dimecres, 4 d’agost de 2010

Depressió.


Fas mala cara, és evident. Estàs cansat, molt cansat, però segueixes omplint les hores d’activitat i coses pendents de fer, tot i que ho fas mancat d’energia, amb dolor, i si et miro em desespero, no ho puc suportar. Et mereixes un descans, i per aquest motiu marxaràs de la meva vida uns quants dies, de nou, com cada estiu que ens separem. És inevitable. Tu i jo no estem fets per viure-hi plegats, som autònoms, independents, encara que en el fons del fons ens necessitem mútuament. Quina cosa més estranya! Encara no has marxat i ja estic morta de por. Morta de por perquè no sé què dimonis faré aquests dies, a on aniré, amb qui parlaré, amb qui dinaré, amb qui em dutxaré, a qui estimaré i amb qui em desesperaré. Ben mirat, fa temps que no faig cap d’aquestes cinc coses amb tu. Mai hi ets, a casa, tot i que m’agradaria molt compartir-les, per això se suposa que ens vam unir, no? No, no és pas així. La nostra existència es tenyeix de negre una altra vegada. No hi ha alternativa ni remei. Ja està tot dit. Em manquen les paraules a més de les forces, han perdut el valor, ja no suggereixen, ja no evoquen destins favorables a la felicitat. És una llàstima, però la buidor d’aquestes parets em diu que fa temps que ets lluny, ben lluny de mi.

La culpa és meva, dius, la puta depressió. Sí, potser sí que tens raó. Aquesta depressió que només es cura amb amor, amb carinyo, amb tendresa, amb llargues converses que podrien durar fins a la sortida del sol, amb intenses abraçades quan el desesper ho omple tot i no queden forces per amagar la nostra inútil existència, això que tu mai m’has ofert, que no t’has cansat de mostrar quan el dolor era massa profund per demanar-ho per part meva. No tens ni idea del que et parlo, no em pots comprendre, no has fet l’esforç d’entrar en la meva essència, és massa complicat, i potser a tu també et fa por, molta por. I, ara, jo em debato entre tornar a la presó de la medicació, que almenys permetria que el meu cervell descansés en pau durant un cert temps, o fugir, fugir corrent d’aquesta immensa buidor que omple tot el meu ésser i m’encarcera de decepció, de frustració i de negació. Ja mai més et demanaré aquesta ajuda que tant necessito, perquè no ets capaç de veure allò que tens al davant, tu, tot sol, tan clarament.. Ets cec, ets un home completament perdut en la seva inconsciència. Marxa, fuig, tu que pots, evadeix-te i no expliquis ningú la teva indiferència. Jo no em mouré pas del lloc on sóc fins a la teva tornada, esperaré, com sempre, la teva salvació, encara que no m’arribi mai.