divendres, 30 de juliol de 2010

Emoció profunda.

M’assec plàcidament a la meva hamaca mentre acaricio l’inhalàmbric gaudint d’aquests segons d’espera. Ha arribat l’hora, el millor moment d’aquest dia calorós d’estiu. Són les deu passades de la nit. Imagino el lloc on et trobes i tots i cadascun dels moviments que deus estar realitzant en aquests moments, molt segurament esperant-me, tu també. I començo a pitjar suaument el número, esguardant neguitosa que aparegui la teva veu, dolça i tendra.

Aquest instant és, potser, el més difícil de tots. Hi ha dies que si trigues molt a contestar el meu cap imagina coses terribles: que no sou a casa perquè heu estat fins tard a la platja, o bé que us ha passat alguna cosa i ara sou a l’hospital. No ho puc evitar. Ara que no us puc controlar, que no sóc mestressa dels vostres moviments, em sento totalment indefensa. Sé que no haig de patir, que esteu la mar de bé amb els avis, però en el fons del fons em penedeixo d’haver-m’hi separat aquest estiu de vosaltres. No tornarà a passar mai més, us ho prometo. Aquesta espera se m’està fent massa llarga, em martiritza el cervell constantment, em recorda que no he estat massa bona mare els últims temps, i em desvetlla les ganes de tenir-vos, fills, aquí, al meu costat, com sempre.

Sento els trucs que metrallen les meves oïdes, i prego que agafis d’una vegada el telèfon, per l’amor de Déu!! El teu pare em mira somrient, però alhora una mica cansat d’aquest tràfec que ens aporta la vida. Sap que em moro de ganes de parlar-te, que em deleixo per saber què has fet en el dia d’avui, que fins i tot el rostre em canviarà sota la llum de les teves paraules. I tot això ho intueix quan la teva veu apareix, per fi, neta, clara, intensa, a vegades trista o enfadada, però gairebé sempre alegre, emocionada, i sobretot, lliurada. Pels moviments de les meves faccions el teu pare entén si tot va bé o si, en canvi, hi ha algun contratemps que alteri la meva consciència. Així sóc d’expressiva davant la teva presència!

Per telèfon sembles una altra personeta, molt més gran, molt més madura per l’edat que tens, més amable i atenta, més dolça i sincera que a la nostra vida real. Això és efecte de la nostra distància, de la necessitat que tenim ja de retrobar-nos en la nostra llar, amb la rutina de les nostres vides posades en comú pels lligams que ens uneixen. També és fruit de la mateixa existència, de l’experiència que aquests nous aires lluny de mi et van atorgant, encara que tu ho vegis. Ets massa petit, encara, per a comprendre algunes coses, però en el fons del fons ja n’intueixes una gran part. Ets més sensible del que et penses.

M’expliques amb tota nòmina de detalls allò que conforma el teu petit món: allò que has fet i allò que t’hagués volgut fer, però que s’ha vist truncat per algun fet incomprensible; els teus interessos de sempre i altres que són nous d’aquest estiu, que has après a fer-te teus perquè ja tens prou autonomia per a decidir sobre certes coses. També critiques comportaments dels altres nens que t’envolten, de la teva germana, de l’actitud dels familiars amb qui convius i que has d’aprendre a respectar i comprendre, perquè no tothom viu de la mateixa manera ni entén la convivència sota les mateixes normes... però allò que més atreu la teva atenció és el record de les teves coses d’aquí, de la teva habitació, dels teus jocs, de les teves mascotes, dels teus pelutxos, de la teva relació amb mi i amb el teu pare, i l’enyorança d’un món que sembla llunyà, però que és aquí, esperant-te, vida meva.

Riem de les quatre bestieses que surten en la conversa i aquest fet em fa pensar que hauríem de riure més sovint, tots junts, que no dediquem prou temps a ser feliços, com caldria. El dia a dia es fa ben difícil, en ocasions, però això no és excusa per descuidar la nostra relació afectiva. Ara ho veig prou clar. Ara m’adono que són ben poques les coses importants d’aquesta vida. En aquest precís moment que et començo a dir adéu, de nou, fins demà, i li atanso el telèfon al teu pare, veig molt clara la necessitat d’estimar-te com no ho he fet mai abans, plenament, amb els cinc sentits posats en la teva mirada, en el teu rostre, en el teu petit cos, en la teva imperfecta ànima, encara. Ara més que mai necessito tenir-te, fill, per completar-me com a ésser humà que sóc, per esdevenir més que mai, immortal de la teva existència. T’estimo, t’enyoro molt, i necessito que tornis aviat amb mi. Un petó tan gran com el cel.

dimarts, 27 de juliol de 2010

Le meves escales.


Al Guinardó, el meu barri, sempre.

M’agrada pujar i baixar escales. És cansat, però alhora reconfortant. Tota la meva vida he viscut en espais envoltats d’escales, i ara les trobo immensament a faltar. La vida no és vida sense escales. Fins i tot els metges exigeixen aquest element arquitectònic com a element indispensable per a la bona salut de les persones. És curiós com, avui, comptant, rememorant les escales per les quals he transitat al llarg de tots aquests anys de la meva vida, veig que no han sigut poques, sinó més aviat unes quantes, de mides i colors diferents, les que han evocat en mi sensacions ben particulars. Una cosa tan senzilla, ¿no trobeu?, tan insignificant... però alhora tan present, tan necessària en l’origen del nostre caminar com a éssers humans.

Al principi, quan era petita, vivia en el soterrani d’un pis barceloní on les escales es comptaven amb els dits de la mà i eren, contràriament a allò que es podria pensar, de baixada que adquirien importància, que esdevenien fosques, minúscules, insignificants, però vitals i enlluernadores alhora, quina contradicció, ¿no? Allà vaig passar moltes tardes de pluja jugant amb la meva veïna, a pares i mares, a senyoretes, a cromos de picar, a les gomes... en aquella petita entrada que només tenien els soterranis i que a nosaltres ens semblava tot un món. Però allò impressionant no eren les característiques d’aquestes escasses, quatre o cinc, escales, sinó que per poder arribar a la cima del barri on aquell habitatge es trobava ubicat, s’havien de pujar unes infinites escales que auguraven un bon estat físic als residents d’aquella zona de la ciutat. La baixada al soterrani era realment el bàlsam a aquell esforç fet, era com una mena de recompensa, i la infància i la joventut transcorreguda durant aquell temps allà no donaven gaire importància a aquest fet, perquè simplement teníem l’energia, l’empenta i l’alegria per oblidar-les. Ara, però, sí: és el record que fa aquestes coses o l’enyorança per aquells moments que ara ens semblen millors. I la prova de tot això rau en el fet que, encara avui, quan retorno al pis dels meus pares, em vénen al cap moments dolços de la meva vida allà, dels més de vint-i-cinc anys que s’emmirallaren entre aquelles parets.

Aquest pis ja vell, però, em trasllada a altres racons insòlits de la geografia barcelonina carregats d’escales. Només sortint de l’immoble, pots contemplar al teu davant el Parc del Guinardó, i unes precioses escales que descendien al camí que dia rere dia agafava per anar a escola, al Francisco de Goya. Era un recorregut amable envoltat d’arbres, d’alguns cotxes que a mi em semblen pocs, ara, de segur que ara en passen molts més, i del record d’una etapa de la meva vida plena d’olors, de colors i d’alegria... l’eucaliptus, les mimoses, les garrofes... A la mateixa escola hi havia un grapat d’escales, com les que se situaven tot just traspassada la porta d’accés al centre i que el senyor Juan obria cada dia abans d’hora, però també les que es repartien entre les tres (¿o eren quatre?) plantes de l’escola, els diferents patis, el menjador, les pistes d’educació física, etc. Llavors, les escales les saltava de dos en dos, de tres en tres, de quatre en quatre, ja no sé fins on vaig arribar, perquè jo era més aviat de temperament poruc aleshores, però sí recordo haver-me assegut en algunes d’aquelles escales mentre fèiem l’entrepà, o mentre ens explicàvem les coses del cap de setmana, o mentre acabàvem algun deure que havia quedat per finalitzar. Escales sempre fresques, a l’hivern, però també acollidores quan l’esclat del sol augurava l’arribada de l’estiu, escales que s’obrien a l’ombra de les mimoses i les variades flors d’aquest preciós món natural que era la meva escola.

Amb el temps les escales protagonitzaren altres esdeveniments més rellevants, propis ja de l’edat adulta. És el cas de l’etapa de naixement i criança dels fills, en un quart pis sense ascensor a l’Hospitalet del Llobregat. Allà sí que les cames estaven fortes. Allà sí que era arriscat pujar la criatura, deixar-la al bressol mentre es descendia ràpidament de nou per agafar el seu cotxet que havia estat robat amb anterioritat per algun insensat d’aquelles contrades. No era aconsellable deixar-lo allà, el cotxet, en el forat dels comptadors de l’aigua com havia fet temps enrere. Ara era obligat pujar-lo i, per tant, cada cop que es pujava i baixava de l’immoble era necessari fer-ho dos cops, com a mínim. Allò sí que era ingeni i ganes de tirar endavant, sobretot a mida que el nen es feia gran i la manera de controlar-lo era més difícil. Tota ajuda era poca, i en realitat era més aviat nul•la, la que tenia. Sort que tot sovint m’entretenia a parlar amb algun veí, com és el cas del ja desaparegut i entranyable Joan (no és coincidència, no; els Joans han omplert els escenaris de la meva vida, dimonis!). No havia tingut néts, i es delia per jugar amb el meu fill, per fer-li tot allò que fan els iaios als infants, i a més així es treia de sobre, deia, la seva dona durant una estona, la Carmen. Era un consol poder deixar allà el nen mentre jo acabava d’entrar les coses al meu pis esbufegant l’alè del neguit que tot això em produïa. També em vénen al cap les insuportables escales que havia de pujar a la Plaça de la Bòbila quan era l’hora de recollir el nen d’escola, jo amb aquella panxa que ni t’explico i que albergava la futura nena, i el mestre, amable com qui més, que sempre m’esperava perquè es feia càrrec del pes que sostenia i que sempre sempre em feia arribar tard (en això ja veig que no he canviat pas). Aquestes escales, que separaven dos municipis, el de l’Hospitalet i el d’Esplugues, eren com una loteria, perquè a l’extrem dret hi havia la seva versió mecànica, sí, com les que hi ha al metro, però que malauradament mai funcionaven, i així sempre em tocava pujar-les desconsoladament, sota el feixuc horari de la migdiada i un sol que escalfava les entranyes. Amb l’arribada de la nena aquesta qüestió no deixà més que en evidència la imperiosa necessitat d’efectuar algun canvi en les formes de vida quotidianes. Sort que de la compra se n’encarregava ell, el meu home, vull dir, que ja era molt carregar també amb la compra setmanal, els bolquers, les fruites i verdures, la carn, el peix, i els estris indispensables per tirar endavant una casa i dues criatures cada dia més feixugues, com les mateixes escales a través de les quals les havia d’arrossegar. Comptar-les amb l’arma callada del pensament no era prou per desitjar obstinadament de marxar d’aquell pis petit i buscar la solució de l’ascensor que tan ràpidament et traslladaria d’un extrem a l’altre de l’edifici, ja vell, de més de quaranta anys.

I l’ascensor arribà, sí, i amb quines ganes!!! Arribà l’ascensor com a premi a unes altres escales situades al carrer Santa Eulàlia de Rubí, des d’on, i a pocs metres, entres al dúplex on feliçment vivim ara. Penso que vam fer bé mudant-nos a aquest espaiós pis, on les escales ja no són un problema si considerem que la major part del temps me les estalvio perquè vaig en bicicleta, o bé perquè sortegem caminant aquesta entrada al meu carrer buscant la calidesa del caminar senzill i còmode. No s’està pas malament, aquí, i les cames ja no són les mateixes d’abans, però sóc del parer que s’ha de tenir força i alegria per pujar o baixar escales, que s’ha d’inculcar aquest hàbit saludable als infants, i que això prova, definitivament, que les escales són més que mai espais fonamentals de les nostres vides i, que sense voler-ho, allà on siguem continuaran dominant la fesomia arquitectònica del nostre entorn.

dimecres, 21 de juliol de 2010

Lido.

Miro la sorra que envolta els meus peus cremats de caminar. Miro l’aigua clara d’aquest indret de platja de l’illa de Lido i veig passar la meva vida amb recança, amb certa tristesa i enyorament, però m’arriba una calma lenta, silenciosa, agradable, gairebé sublim. Respiro en pau, quasi en un èxtasi tremolós que m’envaeix tot el cos. Ara em penedeixo de no haver dut el meu banyador. Fa massa calor i envejo el teu tors nu, prim, necessitat de sol, perquè em voldria refugiar entre aquestes aigües càlides que m’allarguen la mà amablement i perdre’m uns minuts en la seva abraçada.

Vista de lluny la platja neta es mostra tranquil•la, serena, només destorbada per la llanxa dels salvaguardes i els pocs banyistes que gaudeixen encara dels últims raigs de sol. S’està fent fosc, i tu voldries marxar precipitadament d’allà, buscant la seguretat de la proximitat del nostre hotel. Estic bé, massa bé, ara, com per trencar la màgia d’aquest silenci, i callo, no responc les teves preguntes. Alguna cosa em diu que aquesta quietud no és normal, que augura alguna cosa de perillosa, de traumàtica, i sospiro conformant una armadura de ferro i sal que em protegeixi de la tempesta.

Decideixes desfer el camí i tornar passejant per les avingudes atapeïdes ara de ciclistes i tendes de souvenirs que semblen no tancar mai les seves portes. Em fan molt mal els peus, i envejo l’efecte exfoliant de la sorra. Era agradable aquell suau massatge damunt la meva pell, voldria recuperar-lo ara, però no puc. L’asfalt és el meu company en aquests moments, i només desitjo arribar al vaporetto per seure i escapar-me de nou entre els corriols del meu pensament, fugint de la teva mirada inexpressiva, perduda, distant. Un sentiment de fredor s’obre pas entre el meu desig anterior de tenir-te. Ja res puc esperar de tu, has marxat cautelosament de la meva vida obviant aquesta oportunitat de retrobar-nos un cop més.

dimarts, 20 de juliol de 2010

Entrevista a CatalunyaPress.

ROCÍO ÁVILA. EDITORA DEL BLOC PETITS RELATS VITALS.

http://www.catalunyapress.cat/cat/notices/2010/07/_el_format_bloc_ha_estat_la_gran_plataforma_de_llancament_per_sortir_de_l_anonimat_32698.php

"El format bloc ha estat la gran plataforma de llançament per sortir de l’anonimat"

19/07/2010 19:14



CatalunyaPress.- El bloc de Rocío Ávila ens endinsa en un món literari íntim anomenat "Petits relats vitals" i inspirat en els fets de la vida quotidiana. Amb aquest bloc, l'autora obre les portes de les seves històries al públic, ja que com ella afirma: "quan algú escriu és perquè algú altre el llegeixi".

-Qui hi ha darrere del bloc?

-- La Rocío Ávila, una dona vital, inquieta, activa, mare de dos fills, filòloga, amant de la llengua i de la realitat que amaguen els fets de la nostra vida quotidiana.

-- Quin és l’objectiu del bloc?

-- L’objectiu d’aquest bloc és donar a conèixer la meva escriptura a la resta de catalans, pura i senzillament. Les persones poc conegudes com jo no comptem amb mitjans econòmics suficients per publicar la nostra obra en format paper i sortir, així, a la llum pública. En aquest sentit, penso que l’aparició d’Internet i, més concretament, el format bloc, ha estat la gran plataforma de llançament per sortir de l’anonimat. Quan algú escriu és per a què algú altre el llegeixi, i d’aquí la meva voluntat de treure del calaix Petit relats vitals. El lector hi trobarà, en aquest bloc, un conjunt de reflexions sobre aspectes essencials de la nostra vida, articulats a l’entorn d’un conjunt de relats literaris que es publiquen setmanalment i que tenen, gairebé sempre, com a eix central, temes transcendentals de la nostra època: la violència de gènere, la malaltia del càncer, la insatisfacció laboral i sexual, la soledat, l’ inconformisme, les fantasies eròtiques, etc. M’agradaria influir en el lector sobre aquests temes.

-- Com va descobrir el món dels blocs?

-- Vaig descobrir el món dels blocs en un moment d’incertesa existencial, de depressió, podríem dir. Casualment vaig entrar a l’apartat de blocs del diari El País, vaig llegir algunes entrades que em van agradar i, com que ja feia temps que escrivia, però en suport tradicional, em vaig crear un bloc de tipus personal, on bolcava els fets de la meva vida quotidiana, amb música, vídeos, fotografies, etc., en castellà i en format diari. Era l’estiu de l’any 2007. Quan em vaig adonar que volia que em llegissin en la meva llengua, el català, vaig canviar el bloc d’ubicació, i hi vaig transportar algunes de les millors entrades d’aquest bloc primerenc a l’actual per centrar-me, exclusivament, en textos literaris. Així va néixer Petits relats vitals.

-- Quan fa que l’escriu?

-- Des de gener del 2010, però tenint en compte allò expressat abans.

-- Què el/la va motivar a escriure’l?

-- La meva preocupació per certs temes vinculats al món de la dona fou allò que em portà a escriure aquest bloc. Les situacions que retrato als meus contes les han viscudes altres dones en el passat, les viuen ara en aquest present o, fins i tot, pot ser que en siguin protagonistes en un futur no molt llunyà. És una mena de teràpia per a mi, però també per a ells i elles, lectors, un espai que serveixi per deslliurar-nos dels neguits i alegries que van passant per la nostra existència.

-- Què aporta de diferent?

-- La sinceritat femenina. Els personatges dels meus relats es manifesten purs, amb les seves mancances i les seves riqueses, però tot sovint mostrant el costat fosc de la seva existència, aquella existència que no estem preparats a mostrar, aquella que conforma la veritat de la nostra persona i que la tradició –en alguns temes fonamentals- s’ha encarregat d’impedir-nos expressar. Un bon exemple és la manifestació dels desitjos més amagats de la condició humana, entre els quals hi ha, inevitablement, els de tipus sexual, desitjos que constitueixen una part important de la nostra vida i, doncs, de les nostres necessitats com a éssers vius que som.

-- Com canviaria la seva vida si demà li tallen Internet?

-- La meva vida canviaria radicalment. Jo ja no puc viure sense aquest gran invent. Estudio, treballo, em relaciono, cerco, deso i comparteixo documentació de tot tipus, m’entretinc i creo a partir de les eines que em facilita Internet. Què més puc demanar?

-- És la mateixa persona la que escriu el bloc que la que viu la resta del dia? En què canvia?

-- Sí, sóc la mateixa i això t’ho poden dir les persones del món real que em coneixen. En tot cas si hi ha cap diferència tindria a veure amb el fet que a través de l’escriptura em mostro encara molt més vital que a la vida real, que ja ho sóc prou!

-- Què farà si guanya els Premis Blocs de Catalunya?

-- Emocionar-me moltíssim, perquè un Premi d’aquestes característiques sempre suposa un reconeixement a la feina feta. Servirà per continuar escrivint, però ara amb un al•licient molt més alt, sens dubte.

-- Encara compra premsa en paper?

-- En comptades ocasions, però sí, alguna vegada compro premsa en paper.

-- Twitter o Facebook? Per què?

-- Sóc una gran aficionada al Facebook, però haig de confessar que no he explorat encara les possibilitats del Twitter. El meu entramat d’amistats no és tan ample com per ser present a ambdues xarxes, però potser a partir d’ara m’ho hauré de plantejar, no?

-- Recomani’ns dos blocs (no val el seu).

-- Em primer lloc, us recomanaria el bloc de fotografies de l’alcaldessa de Rubí, Carme García Lores, ¡Instantes!. Conté unes fotografies impressionants! I en segon lloc, m’agradaria convidar-vos a visitar Apunts de l’Alguer, el bloc de Joan Elies Adell i Margarida Aritzeta. És un bon lloc on informar-se i estar al dia de tot allò que succeeix en terres sardes sobre la cultura i la llengua catalana.

Gaudiu dels Petits relats vitals quan necessiteu evadir-vos.

Bogeria.


Amiga,

ja no puc mes. Sento que la meva vida es perd esperant moltes coses. Ja no ho puc suportar mes. Em tornaré boja i tu ho saps tan bé com jo. Em coneixes ja massa. Sóc de temperament dèbil, pateixo depressions i motius en tinc, no pensis. Hi ha gent que em pren massa el pèl, s’aprofiten de la meva condició servicial i atenta amb tot allò que m’envolta, i em sembla que ja n’hi ha prou. Sóc jo!! Sembla que la gent no s’hagi assabentat encara, i aquest fet em dol, i molt. N’estic farta dels oportunistes i de la gent que es penja les medalles a costa de l’esforç dels altres. No hi ha dret. Tenies tota la raó quan m’aconsellaves que em valorés més. Ara estic patint les conseqüències, sóc una beneita, però una beneita que té bon cor.

Tu saps les dificultats que tots tenim per sortir endavant professionalment perquè tu mateixa n'has patit les conseqüències. Les dones més que els homes, però, tot i que hi ha dones que trepitgen altres dones i tu saps molt bé de qui et parlo exactament. No vull pas dir el nom perquè em bull la sang, massa i tot, ara. Estic rabiosa, avui. Això ja és massa. Em sento més perduda que mai.

Però aquest no és l’únic problema que m’assalta el pensament a aquestes hores de la nit, ni de bon tros!!! Apareix aquesta merda de soledat que m’envaeix sempre. Com dimonis me la podré treure de mi, eh? Digues, necessito el teu consell, em vénen unes ganes immenses de morir-me i acabar amb aquest patiment. Sí, ja sé que tu també et sents sola, que no suportes que l’Aleix t’hagi deixat, però almenys pots fer el que et vingui de gust, ets ben lliure de la teva vida. Jo em sento terriblement sola, presonera dels meus somnis, incompresa, lligada a un futur del tot incert tenint, com tinc, algú amb qui compartir la meva vida, i això no entrava en els esquemes mentals que em van inculcar sobre l'edat adulta i el matrimoni. No. La culpa és de tots nosaltres, i jo no puc prometre la felicitat eterna a la meva filla, com si fóssim dins una història de princeses, no. No la puc pas enganyar amb aquesta mentida tan grossa que hem anat perpetuant al llarg de la història, si us plau! I d’aquí en vénen les frustracions que patim les dones, oi? Només les dones? I ara...!!! Mentides, tot són mentides, mentides de bogeria!!

Pensar que per culpa d’aquesta societat, d’aquests condicionaments que regeixen els comportaments humans, jo haig de reprimir la meva manera de ser en l’actualitat, la meva vitalitat, el meu tarannà senzill, espontani, vital, apassionant i tornar-me una dona agre, trista, rancorosa, fins i tot estúpida, per evitar-me més maldecaps, quan odio totes aquestes virtuts, tots aquests adjectius que caracteritzen els éssers humans! No vull la falsedat, no vull les aparences, no vull la hipocresia ni la supèrbia. No les vull ni per a tu ni per a mi, aquest no és el meu esperit, perquè jo tinc molt clar allò que vull ser i allò que vull aconseguir, mal que els pesi a tots, dimonis, començant per aquella bleda que t'he esmentat abans i acabant amb...!!! Millor, callo, que em bull una altra vegada la sang, veus?

Si, ja sé que sempre m’estic queixant i que hauria de prendre una decisió amb la meva vida, però no sé quina ha de ser la meva vida d’ara en endavant. Quan ja no hi ha somnis, quan ja no hi ha objectius que acomplir, de la mena que siguin, quan no esperes que ningú accepti els teus reptes i t’acompanyi en el camí... quan tot això passa, et sents sola davant el món, molt sola, sola davant el dolor de la mateixa inexistència i llavors, només llavors, és quan creus que sola véns al món i sola te n’hauràs d’anar, i potser quan més aviat, millor. Sola amb aquests pensaments encara que els vulgui compartir, avui, amb tu, en aquest silenci de la nit fosca, amb tu que no sé si encara escoltes aquestes paraules perquè ja fa molt que et perderes per un món ple d’al•lucinacions, quan eres l’única persona en qui confiava i realment estimava.

Avui, més que mai, t’enyoro molt, amiga, no saps com. Sense tu el meu món interior es fa inintel•ligible, perquè la teva intel•ligència aconseguia reconstruir els meus petits bocins de vida. Eres el meu consol i sé que en algun lloc d'aquest món potser tu també m'estàs escrivint una carta demanant-me l'ajuda que no et vaig poder donar a temps. Miro el correu per si de cas, però ja no puc esperar més, amiga. Ja no tinc forces, l'espera se m'ha fet massa llarga. Estic sola, davant la bogeria.

dimarts, 13 de juliol de 2010

Pits que són del Sol.

Era un noia dolça, bella, molt bella, de cabells com d’oliva negres, llargs com la immensa mar. Sempre anava sola, no se li coneixia la veu perquè era silenciosa com la nit d’espera, i tímida, excessivament tímida. Els seus llavis no mostraven somriures, però tampoc eren presos de la tristesa. Havia après a ser neutra, senzillament apta per a tots els gustos, i així no decebia mai ningú, era ben diplomàtica.

Arribat l’estiu, el seu cos es transformava, i inquietava homes i dones, per igual, quan la veien passar, sempre tan misteriosa. Sobretot eren els seus pits el principal motiu d’alarma, perquè en aquell pausat passar de la seva persona hi havia una gran tendresa, alhora que una càlida sensualitat que la feia molt i molt desitjable. Tot i que no es veien prou bé, se li insinuaven les seves formes, la seva mida, la seva suavitat i delicadesa, i aquesta era la part del seu cos que tothom anhelava admirar quan apareixia de la llunyania del fons de la ciutat de Rubí: una ombra de sospirs i brillantor d’ulls amatents que augurava un gran silenci sepulcral al seu pas.

Un dia, però, els seus vestits alegres, les seves teles de seda i de colors ben cridaners, donaren pas a un tapís color marró terra que sorprengué el poble sencer que gaudia de la seva festa grossa la diada de Sant Pere. Els tambors deixaren de sonar, les ballades s’aturaren al bell mig d’una tirada, i el xivarri infantil es congelà per uns instants. La música perdé la intensitat, les cervesetes fresques de la Plaça Catalunya s’escalfaren sota el sol lluent d’un final de mes de juny, i les dones s’arreplegaren per demanar explicacions a aquell canvi d’estat de la noia més bella de les contrades. Alguna cosa havia passat i només ella ho podia anunciar. Tothom esperava una resposta, però la seva petita veu no aconseguia arribar al fons del fons del carrer principal, ni a les parades del mercat medieval d’on sorgien les demandes més agosarades. Tothom romangué en silenci, expectant, amb el neguit humil de sentir, per fi, una resposta. I un núvol gris i ben espès trasbalsà el cel sencer, transformant aquell dia càlid en nit profunda, tenebrosa, sense estels, implacable.

Els ulls de la jove miraren furtivament els éssers que eren més a la vora i, de forma instantània, un torrent de llàgrimes aparegueren, per fi, dels seus ulls, com fugint d’un mal son. No pogué emetre les paraules tal i com li brollaven, perquè era presa d’una emoció profunda, d’un trasbals que provocava que fossin del tot incomprensibles. Només fou perceptible un trist sospir de resignació, que indicava la seva submissió: el Sol, amo i senyor de tota la Terra, s’hi havia enamorat perdudament, i havia dictaminat que només ell seria propietari de tan gran bellesa. A partir d’ara els pits de la jove només serien propietat del Sol, mal que aquest fet provoqués la ira entre els mortals i demés elements de la Terra. Ja estava tot disposat i, per aquest mateix motiu, els havia concedit uns minuts de foscor diürna que poguessin servir per perpetuar la contemplació divina a què havia estat sempre sotmesa. A canvi d’aquesta substracció, el Sol es comprometé a dotar els humas d'un raig de sol per persona, que assegurés la supervivència de la seva espècie, sempre i quan fossin visibles tots aquells gestos que demostressin l'estimació que l'Ésser Humà té per la Terra, afavorint, doncs, les bones conductes mediambientals.

I és així com la bella jove de pits esplendorosos vetlla, amb l'amor del Sol, dalt del cel, per tots nosaltres i la salut del planeta, fins a la fi del món.

dimarts, 6 de juliol de 2010

Piromusical.

Feia anys que no es veien. De fet, només s’havien trobat  unes quantes vegades quan eren estudiants universitaris i vivien intensament la seva joventut envoltada de llibres i somnis de futur no acomplerts encara per la vida. La distància els havia separat, el pas dels anys els havien allunyat irremeiablement, i el record del seu comiat era el fet més profund que encara bategava a les seves vides. Un record que tenia com a escenari la platja de la Barceloneta, un cotxe vell que els havia dut fins allà, la figura d’un noi jove, vital, extremament vital, que marxava l’endemà al seu país d’origen, França; una noia, ella, somniadora, romàntica, enamorada, i un petó que els uní per sempre més en contra de la voluntat de la mateixa existència. Una existència que no féu desaparèixer la il•lusió d’un retrobament que els digués que tot això no ho havien pas somniat, sinó que ho havien viscut molt intensament, que era real.

Ara, passats més de quinze anys d’aquest moment dolç que porta el record, ella sap que el veurà arribar, no sap com, si cansat o amb ganes de veure-la, si massa vell per l’edat que deu tenir, o més jove i vital del que és propi esperar després de tants anys separats. Sap que s’estremirà quan el vegi aparèixer, perquè en el fons del seu cor la seva presència és vigent des del moment que va desaparèixer aquell mes de juny de fa tants anys, i li sembla quasi un miracle que ara es puguin retrobar quan ja són en la maduresa de les seves vides. No sap què li pot demanar, què pot esperar d’aquesta trobada, si amb ell retornarà l’amor que tots dos sentien per la poesia i la llengua, però també per la sensualitat dels seus diàlegs provocatius i pel desig dels seus joves cossos. Serà fàcil tornar-s’hi a enamorar, ho té molt clar, i no li fa por constatar-ho: més por li fa perdre’l de nou, i haver d’esperar una altra vegada tants anys per a tornar-lo a gaudir.

El primer coet és llençat i amb el seu soroll veu que un home de camisa blanca s’aproxima en la seva direcció. Es posa nerviosa, s’aixeca, s’arregla el vestit que s’ha posat per a l’ocasió, espera. Ell arriba, somriu, amb aquell somriure tan seu, tan encisador i suggerent. No ha canviat pas!! És ell, sembla que no hagin passat els anys. Miren el cel on comença ja l’espectacle i es miren també a la cara, els ulls presos l’un de l’altre. Ella li agafa tímidament la mà. L’estreny fort. Se sent envaïda d’una profunda emoció. Ell s’hi acosta i li petoneja el clatell. Un fort trasbals la recorre tota. Tanca els ulls. Comença a sonar la música. No parlen, no fa falta, els envaeix una màgia especial aquesta nit de focs i colors. El silenci els omple de vida. El secret de les seves vides passades pesa, però es manté al marge, com regalant-los un ingredient més a aquesta descoberta que els ha reunit de nou. Ell s’acosta una mica més a ella, intenta olorar-la, assaborir-la, amb els cinc sentits. La necessita.

Al fons de la ciutat ella descobreix una de les seves cançons favorites, ballant amb el joc de focs artificials que aquesta nit protagonitzen la festa. Se sent profundament alterada quan percep que ell pega el seu cos a ella i els seus llavis recorren sigil•losament tots els racons de la seva persona. Li agrada, es comença a excitar molt, ell toca amb les seves suaus mans el seu rostre, els seus llavis, el seu coll, el seu escot, i s’atura davant allò que desitja tant: els seus pits, el seu sexe. El vent frega el seu vestit, descobrint les seves llargues cames, que ara ell acaricia també amb les puntes de les seves mans, per després obtenir el seu sexe ben obert a la seva boca assedegada. Ella no s’espera tot això, està molt mullada, no suporta el pensament d’aquest plaer tan pur que ara mateix l’està embargant. Es mor de la impaciència. La llengua d’ell, en contacte ja amb el seu clítoris, la fan oblidar els pesars, les culpes, els oblits, d’un passat que ara s’omple de força i d’energia. El plaer és immens, és tan fort com la intensitat que els focs artificials van adoptant allà dalt del cel. No pot callar els seus gemecs. Està terriblement boja d’excitació, i necessita oferir-li el goig més gran que ell mai hagi experimentat. S’aixeca, li demana que aturi aquesta fel•lació, li treu la samarreta i contempla admirada el seu bell cos mig nus. S’entreté petonejant-li els pits, el cabell que envolta tot el seu tors, i es decideix a passejar pel seu melic en direcció als seus genitals. Li descorda els pantalons, se’ls treu ràpidament, ningú els veu perquè són en un bosc tancat a prop de la ciutat en festa, però té pressa en estimular-lo, perquè ella ja està preparada, molt preparada. El neguit la commou tota, i és així com el fa seure en un banc i després l’abraça càlidament, mentre introdueix el seu membre dins el seu sexe, fermament, amb contundència. Un sospir se li escapa, és immensament feliç, i per això l’estreny ben fort, molt fort, buscant la seva boca per lliurar-se al petó més gran que mai hagi donat, mentre inicien un moviment ràpid dels seus cossos units. Ella l’abraça encara una mica més fort, ell també creua amb les seves grosses mans l’esquena d’ella, mentre la suor arriba i els gemecs són cada vegada més rítmics i continuats. S’adonen que el cel ha esclatat en un bombardeig d’explosius, que el soroll que provoquen és gran i les llàgrimes fan acte de presència ràpidament en els ulls d’ella, igual que l’orgasme que està a punt d’arribar. Criden, criden, de gust, de plaer, al mateix temps que se sent la traca final d’aquest punt i final de la festa major que aquest any ha vingut acompanyat del més gran dels orgasmes que l’home hagi pogut mai experimentar. Quan arriba el silenci després d'aquest cop intens de so i color, ells dos descansen de la pau que ofereix sentir-se estimat per sempre.