dijous, 24 de juny del 2010

Tot un luxe.

Caminava frenèticament per les estances del seu dúplex modern situat en un dels barris més benestants de la ciutat de Barcelona. No ho entenia, això no li podia estar passant. Era increïble, inimaginable, que a una persona com ella li hagués pogut passar una cosa així en les seves circumstàncies. Aquest fet l’havia desmuntat. Ja mai més seria ella mateixa. Hauria de buscar teràpia ràpidament. Era el motor de la seva vida, la virtut més preuada i ara li havia fallat. No aconseguia remuntar del desastre que la posseïa. Era un gran trasbals. Necessitava el confort d’una copa i es dirigí al moble bar amb pes ferm, però abatut.

La seva meticulositat ja li havia provocat problemes en el passat, però ara feia temps que les coses funcionaven, que tot rutllava segons els seus desitjos i imposicions. Tenia un marit atent, educat, disciplinat, com a ella li agradava, puntual amb les seves obligacions, familiars i de parella, i segur en l’educació dels seus fills. No hi havia res més important al món que sentir-se propietària de les pròpies conviccions, i aquesta era la seva actitud més ferma davant la vida: tu ets capaç de tot si tu tens les coses clares. I ella les tenia, molt clares, les idees. I així és com havia educat i criat els seus tres fills, Maria, Miquel i Micaela, tres angelets de criatures que passaven per la vida com marionetes a les ordres d’aquesta dona amant de la rutina i de l’ordre més escrupolós.

En la seva vida ordenada, controlada però no gens maltractada per la penúria, l’avorriment o la buidor, era present el luxe en totes les seves manifestacions i formes. Un luxe que es disfressava sovint de capricis ostentosos que res tenien a veure amb la utilitat que caracteritzen els objectes quotidians de la nostra vida moderna. Molts objectes de procedència dispersa es repartien per casa seva sense un criteri propi que els diferenciés els uns dels altres. Amuntegar era l’acció que s’havia de satisfer, omplir una necessitat de materialitat que els diners feien possible i que les mans dels nens petits tenien prohibit desitjar, perquè allò simplement no eren coses per a nens, sinó d’ús i gaudi dels seus propietaris adults, que amb prou feines se’ls miraven, aquests objectes, perquè satisfeta la necessitat de posseir-lo, l’objecte ja quedava inutilitzat per sempre. Així eren les coses i així serien per sempre en l’ànsia consumista d’aquesta nova rica mancada d’aspiracions vitals. Però la tranquil•litat no sempre és controlable i, en el moble bar on l’hem deixada astorada, les coses es plantejaven més aviat crues, fins a l’arribada de la tempesta.

En el seu domini de cos i ànima, en la seva pretensió d’oferir-se als altres pulcra, neta, tant física com moralment, l’ordre de la seva presència havia de ser fonamental. Així ho exigia el protocol de la seva fermesa, les directrius de la seva empresa particular, i en tot aquest assumpte ella prenia una cura exquisida en la seva imatge. Res podia destorbar la mirada de l’altre, tot havia de ser d’una perfecció immortal, i en aquesta exigència seva cada detall era summament important. I succeí que descuidà alguns aspectes de la seva persona que als ulls dels altres haurien de ser cabdals, i ara es veia amb el problema de reconstruir peça per peça el trencaclosques de la seva existència estroncada per una acció fatal.

Victòria havia patit diverses malalties al llarg de la seva vida. Era una persona fràgil, sotmesa a diverses i monòtones revisions mèdiques semestrals, i aquest fet li havia provocat conseqüències funestes en el seu organisme. La més recent era la periodontitis que l’esclavitzava setmanalment al seu odontòleg privat, el Sr. Balcells, amb consulta a l’Avinguda de Sarrià. Una desagradable pesta si considerem que Victòria era incapaç de suportar l’anestèsia, el soroll de l’instrumental amb què s’efectuaven les higienes dentals, o la bata blanca de les auxiliars d’infermeria. Era horrible, simplement una tortura per la qual no volia passar.

De fet, havia obviat un parell de visites. Sabia que li havien d’extreure un parell de peces dentals més que eren irrecuperables, i aquest fet no entrava en el seu esquema mental. ¿Com podria sobreviure a aquesta manca de pilars en què se sustentava el seu somriure? Encara li costava assumir que en dos mesos havia perdut la seva blancor natural, que la seva dentadura ara lluitava per redreçar-se, per mantenir la seva linealitat, quan tota la seva vida havia estat com els edificis d’un gratacel uniformement col•locats. Era incapaç de mirar-se al mirall per por a que del mateix ensurt li caiguessin més ràpidament les peces que el dentista es maldava per mantenir i, òbviament, amb aquesta actitud, l’única cosa que aconseguia era retardar una mica més el problema i donar l’esquena a un contratemps que es podia fàcilment solucionar amb els avenços tecnològics existents en l’actualitat.

Havia de passar per una cirurgia d’implants dentals i el simple fet de pensar-hi ja li provocava un greu estat d’ansietat. El procés, senzill en aparença, requeria temps, per la feblesa dels seus óssos maxil•lars, i com que a la seva boca tatuada de glamour li era impossible assumir aquests esforços –no només econòmics, sinó més aviat psicològics- havia demanat amb urgència que li fabriquessin unes pròtesis extraïbles, que li permetessin tenir dents i no haver d’anar pel món com una nena de sis anys desdentada a qui li han caigut les peces de llet. Aquesta solució provisional era una sortida d’emergència a l’altra problema que l’assetjava més convincentment cada dia que passava: haver de passar pel quiròfan.

Així, doncs, quina no va ser la seva sorpresa quan, llevada ben d’hora al matí, entrà en el bany i es dirigí al tocador amb la intenció de col•locar-se els esquelets dentals que la nit anterior havia desat en un got d’aigua tèbia com li havia recomanat que fes el seu assessor dental. Les dents no hi eren. Havien desaparegut. Marxà corrents a la recerca de les seves ulleres. Estava encara adormida i molt probablement no s’hi veia prou bé. Sentia la cridòria de la canalla a la sala d’estar que mirava els dibuixos animats del diumenge. Quan els seus ulls miraren, de nou, aquell recipient d’aigua, un nus a la gola l’encongí de nou. Definitivament les dents no hi eren, havien desaparegut, pura i simplement, i un crit d’angúnia li arribà del fons de la seva ànima. Ràpidament el seu marit i els tres nens es plantaren davant del tocador del bany principal. No sabien què passava i no entenien el batibull de paraules incomprensibles que emetia Victòria. Li mancaven unes quantes dents i això era palpable en la seva parla. Les llàgrimes començaren a rodolar i les seves mans començaren a moure desesperadament tot allò que trobaven al seu pas. En deu minuts la trencadissa d’obres d’art, de quadres, de calaixos mig oberts, de prestatgeries plenes a vessar de coses inútils, de capsetes que contenien els objectes més rars i insòlits d’arreu del món, ompliren totes les cambres i estances del dúplex d’alt stànding de la zona alta on vivien. El xivarri de les criatures es barrejava amb el soroll dels plats trencats de la cuina, del tancar i obrir de portes i calaixos que les seves mans es delien en desemmascarar i, com que no s’obtenien resultats, l’ambient encara es feia més fosc i tens. Roger, el seu marit, no comprenia el que passava. Temia que en qualsevol moment l’atac de nervis que consternava la seva dona acabés amb la seva vida, i no tingué més esma que suggerir-li una copa ben freda que allunyés aquell estat calorós del seu esperit. Ella corregué en direcció al congelador. Les seves mans volaven, es topaven constantment amb tot de coses que ara apareixien en un absolut desordre i en unes condicions impròpies del seu tarannà. Obrí el calaixet on sempre es desaven els glaçons i en tragué uns quants que diposità descuidadament i de forma accelerada en un vas de whisky.

Aquell congelador era tot un luxe. De fet, era tot un luxe perquè contenia totes els capricis que el seu paladar demanava en el frenesí de la seva absurda vida. Potser era una de les coses més valuoses d’aquesta casa, però ella no havia estat capaç, encara, d’adonar-se del seu valor real. No havia reparat que les seves dents es trobaven allà mateix, enmig dels glaçons, envoltades dels pèsols, dels espinacs i les albergínies congelades. No havia pensat en la possibilitat que haguessin estat acuradament deixades en aquell espai insòlit per la seva filla petita, la més entremaliada i, per aquesta senzilla raó, la que més reprimia el seu instint de venjança. No havia suportat mai veure les dents de la seva mare exposades a la vista de tothom en el bany de la seva cambra, i per aquest motiu havia pensat que més valia fer-los desaparèixer per sempre més, abans que es convertissin en l’ombra d’algun ésser fantasmagòric.

Era tot un luxe beure un vas de whisky amb gel quan ho feia sense dents i amb el pensament posat en la propera visita que tindria a casa. Continua essent tot un luxe perquè l’ordre tornarà a posar les coses al seu lloc algun dia.