diumenge, 25 d’abril del 2010

Un altre que no m'agrada.


Semblava un dia maco però en realitat no l’era, no. Hi fallava alguna cosa, sempre manca alguna cosa, sempre hi ha aquell petit detall que no escau, que es troba fora de lloc i que et neguiteja fortament les vísceres. No ho suporto més. Ho he suportat tota la meva vida i ara que sóc més forta, i potser per això em manquen les forces, he arribat al límit de les meves possibilitats. S’ha acabat. M’ha arribat el fort convenciment que no sóc ningú per dirigir la teva vida. M’ha arribat la certesa que tu i jo som dues ànimes solitàries sense cap punt en comú, desertes en el nostre bategar com lliures en el pensament. La teva indiferència m’aclapara, em destrossa viva cada minut que passo al teu costat, i aquesta constatació és fruit de la més viva soledat que sento avui mateix davant la teva persona. Tot al meu voltant es tenyeix d’una grisor tancada que amb prou feines deixa pas a la llum de l’esperança, ni al verd del premi a un esforç que ara per ara no és sempre reconegut. No sóc pas ningú per dir-te què has de fer ni que has d’intentar salvar en aquesta existència teva. Només tu ho has de saber, només tu tens la clau d’aquesta  tranquil•litat que en aquest instant ens manca. Jo ja he perdut l’oremus i em manquen les forces. No et reconec. No ets tu. Ets un altre, un altre que no m’agrada.

Rocío Ávila, Rubí, 25 d'abril de 2010

dilluns, 19 d’abril del 2010

Tomates cortados.


Tomate meticulosamente cortado en pequeñas rodajas se amontonaba en el rincón de aquel plato que protagonizaban unas tostadas que iban a ser recubiertas con el mejor aceite de oliva y el más sabroso jamón ibérico jamás saboreado en esa casa. Esa era su cena. Se esmeraba, también, en adornar dicha suculencia con unas hojas de albahaca y otras hierbas que él tanto estimaba oportuno usar en todas y cada una de sus comidas. Era bastante aficionado a esto último, al arte de espolvorear hierbas diversas, todas mezcladas y abandonadas a la suerte de dios, en el producto final que sería el sabor de dicho manjar. No se le pasaba por la cabeza pensar que en ocasiones esa costumbre suya iba en detrimento de las cualidades inherentes al plato que ella con tanto esmero se había empeñado en confeccionar. Pero ahora no era esa la cuestión. No tiene mucho mérito prepararse unas tostadas, ¿no? O sí, quién sabe. El caso es que ella se miraba este espectáculo con un cierto escepticismo pensando que cada uno de esos detalles que tan bien habían sugerido lo apetecible del plato no eran más que la excusa para hacer más evidente el dolor que le corroía por dentro. Un mal que tenía como señal más evidente ese tic nervioso que se le había instalado desde hacía algo más de dos días en el ojo derecho y que ya le resultaba imposible aguantar. No había manera de calmarlo, y su paciencia estaba a punto de desembocar en el más feroz histerismo.

Claro: tics tenemos todos en algún momento de nuestras vidas, pero esa tampoco era la cuestión. El motivo de todo este quebradero de cabeza que la tenía medio absorta en sus pensamientos era que no se quitaba de encima la imagen con que se quedó profundamente dormida la noche anterior. Ella, sentada en el límite de un colchón algo engreído, contemplando con cierta tristeza la desnudez de su cuerpo y esperando que él se sumergiera de lo lindo en los bellos sueños que el coito suelen despertar como regalo al esfuerzo divino. Esfuerzo, he ahí esa sublime palabra. Un esfuerzo que él debía aprender a ejercitar. Ojala él se esforzara en entender que no tiene ni idea de cómo sumergir a una mujer en lo más profundo del placer humano, místico-sensorial o ascético, digámosle como queramos. Se había acostumbrado a deleitarla con tantas tonterías que ya el sexo había perdido del todo su interés aunque ella en el fondo lo deseara siempre, plenamente, enteramente. Pero no se sentía satisfecha, no podría sentirse así nunca más. Y eso le dolía amargamente en lo más profundo de su corazón, le producía tal sensación de desamparo que no tenía más remedio que medicarse con docenas de películas del género romántico que al menos le sugirieran que el amor sí es real, que la unión entre hombre y mujer sí era algo posible y no un mero enjambre de inventivas con las que el hombre consigue superar la frustración cotidiana.

Se había acostumbrado tanto a inventar sus encuentros sexuales con otros hombres que quizá el problema precisamente radicaba en que todo ese mundo ya no era, de hecho, real, sino un manifiesto reflejo de su imaginación, de su deseo ardiente por sentirse plenamente satisfecha y enlazada por los brazos de un hombre que la quisiera como a ella le habían enseñado que se tenía que amar: de forma apasionada, fulminantemente. Eso es lo que ella soñaba, lo que ardientemente buscaba las veinticuatro horas del día, sin encontrarlo, claro está. Ya no era ninguna chiquilla. Y entonces fué cuando apareció él. Un sueño de su pantalla de ordenador, una sombra que la acechaba veinticuatro horas al día, día tras noche, que vigilaba ansioso sus movimientos, que le despertaba con rosas de azucena envueltas en caricias de azahar tan solo con apretar el botón de su ordenador. Era sublime el placer que sentía. Era excitante reconocer que alguien al otro lado de la dimensión digital le escuchaba y le ofrecía su apoyo sin pedir –de momento- nada a cambio. Sus palabras la cobijaban siempre, su ternura la embriagaba y la hacían sentirse viva aunque en el fondo de su alma supiera que aquello podía significar también una gran farsa, como toda la que corroe nuestra cotidiana vida siempre, pero se agradecía que al menos esa presencia masculina, con entidad física, teléfono móvil, vida en pareja, hijos, trabajo asfixiante, y responsabilidades añadidas tuviera un mínimo interés por ella. A correos electrónicos y chats a altas horas de la noche siguieron conversaciones telefónicas eternas que incrementaban aún más ese deseo que ella se esmeraba por derrochar con su inalterada pareja que vivía al margen de esta relación virtual. El día que él se ofreció a entregarse, el día que él le sugirió un encuentro físico, real, en el aeropuerto de Barcelona, supo que debía negarse con firme rotundidad, que la magia que les envolvía y les había arrastrado durante los trescientos sesenta y cinco días que había durado esa ciberrelación se iban a desmoronar en cinco minutos. Y esperó ansiosa que llegara aquél correo electrónico de la respuesta, una solución a esa triste y desgarrada vida que había empezado un año atrás con un tomate meticulosamente cortado en pequeñas rodajas.

Rocío Ávila, Rubí, 19 de abril de 2010.

dilluns, 12 d’abril del 2010

La mentida del clavell rosat.


Es mirà el diari amb posat discret, desviant la mirada a dreta i esquerra de la seva ubicació en la pastisseria on es trobaven. Semblava interessant. Tot feia pensar que li aniria bé, molt bé, distreure’s una mica. Els problemes la neguitejaven, necessitava aire fresc i pur, balsàmic, si podia ser, per airejar-la una mica, si més no, d’aquest immens ofegament familiar que ara l’atrapava les vint-i-quatre hores del dia. Sí, havia decidit marxar, una estona només, marxar, definitivament.

Sola, ben sola, faria aquella ruta. Semblava interessant, es repetia, i la temàtica l’interessava. Com a mínim fonien literatura, història i turisme cultural en una sola cosa. Estava bé. Ella no exigiria pas res més, ja li anava bé per una vegada que es decidia a sortir d’aquell ambient carregat que l’envoltava. Sí, fugiria per unes hores de tot allò. I estava contenta de la decisió que havia pres.

Marxà, doncs, ben arreglada, maquillada com feia temps que no ho feia, amb sandàlies còmodes per poder caminar sense cap entrebanc, un barret estil venecià que li esqueia força bé, les ulleres de sol, i un bloc de notes a les mans. Recordà l’adreça i el nom d’aquell guia: Miquel Bernat. Bonic nom, interessant. I quina gent hi aniria, a aquella mena de rutes? No ho sabia pas. Era del tot incrèdula tal i com estaven les coses. No es refiava de ningú. Només volia passar el matí, aprofitar el solet que es colava per les finestres espantat encara pel gèlid hivern que havien passat. Era només això: desig de llibertat passat al barri gòtic de la ciutat de Barcelona, on anys enrere berenava amb la seva amiga Nati, a la Plaça del Pi, una tassa de xocolata desfeta amb melindros boníssims. Aquell retorn l’entendria massa, però ja estava presa la seva voluntat: assistiria i veuria què en resultava.

Un cop allà, a la Plaça Catalunya, esguardà pacientment el personal que s’esperava l’arribada del guia. Aquell misteriós guia: com seria? Jove o vell? Trist o alegre? Comunicador o més aviat tímid i de poques paraules? Ara pensava que aquesta darrera descripció no s’adeia massa amb la mateixa condició del guia turístic. ¡Mira que pensava bestieses! El cap ja li començava a rodolar i li va semblar que es desmaiava per moments. Mirà de calmar-se. Encara hi pesava molt el record del Joan, pobre marit seu, mort feia cinc mesos d’un atac fulminant al cor. Era normal la seva delicadesa anímica, normal i, fins i tot, comprensible. La simple idea de pensar a refer la seva vida, com li aconsellaven totes les seves amistats, la feia semblar imbècil, comportant-se com en un gran teatre ple de l’absurd més gelat. No es deixaria intimidar, no. El que hagués de succeir, serà. I fou llavors, mentre pensava en aquestes coses que el jove guia arribà, repartint auriculars a tort i dret dels seus assistents, i ella reparà en un simple detall que la deixà literalment congelada: el clavell rosat tatuat a la seva espatlla dreta. No sentí res més. Perdé el coneixement a l’instant. Mai la mort havia estat més cruel que quan ella volgué despertar per adonar-se que potser tot, tot a la vida, és una gran mentida.

Rocío Ávila, Rubi, 11 d'abril de 2010

dimarts, 6 d’abril del 2010

Camí del cementiri.

Em sobtà la seva presència solitària allà, recolzada la seva esquena en l’ombra que feia un fanal en la càlida hora de la primera tarda d’un mes primaveral. No l’havia vista mai esperant en aquella parada d’autobús, i aquest fet era força estrany: coneixia tots els usuaris dels autobusos de Rubí, no se m’escapava ni una cara, i molt menys dels qui pujaven en aquell racó del barri Nord de la ciutat. Era una senyora ja gran, vestida tota de negre, amb la mirada perduda de soledat, i en certa manera desencisada ja de la vida. No em retornà el salut que amablement li vaig adreçar, així com tampoc mostrà cap senyal de contrarietat quan el rellotge que duia al canell dret indicà que el comboi ja anava amb retard. No feia cara de bons amics, aquesta era la veritat, però era més aviat una característica sorgida dels cops que havia patit en la seva humil vida, que no pas un tret inherent a la seva forma de ser natural. Aquesta era la impressió que d’ella havia obtingut en aquells cinc minuts escassos que havia tingut de temps per a observar-la. No sabia res més d’ella, ni ho sabria, tampoc, donades les circumstàncies que s’esdevindrien en el transcurs d’aquest recorregut de la línia 5 dels autobusos urbans d’aquesta ciutat.

Em vaig cansar, finalment, d’endevinar la seva trajectòria vital, i vaig pitjar el play del meu mp3 per distreure’m una mica de l’ensopiment que el sol, i el tot just dinar ingerit, em feien venir en aquesta hora pròpia de la migdiada. Faria tard a l’escola si l'autobús no venia ja, i em feia un pal enorme recórrer tot el poble caminant per anar a recollir els nens d’escola, perquè avui tocava extraescolar de hockey i el pes que duia a sobre era excessiu. Vaig sospirar durant uns instants i de seguida vaig veure, al lluny, el vermell que tintava el vehicle número cinc que es dirigia a l’estació des del barri de Can Rosés. Per fi: ja venia, ja. No caldria esperar-lo més, menys mal!

Vaig dirigir la mirada, de nou, a la senyora que tenia a la meva dreta, i li vaig cedir el pas tot just quan el conductor obria automàticament les portes del davant. La senyora em mirà un pèl recelosa i pujà, calmosament, amb intenció de preguntar-li alguna cosa al conductor. Em vaig haver d’esperar una mica perquè no avançà el suficient com perquè jo pogués pujar amb aquella bossa amb rodes que contenia l’equip de proteccions de genolleres, colzeres, guants, casc, patins, estic, i roba exterior apte per a la pràctica d’aquest esport. Vaig haver d’esperar, doncs, mentre escoltava el diàleg que mantenien el conductor i la senyora del vestit negre a la porta d’entrada a l’autobús.

-Va al cementiri?

-No, senyora, aquest autobús no va al cementiri. És el número 1 el que ha d’agafar per anar allà. Haurà d’esperar perquè penso que ja ha passat fa una estona.

-Tant se val. Pujaré si no li fa res.

-Com vostè vulgui, però ja li dic que aquest autobús no la portarà al cementiri.
I li mostrà, un pèl contrariada, la targeta d’autobús dels pensionistes. El conductor li lliurà un petit bitllet comprovant de la seva condició, arrencà de nou, ella s’agafà fort per evitar l’envestida, i anà a seure als seients situats immediatament al costat del conductor, al davant de tot, els que són reservats a persones especials com ara embarassades, mares amb nadons, minusvàlids, i gent gran. Es féu el silenci. Amb prou feines hi havia cinc persones a l’interior de l’autobús. Encara no era present l’hora sorollosa dels escolars que xisclaven contents la llibertat del retorn a casa.

Vaig deixar la bossa de hockey al lloc reservat a les cadires de minusvàlids i en aquesta ocasió em vaig quedar dempeus. El lloc on seia habitualment, els dies de hockey, era ocupat ara, i temia que amb el moviment brusc de les frenades l’estic caigués i fes mal a algú, sobretot als nens petits que a vegades es col•locaven en les seves cadiretes en aquesta zona. Vaig sospirar de nou esperant que el bus avancés i no s’aturés gaire a les corresponents parades. Era agradable sentir el sol escalfant les meves galtes. Era un plaer veure el somriure amagat en els rostres de les persones que passejaven pel carrer en aquesta hora tranquil•la de la tarda, potser funcionaris que ja havien plegat de la feina i acariciaven contents la resta del dia que encara els quedava per aprofitar, o estudiants que tancaven els llibres per unes hores i es delien amb el retrobament amb amistats que feia tan sols unes hores que no veien; o mares, com jo mateixa, que es disposaven a recollir els seus fills de l’escola després d’un llarg dia de feina, preocupacions, tristeses, alegries, o simplement incertituds, que són les constants de la nostra vida quotidiana. Era, dic, bell, tot això, bell observar com la vida transcorria plàcidament vista des de la finestra d’un autobús.

El conductor aturà durant uns pocs minuts el seu vehicle a l’edifici de l’IMPES, molt segurament per una necessitat fisiològica imperiosa. Allà encara es féu més palesa la presència de la primavera: el cant dels petits ocells, els arbres que feia poques hores havien estat podats, les flors que naixien ornamentades de diferents colors... feien recordar que el temps passa massa de pressa, que la vida s’esmicola tan espontàniament a vegades com la fugacitat d’un pensament. El pensament que em feia tancar-me en mi mateixa en aquells moments, com no, com gairebé sempre quan un instant trascendental se'm revel·lava al meu davant.

Ja quedaven poques parades per arribar al meu destí i de sobte vaig desviar la meva mirada cap a la senyora del vestit negre. On devia anar, ara? Què seria de la seva existència? Em va semblar, per un moment, que dormia. No entenc com de fàcilment s’adormen algunes persones amb els moviments constants i rítmics d’un simple autobús. Però, efectivament, semblava que s’havia adormit, i vaig voler comprovar-ho. No em podia pas baixar d’allà sense dir-li adéu. Aquest és el meu tarannà. De seguida agafo un cert carinyo per les persones que m’envolten. Vaig deixar la bossa abandonada per uns instants, em vaig acostar tímidament al seient on seia la vella dona del vestit negre, li vaig tocar suaument l’espatlla esquerra, i vaig comprovar que no s’adonava de res. Ho vaig intentar de nou, ara alçant una mica la veu. Res. No vaig rebre resposta. No sabia ben bé què fer. Havia de baixar. La meva parada s’aproximava, i em vaig mirar el conductor durant uns instants. Ell em féu un senyal donant a entendre que ho deixés córrer.  S'acostava el final del trajecte i ja s’encarregaria ell de despertar-la. Vaig baixar, doncs, de l’autobús amb el cor un pèl encongit, sense saber-ne les raons, però aquest va ser el neguit que aquella presència provocà en mi aquell dia.

Mitja hora després passava per davant de la parada on havia vist per última vegada la vella del vestit negre i la conversa entre dues dones em gelà ferotgement el cor:

-Sí, dicen que se fué sola a buscar a su marido al cementerio, pero se equivocó de autobús. Cogió el 5, no el 1.

-Lo más fuerte de todo es que no solamente lo encontró sino que ella también se quedó. ¡Qué fuerte!!! Se murió en el autobús, dicen que suspirando porque este autobús hacía el recorrido más largo y tardaría más tiempo en encontrarse con su amado.

Rocío Ávila, Rubí, 6 d'abril de 2010

divendres, 2 d’abril del 2010

Sota un coixí de seda.


A tu Sara, perquè t'estimo.

Sota un coixí de seda deixares la teva denteta de llet i el ratolinet Pérez no vingué a recollir-la com tu esperaves. Amb la il•lusió que l’havies col•locada la nit anterior, cautelosament, amb aquest somriure de nena entremaliada que ara només deixa entreveure la teva desdentada geniva! Només tens sis anys, filla meva, i ja pateixes aquesta frustració, què pocavergonya és la vida!!! Però tu no ets de les que es queden palplantades esperant que el ratolinet torni, no. Tu ets més espavilada i eixerida que jo mateixa quan tenia la teva edat. Tu ja no esperes, tu t’afrontes a aquesta vida amb autonomia, amb coratge, amb independència, i per aquest motiu t’estimo més que res en aquest món. Tant de bo jo hagués estat així com tu a la teva edat!!

Ja tens tres euros damunt la teva mà. El ratolinet no pot deixar la nena sense el seu premi, i ara sé que estàs contenta, molt contenta, però també sé que has après la lliçó. D’ara endavant et comportaràs com una nena més gran encara, però més gran ho pots ser? No cal, no, que et comportis adequadament sempre, però el ratolinet és, i serà, exigent amb tu, sempre. La propera dent bé es mereixerà que que recordis aquestes paraules sempre, o, com a mínim, que siguis conscient de les errades que tots anem cometent dia a dia i que, fins a cert punt, poden resultar irreparables. Així són les coses en aquest món, filla meva. L’altre món, el dels somnis, em penso que ja el coneixes prou. La teva mestra diu que t’hi passes en ell gairebé tot el dia. En això, tu i jo som ànimes bessones. Sovint davallem entre un món i un altre i, per aquest motiu, no sempre ens van bé les coses. Però és el que hi ha. No podem fer-hi més. T’hi has d’acostumar, i jo et faré de guia, ara i sempre.

Els contes ens serveixen per satisfer les nostres necessitats de fantasia, siguis nena o dona, tant se val, i per això mateix jo sempre tinc històries al meu cap per explicar-te. Aquesta, però, és una història que ben bé pot ser real, però també pot ser que s’ajusti als designis de les persones que somnien i, així, espero que agradi a molts altres lectors. Qui visqui al món real, que pensi en les persones que l’envolten. Qui somniï les vint-i-quatre hores del dia, que aixequi el vol un cop més i es decideixi a enlairar-se un xic més amunt. Hi ha gustos per a tots els colors, i en això el coixí de seda serveix per encabir tots i cadascun dels desitjos que omplen la nostra vida. Deixa-hi allà tot allò que vulguis i espera el teu regal. Segurament, demà, tindràs una gran sorpresa. La feina ben feta té aquesta recompensa, i ara per ara, filla, has jugat massa bé la teva partida i el ratolinet no serà capaç d’oblidar-se, mai més, que les teves dentetes valen més que tot l’or del món. No es podrà oblidar, no, perquè ell ja és prou gran i experimentat com per cometre aquesta errada una altra vegada i és massa bon col•leccionista com per deixar perdre l’oportunitat d’adquirir una peça d’ivori tan valuosa com la teva.

Dorm ara, princesa, sobre el coixí de seda i mira de no créixer massa, si us plau, que és molt maco aquest somriure ingenu teu i aquesta fantasia dels teus ulls vius com esperances. Aquest és el regal més gran que el ratolinet no volgué deixar-me a mi quan era petita per por de voler-me dotar del poder de la poesia però que he aconseguit tota soleta gràcies a tu, sens dubte.

Rocío Ávila, Rubí, 2 d'abril de 2010