diumenge, 14 de març de 2010

Prematur

Eres tan petit tan petit, però tan graciós tan graciós, quan et vaig tenir per primera vegada entre els meus braços, que el record del teu naixement no pot ser més que el cant esperançador a una vida que no sempre és fàcil de dur a terme, però que amb empenta i lluita, molta lluita, és fàcil de guanyar. El teu èxit, com el de tants nens prematurs, n’és un clar exemple. Gràcies per ser aquí, avui, Víctor, el dia que fas deu anys de l’arribada a aquest món.



Setmana trenta: tocava pintar i ja ho teníem tot preparat. Un blau cel, unes bandes de decoració infantil que havien de recórrer de punta a punta la teva habitació, precioses; un mobiliari blanc, de segona mà, heretat, però en molt bones condicions, i una il•lusió desbordada que ens feia anar, al teu pare i a mi, de bòlit entre la feina, el nostre pis petit de l’Hospitalet del Llobregat, i tu, criatura meva, projecte encara només viu en els nostres pensaments.

Una experiència anterior, frustrada, deixà una petjada de por en el nostre cor. Ara, en el moment que la teva arribada semblava del tot clara, es revifava de nou. Una trucada a la mare m’advertia de la conveniència d’anar corrents al servei d’urgències: allò eren símptomes de què la bossa d’aigües s’havia trencat, i que tu tenies ganes de sortir a corre cuita. Em vaig deixar la casa ben desendreçada: roba per planxar desada per tot arreu, cubells de pintura llençats de forma miserable, i el rostre anguniejat del teu pare que no sabia on trobar les claus del cotxe. Jo, una mare novella, esperant-te amb el cor encongit.

A l'Hospital Clínic no era un dia especialment desbordant. Una sort, la veritat. El ginecòleg em mirà amb cara preocupada, i m’avisà que ja no sortiria d’allí en uns quants dies. No entenia a què es referia, però el teu petit cos, vist amb l’ecògraf, m’indicà que era massa d’hora encara per a què nasquessis. Ens havíem d’esperar, t’havies d’esperar, era necessari. L'ingrés era inevitable, i un tractament amb pre-part, amb corticoides per madurar-te de forma accelerada els pulmons, també. Jo temia per la teva vida, angelet meu, la meva m’era ben igual, no tenia esma de cap altra cosa que no fossis tu.

Així transcorregueren deu llargs dies en aquella sala de maternitat de l’hospital. Sola, abandonada, perquè tu no havies arribat encara i a les mares no cal vetllar-les massa abans de temps. M’avorria, em neguitejava, perquè no podia moure’m del llit, i sobretot, envejava l’entrada i sortida de mares i nens, de nens i mares, amb els seus plors de naixement, i els seus plors de depressió postpart, que entraven i sortien d’aquella habitació cada dos o tres dies. Ja no podia més. La incertesa em desesperava quan un avís del doctor em despertà dels meus somnis per situar-me en la més pura realitat: em farien una amniocentesi per comprovar l’estat dels teus petits pulmons i provocar-me el part al més aviat possible. La meva diabetis tipus I obligava a prendre mesures una mica dràstiques si volíem que la cosa anés bé.

De sobte vaig veure aquella gran agulla que s'introduia per la meva pell buscant-te en la foscor de l'úter ple de tu. Em feia veure estels per on no hi havien. Et faria mal, allò? Traurien tant líquid amniòtic que no aconseguiries sobreviure en aquell espai encara tan gran per a tu? Tot eren preguntes, tot eren dubtes i sensacions que omplien la sala d’obstetrícia i em feien polsar a mil per hora. No em trobava massa bé. Començava a sagnar i els nivells de glucosa eren força elevats degut als efectes dels corticoides. Tu també et queixaves en el meu interior: et bellugaves molt. No ens podíem esperar pas massa més temps, no.

I a les 19:53h d’un 14 de març t’acostares al món. Jo et sentia plorar dins la meva desorbitant panxa, sentia la gran força que duies arrapada a la sang i a l’ànima, però no vaig poder veure la teva careta d’àngel fins al dia següent. El teu pare corria astorat davant tanta màquina col•locada a la sala de prematurs, i jo m’impacientava perquè ningú em deia res sobre el teu estat de salut. Les conseqüències derivades de la intervenció per cesària no em provocaven cap neguit: només volia acostar-me a tu, sentir el teu petit alè i agafar tendrament les teves manetes, encara rugoses i vermellotes, entre les meves que ara romanien tremoloses d'impaciència per tu. El dia que et vaig veure per primer cop no vaig poder deixar de sentir que, amb el teu quilo i nou-cents grams i quaranta-dos centímetres d’alçada, eres la cosa més bonica, dolça i important, de la meva vida. Sempre ho series des d’aquell moment. Ho ets ara i ho seràs sempre, eternament. Gràcies per donar-me aquesta felicitat, fill. T’estimo.

Rocío Ávila, 14-3-2010