dissabte, 2 de juliol de 2011

Èxtasi

Dedico aquest escrit a tots els professionals de l'empresa Duet Sports de Rubí,
per fer-me sentir-me bé cada dia. Gràcies. 
     


Sento un fort neguit al meu interior, una baralla d’idees al cervell que m’impedeix concentrar-me. Em resulta del tot impossible aquietar el trasbals que arrossego des de fa hores provocat pels maldecaps del dia que he hagut de suportar amb cara alegre i desenfadada. La meva ment és nua de sensacions en aquest moment. Es troba bloquejada, sense capacitat de resposta. Una ràbia continguda, ira, i una mena de depressió l’omplen de forma absoluta. No puc més, i el meu cos ho evidencia amb manca de forces, mal humor i desesperació més que evidents.
Respiro fons mentre em preparo a consciència. Ha arribat el meu moment, el gran moment d’aquest etern dia: la fugida necessària als racons més íntims de la meva consciència esgotada. Se m’il·lumina un lleu somriure, tímid però cent per cent present. És l’agosarat símptoma de la placidesa, el més viu gest de l’essència de l’home. Un somriure envaït d’una gran fermesa i capaç d’eixamplar-me els pulmons de satisfacció. Aquest simple fet em reconforta mentre pujo les escales direcció a la sala de màquines. Sona música de fons, sempre la melodia perfecta, la vitamina més poderosa per a la tonificació integral de tot el cos. Al meu cervell s’encén el ritme del silenci que ha d’omplir els minuts més vitals del dia que ara recomença.
Cares conegudes, encaixades de mans i algun petó fortuït són la mostra del benestar que sóc a punt d’experimentar. Respiro fons. Començo a sentir-me bé, un alè de vida s’introdueix per les meves venes. Estic cansada però no temo el dolor ni la fragilitat de les meves cames.  M’espera una gran recompensa i corro excitada a cercar-la.
El meu cor em crida, se sent fort, batega. S’omple d’energia a cada moviment que prenen els meus músculs, guiats per la música que els fa de partitura. Fa un moment em mancaven les forces, m’empetitia pensant en l’esforç que hauria de realitzar. Ara, però, això no importa. És el meu cervell qui mana, qui pren les regnes i em dicta els passos que haig de seguir per arribar a l’objectiu. M’activo immediatament.
I segueixo el ritme de la música. L’escalfament m’arriba suau i penetrant, com una sotragada neta d’energia. La suor em comença a mullar i em provoca una gran sensació de placidesa. Amb el cos emperlat substancialment per l’esforç, la sento córrer pel meu front, pels meus llavis, per l’escot, i pels braços ja xops per complet a la meitat del temps establert. No em cal la tovallola perquè necessito el contacte d’aquest líquid amb el meu cos per reconèixer l’èxit dels meus moviments. Somric ara amb determinació i em vénen unes ganes immenses de cridar d’alegria.
M’adono del cansament. L’assumeixo però l’evito. L’abandono. No li permeto l’entrada als meus pensaments. Tanco els ulls i viatjo a través de la percepció de les sensacions agradables. Només penso en el plaer que aquest benefici em reporta. Sóc feliç veient també el teu esforç. Ets gran quan el persegueixes, i ets més sublim encara quan l‘assoleixes, a la teva manera, al teu ritme, fent el teu esforç, només teu.
I m’arriba una sensació estranya de seguretat, de confiança, de força. Ara sóc més jo que mai. He assolit el poder de retrobar-me amb mi mateixa, amb el meu jo més profund sense necessitat de cap altra ajuda. Ara la música m’arriba plena, brutal, i em contagia les ganes de continuar endavant, sense necessitat d’atura. Sóc invencible, lleugera i petita davant la immensitat que he aconseguit amb la teva ajuda. Es deté el temps i només hi sóc jo amb els meus pensaments en blanc, quiets, inerts i aquesta sensació exacta de ser viva, més que viva. Aconsegueixo la tan desitjada pau interior, la placidesa, l’èxtasi.

diumenge, 20 de març de 2011

La força del no.


Només faltaven cinc minuts. S’acostà a la finestra i veié la gentada reunida a la porta del casalot Mas que esperava impacient. Feia un dia trist per a ella. No havia dormit en tota la nit. Havia estat impossible. La por i la incertesa la corroïen per dins, la martiritzaven i no la deixaven pensar amb claredat. El passat es perdia mut entre els seus bocins de pensament i l’ofegava el desig d’un nou futur, millor del que presagiava la situació actual en què es trobava. El vestit-disfressa que li havien preparat jeia desolat al terra sense esma de ser rescatat per ningú. No era més que un objecte, sense valor, mirall dels designis dels altres. Se l’havia tret a esgarrapades quan havia aconseguit quedar-se sola en la intimitat de la seva habitació, per tornar-se al llit de nou amb la indiferència total de qui sent que res ni ningú li importa ni li importarà mai. Als seus divuit anys la vida li passava cega, sense nord ni rumb fix. Havia pensat en parlar, parlar, i parlar per alliberar-se d’aquell crim, tot i que no hi havia amb qui fer-ho, era una fita inaccessible, ja no es podria desfogar. Res era a les seves mans. Tot ho havien decidit els altres, ells, qui manaven sobre ella, i no li quedava massa temps per despertar d’aquell malson. El temps no era per a ella i ja no es desvetllaria mai, no aconseguiria trobar la sortida al malson més gran de la seva vida que tot just començava en aquell moment de pena.

Una veu autoritària entrà i la sostragué d’aquells llençols verges. Estúpida noia!, cridà. Volia fer tard i res li importava tant com fer el ridícul més gran de la seva vida. Per aquesta heroïcitat seria finalment reconeguda i ella ho sabia, és clar que ho sabia! Aquesta era ara la seva intenció, potser l’única oportunitat que tindria a la vida de ser ella mateixa. Sabia que aquell dia era molt important. Ho sabia. N’era dolorosament conscient, i en el fons volia que els homes i dones d’aquelles ermes contrades se’n penedissin del seu destí a partir d’aquell moment. N’eren completament culpables. No sospitava encara com de cruel havia d’esdevenir l’existència humana. Ara ja no era res davant l’escriptura meticulosament contreta del pacte establert entre l’herència dels béns compartits que en resultaria d’aquella imminent unió.

Es deixà vestir de nou per les mans gèlides de la seva mare. Ja no escoltava les seves paraules. No li servirien de res en aquesta vida que havia de començar. Sentia un desig profund de plorar, de demanar-li perdó a la seva mare per totes aquelles coses que hagués fet malament al llarg de la seva curta vida. Enyorava l’escalf d’una mà amiga que la consolés en aquells moments. Necessitava una veu que la tranquil•litzés davant la mort de l’existència incerta. No hi havia ningú allà que li servís per a tot això. Era sola, tremendament sola, i així romandria al llarg de la seva mísera vida, condemnada des del seu naixement pels pactes de noblesa i de béns. Deixà escapar una llàgrima que seria de les últimes que alliberaria ja amb el cor ben viu de sentir-se encara ella.

Quan, per fi, arribà l’hora de sortir airosa a la vista de tots aquells convidats que l’esperaven a la porta de la finca Mas, un sol rogenc l’acaricià ben fort per desitjar-li el coratge que tota dona necessita a la seva vida. Ni el vistós maquillatge havia pogut embolcallar la tristor dels seus ulls,, i era aquest el rostre que mostraria al món l’endemà en les primeres pàgines dels principals diaris. Ja llegia els titulars, ja sabia que finalment el poble descansaria en pau sabent que hi hauria una membre Mas al poder, tot i que per poc temps. Ella no desitjava viure en aquella enganyifa de mentides eternes. Sospirà en veure que ja arribaven a l’església on mossèn Vitorio li atorgaria la fe del retrobament amb els avantpassats i la terra.

A pas lent fou conduïda a l’altar major. No gosà mirar la cara de qui s’havia de convertir en el seu marit. No podia. Li feia fàstic de veritat. Contingué les immenses ganes de plorar que duia dins. Amagà una ràbia viva que la devorava per dins mentre la lectura del Salm se sentia en l’espai sagrat de l’Església. No escoltava res, només la seva veu interior, dèbil, mancada de to, de fermesa i perseverança. Una veu que ara li retrunyia vivament i li oferia el coratge suficient per trencar allò que en pocs minuts s’havia de constituir. Algú dins seu li deia que fugís, que cridés al món que ella era lliure de decidir per la seva vida, i que no consentís la salvatge decisió que altres prenien per ella. Una lleu rebel•lia es revifà dins seu, una tímida iniciativa de revolta semblà voler sorgir de les seves entranyes i la ira l’atrapà tota quan el silenci regnava en la sala de Déu. Una força estranya la colpí tota, un desig immens de córrer carrers amunt l’embargà i abraçà fortament, sense predir les conseqüències que aquell fet provocaria. Encesa de dolor, el seu rostre cremava la visió dels convidats. Era tota flama, era un espetec de dolor crucificat als ulls, brillants com diamants que demanaven el seu preu just al mercader més hàbil i competent. Entre els efectes d’una droga pura i la vençuda d’un desmai sense control, no pogué esmorteir aquell immens crit al cel que sortí ferotgement de les seves entranyes. Un contundent NO se sentí des dels cims més alts de les muntanyes i aquesta negació es produí al mateix temps que el cos fràgil i prim de la Catalina es trencava sobre el marbre blanc de les escales de l’Església en el moment just de la confirmació de Déu. La unió dels dos éssers havia quedat sentenciada, sota la mirada interrogant de tots els assistents que demanaven auxili a les portes del gran temple.