divendres, 3 de setembre de 2010

Tot açò que no pot ser. Homenatge Vicent Andrés Estellés.

Vicent Andrés Estellés, entre el sexe i la mort, com el definia Montserrat Roig. Així el veig jo també, i així sóc jo mateixa en els meus escrits, a mode de semblança, d'influència, si ho voleu, de la seva persona. Perquè ningú com ell ha sabut parlar de l'amor, de l'enyorança del DESIG, en la seva obra, en la seva quotidianitat... en l'essència d'aquest tema tan universal... i és per això que avui que homenatgem el dia del seu aniversari, els 30 anys de la publicació del seu llibre Xàtiva, i que volem, a més, que sigui la Festa o Diada Estellés, a mode de reivindicació de la cultura i la lengua del País Valencià, em vull sumar a aquesta trobada blocaire amb un dels seus poemes més profunds, més summament religiosos per a mi, perquè no hi ha res més real que aquesta mostra sincera del que ja no pot ser. Gràcies, Vicent, per aquest cant tan tendre a l'erotisme, a la bellesa, a l'amor, a la vida...



TOT AÇÒ QUE JA NO POT SER
 
Et besaria lentament,
et soltaria els cabells,
t'acariciaria els muscles,
t'agafaria el cap
per a besar-te dolçament,
estimada meua, dolça meua,
i sentir-te, encara més nina,
més nina encara sota les mans,
dessota els pèls del meu pit
i sota els pèls de l'engonal,
i sentir-te sota el meu cos,
amb els grans ulls oberts,
més que entregada confiada,
feliç dins els meus abraços.
Et veuria anar, tota nua,
anant i tornant per la casa,
tot açò que ja no pot ser.
Sóc a punt de dir el teu nom,
sóc a punt de plorar-lo
i d'escriure'l per les parets,
adorada meua, petita.
Si em desperte, a les nits,
em desperte pensant en tu,
en el teu daurat i petit cos.
T'estimaria, t'adoraria
fins a emplenar la teua pell,
fins a emplenar tot el teu cos
de petites besades cremants.
És un amor total i trist
el que sent per tu, criatura,
un amor que m'emplena les hores
totalment amb el record
de la teua figura alegre i àgil.
No deixe de pensar en tu,
em pregunte on estaràs,
voldria saber què fas,
i arribe a la desesperació.
Com t'estime! Em destrosses,
t'acariciaria lentament,
amb una infinita tendresa,
i no deixaria al teu cos
cap lloc sense la meua carícia,
petita meua, dolça meua,
aliena probablement
a l'amor que jo sent per tu,
tan adorable! T'imagine
tèbia i nua, encara innocent,
vacil.lant, i ja decidida,
amb les meues mans als teus muscles,
revoltant-te els cabells,
agafant-te per la cintura
o obrint-te les cames,
fins a fer-te arribar, alhora,
amb gemecs i retrocessos,
a l'espasme lent del vici;
fins a sentir-te enfollir,
una instantània follia:
tot açò que ja no pot ser,
petita meua, dolça meua.
Et recorde i estic plorant
i sent una tristesa enorme,
voldria ésser ara al llit,
sentir el teu cos prop del meu,
el cos teu, dolç i fredolic,
amb un fred de col.legiala,
encollida, espantada; vull
estar amb tu mentre dorms,
el teu cul graciós i dur,
la teua adorable proximitat,
fregar-te a penes, despertar-te,
despertar-me damunt el teu cos,
tot açò que ja no pot ser.
Et mire, i sense que tu ho sàpies,
mentre et tinc al meu davant
i t'estrenyc, potser, la mà,
t'evoque en altres territoris
on mai havem estat;
contestant les teues paraules,
visc una ègloga dolcíssima,
amb el teu cos damunt una catifa,
damunt els taulells del pis,
a la butaca d'un saló
de reestrena, amb la teua mà
petita dintre la meua,
infinitament feliç,
contemplant-te en l'obscuritat,
dos punts de llum als teus ulls,
fins que al final em sorprens
i sens dubte em ruboritzes,
i ja no mires la pantalla,
abaixes llargament els ulls.
No és possible seguir així,
jo bé ho comprenc, però ocorre,
tot açò que ja no pot ser.
Revisc els dolços instants
de la meua vida, però amb tu.
És una flama, és una mort,
una llarga mort, aquesta vida,
no sé per què t'he conegut,
jo no volia conèixer-te...
A qualsevol part de la terra,
a qualsevol part de la nit,
mor un home d'amor per tu
mentre cuses, mentre contemples
un serial de televisió,
mentre parles amb una amiga,
per telèfon, d'algun amic;
mentre que et fiques al llit,
mentre compres en el mercat,
mentre veus, al teu mirall,
el desenvolupament dels teus pits,
mentre vas en motocicleta,
mentre l'aire et despentina,
mentre dorms, mentre orines,
mentre mires la primavera,
mentre espoles les estovalles,
mor un home d'amor per tu,
tot açò que ja no pot ser.
Que jo me muir d'amor per tu.

Vicent Andrés Estellés 
 (Burjasot, Valencia 4-9-1924 -Valencia, 27-3-1993)

7 comentaris:

vpamies ha dit...

Déu n'hi do! Un poema molt suggerent. Hi ha molts vertents de l'Estellés poeta i realment el sensual és molt present a la seva obra.

Gràcies per afegir-te a l'homenatge, Rocío.

Uns cops massa d'hora i d'altres massa tard! Haurem d'ajustar el rellotge del blog. ;-)

Salvador ha dit...

Molt suggerent i molt políticament incorrecte...

Rocio Avila Gamero ha dit...

Gràcies, a tots dos, per suggerir-me tantes coses també a mi...

F. Mas i Castanyer ha dit...

M’agrada la introducció d’aquest apunt.
I el poema, les imatges, els colors, crec que traspuen molt bé la sensualitat dels poemes de l’Estellés.
Gràcies per tot, salut i bona taula.

Carme ha dit...

Un post molt bonic, d'homenatge!

Josep ha dit...

Coneixes aquesta adaptació? És molt bona: https://youtu.be/nteXafLfuZE

Mercè ha dit...

Poema preciós d'Estellés que en més d'un cop vaig fer meu.
Gràcies Josep per les teues paraules.