dimarts, 6 de juliol de 2010

Piromusical.

Feia anys que no es veien. De fet, només s’havien trobat  unes quantes vegades quan eren estudiants universitaris i vivien intensament la seva joventut envoltada de llibres i somnis de futur no acomplerts encara per la vida. La distància els havia separat, el pas dels anys els havien allunyat irremeiablement, i el record del seu comiat era el fet més profund que encara bategava a les seves vides. Un record que tenia com a escenari la platja de la Barceloneta, un cotxe vell que els havia dut fins allà, la figura d’un noi jove, vital, extremament vital, que marxava l’endemà al seu país d’origen, França; una noia, ella, somniadora, romàntica, enamorada, i un petó que els uní per sempre més en contra de la voluntat de la mateixa existència. Una existència que no féu desaparèixer la il•lusió d’un retrobament que els digués que tot això no ho havien pas somniat, sinó que ho havien viscut molt intensament, que era real.

Ara, passats més de quinze anys d’aquest moment dolç que porta el record, ella sap que el veurà arribar, no sap com, si cansat o amb ganes de veure-la, si massa vell per l’edat que deu tenir, o més jove i vital del que és propi esperar després de tants anys separats. Sap que s’estremirà quan el vegi aparèixer, perquè en el fons del seu cor la seva presència és vigent des del moment que va desaparèixer aquell mes de juny de fa tants anys, i li sembla quasi un miracle que ara es puguin retrobar quan ja són en la maduresa de les seves vides. No sap què li pot demanar, què pot esperar d’aquesta trobada, si amb ell retornarà l’amor que tots dos sentien per la poesia i la llengua, però també per la sensualitat dels seus diàlegs provocatius i pel desig dels seus joves cossos. Serà fàcil tornar-s’hi a enamorar, ho té molt clar, i no li fa por constatar-ho: més por li fa perdre’l de nou, i haver d’esperar una altra vegada tants anys per a tornar-lo a gaudir.

El primer coet és llençat i amb el seu soroll veu que un home de camisa blanca s’aproxima en la seva direcció. Es posa nerviosa, s’aixeca, s’arregla el vestit que s’ha posat per a l’ocasió, espera. Ell arriba, somriu, amb aquell somriure tan seu, tan encisador i suggerent. No ha canviat pas!! És ell, sembla que no hagin passat els anys. Miren el cel on comença ja l’espectacle i es miren també a la cara, els ulls presos l’un de l’altre. Ella li agafa tímidament la mà. L’estreny fort. Se sent envaïda d’una profunda emoció. Ell s’hi acosta i li petoneja el clatell. Un fort trasbals la recorre tota. Tanca els ulls. Comença a sonar la música. No parlen, no fa falta, els envaeix una màgia especial aquesta nit de focs i colors. El silenci els omple de vida. El secret de les seves vides passades pesa, però es manté al marge, com regalant-los un ingredient més a aquesta descoberta que els ha reunit de nou. Ell s’acosta una mica més a ella, intenta olorar-la, assaborir-la, amb els cinc sentits. La necessita.

Al fons de la ciutat ella descobreix una de les seves cançons favorites, ballant amb el joc de focs artificials que aquesta nit protagonitzen la festa. Se sent profundament alterada quan percep que ell pega el seu cos a ella i els seus llavis recorren sigil•losament tots els racons de la seva persona. Li agrada, es comença a excitar molt, ell toca amb les seves suaus mans el seu rostre, els seus llavis, el seu coll, el seu escot, i s’atura davant allò que desitja tant: els seus pits, el seu sexe. El vent frega el seu vestit, descobrint les seves llargues cames, que ara ell acaricia també amb les puntes de les seves mans, per després obtenir el seu sexe ben obert a la seva boca assedegada. Ella no s’espera tot això, està molt mullada, no suporta el pensament d’aquest plaer tan pur que ara mateix l’està embargant. Es mor de la impaciència. La llengua d’ell, en contacte ja amb el seu clítoris, la fan oblidar els pesars, les culpes, els oblits, d’un passat que ara s’omple de força i d’energia. El plaer és immens, és tan fort com la intensitat que els focs artificials van adoptant allà dalt del cel. No pot callar els seus gemecs. Està terriblement boja d’excitació, i necessita oferir-li el goig més gran que ell mai hagi experimentat. S’aixeca, li demana que aturi aquesta fel•lació, li treu la samarreta i contempla admirada el seu bell cos mig nus. S’entreté petonejant-li els pits, el cabell que envolta tot el seu tors, i es decideix a passejar pel seu melic en direcció als seus genitals. Li descorda els pantalons, se’ls treu ràpidament, ningú els veu perquè són en un bosc tancat a prop de la ciutat en festa, però té pressa en estimular-lo, perquè ella ja està preparada, molt preparada. El neguit la commou tota, i és així com el fa seure en un banc i després l’abraça càlidament, mentre introdueix el seu membre dins el seu sexe, fermament, amb contundència. Un sospir se li escapa, és immensament feliç, i per això l’estreny ben fort, molt fort, buscant la seva boca per lliurar-se al petó més gran que mai hagi donat, mentre inicien un moviment ràpid dels seus cossos units. Ella l’abraça encara una mica més fort, ell també creua amb les seves grosses mans l’esquena d’ella, mentre la suor arriba i els gemecs són cada vegada més rítmics i continuats. S’adonen que el cel ha esclatat en un bombardeig d’explosius, que el soroll que provoquen és gran i les llàgrimes fan acte de presència ràpidament en els ulls d’ella, igual que l’orgasme que està a punt d’arribar. Criden, criden, de gust, de plaer, al mateix temps que se sent la traca final d’aquest punt i final de la festa major que aquest any ha vingut acompanyat del més gran dels orgasmes que l’home hagi pogut mai experimentar. Quan arriba el silenci després d'aquest cop intens de so i color, ells dos descansen de la pau que ofereix sentir-se estimat per sempre.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Uep Rocio,
això sembla un somni, un coitus perfectus!
M'agradaria saber escriure com tu...
Ciao!
Don perfetto

Rocio Avila Gamero ha dit...

Hola Don Perfetto,

la bella llengua italiana et traeix, i no, no és un somni, és la realitat que tots portem al nostre cervell.

Només si intentéssim no atorgar tanta importància al mateix acte del coitus tot seria molt millor, més perfetto com tu dius... però hi ha moments màgics a la nostra vida i aquests són els que queden, en forma de fantasia o realitat imaginada.

Somni o realitat, això és l'escriptura: la capacitat de transportar-nos a un més enllà més plaent, més viu, més capaç d'omplir les nostres simples vides quotidianes.

Gràcies per comentar. Una abraçada càlida, amic.

Anònim ha dit...

Hola Rocio,

des del diari digital CatalunyaPress estem fent unes entrevistes als blocaires que encapçaleu les diferents classificacions als Premis Blocs. Si t'interessa la idea escriu-me a xaviprera15@gmail.com

Belén ha dit...

Caliente, caliente... ¡Ay, esos amores que pasaron y que se recuerdan...!

Anònim ha dit...

Noia, ho sento. És lo que ve siguent la llibertat dels homes i de lo que són les dones. Jo també sóc literada, com tu, però si et va pegar al cos i a sobre era un petardo ho tens que denunciar. N'hi ha una comissaria especial per als teus casos.
La Peluda.