dilluns, 8 de juliol del 2013

La nostra vida




Sempre seràs en mi
tot i saber-te lluny, molt lluny,
de l'esperança que és la meva vida.

Malgrat el pas dels dies,
de les estacions,
de l'harmonia d'un despertar solitari
ombrejat de llàgrimes sense resposta
sé que ets amb mi,
en la trista imatge
de la felicitat del temps sense retorn.

Ets amb mi i en mi,
sense cap dubte,
però la teva presència-absència se'm rebel·la
inactiva, feble, esmorteïda,
per la ferotge fugacitat de les nostres passes
indiferents davant els senyals de la nostra pròpia vida
que ens traslladen a nous desitjos,
a nous i feliços instants de feblesa,
disfressant el que és i no serà mai més
perquè no és amb mi ni en mi
que ho trobes, que ho sents, que ho anheles.

Sempre seràs en mi
tot i saber-te lluny, molt lluny,
de l'esperança que podia haver estat
la nostra vida.