dimecres, 18 d’agost de 2010

La pedra.


Es mirà incrèdula aquell carrer. Les pedres omplien totalment l`objectiu de la seva càmera. Com podia ser possible? Intentava copsar el sentit d`aquell canvi de to en la blancor de les cases vorejant el rastre de la mar. No era fàcil. S`amagaven. La distreien. Se sentia neguitosa, es notava el seu malmès retrat en l`ànima compungida. I la remor de les ones la feien palpitar. Era això, és clar. Havia d’haver retratat el mar. Com no ho havia pensat abans? Però no, Besalú era més suggerent, la traslladava mar endins en la foscor del nostre passat. Li recordava aquell temps gloriós navegant per la Mediterrània, adquirint el poder dels regnes ja conquerits. La pedra. Què maca és la pedra ara que ja no la valorem com en aquells moments llunyans. Voldria desfer-se en aquesta pedra, conviure-hi, deixar-se acaronar per ella, lentament, instintivament, també. Però ella és moderna, no es mira en el retrat de la seva càmera. Ella es deixa endur pel desig ingrat de viure en el passat desitjant un futur millor, ara i sempre. Aquesta foto li ho dirà demà. Pleguem veles. Aquestes barques de la immensa mar que ja mai tornaran les deixem per demà.