dimecres, 23 de juny del 2010

Sense fotografia.


No té fotografia. És un requadre en blanc i negre difícil de copsar. Hi has de posar molta imaginació si vols entreveure-li el front, les celles, les parpelles, els ulls, el color intens dels seus ulls, el nas, la importància del nas i del contorn dels seus llavis, de les galtes i de les marques que el temps han hagut de deixar en la pell del seu rostre, demostrant, així, si ha estat feliç, o desgraciat, al llarg de la seva vida.

Necessito aquesta petita fotografia per copsar-lo. És fonamental, vital, perquè les seves paraules ja m’han captivat. Em tenen encisada, embruixada de tanta amabilitat, de tanta elegància i mostres d’afectuositat. Així, tot és una incògnita, ara. Potser amb el visionat de la seva expressivitat podria endevinar millor les seves sensacions, les seves reaccions als flashos d’emotivitat que jo li envio sense gens ni mica de repressió. No tinc por al fracàs. Ja l’he patit. Només anhelo l’aventura de saber-me embolicada fins a l’ós d’aquest desig d’il•lusió que encara aconsegueixo sentir en el fons del fons de la meva ànima. Per això vull aquesta instantània deforme de la seva personalitat: en el fons del fons ja sé que la imatge mental que he construït d'ell és el quadre immortal que pervindrà en mi per sempre, fins a l’eternitat. No temo la frustració de trobar-lo deforme, perquè en el meu cervell ell és més gran que allò que jo mateixa hé pogut mai somniar: és l'ànima del miratge que mai es pot trobar, la felicitat.