dimarts, 31 d’agost de 2010

Record de Màrius Torres ((Lleida, 1910 – Sant Quirze Safaja, 1942).


Avui fa cent anys que va néixer el poeta lleidatà Màrius Torres (Lleida, 1910 - Sant Quirze Safaja, 1942) i, un cop més, m'afegeixo a la convocatòria de retre-li homenatge, promoguda pel Lluís Gil i la Carme Rosanas, i encoratjada pel Victor Pàmies, com ho estan fent altres blocaires a la xarxa, penjant un dels seus poemes que més s'adiu amb el to de les últimes entrades del meu bloc. D'aquesta manera acostem aquest poeta als lectors, en una jornada que serà, un cop més, memorable.

DOLÇ ÀNGEL DE LA MORT.


Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l’ànima madura
per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l’ahir,
freda, de tan pura.

Del llim d’aquesta terra amarada de plors
el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà encara...
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
el dolor que m’espera em fa mal...

I gairebé donaria, per morir ara
—morir per sempre—, una ànima immortal.

Setembre 1936




Màrius TORRES, Poesies, Ed. Ariel, Sant Joan Despí, 1981

dijous, 26 d’agost de 2010

Indecisió!!


No sé què fer, quina decisió prendre. Maleïda por! Maleït calvari d’indecisió que em persegueix sempre! Començar dilluns! I què faig amb la canalla? I què en faig de la visita a l’endocrí de dimarts? No puc començar a treballar i faltar ja el segon dia. I molt menys deixar penjada la visita mèdica del nen. A més hi ha la qüestió de la manca de contracte i el sou. Punyetes! Si amb prou feines guanyaré per pagar una cangur! Paga realment la pena tant sacrifici? I ell? Què en fa ell de tot això? Res! Ell vol que treballi, diu que em va bé sortir de la meva situació actual, però no m’ajuda amb el maldecap dels fills! Què puc fer, doncs? Tornar a frustrar-me un cop més? Abandonar els meus fills? Deixar-los sols tota la jornada laboral fins que comenci l’escola? I després, què? Qui farà tota la resta? Les extraescolars, les visites mèdiques, les cites amb la tutora, amb la psicòloga, els deures, les tasques domèstiques? Sembla fàcil, tot plegat, oi? Però no ho és gens, gens ni mica. Tinc el cap atrotinat, la vida em penja d’un fil com sempre, i els somnis de veure’m realitzada professionalment, d’una puta vegada, com sempre són només això, somnis. O és la comoditat que tinc ara el que no vull abandonar? El fet de ser massa covarda, ja ho veus, de no ser capaç d’afrontar nous reptes i treure’m de sobre aquesta responsabilitat tan gran que sempre ha estat meva, només meva, aquest és el meu gran problema! I a qui li importa tot això, de debò, eh? A qui? A ningú!

dimecres, 18 d’agost de 2010

La pedra.


Es mirà incrèdula aquell carrer. Les pedres omplien totalment l`objectiu de la seva càmera. Com podia ser possible? Intentava copsar el sentit d`aquell canvi de to en la blancor de les cases vorejant el rastre de la mar. No era fàcil. S`amagaven. La distreien. Se sentia neguitosa, es notava el seu malmès retrat en l`ànima compungida. I la remor de les ones la feien palpitar. Era això, és clar. Havia d’haver retratat el mar. Com no ho havia pensat abans? Però no, Besalú era més suggerent, la traslladava mar endins en la foscor del nostre passat. Li recordava aquell temps gloriós navegant per la Mediterrània, adquirint el poder dels regnes ja conquerits. La pedra. Què maca és la pedra ara que ja no la valorem com en aquells moments llunyans. Voldria desfer-se en aquesta pedra, conviure-hi, deixar-se acaronar per ella, lentament, instintivament, també. Però ella és moderna, no es mira en el retrat de la seva càmera. Ella es deixa endur pel desig ingrat de viure en el passat desitjant un futur millor, ara i sempre. Aquesta foto li ho dirà demà. Pleguem veles. Aquestes barques de la immensa mar que ja mai tornaran les deixem per demà.

dimecres, 4 d’agost de 2010

Depressió.


Fas mala cara, és evident. Estàs cansat, molt cansat, però segueixes omplint les hores d’activitat i coses pendents de fer, tot i que ho fas mancat d’energia, amb dolor, i si et miro em desespero, no ho puc suportar. Et mereixes un descans, i per aquest motiu marxaràs de la meva vida uns quants dies, de nou, com cada estiu que ens separem. És inevitable. Tu i jo no estem fets per viure-hi plegats, som autònoms, independents, encara que en el fons del fons ens necessitem mútuament. Quina cosa més estranya! Encara no has marxat i ja estic morta de por. Morta de por perquè no sé què dimonis faré aquests dies, a on aniré, amb qui parlaré, amb qui dinaré, amb qui em dutxaré, a qui estimaré i amb qui em desesperaré. Ben mirat, fa temps que no faig cap d’aquestes cinc coses amb tu. Mai hi ets, a casa, tot i que m’agradaria molt compartir-les, per això se suposa que ens vam unir, no? No, no és pas així. La nostra existència es tenyeix de negre una altra vegada. No hi ha alternativa ni remei. Ja està tot dit. Em manquen les paraules a més de les forces, han perdut el valor, ja no suggereixen, ja no evoquen destins favorables a la felicitat. És una llàstima, però la buidor d’aquestes parets em diu que fa temps que ets lluny, ben lluny de mi.

La culpa és meva, dius, la puta depressió. Sí, potser sí que tens raó. Aquesta depressió que només es cura amb amor, amb carinyo, amb tendresa, amb llargues converses que podrien durar fins a la sortida del sol, amb intenses abraçades quan el desesper ho omple tot i no queden forces per amagar la nostra inútil existència, això que tu mai m’has ofert, que no t’has cansat de mostrar quan el dolor era massa profund per demanar-ho per part meva. No tens ni idea del que et parlo, no em pots comprendre, no has fet l’esforç d’entrar en la meva essència, és massa complicat, i potser a tu també et fa por, molta por. I, ara, jo em debato entre tornar a la presó de la medicació, que almenys permetria que el meu cervell descansés en pau durant un cert temps, o fugir, fugir corrent d’aquesta immensa buidor que omple tot el meu ésser i m’encarcera de decepció, de frustració i de negació. Ja mai més et demanaré aquesta ajuda que tant necessito, perquè no ets capaç de veure allò que tens al davant, tu, tot sol, tan clarament.. Ets cec, ets un home completament perdut en la seva inconsciència. Marxa, fuig, tu que pots, evadeix-te i no expliquis ningú la teva indiferència. Jo no em mouré pas del lloc on sóc fins a la teva tornada, esperaré, com sempre, la teva salvació, encara que no m’arribi mai.