ens decidirem a fer una neteja integral de tota la cuina? Em sento molt sola, en l’aïllament d’aquesta cuina bruta i deixada de la mà de Déu. Quin avorriment més gran que tinc. I ara què faig? M’ho pots dir? Tinc ganes de xerrar amb algú, miro el llistat de contactes del mòbil però no, ara veig que no vull ser una pesada, que la gent està treballant i no es pot molestar així, amb una tonteria. I si m’invento algun problema? Algú em farà cas? Ai, no sé, tu què en penses? Ja veig que no, que no està bé fer aquest tipus de coses. Però llavors, com ho arreglo tot això? Uf, dimonis, què trist és sentir-se sola, avorrida, plena de brutícia per tot arreu i sense esma de seguir endavant. Em penso que el tabac em matarà però és l’única alegria que tinc aquest matí de fred gèlid. I si em busco un amant? Vols dir que encara podries...? Deixa-ho córrer, millor fumem i ja està. Hi ha cendrers i cendrers plens de burilles per tota la casa i a qui l’importa, eh? M’ho vols dir? A ningú. Ningú diu res en aquesta casa, ningú aixeca un dit demanant explicacions, tothom fa allò que realment li dóna la gana, i així anem. Estic fins als collons, ja t’ho he dit, de tanta indiferència i de tant silenci. Això no pot continuar així. Jo no em puc callar, però, i de què serveix obrir la boca, realment? De res, absolutament de res! Callem, perquè ja hem parlat prou fins ara, sobretot al passat, recorda-ho. I fumem, abans no ens assalti de nou el dubte, el desig.

3.

Camina a poc a poc, recorrent aquell carrer que tantes vegades havia trepitjat al llarg de la seva vida passada, quan vivia allà, en aquell barri amb els seus pares. Encara té por a caure, s’atura constantment, tement una relliscada o un mal pas en aquell endimoniat tros d’asfalt que se situa davant seu. Fa molts anys hi havia una botiga de fruites allà, i s’aturava a xerrar amb el dependent –un senyor ja gran que fumava el seu puro assegut esperant la clientela- dissimulant, així, aquesta terrible por a caure. Ja no feia servir sabates de taló pel mateix motiu, però era igual: amb sabates de taló o sense sempre tenia la sensació d’haver de caure i necessitava d’alguna excusa per fer veure que s’aturava. Tanta vergonya sentia d’aquesta por a caure.

El temps passa però les manies segueixen intactes i ara que torna a passar per davant d’aquest local buit se’n recorda de com eren aquells temps de la seva joventut. Tranquils, aquesta és la paraula. Ningú li havia de dir res, a la seva vida. Tot era perfecte. No tenia gaires preocupacions i se sentia feliç amb la seva persona. Era una mica infantil però no se sentia en absolut frustrada, o absent, o mutilada. Era ella mateixa, amb les seves aspiracions i somnis però sempre ella, segura d’ella mateixa, sempre ella.

Observa com ha canviat el barri i pensa que al capdavall tot continua ben igual, si no fos perquè algunes persones ja han desaparegut. Això li provoca una gran tristesa perquè formen part del seu petit món del passat, d’aquella època en què tothom la coneixia, tothom tenia una paraula per a ella, tothom sabia com n’era de simpàtica, d’amable, de divertida, d’estudiosa, de xerraire i no se sap quantes coses més. Era perfecta, sí, simplement perfecta. Era la perfecció de la joventut, la que la feia ser així. Si, sense cap mena de dubte.

Veu com nous edificis s’han aixecat entremig d’aquells carrers on a vegades s’asseia a llegir novel•les o a xerrar amb algunes amigues de l’institut quan sortien sense massa pressa a arribar a casa. Ja no hi és la casa de la senyora Maria ni tampoc pot veure aquell xicot que tant li agradava a ella i a la Iolanda, i que cada dia realitzava el trajecte direcció a la boca del metro. Què n’era d’interessant, aquell noi!! Què se n’haurà fet? Quin tipus de vida portarà, ell? S’haurà casat, també? O seguirà solter? Era guapíssim, tenia uns ulls que embruixaven i no era capaç d’articular paraula quan alguna vegada s’havien atrevit a saludar-lo, mira si eren atrevides. La Iolanda deia que era ben ximple, ella, pensant tot allò, però la veritat és que el misteri embolcallava aquell esperit, aquell jove atractiu que sempre les mirava quan passava.

També s’adona que, tot i que les coses continuen igual, físicament parlant, la nostra percepció en l’actualitat és del tot inexacte, les coses no són ben bé com es mostren ara, sinó com el record ens les ofereix i aquest fet revela, un cop més, la necessitat de ser un xic més realistes, tot plegat.

Així, davallant per aquell carrer que l’havia distret una mica del seu camí, es dirigeix amb poques presses a no se sap ben bé on, a la incertesa de trobar la pista que condueixi la seva vida, una llum nova que la transporti a altres mons. I ha de ser allà, justament, en aquell indret on la seva ànima s’ha format perquè en cap altre racó del món havia estat mai tan feliç, mai.

S’aproxima a un dels carrers que encara és intacte, que sobreviu a la ferotge invasió immobiliària i pensa que potser és inútil trobar-hi res allà dins. El temps esborra moltes presències, el temps té la capacitat de fer oblidar tot allò inservible i gens pràctic en les nostres vides, i probablement ja ningú recordi el seu rostre marcat ja per les penúries del pas del temps. Ja no és la mateixa i, tot i que segurament la reconeixerien, també és molt probable que no li concedeixin massa importància. Ella és encara en aquell esplèndid passat, on era alguna cosa. Ara no és res, ni aquí ni allà, qüestió tancada, vés per on. O no? Un sospir l’embarga tota quan es decideix, per fi, a aturar-se davant el número 13 d’aquest carrer dels records. I espera, impacient, una resposta.

La seva veu li trontolla al cap. És ell, sí, és ell, l’ha reconegut!! I no sap com contestar la seva crida, la seva demanda de qui és la persona que truca a la seva porta. Com s’ha de presentar, ara? Com li fa arribar aquesta presència seva del passat? No ho sap fer, es queda immòbil però ha de reaccionar d’immediat si no vol que el viatge resulti del tot inútil. I diu “sóc jo” i la veu que sona elèctricament calla, pensa, rumia, s’entreté en esbrinar qui és aquesta persona que es troba a baix, a uns quants metres de distància. Prefereix no esperar i baixa corrents les escales, amb urgència.

No cal més presentacions. L’ha reconegut de seguida. Un somriure esplèndid retrata el seu rostre. Se n’alegra, i molt, de veure-la. Es queda ben parat, no sap què dimonis fer. No s’esperava aquesta sorpresa. Se’l veu una mica trist, també, canviat, però preciós, atractiu, l’edat li fa un honor que altres ja voldrien. Somriu, té un somriure que omple, que arriba al fons del cor, i una mirada que deixa sense respiració. Què n’és d’interessant, ara! Molt més que no pas abans, quan eren joves. Finalment, i sense articular un mot, la convida a entrar en l’ascensor. No és molt gran. Aquest és un edifici ja antic del barri del Guinardó. S’han fet obres de rehabilitació però és el que és, res més. Es troben massa junts, perillosament junts, i ell la mira insistentment, molt a poc a poc. Vol saber qui és ella ara, què ha esdevingut, com l’ha tractat el temps i la vida però per altra banda no ho vol saber, no, perquè trencaria la màgia de l’instant. Només hi ha temps per a sentir-la, de nou, en la seva senzillesa i esplendor, mirant-la, olorant-la, acostant-se, omplint-se tot d’ella. I si pogués tocar-la... oh, això no pot ser possible, això si que no... per què dimonis pensa això ara, eh?

Ella decideix parlar. Li demana per la mare, vol saber com es troba després de la mort sobtada del marit, del seu pare, fulminantment, d’un atac de cor. Ell diu que estranyament l’ha superada, està bé, surt cada dia a passejar i viu sola en aquell piset del carrer Art que es voldrien vendre, coses de la crisi, diu ell. La fortalesa de les dones és un altre misteri que s’hauria d’estudiar. No se sap d’on es treuen les forces però surten, ajuden a passar els pitjors moments de la nostra vida. Així, no viu amb ell? No, es veu que no. Ella té les seves petites ocupacions al Casal de la Gent Gran del barri. Cada dia té un horari marcat d’activitats que la fan estar en forma, diu, molt en forma, i no hi ha qui la pari. Això està bé, molt bé. I calla, no sap com continuar aquella conversa, no sap com esbrinar què és de la seva vida, què fa ell, amb qui comparteix els seus moments bons i dolents, com els de tothom. I és ell, llavors, qui parla, qui aixeca les mans en senyal d’interrogació, mirant-la fixament. Vol que li expliqui el motiu de la seva visita, vol saber què se n’ha fet de tots aquells anys d’absurda separació entre ells, vol saber si encara pensa en ell una mica.

Ella s’asseu. Ara maleeix haver-se posat aquella faldilla. No la troba massa adequada, millor hagués estat uns pantalons, però ja està fet, ara no es pot canviar. No sap per on començar. Sembla que hagin passat segles des de l’últim moment que es van veure, allà, a la platja de Canet de Mar, ara farà ben bé vint anys ja! Com passa el temps, Déu meu!! I encara li arriba l’olor a salobre tan present en aquell racó de mar, i les seves cançons cantades a cau d’orella, amb la guitarra espanyola sempre amb ell, quina delícia de moment!! Ha somniat tota la seva vida amb aquell moment, amb aquell trencar de les ones als seus peus i ell amb el tors nu cantant i recitant poemes. Sols, només ells dos en aquella caleta de mar, sospirant la vida que encara havia d’arribar. Tornaria de nou, a Canet de Mar amb ell. Però segurament no seria el mateix, ara. Ens falta la guitarra, oi que sí, Anton? Sense la música que la teva persona irradiava res pot ser ja igual. La necessito, aquesta sensació de llibertat, i molt. Ara hauré de començar a narrar l’horrorosa presència de la meva vida. No m’ho facis fer, això. Visquem, únicament, visquem i oblidem els moments morts, si us plau.

Rocío Ávila, Rubi, 29/11/2009