dilluns, 12 d’abril del 2010

La mentida del clavell rosat.


Es mirà el diari amb posat discret, desviant la mirada a dreta i esquerra de la seva ubicació en la pastisseria on es trobaven. Semblava interessant. Tot feia pensar que li aniria bé, molt bé, distreure’s una mica. Els problemes la neguitejaven, necessitava aire fresc i pur, balsàmic, si podia ser, per airejar-la una mica, si més no, d’aquest immens ofegament familiar que ara l’atrapava les vint-i-quatre hores del dia. Sí, havia decidit marxar, una estona només, marxar, definitivament.

Sola, ben sola, faria aquella ruta. Semblava interessant, es repetia, i la temàtica l’interessava. Com a mínim fonien literatura, història i turisme cultural en una sola cosa. Estava bé. Ella no exigiria pas res més, ja li anava bé per una vegada que es decidia a sortir d’aquell ambient carregat que l’envoltava. Sí, fugiria per unes hores de tot allò. I estava contenta de la decisió que havia pres.

Marxà, doncs, ben arreglada, maquillada com feia temps que no ho feia, amb sandàlies còmodes per poder caminar sense cap entrebanc, un barret estil venecià que li esqueia força bé, les ulleres de sol, i un bloc de notes a les mans. Recordà l’adreça i el nom d’aquell guia: Miquel Bernat. Bonic nom, interessant. I quina gent hi aniria, a aquella mena de rutes? No ho sabia pas. Era del tot incrèdula tal i com estaven les coses. No es refiava de ningú. Només volia passar el matí, aprofitar el solet que es colava per les finestres espantat encara pel gèlid hivern que havien passat. Era només això: desig de llibertat passat al barri gòtic de la ciutat de Barcelona, on anys enrere berenava amb la seva amiga Nati, a la Plaça del Pi, una tassa de xocolata desfeta amb melindros boníssims. Aquell retorn l’entendria massa, però ja estava presa la seva voluntat: assistiria i veuria què en resultava.

Un cop allà, a la Plaça Catalunya, esguardà pacientment el personal que s’esperava l’arribada del guia. Aquell misteriós guia: com seria? Jove o vell? Trist o alegre? Comunicador o més aviat tímid i de poques paraules? Ara pensava que aquesta darrera descripció no s’adeia massa amb la mateixa condició del guia turístic. ¡Mira que pensava bestieses! El cap ja li començava a rodolar i li va semblar que es desmaiava per moments. Mirà de calmar-se. Encara hi pesava molt el record del Joan, pobre marit seu, mort feia cinc mesos d’un atac fulminant al cor. Era normal la seva delicadesa anímica, normal i, fins i tot, comprensible. La simple idea de pensar a refer la seva vida, com li aconsellaven totes les seves amistats, la feia semblar imbècil, comportant-se com en un gran teatre ple de l’absurd més gelat. No es deixaria intimidar, no. El que hagués de succeir, serà. I fou llavors, mentre pensava en aquestes coses que el jove guia arribà, repartint auriculars a tort i dret dels seus assistents, i ella reparà en un simple detall que la deixà literalment congelada: el clavell rosat tatuat a la seva espatlla dreta. No sentí res més. Perdé el coneixement a l’instant. Mai la mort havia estat més cruel que quan ella volgué despertar per adonar-se que potser tot, tot a la vida, és una gran mentida.

Rocío Ávila, Rubi, 11 d'abril de 2010