diumenge, 26 de setembre de 2010

Covard, més que covard!!

El vaig conèixer fa temps, molt de temps. Era un paio estrany, lleig molt lleig, d’aquelles persones que no pots mirar directament a la cara, que et fan realment fàstic, ja no tant pel seu aspecte físic o el seu tarannà sinó, simplement, per l’energia negativa que desprenen. Jo no l’he pogut suportar mai i, a més, vam coincidir en una bronca brutal que va fer que encara l’odiés més.

El problema és que me’l trobava sempre, cada dia, mentre feia les meves gestions al banc. Era impossible no creuar-se amb ell, i els esforços que havia fet per evitar-lo, canviant diferents vegades d’oficina bancària, d’horaris, fins i tot enviant allà una altra persona que s’ocupés de les meves responsabilitats, no havien facilitat que la seva presència s’esvaís o fos menys evident. Al contrari. Era realment una tortura tenir-lo present nit i dia, i ja m’estava tornant boja del tot quan un dia, sense previ avís, desaparegué del mapa, fet que em va provocar una gran alegria.

Vaig viure, doncs, així, ben tranquil•la i despreocupada durant ben bé deu anys. Ja no hi pensava. Ja em podia moure lliurement per la meva ciutat sense tenir la sensació de ser constantment vigilada per ell. Era un gran descans. Durant molt de temps vaig patir de crisis d’ansietat, havia de prendre ansiolítics, no dormia bé, no em podia concentrar, fet que accentuà la crisi en el volum de vendes del meu negoci, i això que encara no havia començat la vertadera crisis, la real, la mundial, la que tenim ara. Va ser una època realment desesperant, però ja l’havia superada, i aquest era el gran èxit, la gran novetat que tenia a la meva vida. Es pot dir que era feliç, que duia correctament la comptabilitat de l’empresa sense haver de pensar en aquell paio com si fos el meu vigilant nocturn, ja no feia cara d’espant cada vegada que sortia al carrer o evitava assistir a actes socials per mirar de no trobar-me’l. En aquella època de què parlo encara no era casada, i suposo que si ho hagués estat la cosa hagués anat de forma diferent, però ara em sentia segura amb el Pol, amb la petita casa que tenia a sobre de la botiga, i la meva vida rutinària i senzilla.

Dos o tres cops l’any havia de fer viatges a Madrid per tancar alguns dels assumptes que ocupaven la meva feina, i en una d’aquestes reunions em va sobtar el comunicat que em va llençar el director de la franquícia amb què treballava: el Sr. Pasqual, un dels principals representants de la firma Stevenson, deixava el seu càrrec i en uns dies es produiria el procés de selecció del seu substitut. Jo no podia pensar en ningú més que pogués ocupar aquell càrrec. El Sr. Pasqual era el millor representant d’aquesta firma de roba d’alt standing, era el més adequat per exercir les seves funcions, qui tenia sempre les claus de les tendències vigents i qui millor t’assessorava en tot. Em vaig quedar certament decebuda de la seva marxa, però ja se sap, no hi ha ningú imprescindible en aquesta vida, així és que intentaria fer-me de seguida amb el nou representant i adaptar-me a les seves maneres de fer i de portar el producte. No quedava més remei.

El 5 d’octubre em trucà el mateix Pasqual per acomiadar-se i comunicar-me el nom de l’afortunat. Va ser tot un detall que es preocupés per mi, però si haig de ser sincera el nom em donava ben bé igual. Era ell qui marxava, ja estava tot dit. Quan em trobava certament pensant en aquest detall insignificant, de sobte, inesperadament, va pronunciar aquell nom, aquell fatídic nom, i em vaig quedar literalment de pedra. No podia ser.

Hi havia una errada, segur. No podia ser que aquell desgraciat del Pujol ocupés ara el seu lloc de treball. ¿Com dimonis havia anat a parar allà? No s’ho explicava. Se sentia profundament ofesa, se li apareixien de cop les imatges d’un passat que ara emergia com sortit del no res i com si el temps no hagués passat. ¿Ell? ¿Ell, portant-li el catàleg dels vestits de núvia, ell portant els vestits de festa, els diplomàtics, els de les màximes representants polítiques i socials de la ciutat de Barcelona? No, no ho podia permetre, a la seva botiga, no. Va pensar, i rumiar, durant llarga estona, i va decidir escapar-se a Madrid el cap de setmana següent per mirar de solucionar un problema que ja l’estava amenaçant massa. Dimonis, quin ensurt!!!

Fou franca, a Madrid, sincera, aquesta és la paraula. S’explicà convenientment, de forma decidida. No suportava el Pujol aquest. No podia ser la persona que s’encarregués de la gestió, producció i distribució d’aquelles peces que ella tant venia a la seva botiga i que eren el tresor de les dones de la zona alta de Barcelona. Si era necessari faria ella totes les gestions, viatjaria més sovint a Madrid per tramitar ella mateixa les comandes, per supervisar els productes. Per això no hi havia problema, però el que no volia era tenir aquell indesitjable constantment a la seva botiga. No. Es negà rotundament, i el director de la franquícia sembla ser que ho entengué, però l’advertí que no podia cancel•lar la visita programada per la setmana vinent, i que fes el cor fort que només seria una vegada el temps que l’hauria de veure. Tornà a Barcelona una mica més desfogada, però amb una bona dosi d’inquietud a sobre.

El dia acordat estava dels nervis. Es llevà malhumorada, amb una mala llet incorporada estranya en ella, i no li va voler explicar els motius al seu marit, per no preocupar-lo. Ell sabia d’aquesta anècdota seva del passat, i el que no volia és que ara es capfiqués amb una cosa que en realitat no tenia la més mínima importància. O això desitjava pensar. Preparà tot el necessari per a la reunió amb el Pujol, no feu grans mostres de sentir-se interessada pel material que li portaria i esperà, plantada davant la seva pantalla de l’ordinador, que arribés.

Passà trenta minuts de l’hora establerta. Ja feia tard. Era un impresentable, ja començàvem. Es demanà un cafè amb llet al bar del costat, i s’assegué mentre se’l beia mirant fixament la porta d’entrada. Res. Sense notícies. Esperà una altra mitja hora i es començà a impacientar. Ja en tenia prou. Quan ja portava més d'hora i mitja de retard, despenjà el seu telèfon mòbil per trucar a Madrid, al director de la franquícia. Respirà fons quan sentí la seva veu i li comunicà que el Sr. Pujol no s’havia presentat.

El covard del Sr. Pujol s’havia quedat d’un pam de nassos quan l’havien advertit que la Sra. Cortés l’esperava a la botiga del Passeig de Gràcia amb molta impaciència. El seu rostre desfigurat, la seva cabellera llarga i abandonada, s’encrespà tot d’una mentre desapareixia en el núvol d’una fragància barata d’home ja gran. S’havia adonat que en aquesta ocasió aquella dona ja no li interessava perquè era evident que esperava el seu retorn, i això trencava els esquemes de la lluita aferrissada que duia per trobar una víctima més adequada. S'acomiadà disciplinadament de l'empresa amb què havia començat a treballar i buscà el telèfon d'alguns dels treballadors dels bancs amb què ella treballava habitualment i que eren a punt de jubilar-se. No seria tan fàcil abandonar-la.

dilluns, 20 de setembre de 2010

L'enveja.

Em resistia a fer les tasques domèstiques. Les odiava, no hi havia remei, i quan sorgia la vergonya, la pesantor que la meva deixadesa conformava a casa meva, em lliurava com una descosida a fer tot allò que no havia fet en mesos, en anys, potser: posar vint rentadores per hora, fer la neteja de tots els vidres amb salfumant, buidar, i omplir de nou, armaris de la cuina plens de cucs i llaunes caducades, desar en una bossa a part aquella roba que ja fa massa temps que fa nosa a l’armari de la canalla, etc. Aquesta situació era desesperant. Envejava la meva amiga Dolors, tot el dia amb el drapet a la mà. Envejava la meva cunyada Maria, andalusa, que tenia la casa més lluent que s’hagi vist mai al món, però també haig de dir que jo no era l’única que actués d'aquesta manera. Tenia amigues que també deixaven les coses per a l’últim dia i feien només allò justament necessari, vaja, imprescindible en el dia a dia, i no per això vivien traumatitzades. La Mariló n’era un bon exemple, i sempre em deia amb aquella veueta fina, delicada: a prendre pel cul la neteja, nena!! Nosaltres som dones modernes, ocupades en altres tasques molt més interessants que veure fulletons i estar-nos amb el llevataques a les mans!! I és clar que tenia raó, i molta, però sempre tenia aquella impressió, aquella mena de culpa, que alguna cosa feia malament, que el meu home de segur que, en el fons del fons, em retreia –encara que no m’ho digués- que no fos una mica més neta, que no m’ocupés una mica més d’endreçar-ho tot, de tenir sempre a punt la roba, el dinar, la roba planxada... i em penedia, em sentia culpable, per tot això, d’haver nascut dona, vés per on!!!

A sobre hi havia aquella vitrina, aquell armari tancat amb pany i clau que em martiritzava tant. Era un lloc fosc que no m’atrevia a obrir mai, que només destapava quan s’acostava el meu aniversari, perquè tot el que allà s’amagava eren regals del Maurici, regals que no havien estat ben acceptats i, per aquest mateix motiu, havia d’amagar, de la manera més completa. Les meves amigues, però, es delien per veure’l, sempre que podien, i per això em visitaven tot sovint. Es morien de ganes d’obrir-lo, no entenien que em sentís realment ofesa pel munt d’aparells que aquell insòlit recinte emmagatzemava, i havia de suportar, amb cara de resignació, els afalacs i criteris d’unes dones que ja voldrien un home tan assenyat com el meu. Per favor!! Això sí que era vergonyós!!! Només pel fet que ell, ELL, s’hagués dignat regalar-me, en els quasi vint anys de matrimoni que portàvem junts, els utensilis més moderns i necessaris per fer-me la feina domèstica més agradable. I un pebrot!!

Tot va començar quan em va regalar el centre de planxat. En un primer moment em va fer il•lusió, si tenim en compte que jo, el que es diu passió per la planxa, no en tinc, gens ni mica, i com que allò treia molt vapor i lliscava tan bé, doncs em va semblar que em faria aquesta tasca més fàcil i agradable. Però no, aquest somni va durar uns quants dies, només, i després em van venir ganes de planxar-lo a ell, mira el que et dic. Hagués desitjat un altre regal per al meu aniversari, perquè d’aquesta manera el missatge subliminal que jo rebia era “nena, planxa més; ara no tindràs excuses amb aquesta meravella d’invent”. Un fàstic, doncs.

Després vingueren els aparells útils per cuinar, o per fer coses a la cuina com la bàscula de cuina (per pesar els aliments, potser una indirecta?, després vaig veure que sí!!), la batedora (ja en tenia una, ara ja són dues!!), la cafetera elèctrica (quan a mi sempre m’ha agradat més el gust que té el cafè fet a la cafetera de tota la vida), l’exprimidor (quan a casa meva ningú ha pres un suc de taronja en sa vida!!), la fregidora (només de pensar que després he de netejar tot el greix que hi ha per dins, ja em canso; continuo fregint les patates en un perol com s’ha fet tota la vida), la liquadora (està intacta des del primer dia que la vaig veure, no s’ha estrenat encara), la picadora (aquesta sí que l’he feta servir, ja era hora, no?, ho reconec, es pot dir que és de les coses que més m’ha solucionat la vida, però això fins que el Mercadona va posar a disposició del client la carn per les mandonguilles, preparada ja per fer les boletes, fregir-les i tal i qual); la sandvitxera, la torradora, l’aspirador, el raspall de dents elèctric, la bàscula (de nou) però aquest cop la de bany, que no sé per què té aquest nom, més aviat hauria de ser la bàscula dels disgustos, perquè quan hi puges els quilos es fan evidents i no fas més que observar si l’aparell falla per alguna banda, o si és que ets tu qui t’has passat últimament amb els dolços i els entrepans. Ah, i la depiladora, renoi quin mal que fa treure’t els pèls amb aquest aparell, i el microones, l’assecadora, la rentadora, la vitroceràmica... en fi, ja sabeu de què us parlo, oi? Tot, absolutament tot, hi és a casa meva, i per això sóc la dona més envejada del meu barri... demanen torn i tot pel préstec domiciliari!!

Doncs justament tot aquesta nòmina d’estris elèctrics són els que el meu bon home ha anat dipositant en l’armariet dels aniversaris amb tota la bona intenció de fer-me la vida de mestressa de casa més còmoda. I jo, mentrestant, no faig altra cosa que esperar que arribi, de nou, el dia del meu aniversari per veure quin altre invent ha rescatat del Carrefour, o de Déu sap on, per complir amb aquesta data. Una injustícia, si veiem aquest gest seu com un signe més del masclisme que impera encara en aquesta societat, o del poc interès que la meva persona desperta en ell, una de dues.

El cas és que em trobava observant aquest armariet la nit abans del dia fatídic. Tenia els budells regirats. Havia fullejat els catàlegs d’electrodomèstics dels grans centres comercials per veure què hi mancava a casa meva, més que res per fer-hi forat, ja m’enteneu. I esperava, amb una certa il•lusió encara, que aquest cop el regal fos del tot diferent, no sé, una invitació a sopar, una sessió de massatge, un viatget baratet, un ram de flors o una planta, això senzillament, o un petó, sí, un gran petó fet amb carinyo, amb molt d’amor. Vaig tancar els llums i vaig dormir pensant en tot això mentre el Maurici somreia en els seus somnis nocturns.

Ell sempre matina més que jo, és un altre dels meus defectes, que sóc dormilega, i per aquest motiu té per costum deixar-me el regal d’aniversari a sobre de la taula del menjador. Quan m’hi he llevat no hi havia res, allà, i m’he quedat un pèl capficada. Ostres, igual aquest any sí que hi ha sorpresa!! He fet cafè amb la meva cafetera italiana d’acer inoxidable de tota la vida, he planxat els uniformes de la canalla amb una planxa que no és el seu centre de planxat, he torrat el pa a una planxa que faig servir per aquestes coses, he estès la roba que tenia pendent del vespre a l’estenedor que hi ha al meu balcó exterior, i he preparat tot allò estrictament imprescindible per tenir els nens a punt per la seva anada a l’escola. Quan els hi he deixat, he tornat a casa ràpid per veure si hi havia cap novetat.

No ha estat així. No hi havia ni un trist missatge al mòbil, ni al correu electrònic, ni al telèfon fix de tota la vida. Increïble! No m’ho puc creure!! Ara sí que em té del tot parada. No es deu haver recordat del meu dia?

I de sobte truquen a la porta. Despenjo el telèfon de l’intercomunicador. Veig que és un treballador de correus que porta un paquet. Ja està!! Ara sí que l’ha fet bona!!! Espero neguitosa que el pobre home vingui en l’ascensor amb una caixa ben gran i voluminosa –segur, ha de ser així-, i m’aixafo quan el veig entrar amb un petit centre de flors seques i una tarja. Bé, no em puc queixar –penso-, almenys ha estat original, o diferent, sí, aquesta és la paraula. I m’acomiado del de correus amb la ment posada en aquest sobre que ara tinc al davant. No goso obrir-lo, no sé el motiu. M’encanten les sorpreses, però en aquesta ocasió tinc realment por. I si no m’agrada, ara que ha fet l’esforç de canviar una tradició de tants anys? Uf, quin pal seria dir-li que ara tampoc l’ha encertat, no? Millor no pensar-hi, millor callar-ho, no ho espatllem, perquè ja estan prou embolicades les coses.

Marxo cap al menjador, m’assec al sofà, bé m’aixeco de nou, deso les flors damunt la taula gran del menjador, i em decideixo a obrir el sobre. Alguna cosa em diu que la delicadesa, els colors, la textura del paper amb què està escrit aquell missatge no van amb la forma de ser del Maurici, però continuo. Trec la goma amb què està enganxat el tros de paper, la carta més aviat, que hi ha dins aquell sobre, i veig, al final de tot, tres noms: Dolors, Maria i Mariló.

I aquest és el missatge que aquestes tres amigues m’envien:

Estimada amiga,

ja fa molts anys que valorem i admirem la teva vitrina. Ja fa molts anys que sabem que tot el que conté no té sentit per a tu, i és per això que hem decidit, entre totes tres, que te n’oblidis per sempre i gaudeixis, com et mereixes, del dia del teu aniversari. Prepara la maleta que te’n vas, sí, te’n vas, sola, a Venècia, al Teatre Le Fenice, un dels teus somnis, a sentir i viure La Traviata, de Giuseppe Verdi.

Tens un bitllet d’avió, una entrada per a l’òpera i un vestit per a l’ocasió esperant-te. No diguis res, només fes-ho, corre!!

Ets l‘enveja de totes nosaltres.

Que siguis molt feliç,

Dolors, Maria, i Mariló.

diumenge, 12 de setembre de 2010

Molts dies.


Ja fa uns quants dies que dormo sola, observant el cel per si amenaça tempesta o, en canvi, podrà sortir el sol l’endemà.

Ja fa uns quants dies que només hi ha silenci al meu voltant, mirades perdudes, passes sorolloses que es perden camí enllà, que no retornen perquè s’esvaeixen amb la indiferència de la solitud.

Ja fa uns quants dies que no tinc els teus petons ni les teves abraçades de sempre, perquè ara ets tu qui ha decidit perdre el nord i acomiadar-te de la poca tendresa que ens quedava.

Ja fa uns quants dies que gairebé no sento res de res perquè el món no és món sense el teu perfum ni la teva presència única, encara que no t’ho digui ni ho expressi amb els gestos sincers del meu cos.

Ja fa uns quants dies que no et penso, ni et desitjo, ni t’enyoro.

Ja fa uns quants dies que he après que sóc sola davant un món d’incomprensió, d’intolerància i resignació que jo sola no puc salvar. Només hi podem sobreviure, doncs.

Ja fa uns quants dies que sé que això no és la fi del món, però sí el final d’un bell somni.

Un somni que ja ha durat massa dies, molts dies, però que ara ja s'ha acabat, per sempre.

diumenge, 5 de setembre de 2010

L'aparador de les promeses.

Treballava en uns grans magatzems des de feia ja molts anys. Una feina monòtona però estable, que no li provocava grans problemes, en una jornada partida que podia compaginar amb les tasques de la llar, els fills i la vida en parella. No podia demanar més, tal i com estan avui dia les coses. Era una dona amable, atractiva, educada, que es guanyava la clientela dia a dia, i això era suficient per poder realitzar còmodament la seva tasca. De res li havien servit els anys a la universitat, la diversitat de cursets d’especialització i els idiomes que portava a les espatlles. Una mala inversió, que diria aquell, si valorem els pocs fruits de tants esforços. Amb el míser sou que n’obtenia, però, ja en tenia prou per alliberar-se de la càrrega de trobar-se a casa sense fer absolutament res de constructiu. Era una mena d’escapada, de refugi a la seva evident frustració, però almenys la seva existència fruïa conforme als avatars d’un futur incert com el que ella tenia al davant. Es podia dir que era més o menys feliç, o pretenia ser-ho, almenys.

En plegar es dirigia a l’estació de tren que la portava al lloc on residia, als afores de Barcelona. Era un viatge tranquil que li permetia devorar llibres, la seva gran passió, i distreure’s amb els paisatges de la Serra de Collserola que tant li agradaven. Era un dels moments més plàcids del dia, quan somniava entre les línies d’aquella escriptura que ella tant intentava copiar en els seus moments lliures. Abans, però, d’entrar en aquella estació del centre de la ciutat cada dia, des de feia més de quinze anys, s’aturava uns minuts davant l’aparador d’una botiga situada al Passeig de Gràcia de Barcelona. Era una botiga de luxe, gran, immensa, més aviat, on no s’hagués atrevit d’entrar mai, atesa la clientela que la freqüentava. No era el seu lloc, realment, no s’adeia ni amb el seu físic, ni amb el seu caràcter senzill i poc elegant, així com tampoc amb les seves pretensions econòmiques. Però allà hi era, ella, sempre, cada dia, de dilluns a divendres, passades les set de la tarda, amb els ulls brillants com diamants, el nas enganxat a aquells vidres resplendents que l’enlluernaven tota, amb la mirada perduda en allò que l’interior encara havia d’amagar si no eres capaç d’entrar-hi i veure-ho directament amb els teus propis ulls.

Era feliç només clavant la mirada damunt d’aquell aparador. En ser-hi allà, el seu cervell es transportava a mons llunyans que mai havia visitat, a una vida que podia haver estat la seva però que, en canvi, havia seguit un camí ben diferent. S’imaginava de bracet d’un home ric dels barris alts de la ciutat de Barcelona, enamorada i orgullosa d’aquest amor ple, segur, però també fugaç, com tots els amors, residint en una gran mansió a Sant Cugat del Vallès, amb una gran biblioteca com a porta d’entrada a la seva llar, i una segona residència a la Costa Brava. Recreava els viatges que ell, molt segurament, li regalaria per pal•liar el seu gran avorriment, i els múltiples obsequis que obtindria d’aquests descobriments pels diversos continents, i se somreia dibuixant un magnífic àlbum de fotos en el seu cervell. S’aturava, però, en el moment més màgic de tots: quan apareixia aquest desig tan gran que el poder i els diners atorguen als homes, aquesta passió que és com la primera vegada que sents alguna cosa estranya al teu interior i et remena l’estómac provocant-te un nerviosisme adolescent, perillós, quasi de vertigen, una sensació que feia segles que ella no sentia i que, només de pensar-hi, provocava l’aparició d’una increïble humitat a l’interior de les seves calces. Sospirava. Tot eren somnis, i res seria igual en aquella monòtona vida que ella duia. No hi havia res a fer. Així eren les coses i se n’havia de conformar... o potser, també, aquest gran somni que havia inventat era una mentida descarada? No eren tampoc feliços, els rics, oi? Li semblava que sí però no es volia pas enganyar: allà justament davant aquell preciós aparador no s’ho podia pas negar, no.

Tornava, doncs, a la realitat, davant d’aquell màgic aparador que feia uns segons l’havia traslladada a una vida del tot diferent, i es preguntava per què ella mai no havia pogut dur un vestit com aquell. Per què, eh? No volia cap culpable, no, aquesta no era la seva intenció. Ja n’estava farta, de buscar culpables a la seva vida, però pensava que era injust que aquell somni que tant li havien inculcat des de petita no s’hagués realitzat encara. Casar-se, de blanc, tenir una festa digna de la seva persona, uns convidats, tota la seva família, els amics, i uns records que acariciar. Com desitjava, i havia desitjat sempre, aquell vestit, déu meu!!! I com havia plorat el dia que ella mateixa havia demanat al Manel en matrimoni i ell, poc convençut d’aquestes escenes tradicionals, li havia dit que no volia conflictes amb la seva família, referint-se, és clar a la seva mare, la seva sogra. Ella ho havia tornat a intentar. Varen ser tres, les ocasions que va perdre en demanar-li en matrimoni, amb un anell de compromís inclòs. Ja no calia que fos per l’església, però sí en un recinte civil preciós que ja tenia visitat i amb aquell vestit de núvia tan maco, de crepè blanc. Res. S’hi havia negat, i havien decidit viure-hi plegats, com si res, fent aquella vida en comú que ara li molestava tant. Després vingueren els fills que ella tant havia desitjat, el nen i la nena, aquesta última una mica a contracor, però ara eren realment una família i això era el que realment importava. O no? Ja no ho sabia pas. Pensava que la seva solteria potser era una premonició, perquè hi mancava alguna cosa en aquella relació. Faltava el més important, l’imprescindible en aquesta vida: l’amor. Reflexionava sobre tots aquells anys de convivència i s’adonava que res a la vida és etern, ni tan sols la rutina que assoleixen les nostres vides, i per aquest motiu es mirava, dia rere dia, aquell magnífic aparador, esperançada amb el retorn d’un somni encara per acomplir.

Comprovava en el seu rellotge de polsera que en deu minuts el seu tren es disposaria a efectuar el seu recorregut i s’acomiadava mirant, de nou, aquella lluentor de la vitrina que tant l’embriagava, deixant anar dues agres llàgrimes que es quedarien immortalitzades davant la porta d’entrada de la botiga de luxe barcelonina. Fins a la propera, aparador de les promeses.

divendres, 3 de setembre de 2010

Tot açò que no pot ser. Homenatge Vicent Andrés Estellés.

Vicent Andrés Estellés, entre el sexe i la mort, com el definia Montserrat Roig. Així el veig jo també, i així sóc jo mateixa en els meus escrits, a mode de semblança, d'influència, si ho voleu, de la seva persona. Perquè ningú com ell ha sabut parlar de l'amor, de l'enyorança del DESIG, en la seva obra, en la seva quotidianitat... en l'essència d'aquest tema tan universal... i és per això que avui que homenatgem el dia del seu aniversari, els 30 anys de la publicació del seu llibre Xàtiva, i que volem, a més, que sigui la Festa o Diada Estellés, a mode de reivindicació de la cultura i la lengua del País Valencià, em vull sumar a aquesta trobada blocaire amb un dels seus poemes més profunds, més summament religiosos per a mi, perquè no hi ha res més real que aquesta mostra sincera del que ja no pot ser. Gràcies, Vicent, per aquest cant tan tendre a l'erotisme, a la bellesa, a l'amor, a la vida...



TOT AÇÒ QUE JA NO POT SER
 
Et besaria lentament,
et soltaria els cabells,
t'acariciaria els muscles,
t'agafaria el cap
per a besar-te dolçament,
estimada meua, dolça meua,
i sentir-te, encara més nina,
més nina encara sota les mans,
dessota els pèls del meu pit
i sota els pèls de l'engonal,
i sentir-te sota el meu cos,
amb els grans ulls oberts,
més que entregada confiada,
feliç dins els meus abraços.
Et veuria anar, tota nua,
anant i tornant per la casa,
tot açò que ja no pot ser.
Sóc a punt de dir el teu nom,
sóc a punt de plorar-lo
i d'escriure'l per les parets,
adorada meua, petita.
Si em desperte, a les nits,
em desperte pensant en tu,
en el teu daurat i petit cos.
T'estimaria, t'adoraria
fins a emplenar la teua pell,
fins a emplenar tot el teu cos
de petites besades cremants.
És un amor total i trist
el que sent per tu, criatura,
un amor que m'emplena les hores
totalment amb el record
de la teua figura alegre i àgil.
No deixe de pensar en tu,
em pregunte on estaràs,
voldria saber què fas,
i arribe a la desesperació.
Com t'estime! Em destrosses,
t'acariciaria lentament,
amb una infinita tendresa,
i no deixaria al teu cos
cap lloc sense la meua carícia,
petita meua, dolça meua,
aliena probablement
a l'amor que jo sent per tu,
tan adorable! T'imagine
tèbia i nua, encara innocent,
vacil.lant, i ja decidida,
amb les meues mans als teus muscles,
revoltant-te els cabells,
agafant-te per la cintura
o obrint-te les cames,
fins a fer-te arribar, alhora,
amb gemecs i retrocessos,
a l'espasme lent del vici;
fins a sentir-te enfollir,
una instantània follia:
tot açò que ja no pot ser,
petita meua, dolça meua.
Et recorde i estic plorant
i sent una tristesa enorme,
voldria ésser ara al llit,
sentir el teu cos prop del meu,
el cos teu, dolç i fredolic,
amb un fred de col.legiala,
encollida, espantada; vull
estar amb tu mentre dorms,
el teu cul graciós i dur,
la teua adorable proximitat,
fregar-te a penes, despertar-te,
despertar-me damunt el teu cos,
tot açò que ja no pot ser.
Et mire, i sense que tu ho sàpies,
mentre et tinc al meu davant
i t'estrenyc, potser, la mà,
t'evoque en altres territoris
on mai havem estat;
contestant les teues paraules,
visc una ègloga dolcíssima,
amb el teu cos damunt una catifa,
damunt els taulells del pis,
a la butaca d'un saló
de reestrena, amb la teua mà
petita dintre la meua,
infinitament feliç,
contemplant-te en l'obscuritat,
dos punts de llum als teus ulls,
fins que al final em sorprens
i sens dubte em ruboritzes,
i ja no mires la pantalla,
abaixes llargament els ulls.
No és possible seguir així,
jo bé ho comprenc, però ocorre,
tot açò que ja no pot ser.
Revisc els dolços instants
de la meua vida, però amb tu.
És una flama, és una mort,
una llarga mort, aquesta vida,
no sé per què t'he conegut,
jo no volia conèixer-te...
A qualsevol part de la terra,
a qualsevol part de la nit,
mor un home d'amor per tu
mentre cuses, mentre contemples
un serial de televisió,
mentre parles amb una amiga,
per telèfon, d'algun amic;
mentre que et fiques al llit,
mentre compres en el mercat,
mentre veus, al teu mirall,
el desenvolupament dels teus pits,
mentre vas en motocicleta,
mentre l'aire et despentina,
mentre dorms, mentre orines,
mentre mires la primavera,
mentre espoles les estovalles,
mor un home d'amor per tu,
tot açò que ja no pot ser.
Que jo me muir d'amor per tu.

Vicent Andrés Estellés 
 (Burjasot, Valencia 4-9-1924 -Valencia, 27-3-1993)

dimecres, 1 de setembre de 2010

Endreçar.



A algunes amigues, que ja han començat a endreçar les seves vides.

Ja no es recorda de la seva vida passada, ha esborrat de la seva ment els anys amuntegats a les seves espatlles i respira en obrir el gran finestral del saló omplert encara de l’espessa boirina de fum de cigarretes mal apagades. Sembla un malson tot plegat, però ha decidit renunciar al mal que tot això li provoca al cervell i ha fet una llarga mirada al seu territori, al seu habitacle adormit en les entranyes del desordre més monumental. Si algú entrés ara mateix en aquell habitatge tindria greus inconvenients per avançar pel passadís immensament llarg que condueix a la llum de l’estança central. Tot és ple de caixes obertes de roba, tot és arrenglerat en muntanyes de llibres apilats alfabèticament i per autors consagrats. Unes calces brutes també descansen, alliberades, en un racó del bany, oblidades la tarda anterior quan varen ser deslliurades per la seva propietària en introduir-se a la dutxa. Tant se val d’aquest miserable ambient carregat de misèria humana, de la cuina plena de greix, i les rentadores oxidades de la roba sense arreplegar. De seguida les coses seran d’una altra manera, d’això n’està satisfactòriament segura.
 
El truc insistent del seu mòbil la desperta del seu capteniment. Respon amb una veu que no sembla la seva, és el son malenconiós d’un ésser nou en gestació, d’una nova forma d’expressió humana. No sap si alegrar-se o decebre’s davant la incògnita d’una xerrada, però finalment decideix afrontar aquest nou repte de parlar amb algú. Despenja l’auricular buscant un forat entre el sofà atapeït de llençols i nòrdics suats d’una gran desfeta.

-Si?
 
-Lola? Ets tu, reina?

-Sí, sóc jo.

-Nena, em tenies preocupada. Fa dies que no contestes els meus SMS’s, ni els correus, ni les trucades.... Dimonis!! On pares, eh? Què fas? Com és que no hem quedat per veure’ns aquests dies, eh?

-No t’amoïnis, Maria. Estic bé. Només faig neteja...

-Neteja? I ara!! Si a tu no t’agraden pas les feines de la casa, que et conec bé, reineta meva!

-No, t’equivoques. En això he canviat, definitivament, per sempre. Ja no hi haurà més desordre a la meva vida, t’ho prometo. N’estic farta de la meva vida anterior, el futur ha penetrat a la meva vida per fi!!

-Doncs si que estàs filosòfica avui, nena!! Mira, jo et trucava per animar-te a anar a la platja. Fa un dia esplèndid i tu estàs més blanca que la llet. Es nota que no has vist la llum en tot l’estiu, o sigui que deixa’t estar de bestieses de neteja, posa’t el bikini, que et passo a recollir en una mitja hora, tres quarts, d’acord?

-No, Maria, no. No em ve de gust anar a la platja, avui. Tinc millors coses a fer...

-Ah, si? Quines? Què penses fer, ara? Rentar vidres i olles a pressió? Au, va, no siguis bleda!! El que no has fet en tres mesos no cal que ho facis ara en dos dies, que et conec. T’agafa el rampell i uaaaaaaaauuu!!, a desmuntar casa teva. Quin avorriment, si us plau!

-No, no m’entens. Es tracta d’una cosa del tot diferent, ja ho veuràs. Quedaràs petrificada quan te l’expliqui, però ara t’haig de deixar, no puc esperar-me més, el futur m’espera...

-Joder, nena, si que anem bé amb els misteris. Bé, i quan penses desvetllar-me aquesta cosa tan misteriosa que portes entre mans, eh?

-Et trucaré, no et preocupis, però ara necessito estar sola, d’acord?

-D’acord, nineta, d’acord. T’estimo i bé que ho saps, oi?

-Sí, en sóc totalment conscient. Jo també, jo també t’estimo.
-Bé, doncs espero la teva trucada.

-Sí, sí.

-Adéu, cuida’t, eh?

Somrigué plàcidament. Maria era la seva millor amiga, per descomptat, això sí que ho tenia clar, però era massa aventurat explicar-li res en aquestes circumstàncies, era massa d’hora, encara. Tornà al seu món domèstic desordenat i observà els vidres congelats en la brutícia pura i dura, els llits sense fer, la taula del menjador plena de coses (quines coses, eh? Uf, nio ho sabia!), les bosses d’escombraries amagades en un racó de la galeria al costat dels desinfectants i lleixius, i decidí treure’s d’una vegada la màscara veneciana que portava i emprendre el nou tomb que la seva vida exigia.

Es dirigí a la seva habitació, blau cel encara després de la tempesta, obrí el gran armari buscant les peces de roba imprescindibles per dur a terme el canvi, omplí una maleta de rodes negra comprada a la botiga de xinesos del costat de casa, buscà els papers imprescindibles per continuar sent legal en aquesta societat, un parell de catecismes de llibres que l’acompanyarien sempre en aquest nou viatge, i s’acomiadà d’aquella casa amb un somriure entre sorneguer i suggeridor alhora. Tancà amb fermesa la porta i baixà en l’ascensor com en un núvol blanc de seda empolsegat de somnis de talc embolcallats d'una certa esperança.

El seu cor bategava insistentment, un gran nus li estrenyia l’estómac.

S'HAVIA ENAMORAT!!