Avui he somiat amb una llum nova, diferent, realment impactant, que despertava
els sentits de la meva inconsciència com feia temps que no ho experimentava.
Era sola, estranyament sola, amb un somriure glaçat a les galtes observant el
tancament de la porta de l'ascensor que em condueix cada dia al carrer de la
meva vida pansida, monòtona i estèril. La porta, però, no es tornava a obrir
sinó que es cloïa més en si mateixa i m'ofegava una mica i tot. No sentia por, ans
una serenor inquietant que em feia esperar i callar, com mai no ho he aconseguit
fer abans. Captivador, fins a la immensitat, perquè la meva ment es deslliurava
d'una forta càrrega moral i emocional i es deixava endur per la incerta
atracció d'una nova imatge impresa al cervell a punt de descobrir-la. Un flash
apaivagador, submís, lliurat del tot a les meves inseguretats i falses
creences. Un nou sant a qui creure, una
nova clau per connectar amb la realitat més obscura de la meva essència. Una altra
via d'escapament per a retrobar-me amb allò que simplement sóc i vull ésser: jo
mateixa.