dimecres, 30 de juny de 2010

Mocador de Festa Major.

 Avui he vist una dona cega lluitant per obrir-se pas entre els vianants que ocupaven el carrer principal de la ciutat de Rubí en un dia de Festa Major. Aquest fet m’ha colpit, m’ha trasbalsat fins al punt de pensar en com se sentia aquesta persona, i en la fortalesa i la valentia que caracteritza aquest col•lectiu en situacions com la descrita. Aquest és el meu petit homenatge, el meu reconeixement, a la lluita de tots ells per viure una existència digna i plena



Es penjà del coll el mocador de Festa Major amb orgull, amb molt d’orgull. Agafà una motxilla que contenia el mòbil, un moneder petit amb uns quants euros en moneda, i un bitllet de vint euros per si decidia prendre un refresc un cop arribés al punt on havien quedat. Sentí esmorteïdes les paraules que li dirigia la seva mare des de la cuina. No calia fer-li massa cas, ja se sabia el discurs prou bé. Tancà la porta decidida, sense por, amb els quatre sentits en alerta. Un nou repte s’obria al seu pas.

El primer que sentí en assaltar el carrer fou un xivarri ensordidor. Fou inesperat, en certa manera un cop de puny a les orelles, però de seguida en distingí els seus trets més importants. Multitud de veus, en diversitat de llengües, es creuaven; multitud de crits de nens, ara demanant, ara plorant, ara somniant; també advertí els seus encisadors riures, tan deliciosament commovedors. Músiques de prop i de lluny, d’orquestres que ara començaven i d’altres que acabaven, d’instruments musicals que eren lliures de sonar perquè així ho demanava la festa, sota la forma d’una sardana, una havanera o un rock singular. Fins i tot sentí l’aglomeració de gent que s’havia aplegat al voltant de les atraccions de la fira, que aquest cop semblava molt més cèntrica que en edicions anteriors. En un moment s’adonà dels xiulets dels protestants de la vaga de ferrocarrils, els gossos que bordaven desesperats per la ressaca dels petards de la diada de Sant Joan, i la corredissa dels seguidors de la selecció espanyola de futbol. Tot això li semblà meravellós, senzillament una mostra de l’alegria de la vida que l’envoltava, i que ara no es volia perdre per res del món. La feien créixer encara més, com a persona.

S’adonà, llavors, que se sentia un pèl massa aclaparada per les diferents sensacions que experimentava, no només les que procedien d’aquest univers de sorolls, sinó també les que s’originaven en la intensitat de les flaires que la gran festa emanava. La dolçor d’algunes d’aquestes olors li provocaren un somriure trist als llavis, transportant-la a la seva infància. Era tan ampli l’assortiment de productes que oferia el mercat medieval que li és del tot impossible enumerar tot el que tot això li suggeria: el cotó dolç, les crispetes, els pastissos, el coco, els fruits secs, els formatges ben curats, els embotits, els sabons, l’encens tibetà i els tes d’origen marroquí, les fragàncies del tot exòtiques que van omplint la nostra cultura... tot era barrejat en un ambient carregat de presència, alhora que oferia la possibilitat de destriar-ne la seva essència per fer aquesta mostra artesanal més viva i captivadora entre els usuaris que es passejaven pels seus mostradors.

Sentí la necessitat imperiosa de tocar els teixits que les venedores es dignaven a vendre de forma convincent i ferma. Alguns no eren de gran qualitat, però omplien el buit de les dones més exigents. Eren vestits alegres, de colors vius, que embellien els cossos de totes aquestes dones, amagant tots els seus complexos i dissimulant prou bé el seu malestar per unes mides una mica desproporcionades. Es torbà tota quan es veié acorralada pels cossos d’uns homes i dones desconeguts que l’obviaven i no la deixaven passar tan amplament com ella necessitava. El seu bastó ja no acomplia ben bé la seva funció, era maldestre en els seus moviments, i es començà a posar nerviosa. Havia perdut el nord, no sabia el lloc exacte on es trobava, el carrer era massa petit per a tota aquella gent que es delia per tirar endavant en la seva passejada... i volgué córrer, sense èxit. Algú la mirava des de la terrassa d’un bar amb els ulls plens de petites llàgrimes, imaginant el destí de la seva persona en un dia tan crucial com el que ella havia triat per estrenar-se en aquest món de foscors i ombres.

Quan pressentí que el camí ja no era tan feixuc s’adonà que les cames li feien figa. Els seus sentits no l’havien pas ajudat, l’havien distret del seu objectiu que era arribar a la Plaça Catalunya. L’aire pur que li arribà en aquell moment li féu veure que el passeig s’havia acabat, i llavors sentí el gust de la delícia més gran que el món ens pot oferir: sentí el petó als llavis que el seu amant Joel li oferia amb tot l’esperit i l’ànima de la persona que estima. Sentí, llavors, que el sentit del gust era l’únic que encara conservava la seva grandesa, perquè gràcies a ell sabé que la tornada al punt inicial d’aquest passeig seria molt més dolça que tots els productes que el mercat li havia mostrat al seu olfacte desenvolupat per l’instint de supervivència. Havia merescut la pena recórrer tot aquest tram ple de dificultats només per sentir el gust d’ell, el gust d'aquesta persona que encara no l’havia abandonat. Una persona que, com ella, era cega, però ciutadana de Rubí amb el mocador de Festa Major posat amb orgull, amb molt d’orgull.

dijous, 24 de juny de 2010

Tot un luxe.

Caminava frenèticament per les estances del seu dúplex modern situat en un dels barris més benestants de la ciutat de Barcelona. No ho entenia, això no li podia estar passant. Era increïble, inimaginable, que a una persona com ella li hagués pogut passar una cosa així en les seves circumstàncies. Aquest fet l’havia desmuntat. Ja mai més seria ella mateixa. Hauria de buscar teràpia ràpidament. Era el motor de la seva vida, la virtut més preuada i ara li havia fallat. No aconseguia remuntar del desastre que la posseïa. Era un gran trasbals. Necessitava el confort d’una copa i es dirigí al moble bar amb pes ferm, però abatut.

La seva meticulositat ja li havia provocat problemes en el passat, però ara feia temps que les coses funcionaven, que tot rutllava segons els seus desitjos i imposicions. Tenia un marit atent, educat, disciplinat, com a ella li agradava, puntual amb les seves obligacions, familiars i de parella, i segur en l’educació dels seus fills. No hi havia res més important al món que sentir-se propietària de les pròpies conviccions, i aquesta era la seva actitud més ferma davant la vida: tu ets capaç de tot si tu tens les coses clares. I ella les tenia, molt clares, les idees. I així és com havia educat i criat els seus tres fills, Maria, Miquel i Micaela, tres angelets de criatures que passaven per la vida com marionetes a les ordres d’aquesta dona amant de la rutina i de l’ordre més escrupolós.

En la seva vida ordenada, controlada però no gens maltractada per la penúria, l’avorriment o la buidor, era present el luxe en totes les seves manifestacions i formes. Un luxe que es disfressava sovint de capricis ostentosos que res tenien a veure amb la utilitat que caracteritzen els objectes quotidians de la nostra vida moderna. Molts objectes de procedència dispersa es repartien per casa seva sense un criteri propi que els diferenciés els uns dels altres. Amuntegar era l’acció que s’havia de satisfer, omplir una necessitat de materialitat que els diners feien possible i que les mans dels nens petits tenien prohibit desitjar, perquè allò simplement no eren coses per a nens, sinó d’ús i gaudi dels seus propietaris adults, que amb prou feines se’ls miraven, aquests objectes, perquè satisfeta la necessitat de posseir-lo, l’objecte ja quedava inutilitzat per sempre. Així eren les coses i així serien per sempre en l’ànsia consumista d’aquesta nova rica mancada d’aspiracions vitals. Però la tranquil•litat no sempre és controlable i, en el moble bar on l’hem deixada astorada, les coses es plantejaven més aviat crues, fins a l’arribada de la tempesta.

En el seu domini de cos i ànima, en la seva pretensió d’oferir-se als altres pulcra, neta, tant física com moralment, l’ordre de la seva presència havia de ser fonamental. Així ho exigia el protocol de la seva fermesa, les directrius de la seva empresa particular, i en tot aquest assumpte ella prenia una cura exquisida en la seva imatge. Res podia destorbar la mirada de l’altre, tot havia de ser d’una perfecció immortal, i en aquesta exigència seva cada detall era summament important. I succeí que descuidà alguns aspectes de la seva persona que als ulls dels altres haurien de ser cabdals, i ara es veia amb el problema de reconstruir peça per peça el trencaclosques de la seva existència estroncada per una acció fatal.

Victòria havia patit diverses malalties al llarg de la seva vida. Era una persona fràgil, sotmesa a diverses i monòtones revisions mèdiques semestrals, i aquest fet li havia provocat conseqüències funestes en el seu organisme. La més recent era la periodontitis que l’esclavitzava setmanalment al seu odontòleg privat, el Sr. Balcells, amb consulta a l’Avinguda de Sarrià. Una desagradable pesta si considerem que Victòria era incapaç de suportar l’anestèsia, el soroll de l’instrumental amb què s’efectuaven les higienes dentals, o la bata blanca de les auxiliars d’infermeria. Era horrible, simplement una tortura per la qual no volia passar.

De fet, havia obviat un parell de visites. Sabia que li havien d’extreure un parell de peces dentals més que eren irrecuperables, i aquest fet no entrava en el seu esquema mental. ¿Com podria sobreviure a aquesta manca de pilars en què se sustentava el seu somriure? Encara li costava assumir que en dos mesos havia perdut la seva blancor natural, que la seva dentadura ara lluitava per redreçar-se, per mantenir la seva linealitat, quan tota la seva vida havia estat com els edificis d’un gratacel uniformement col•locats. Era incapaç de mirar-se al mirall per por a que del mateix ensurt li caiguessin més ràpidament les peces que el dentista es maldava per mantenir i, òbviament, amb aquesta actitud, l’única cosa que aconseguia era retardar una mica més el problema i donar l’esquena a un contratemps que es podia fàcilment solucionar amb els avenços tecnològics existents en l’actualitat.

Havia de passar per una cirurgia d’implants dentals i el simple fet de pensar-hi ja li provocava un greu estat d’ansietat. El procés, senzill en aparença, requeria temps, per la feblesa dels seus óssos maxil•lars, i com que a la seva boca tatuada de glamour li era impossible assumir aquests esforços –no només econòmics, sinó més aviat psicològics- havia demanat amb urgència que li fabriquessin unes pròtesis extraïbles, que li permetessin tenir dents i no haver d’anar pel món com una nena de sis anys desdentada a qui li han caigut les peces de llet. Aquesta solució provisional era una sortida d’emergència a l’altra problema que l’assetjava més convincentment cada dia que passava: haver de passar pel quiròfan.

Així, doncs, quina no va ser la seva sorpresa quan, llevada ben d’hora al matí, entrà en el bany i es dirigí al tocador amb la intenció de col•locar-se els esquelets dentals que la nit anterior havia desat en un got d’aigua tèbia com li havia recomanat que fes el seu assessor dental. Les dents no hi eren. Havien desaparegut. Marxà corrents a la recerca de les seves ulleres. Estava encara adormida i molt probablement no s’hi veia prou bé. Sentia la cridòria de la canalla a la sala d’estar que mirava els dibuixos animats del diumenge. Quan els seus ulls miraren, de nou, aquell recipient d’aigua, un nus a la gola l’encongí de nou. Definitivament les dents no hi eren, havien desaparegut, pura i simplement, i un crit d’angúnia li arribà del fons de la seva ànima. Ràpidament el seu marit i els tres nens es plantaren davant del tocador del bany principal. No sabien què passava i no entenien el batibull de paraules incomprensibles que emetia Victòria. Li mancaven unes quantes dents i això era palpable en la seva parla. Les llàgrimes començaren a rodolar i les seves mans començaren a moure desesperadament tot allò que trobaven al seu pas. En deu minuts la trencadissa d’obres d’art, de quadres, de calaixos mig oberts, de prestatgeries plenes a vessar de coses inútils, de capsetes que contenien els objectes més rars i insòlits d’arreu del món, ompliren totes les cambres i estances del dúplex d’alt stànding de la zona alta on vivien. El xivarri de les criatures es barrejava amb el soroll dels plats trencats de la cuina, del tancar i obrir de portes i calaixos que les seves mans es delien en desemmascarar i, com que no s’obtenien resultats, l’ambient encara es feia més fosc i tens. Roger, el seu marit, no comprenia el que passava. Temia que en qualsevol moment l’atac de nervis que consternava la seva dona acabés amb la seva vida, i no tingué més esma que suggerir-li una copa ben freda que allunyés aquell estat calorós del seu esperit. Ella corregué en direcció al congelador. Les seves mans volaven, es topaven constantment amb tot de coses que ara apareixien en un absolut desordre i en unes condicions impròpies del seu tarannà. Obrí el calaixet on sempre es desaven els glaçons i en tragué uns quants que diposità descuidadament i de forma accelerada en un vas de whisky.

Aquell congelador era tot un luxe. De fet, era tot un luxe perquè contenia totes els capricis que el seu paladar demanava en el frenesí de la seva absurda vida. Potser era una de les coses més valuoses d’aquesta casa, però ella no havia estat capaç, encara, d’adonar-se del seu valor real. No havia reparat que les seves dents es trobaven allà mateix, enmig dels glaçons, envoltades dels pèsols, dels espinacs i les albergínies congelades. No havia pensat en la possibilitat que haguessin estat acuradament deixades en aquell espai insòlit per la seva filla petita, la més entremaliada i, per aquesta senzilla raó, la que més reprimia el seu instint de venjança. No havia suportat mai veure les dents de la seva mare exposades a la vista de tothom en el bany de la seva cambra, i per aquest motiu havia pensat que més valia fer-los desaparèixer per sempre més, abans que es convertissin en l’ombra d’algun ésser fantasmagòric.

Era tot un luxe beure un vas de whisky amb gel quan ho feia sense dents i amb el pensament posat en la propera visita que tindria a casa. Continua essent tot un luxe perquè l’ordre tornarà a posar les coses al seu lloc algun dia.

dimecres, 23 de juny de 2010

Sense fotografia.


No té fotografia. És un requadre en blanc i negre difícil de copsar. Hi has de posar molta imaginació si vols entreveure-li el front, les celles, les parpelles, els ulls, el color intens dels seus ulls, el nas, la importància del nas i del contorn dels seus llavis, de les galtes i de les marques que el temps han hagut de deixar en la pell del seu rostre, demostrant, així, si ha estat feliç, o desgraciat, al llarg de la seva vida.

Necessito aquesta petita fotografia per copsar-lo. És fonamental, vital, perquè les seves paraules ja m’han captivat. Em tenen encisada, embruixada de tanta amabilitat, de tanta elegància i mostres d’afectuositat. Així, tot és una incògnita, ara. Potser amb el visionat de la seva expressivitat podria endevinar millor les seves sensacions, les seves reaccions als flashos d’emotivitat que jo li envio sense gens ni mica de repressió. No tinc por al fracàs. Ja l’he patit. Només anhelo l’aventura de saber-me embolicada fins a l’ós d’aquest desig d’il•lusió que encara aconsegueixo sentir en el fons del fons de la meva ànima. Per això vull aquesta instantània deforme de la seva personalitat: en el fons del fons ja sé que la imatge mental que he construït d'ell és el quadre immortal que pervindrà en mi per sempre, fins a l’eternitat. No temo la frustració de trobar-lo deforme, perquè en el meu cervell ell és més gran que allò que jo mateixa hé pogut mai somniar: és l'ànima del miratge que mai es pot trobar, la felicitat. 

diumenge, 20 de juny de 2010

Petitíssims

 Se sentia perdut. No coneixia aquell espai fred, ampli, gran, molt gran, amb tants objectes estranys que no havia vist en la seva vida, amb aquella olor estranya que no era la de la seva mare ni la dels seus germans. Se sentia desolat, com abandonat, però sabia que no estava sol: el seu germanet era amb ell, tot i que, en el fons del fons, li feia una certa nosa. No s’atrevia a bellugar-se. Sabia que l’observaven ulls atents. Uns ulls que en certa manera li feien por, molta por. I les mans. Ui, les mans, que el volien atrapar i no el deixaven mai tranquil! Bé, sí, hi havia moments que tot era calma, sobretot quan sortia el sol i el silenci era gran, molt gran, també, i aquell nou emplaçament on ara es trobava semblava un altre. I podia dormir, llavors. No ho podia pas explicar, era ben estranya la por que sentia. El cas és que, ara que ho rumiava, en realitat ja s’hi estava acostumant. Havia perdut una mica la inseguretat que el caracteritzava. Si en un principi caminava lentament, ara ja s’atrevia a fer passes més agosarades. També havia provat de pujar per aquella mena de passadís, llarg i sinuós, durant uns quants dies, i quan finalment ho va aconseguir va exclamar, fluixet, d’alegria, però el seu germà és més poruc que ell, encara, i més mandrós, i em sembla que no se n’ha adonat, d’aquest gran esclat d’eufòria. No s’atreveix a fer aquestes coses, és més petit. De fet, aquesta va ser la primera prova que va haver de passar. Poc temps després pujar i baixar per aquell estrany mitjà de transport va ser tota una proesa. Ara sap que a dalt té el llit i el menjar, i a baix una cosa molt divertida que el fa estar fort i alegre, que es mou vertiginosament i al principi el marejava una mica. Prefereix jugar, aquí baix, enrabiant el germà petitet, barallant-se, però alhora acaronant-lo, perquè se senti bé. Avui ha descobert que a dalt fa massa calor i ha començat a desplaçar part dels coixins que té al seu llit a la banda de baix, que és més fresca i sembla més còmode per a tots dos. El que no els acaba de convèncer és aquest menjar de colors tan diferents, però bé s’han d’alimentar. Sap que molesten, i molt, a les nits. Fan sorolls, mentre mengen, mentre juguen i corren empaitant-se l’un amb l’altre. El més divertit de tot és aquesta cosa que gira i gira i gira. Pugen tots dos, però al principi no podien, era massa alta, aquesta cosa, i ho havien de fer un a un. Ara, però, quin plaer més gran!!! Hi passem llargues estones i es pot dir que és la cosa que més els agrada d’aquesta nova casa on han anat a parar.

Ahir, però, va tenir un gran ensurt. La mà que tant s’acosta el va agafar. Quina por. No s’atrevia a moure’s, però, en un moment donat, va fer un gran salt. Va caure a un espai immens, molt i molt més gran que res del que havia vist fins ara. I va córrer, desesperat, no sabia cap a on. Era tot molt estrany, i molt llarg, sense obstacles al seu pas. No sabia on aniria a parar. De sobte va veure un espai una mica més petit que s’obria a la banda dreta i hi va entrar, però no se sap com, una altra mà, molt més gran i forta, va aparèixer i el va agafar, tot i les fortes mossegades que li feia. El ficà, de nou, en aquell lloc que era ara la seva casa. I, malgrat la gran por que l’assaltava, se sentí bé, una altra vegada. El seu germanet era allà, dormint, l’esperava. Era l’única cosa que necessitava tenir: la tranquil•litat d’aquesta rutina. Es va fent gran. Aviat farà un mes i mig.

Dedicat al Jerry i al Ratatà.