dimarts, 6 d’abril de 2010

Camí del cementiri.

Em sobtà la seva presència solitària allà, recolzada la seva esquena en l’ombra que feia un fanal en la càlida hora de la primera tarda d’un mes primaveral. No l’havia vista mai esperant en aquella parada d’autobús, i aquest fet era força estrany: coneixia tots els usuaris dels autobusos de Rubí, no se m’escapava ni una cara, i molt menys dels qui pujaven en aquell racó del barri Nord de la ciutat. Era una senyora ja gran, vestida tota de negre, amb la mirada perduda de soledat, i en certa manera desencisada ja de la vida. No em retornà el salut que amablement li vaig adreçar, així com tampoc mostrà cap senyal de contrarietat quan el rellotge que duia al canell dret indicà que el comboi ja anava amb retard. No feia cara de bons amics, aquesta era la veritat, però era més aviat una característica sorgida dels cops que havia patit en la seva humil vida, que no pas un tret inherent a la seva forma de ser natural. Aquesta era la impressió que d’ella havia obtingut en aquells cinc minuts escassos que havia tingut de temps per a observar-la. No sabia res més d’ella, ni ho sabria, tampoc, donades les circumstàncies que s’esdevindrien en el transcurs d’aquest recorregut de la línia 5 dels autobusos urbans d’aquesta ciutat.

Em vaig cansar, finalment, d’endevinar la seva trajectòria vital, i vaig pitjar el play del meu mp3 per distreure’m una mica de l’ensopiment que el sol, i el tot just dinar ingerit, em feien venir en aquesta hora pròpia de la migdiada. Faria tard a l’escola si l'autobús no venia ja, i em feia un pal enorme recórrer tot el poble caminant per anar a recollir els nens d’escola, perquè avui tocava extraescolar de hockey i el pes que duia a sobre era excessiu. Vaig sospirar durant uns instants i de seguida vaig veure, al lluny, el vermell que tintava el vehicle número cinc que es dirigia a l’estació des del barri de Can Rosés. Per fi: ja venia, ja. No caldria esperar-lo més, menys mal!

Vaig dirigir la mirada, de nou, a la senyora que tenia a la meva dreta, i li vaig cedir el pas tot just quan el conductor obria automàticament les portes del davant. La senyora em mirà un pèl recelosa i pujà, calmosament, amb intenció de preguntar-li alguna cosa al conductor. Em vaig haver d’esperar una mica perquè no avançà el suficient com perquè jo pogués pujar amb aquella bossa amb rodes que contenia l’equip de proteccions de genolleres, colzeres, guants, casc, patins, estic, i roba exterior apte per a la pràctica d’aquest esport. Vaig haver d’esperar, doncs, mentre escoltava el diàleg que mantenien el conductor i la senyora del vestit negre a la porta d’entrada a l’autobús.

-Va al cementiri?

-No, senyora, aquest autobús no va al cementiri. És el número 1 el que ha d’agafar per anar allà. Haurà d’esperar perquè penso que ja ha passat fa una estona.

-Tant se val. Pujaré si no li fa res.

-Com vostè vulgui, però ja li dic que aquest autobús no la portarà al cementiri.
I li mostrà, un pèl contrariada, la targeta d’autobús dels pensionistes. El conductor li lliurà un petit bitllet comprovant de la seva condició, arrencà de nou, ella s’agafà fort per evitar l’envestida, i anà a seure als seients situats immediatament al costat del conductor, al davant de tot, els que són reservats a persones especials com ara embarassades, mares amb nadons, minusvàlids, i gent gran. Es féu el silenci. Amb prou feines hi havia cinc persones a l’interior de l’autobús. Encara no era present l’hora sorollosa dels escolars que xisclaven contents la llibertat del retorn a casa.

Vaig deixar la bossa de hockey al lloc reservat a les cadires de minusvàlids i en aquesta ocasió em vaig quedar dempeus. El lloc on seia habitualment, els dies de hockey, era ocupat ara, i temia que amb el moviment brusc de les frenades l’estic caigués i fes mal a algú, sobretot als nens petits que a vegades es col•locaven en les seves cadiretes en aquesta zona. Vaig sospirar de nou esperant que el bus avancés i no s’aturés gaire a les corresponents parades. Era agradable sentir el sol escalfant les meves galtes. Era un plaer veure el somriure amagat en els rostres de les persones que passejaven pel carrer en aquesta hora tranquil•la de la tarda, potser funcionaris que ja havien plegat de la feina i acariciaven contents la resta del dia que encara els quedava per aprofitar, o estudiants que tancaven els llibres per unes hores i es delien amb el retrobament amb amistats que feia tan sols unes hores que no veien; o mares, com jo mateixa, que es disposaven a recollir els seus fills de l’escola després d’un llarg dia de feina, preocupacions, tristeses, alegries, o simplement incertituds, que són les constants de la nostra vida quotidiana. Era, dic, bell, tot això, bell observar com la vida transcorria plàcidament vista des de la finestra d’un autobús.

El conductor aturà durant uns pocs minuts el seu vehicle a l’edifici de l’IMPES, molt segurament per una necessitat fisiològica imperiosa. Allà encara es féu més palesa la presència de la primavera: el cant dels petits ocells, els arbres que feia poques hores havien estat podats, les flors que naixien ornamentades de diferents colors... feien recordar que el temps passa massa de pressa, que la vida s’esmicola tan espontàniament a vegades com la fugacitat d’un pensament. El pensament que em feia tancar-me en mi mateixa en aquells moments, com no, com gairebé sempre quan un instant trascendental se'm revel·lava al meu davant.

Ja quedaven poques parades per arribar al meu destí i de sobte vaig desviar la meva mirada cap a la senyora del vestit negre. On devia anar, ara? Què seria de la seva existència? Em va semblar, per un moment, que dormia. No entenc com de fàcilment s’adormen algunes persones amb els moviments constants i rítmics d’un simple autobús. Però, efectivament, semblava que s’havia adormit, i vaig voler comprovar-ho. No em podia pas baixar d’allà sense dir-li adéu. Aquest és el meu tarannà. De seguida agafo un cert carinyo per les persones que m’envolten. Vaig deixar la bossa abandonada per uns instants, em vaig acostar tímidament al seient on seia la vella dona del vestit negre, li vaig tocar suaument l’espatlla esquerra, i vaig comprovar que no s’adonava de res. Ho vaig intentar de nou, ara alçant una mica la veu. Res. No vaig rebre resposta. No sabia ben bé què fer. Havia de baixar. La meva parada s’aproximava, i em vaig mirar el conductor durant uns instants. Ell em féu un senyal donant a entendre que ho deixés córrer.  S'acostava el final del trajecte i ja s’encarregaria ell de despertar-la. Vaig baixar, doncs, de l’autobús amb el cor un pèl encongit, sense saber-ne les raons, però aquest va ser el neguit que aquella presència provocà en mi aquell dia.

Mitja hora després passava per davant de la parada on havia vist per última vegada la vella del vestit negre i la conversa entre dues dones em gelà ferotgement el cor:

-Sí, dicen que se fué sola a buscar a su marido al cementerio, pero se equivocó de autobús. Cogió el 5, no el 1.

-Lo más fuerte de todo es que no solamente lo encontró sino que ella también se quedó. ¡Qué fuerte!!! Se murió en el autobús, dicen que suspirando porque este autobús hacía el recorrido más largo y tardaría más tiempo en encontrarse con su amado.

Rocío Ávila, Rubí, 6 d'abril de 2010

2 comentaris:

Belén ha dit...

Buenísimo, Rocío, buenísimo

Rocio Avila Gamero ha dit...

Gracias, amiga. Veo que me eres fiel. Así me gusta. Un besito cálido.