dilluns, 8 de juliol de 2013

La nostra vida




Sempre seràs en mi
tot i saber-te lluny, molt lluny,
de l'esperança que és la meva vida.

Malgrat el pas dels dies,
de les estacions,
de l'harmonia d'un despertar solitari
ombrejat de llàgrimes sense resposta
sé que ets amb mi,
en la trista imatge
de la felicitat del temps sense retorn.

Ets amb mi i en mi,
sense cap dubte,
però la teva presència-absència se'm rebel·la
inactiva, feble, esmorteïda,
per la ferotge fugacitat de les nostres passes
indiferents davant els senyals de la nostra pròpia vida
que ens traslladen a nous desitjos,
a nous i feliços instants de feblesa,
disfressant el que és i no serà mai més
perquè no és amb mi ni en mi
que ho trobes, que ho sents, que ho anheles.

Sempre seràs en mi
tot i saber-te lluny, molt lluny,
de l'esperança que podia haver estat
la nostra vida.




divendres, 15 de febrer de 2013

Una clau.


Avui he somiat amb una llum nova, diferent, realment impactant, que despertava els sentits de la meva inconsciència com feia temps que no ho experimentava. Era sola, estranyament sola, amb un somriure glaçat a les galtes observant el tancament de la porta de l'ascensor que em condueix cada dia al carrer de la meva vida pansida, monòtona i estèril. La porta, però, no es tornava a obrir sinó que es cloïa més en si mateixa i m'ofegava una mica i tot. No sentia por, ans una serenor inquietant que em feia esperar i callar, com mai no ho he aconseguit fer abans. Captivador, fins a la immensitat, perquè la meva ment es deslliurava d'una forta càrrega moral i emocional i es deixava endur per la incerta atracció d'una nova imatge impresa al cervell a punt de descobrir-la. Un flash apaivagador, submís, lliurat del tot a les meves inseguretats i falses creences. Un nou sant  a qui creure, una nova clau per connectar amb la realitat més obscura de la meva essència. Una altra via d'escapament per a retrobar-me amb allò que simplement sóc i vull ésser: jo mateixa.