diumenge, 20 de juny del 2010

Petitíssims

 Se sentia perdut. No coneixia aquell espai fred, ampli, gran, molt gran, amb tants objectes estranys que no havia vist en la seva vida, amb aquella olor estranya que no era la de la seva mare ni la dels seus germans. Se sentia desolat, com abandonat, però sabia que no estava sol: el seu germanet era amb ell, tot i que, en el fons del fons, li feia una certa nosa. No s’atrevia a bellugar-se. Sabia que l’observaven ulls atents. Uns ulls que en certa manera li feien por, molta por. I les mans. Ui, les mans, que el volien atrapar i no el deixaven mai tranquil! Bé, sí, hi havia moments que tot era calma, sobretot quan sortia el sol i el silenci era gran, molt gran, també, i aquell nou emplaçament on ara es trobava semblava un altre. I podia dormir, llavors. No ho podia pas explicar, era ben estranya la por que sentia. El cas és que, ara que ho rumiava, en realitat ja s’hi estava acostumant. Havia perdut una mica la inseguretat que el caracteritzava. Si en un principi caminava lentament, ara ja s’atrevia a fer passes més agosarades. També havia provat de pujar per aquella mena de passadís, llarg i sinuós, durant uns quants dies, i quan finalment ho va aconseguir va exclamar, fluixet, d’alegria, però el seu germà és més poruc que ell, encara, i més mandrós, i em sembla que no se n’ha adonat, d’aquest gran esclat d’eufòria. No s’atreveix a fer aquestes coses, és més petit. De fet, aquesta va ser la primera prova que va haver de passar. Poc temps després pujar i baixar per aquell estrany mitjà de transport va ser tota una proesa. Ara sap que a dalt té el llit i el menjar, i a baix una cosa molt divertida que el fa estar fort i alegre, que es mou vertiginosament i al principi el marejava una mica. Prefereix jugar, aquí baix, enrabiant el germà petitet, barallant-se, però alhora acaronant-lo, perquè se senti bé. Avui ha descobert que a dalt fa massa calor i ha començat a desplaçar part dels coixins que té al seu llit a la banda de baix, que és més fresca i sembla més còmode per a tots dos. El que no els acaba de convèncer és aquest menjar de colors tan diferents, però bé s’han d’alimentar. Sap que molesten, i molt, a les nits. Fan sorolls, mentre mengen, mentre juguen i corren empaitant-se l’un amb l’altre. El més divertit de tot és aquesta cosa que gira i gira i gira. Pugen tots dos, però al principi no podien, era massa alta, aquesta cosa, i ho havien de fer un a un. Ara, però, quin plaer més gran!!! Hi passem llargues estones i es pot dir que és la cosa que més els agrada d’aquesta nova casa on han anat a parar.

Ahir, però, va tenir un gran ensurt. La mà que tant s’acosta el va agafar. Quina por. No s’atrevia a moure’s, però, en un moment donat, va fer un gran salt. Va caure a un espai immens, molt i molt més gran que res del que havia vist fins ara. I va córrer, desesperat, no sabia cap a on. Era tot molt estrany, i molt llarg, sense obstacles al seu pas. No sabia on aniria a parar. De sobte va veure un espai una mica més petit que s’obria a la banda dreta i hi va entrar, però no se sap com, una altra mà, molt més gran i forta, va aparèixer i el va agafar, tot i les fortes mossegades que li feia. El ficà, de nou, en aquell lloc que era ara la seva casa. I, malgrat la gran por que l’assaltava, se sentí bé, una altra vegada. El seu germanet era allà, dormint, l’esperava. Era l’única cosa que necessitava tenir: la tranquil•litat d’aquesta rutina. Es va fent gran. Aviat farà un mes i mig.

Dedicat al Jerry i al Ratatà.