dilluns, 20 de setembre del 2010

L'enveja.

Em resistia a fer les tasques domèstiques. Les odiava, no hi havia remei, i quan sorgia la vergonya, la pesantor que la meva deixadesa conformava a casa meva, em lliurava com una descosida a fer tot allò que no havia fet en mesos, en anys, potser: posar vint rentadores per hora, fer la neteja de tots els vidres amb salfumant, buidar, i omplir de nou, armaris de la cuina plens de cucs i llaunes caducades, desar en una bossa a part aquella roba que ja fa massa temps que fa nosa a l’armari de la canalla, etc. Aquesta situació era desesperant. Envejava la meva amiga Dolors, tot el dia amb el drapet a la mà. Envejava la meva cunyada Maria, andalusa, que tenia la casa més lluent que s’hagi vist mai al món, però també haig de dir que jo no era l’única que actués d'aquesta manera. Tenia amigues que també deixaven les coses per a l’últim dia i feien només allò justament necessari, vaja, imprescindible en el dia a dia, i no per això vivien traumatitzades. La Mariló n’era un bon exemple, i sempre em deia amb aquella veueta fina, delicada: a prendre pel cul la neteja, nena!! Nosaltres som dones modernes, ocupades en altres tasques molt més interessants que veure fulletons i estar-nos amb el llevataques a les mans!! I és clar que tenia raó, i molta, però sempre tenia aquella impressió, aquella mena de culpa, que alguna cosa feia malament, que el meu home de segur que, en el fons del fons, em retreia –encara que no m’ho digués- que no fos una mica més neta, que no m’ocupés una mica més d’endreçar-ho tot, de tenir sempre a punt la roba, el dinar, la roba planxada... i em penedia, em sentia culpable, per tot això, d’haver nascut dona, vés per on!!!

A sobre hi havia aquella vitrina, aquell armari tancat amb pany i clau que em martiritzava tant. Era un lloc fosc que no m’atrevia a obrir mai, que només destapava quan s’acostava el meu aniversari, perquè tot el que allà s’amagava eren regals del Maurici, regals que no havien estat ben acceptats i, per aquest mateix motiu, havia d’amagar, de la manera més completa. Les meves amigues, però, es delien per veure’l, sempre que podien, i per això em visitaven tot sovint. Es morien de ganes d’obrir-lo, no entenien que em sentís realment ofesa pel munt d’aparells que aquell insòlit recinte emmagatzemava, i havia de suportar, amb cara de resignació, els afalacs i criteris d’unes dones que ja voldrien un home tan assenyat com el meu. Per favor!! Això sí que era vergonyós!!! Només pel fet que ell, ELL, s’hagués dignat regalar-me, en els quasi vint anys de matrimoni que portàvem junts, els utensilis més moderns i necessaris per fer-me la feina domèstica més agradable. I un pebrot!!

Tot va començar quan em va regalar el centre de planxat. En un primer moment em va fer il•lusió, si tenim en compte que jo, el que es diu passió per la planxa, no en tinc, gens ni mica, i com que allò treia molt vapor i lliscava tan bé, doncs em va semblar que em faria aquesta tasca més fàcil i agradable. Però no, aquest somni va durar uns quants dies, només, i després em van venir ganes de planxar-lo a ell, mira el que et dic. Hagués desitjat un altre regal per al meu aniversari, perquè d’aquesta manera el missatge subliminal que jo rebia era “nena, planxa més; ara no tindràs excuses amb aquesta meravella d’invent”. Un fàstic, doncs.

Després vingueren els aparells útils per cuinar, o per fer coses a la cuina com la bàscula de cuina (per pesar els aliments, potser una indirecta?, després vaig veure que sí!!), la batedora (ja en tenia una, ara ja són dues!!), la cafetera elèctrica (quan a mi sempre m’ha agradat més el gust que té el cafè fet a la cafetera de tota la vida), l’exprimidor (quan a casa meva ningú ha pres un suc de taronja en sa vida!!), la fregidora (només de pensar que després he de netejar tot el greix que hi ha per dins, ja em canso; continuo fregint les patates en un perol com s’ha fet tota la vida), la liquadora (està intacta des del primer dia que la vaig veure, no s’ha estrenat encara), la picadora (aquesta sí que l’he feta servir, ja era hora, no?, ho reconec, es pot dir que és de les coses que més m’ha solucionat la vida, però això fins que el Mercadona va posar a disposició del client la carn per les mandonguilles, preparada ja per fer les boletes, fregir-les i tal i qual); la sandvitxera, la torradora, l’aspirador, el raspall de dents elèctric, la bàscula (de nou) però aquest cop la de bany, que no sé per què té aquest nom, més aviat hauria de ser la bàscula dels disgustos, perquè quan hi puges els quilos es fan evidents i no fas més que observar si l’aparell falla per alguna banda, o si és que ets tu qui t’has passat últimament amb els dolços i els entrepans. Ah, i la depiladora, renoi quin mal que fa treure’t els pèls amb aquest aparell, i el microones, l’assecadora, la rentadora, la vitroceràmica... en fi, ja sabeu de què us parlo, oi? Tot, absolutament tot, hi és a casa meva, i per això sóc la dona més envejada del meu barri... demanen torn i tot pel préstec domiciliari!!

Doncs justament tot aquesta nòmina d’estris elèctrics són els que el meu bon home ha anat dipositant en l’armariet dels aniversaris amb tota la bona intenció de fer-me la vida de mestressa de casa més còmoda. I jo, mentrestant, no faig altra cosa que esperar que arribi, de nou, el dia del meu aniversari per veure quin altre invent ha rescatat del Carrefour, o de Déu sap on, per complir amb aquesta data. Una injustícia, si veiem aquest gest seu com un signe més del masclisme que impera encara en aquesta societat, o del poc interès que la meva persona desperta en ell, una de dues.

El cas és que em trobava observant aquest armariet la nit abans del dia fatídic. Tenia els budells regirats. Havia fullejat els catàlegs d’electrodomèstics dels grans centres comercials per veure què hi mancava a casa meva, més que res per fer-hi forat, ja m’enteneu. I esperava, amb una certa il•lusió encara, que aquest cop el regal fos del tot diferent, no sé, una invitació a sopar, una sessió de massatge, un viatget baratet, un ram de flors o una planta, això senzillament, o un petó, sí, un gran petó fet amb carinyo, amb molt d’amor. Vaig tancar els llums i vaig dormir pensant en tot això mentre el Maurici somreia en els seus somnis nocturns.

Ell sempre matina més que jo, és un altre dels meus defectes, que sóc dormilega, i per aquest motiu té per costum deixar-me el regal d’aniversari a sobre de la taula del menjador. Quan m’hi he llevat no hi havia res, allà, i m’he quedat un pèl capficada. Ostres, igual aquest any sí que hi ha sorpresa!! He fet cafè amb la meva cafetera italiana d’acer inoxidable de tota la vida, he planxat els uniformes de la canalla amb una planxa que no és el seu centre de planxat, he torrat el pa a una planxa que faig servir per aquestes coses, he estès la roba que tenia pendent del vespre a l’estenedor que hi ha al meu balcó exterior, i he preparat tot allò estrictament imprescindible per tenir els nens a punt per la seva anada a l’escola. Quan els hi he deixat, he tornat a casa ràpid per veure si hi havia cap novetat.

No ha estat així. No hi havia ni un trist missatge al mòbil, ni al correu electrònic, ni al telèfon fix de tota la vida. Increïble! No m’ho puc creure!! Ara sí que em té del tot parada. No es deu haver recordat del meu dia?

I de sobte truquen a la porta. Despenjo el telèfon de l’intercomunicador. Veig que és un treballador de correus que porta un paquet. Ja està!! Ara sí que l’ha fet bona!!! Espero neguitosa que el pobre home vingui en l’ascensor amb una caixa ben gran i voluminosa –segur, ha de ser així-, i m’aixafo quan el veig entrar amb un petit centre de flors seques i una tarja. Bé, no em puc queixar –penso-, almenys ha estat original, o diferent, sí, aquesta és la paraula. I m’acomiado del de correus amb la ment posada en aquest sobre que ara tinc al davant. No goso obrir-lo, no sé el motiu. M’encanten les sorpreses, però en aquesta ocasió tinc realment por. I si no m’agrada, ara que ha fet l’esforç de canviar una tradició de tants anys? Uf, quin pal seria dir-li que ara tampoc l’ha encertat, no? Millor no pensar-hi, millor callar-ho, no ho espatllem, perquè ja estan prou embolicades les coses.

Marxo cap al menjador, m’assec al sofà, bé m’aixeco de nou, deso les flors damunt la taula gran del menjador, i em decideixo a obrir el sobre. Alguna cosa em diu que la delicadesa, els colors, la textura del paper amb què està escrit aquell missatge no van amb la forma de ser del Maurici, però continuo. Trec la goma amb què està enganxat el tros de paper, la carta més aviat, que hi ha dins aquell sobre, i veig, al final de tot, tres noms: Dolors, Maria i Mariló.

I aquest és el missatge que aquestes tres amigues m’envien:

Estimada amiga,

ja fa molts anys que valorem i admirem la teva vitrina. Ja fa molts anys que sabem que tot el que conté no té sentit per a tu, i és per això que hem decidit, entre totes tres, que te n’oblidis per sempre i gaudeixis, com et mereixes, del dia del teu aniversari. Prepara la maleta que te’n vas, sí, te’n vas, sola, a Venècia, al Teatre Le Fenice, un dels teus somnis, a sentir i viure La Traviata, de Giuseppe Verdi.

Tens un bitllet d’avió, una entrada per a l’òpera i un vestit per a l’ocasió esperant-te. No diguis res, només fes-ho, corre!!

Ets l‘enveja de totes nosaltres.

Que siguis molt feliç,

Dolors, Maria, i Mariló.