dimecres, 1 de setembre de 2010

Endreçar.



A algunes amigues, que ja han començat a endreçar les seves vides.

Ja no es recorda de la seva vida passada, ha esborrat de la seva ment els anys amuntegats a les seves espatlles i respira en obrir el gran finestral del saló omplert encara de l’espessa boirina de fum de cigarretes mal apagades. Sembla un malson tot plegat, però ha decidit renunciar al mal que tot això li provoca al cervell i ha fet una llarga mirada al seu territori, al seu habitacle adormit en les entranyes del desordre més monumental. Si algú entrés ara mateix en aquell habitatge tindria greus inconvenients per avançar pel passadís immensament llarg que condueix a la llum de l’estança central. Tot és ple de caixes obertes de roba, tot és arrenglerat en muntanyes de llibres apilats alfabèticament i per autors consagrats. Unes calces brutes també descansen, alliberades, en un racó del bany, oblidades la tarda anterior quan varen ser deslliurades per la seva propietària en introduir-se a la dutxa. Tant se val d’aquest miserable ambient carregat de misèria humana, de la cuina plena de greix, i les rentadores oxidades de la roba sense arreplegar. De seguida les coses seran d’una altra manera, d’això n’està satisfactòriament segura.
 
El truc insistent del seu mòbil la desperta del seu capteniment. Respon amb una veu que no sembla la seva, és el son malenconiós d’un ésser nou en gestació, d’una nova forma d’expressió humana. No sap si alegrar-se o decebre’s davant la incògnita d’una xerrada, però finalment decideix afrontar aquest nou repte de parlar amb algú. Despenja l’auricular buscant un forat entre el sofà atapeït de llençols i nòrdics suats d’una gran desfeta.

-Si?
 
-Lola? Ets tu, reina?

-Sí, sóc jo.

-Nena, em tenies preocupada. Fa dies que no contestes els meus SMS’s, ni els correus, ni les trucades.... Dimonis!! On pares, eh? Què fas? Com és que no hem quedat per veure’ns aquests dies, eh?

-No t’amoïnis, Maria. Estic bé. Només faig neteja...

-Neteja? I ara!! Si a tu no t’agraden pas les feines de la casa, que et conec bé, reineta meva!

-No, t’equivoques. En això he canviat, definitivament, per sempre. Ja no hi haurà més desordre a la meva vida, t’ho prometo. N’estic farta de la meva vida anterior, el futur ha penetrat a la meva vida per fi!!

-Doncs si que estàs filosòfica avui, nena!! Mira, jo et trucava per animar-te a anar a la platja. Fa un dia esplèndid i tu estàs més blanca que la llet. Es nota que no has vist la llum en tot l’estiu, o sigui que deixa’t estar de bestieses de neteja, posa’t el bikini, que et passo a recollir en una mitja hora, tres quarts, d’acord?

-No, Maria, no. No em ve de gust anar a la platja, avui. Tinc millors coses a fer...

-Ah, si? Quines? Què penses fer, ara? Rentar vidres i olles a pressió? Au, va, no siguis bleda!! El que no has fet en tres mesos no cal que ho facis ara en dos dies, que et conec. T’agafa el rampell i uaaaaaaaauuu!!, a desmuntar casa teva. Quin avorriment, si us plau!

-No, no m’entens. Es tracta d’una cosa del tot diferent, ja ho veuràs. Quedaràs petrificada quan te l’expliqui, però ara t’haig de deixar, no puc esperar-me més, el futur m’espera...

-Joder, nena, si que anem bé amb els misteris. Bé, i quan penses desvetllar-me aquesta cosa tan misteriosa que portes entre mans, eh?

-Et trucaré, no et preocupis, però ara necessito estar sola, d’acord?

-D’acord, nineta, d’acord. T’estimo i bé que ho saps, oi?

-Sí, en sóc totalment conscient. Jo també, jo també t’estimo.
-Bé, doncs espero la teva trucada.

-Sí, sí.

-Adéu, cuida’t, eh?

Somrigué plàcidament. Maria era la seva millor amiga, per descomptat, això sí que ho tenia clar, però era massa aventurat explicar-li res en aquestes circumstàncies, era massa d’hora, encara. Tornà al seu món domèstic desordenat i observà els vidres congelats en la brutícia pura i dura, els llits sense fer, la taula del menjador plena de coses (quines coses, eh? Uf, nio ho sabia!), les bosses d’escombraries amagades en un racó de la galeria al costat dels desinfectants i lleixius, i decidí treure’s d’una vegada la màscara veneciana que portava i emprendre el nou tomb que la seva vida exigia.

Es dirigí a la seva habitació, blau cel encara després de la tempesta, obrí el gran armari buscant les peces de roba imprescindibles per dur a terme el canvi, omplí una maleta de rodes negra comprada a la botiga de xinesos del costat de casa, buscà els papers imprescindibles per continuar sent legal en aquesta societat, un parell de catecismes de llibres que l’acompanyarien sempre en aquest nou viatge, i s’acomiadà d’aquella casa amb un somriure entre sorneguer i suggeridor alhora. Tancà amb fermesa la porta i baixà en l’ascensor com en un núvol blanc de seda empolsegat de somnis de talc embolcallats d'una certa esperança.

El seu cor bategava insistentment, un gran nus li estrenyia l’estómac.

S'HAVIA ENAMORAT!!