diumenge, 26 de setembre de 2010

Covard, més que covard!!

El vaig conèixer fa temps, molt de temps. Era un paio estrany, lleig molt lleig, d’aquelles persones que no pots mirar directament a la cara, que et fan realment fàstic, ja no tant pel seu aspecte físic o el seu tarannà sinó, simplement, per l’energia negativa que desprenen. Jo no l’he pogut suportar mai i, a més, vam coincidir en una bronca brutal que va fer que encara l’odiés més.

El problema és que me’l trobava sempre, cada dia, mentre feia les meves gestions al banc. Era impossible no creuar-se amb ell, i els esforços que havia fet per evitar-lo, canviant diferents vegades d’oficina bancària, d’horaris, fins i tot enviant allà una altra persona que s’ocupés de les meves responsabilitats, no havien facilitat que la seva presència s’esvaís o fos menys evident. Al contrari. Era realment una tortura tenir-lo present nit i dia, i ja m’estava tornant boja del tot quan un dia, sense previ avís, desaparegué del mapa, fet que em va provocar una gran alegria.

Vaig viure, doncs, així, ben tranquil•la i despreocupada durant ben bé deu anys. Ja no hi pensava. Ja em podia moure lliurement per la meva ciutat sense tenir la sensació de ser constantment vigilada per ell. Era un gran descans. Durant molt de temps vaig patir de crisis d’ansietat, havia de prendre ansiolítics, no dormia bé, no em podia concentrar, fet que accentuà la crisi en el volum de vendes del meu negoci, i això que encara no havia començat la vertadera crisis, la real, la mundial, la que tenim ara. Va ser una època realment desesperant, però ja l’havia superada, i aquest era el gran èxit, la gran novetat que tenia a la meva vida. Es pot dir que era feliç, que duia correctament la comptabilitat de l’empresa sense haver de pensar en aquell paio com si fos el meu vigilant nocturn, ja no feia cara d’espant cada vegada que sortia al carrer o evitava assistir a actes socials per mirar de no trobar-me’l. En aquella època de què parlo encara no era casada, i suposo que si ho hagués estat la cosa hagués anat de forma diferent, però ara em sentia segura amb el Pol, amb la petita casa que tenia a sobre de la botiga, i la meva vida rutinària i senzilla.

Dos o tres cops l’any havia de fer viatges a Madrid per tancar alguns dels assumptes que ocupaven la meva feina, i en una d’aquestes reunions em va sobtar el comunicat que em va llençar el director de la franquícia amb què treballava: el Sr. Pasqual, un dels principals representants de la firma Stevenson, deixava el seu càrrec i en uns dies es produiria el procés de selecció del seu substitut. Jo no podia pensar en ningú més que pogués ocupar aquell càrrec. El Sr. Pasqual era el millor representant d’aquesta firma de roba d’alt standing, era el més adequat per exercir les seves funcions, qui tenia sempre les claus de les tendències vigents i qui millor t’assessorava en tot. Em vaig quedar certament decebuda de la seva marxa, però ja se sap, no hi ha ningú imprescindible en aquesta vida, així és que intentaria fer-me de seguida amb el nou representant i adaptar-me a les seves maneres de fer i de portar el producte. No quedava més remei.

El 5 d’octubre em trucà el mateix Pasqual per acomiadar-se i comunicar-me el nom de l’afortunat. Va ser tot un detall que es preocupés per mi, però si haig de ser sincera el nom em donava ben bé igual. Era ell qui marxava, ja estava tot dit. Quan em trobava certament pensant en aquest detall insignificant, de sobte, inesperadament, va pronunciar aquell nom, aquell fatídic nom, i em vaig quedar literalment de pedra. No podia ser.

Hi havia una errada, segur. No podia ser que aquell desgraciat del Pujol ocupés ara el seu lloc de treball. ¿Com dimonis havia anat a parar allà? No s’ho explicava. Se sentia profundament ofesa, se li apareixien de cop les imatges d’un passat que ara emergia com sortit del no res i com si el temps no hagués passat. ¿Ell? ¿Ell, portant-li el catàleg dels vestits de núvia, ell portant els vestits de festa, els diplomàtics, els de les màximes representants polítiques i socials de la ciutat de Barcelona? No, no ho podia permetre, a la seva botiga, no. Va pensar, i rumiar, durant llarga estona, i va decidir escapar-se a Madrid el cap de setmana següent per mirar de solucionar un problema que ja l’estava amenaçant massa. Dimonis, quin ensurt!!!

Fou franca, a Madrid, sincera, aquesta és la paraula. S’explicà convenientment, de forma decidida. No suportava el Pujol aquest. No podia ser la persona que s’encarregués de la gestió, producció i distribució d’aquelles peces que ella tant venia a la seva botiga i que eren el tresor de les dones de la zona alta de Barcelona. Si era necessari faria ella totes les gestions, viatjaria més sovint a Madrid per tramitar ella mateixa les comandes, per supervisar els productes. Per això no hi havia problema, però el que no volia era tenir aquell indesitjable constantment a la seva botiga. No. Es negà rotundament, i el director de la franquícia sembla ser que ho entengué, però l’advertí que no podia cancel•lar la visita programada per la setmana vinent, i que fes el cor fort que només seria una vegada el temps que l’hauria de veure. Tornà a Barcelona una mica més desfogada, però amb una bona dosi d’inquietud a sobre.

El dia acordat estava dels nervis. Es llevà malhumorada, amb una mala llet incorporada estranya en ella, i no li va voler explicar els motius al seu marit, per no preocupar-lo. Ell sabia d’aquesta anècdota seva del passat, i el que no volia és que ara es capfiqués amb una cosa que en realitat no tenia la més mínima importància. O això desitjava pensar. Preparà tot el necessari per a la reunió amb el Pujol, no feu grans mostres de sentir-se interessada pel material que li portaria i esperà, plantada davant la seva pantalla de l’ordinador, que arribés.

Passà trenta minuts de l’hora establerta. Ja feia tard. Era un impresentable, ja començàvem. Es demanà un cafè amb llet al bar del costat, i s’assegué mentre se’l beia mirant fixament la porta d’entrada. Res. Sense notícies. Esperà una altra mitja hora i es començà a impacientar. Ja en tenia prou. Quan ja portava més d'hora i mitja de retard, despenjà el seu telèfon mòbil per trucar a Madrid, al director de la franquícia. Respirà fons quan sentí la seva veu i li comunicà que el Sr. Pujol no s’havia presentat.

El covard del Sr. Pujol s’havia quedat d’un pam de nassos quan l’havien advertit que la Sra. Cortés l’esperava a la botiga del Passeig de Gràcia amb molta impaciència. El seu rostre desfigurat, la seva cabellera llarga i abandonada, s’encrespà tot d’una mentre desapareixia en el núvol d’una fragància barata d’home ja gran. S’havia adonat que en aquesta ocasió aquella dona ja no li interessava perquè era evident que esperava el seu retorn, i això trencava els esquemes de la lluita aferrissada que duia per trobar una víctima més adequada. S'acomiadà disciplinadament de l'empresa amb què havia començat a treballar i buscà el telèfon d'alguns dels treballadors dels bancs amb què ella treballava habitualment i que eren a punt de jubilar-se. No seria tan fàcil abandonar-la.