dimecres, 21 de juliol de 2010

Lido.

Miro la sorra que envolta els meus peus cremats de caminar. Miro l’aigua clara d’aquest indret de platja de l’illa de Lido i veig passar la meva vida amb recança, amb certa tristesa i enyorament, però m’arriba una calma lenta, silenciosa, agradable, gairebé sublim. Respiro en pau, quasi en un èxtasi tremolós que m’envaeix tot el cos. Ara em penedeixo de no haver dut el meu banyador. Fa massa calor i envejo el teu tors nu, prim, necessitat de sol, perquè em voldria refugiar entre aquestes aigües càlides que m’allarguen la mà amablement i perdre’m uns minuts en la seva abraçada.

Vista de lluny la platja neta es mostra tranquil•la, serena, només destorbada per la llanxa dels salvaguardes i els pocs banyistes que gaudeixen encara dels últims raigs de sol. S’està fent fosc, i tu voldries marxar precipitadament d’allà, buscant la seguretat de la proximitat del nostre hotel. Estic bé, massa bé, ara, com per trencar la màgia d’aquest silenci, i callo, no responc les teves preguntes. Alguna cosa em diu que aquesta quietud no és normal, que augura alguna cosa de perillosa, de traumàtica, i sospiro conformant una armadura de ferro i sal que em protegeixi de la tempesta.

Decideixes desfer el camí i tornar passejant per les avingudes atapeïdes ara de ciclistes i tendes de souvenirs que semblen no tancar mai les seves portes. Em fan molt mal els peus, i envejo l’efecte exfoliant de la sorra. Era agradable aquell suau massatge damunt la meva pell, voldria recuperar-lo ara, però no puc. L’asfalt és el meu company en aquests moments, i només desitjo arribar al vaporetto per seure i escapar-me de nou entre els corriols del meu pensament, fugint de la teva mirada inexpressiva, perduda, distant. Un sentiment de fredor s’obre pas entre el meu desig anterior de tenir-te. Ja res puc esperar de tu, has marxat cautelosament de la meva vida obviant aquesta oportunitat de retrobar-nos un cop més.

2 comentaris:

Joan Albert ha dit...

Avui he descobert aquest blog i he estat llegint alguns dels teus petits relats vitals. M'aturo en aquest, Lido, perquè he trobat molt ben dibuixada la angoixa de la incomunicació entre els personatges . M'ha agradat especialment l'ús que fas dels paisatges: per una banda la platja, tranquil·la i plena d'esperança, i per l'altre l'entorn més urbà, dur i fred. Dos cares que es corresponen perfectament amb els diferents estats d'ànim de la noia protagonista. Un relat subtil i ben escrit. T'aniré llegint.
Salutacions.

Rocio Avila Gamero ha dit...

Gràcies i benvingut, Joan Albert. Em plau que et sentis a gust en aquest espai, m'alegra moltíssim. Salutacions.