dimarts, 27 de juliol de 2010

Le meves escales.


Al Guinardó, el meu barri, sempre.

M’agrada pujar i baixar escales. És cansat, però alhora reconfortant. Tota la meva vida he viscut en espais envoltats d’escales, i ara les trobo immensament a faltar. La vida no és vida sense escales. Fins i tot els metges exigeixen aquest element arquitectònic com a element indispensable per a la bona salut de les persones. És curiós com, avui, comptant, rememorant les escales per les quals he transitat al llarg de tots aquests anys de la meva vida, veig que no han sigut poques, sinó més aviat unes quantes, de mides i colors diferents, les que han evocat en mi sensacions ben particulars. Una cosa tan senzilla, ¿no trobeu?, tan insignificant... però alhora tan present, tan necessària en l’origen del nostre caminar com a éssers humans.

Al principi, quan era petita, vivia en el soterrani d’un pis barceloní on les escales es comptaven amb els dits de la mà i eren, contràriament a allò que es podria pensar, de baixada que adquirien importància, que esdevenien fosques, minúscules, insignificants, però vitals i enlluernadores alhora, quina contradicció, ¿no? Allà vaig passar moltes tardes de pluja jugant amb la meva veïna, a pares i mares, a senyoretes, a cromos de picar, a les gomes... en aquella petita entrada que només tenien els soterranis i que a nosaltres ens semblava tot un món. Però allò impressionant no eren les característiques d’aquestes escasses, quatre o cinc, escales, sinó que per poder arribar a la cima del barri on aquell habitatge es trobava ubicat, s’havien de pujar unes infinites escales que auguraven un bon estat físic als residents d’aquella zona de la ciutat. La baixada al soterrani era realment el bàlsam a aquell esforç fet, era com una mena de recompensa, i la infància i la joventut transcorreguda durant aquell temps allà no donaven gaire importància a aquest fet, perquè simplement teníem l’energia, l’empenta i l’alegria per oblidar-les. Ara, però, sí: és el record que fa aquestes coses o l’enyorança per aquells moments que ara ens semblen millors. I la prova de tot això rau en el fet que, encara avui, quan retorno al pis dels meus pares, em vénen al cap moments dolços de la meva vida allà, dels més de vint-i-cinc anys que s’emmirallaren entre aquelles parets.

Aquest pis ja vell, però, em trasllada a altres racons insòlits de la geografia barcelonina carregats d’escales. Només sortint de l’immoble, pots contemplar al teu davant el Parc del Guinardó, i unes precioses escales que descendien al camí que dia rere dia agafava per anar a escola, al Francisco de Goya. Era un recorregut amable envoltat d’arbres, d’alguns cotxes que a mi em semblen pocs, ara, de segur que ara en passen molts més, i del record d’una etapa de la meva vida plena d’olors, de colors i d’alegria... l’eucaliptus, les mimoses, les garrofes... A la mateixa escola hi havia un grapat d’escales, com les que se situaven tot just traspassada la porta d’accés al centre i que el senyor Juan obria cada dia abans d’hora, però també les que es repartien entre les tres (¿o eren quatre?) plantes de l’escola, els diferents patis, el menjador, les pistes d’educació física, etc. Llavors, les escales les saltava de dos en dos, de tres en tres, de quatre en quatre, ja no sé fins on vaig arribar, perquè jo era més aviat de temperament poruc aleshores, però sí recordo haver-me assegut en algunes d’aquelles escales mentre fèiem l’entrepà, o mentre ens explicàvem les coses del cap de setmana, o mentre acabàvem algun deure que havia quedat per finalitzar. Escales sempre fresques, a l’hivern, però també acollidores quan l’esclat del sol augurava l’arribada de l’estiu, escales que s’obrien a l’ombra de les mimoses i les variades flors d’aquest preciós món natural que era la meva escola.

Amb el temps les escales protagonitzaren altres esdeveniments més rellevants, propis ja de l’edat adulta. És el cas de l’etapa de naixement i criança dels fills, en un quart pis sense ascensor a l’Hospitalet del Llobregat. Allà sí que les cames estaven fortes. Allà sí que era arriscat pujar la criatura, deixar-la al bressol mentre es descendia ràpidament de nou per agafar el seu cotxet que havia estat robat amb anterioritat per algun insensat d’aquelles contrades. No era aconsellable deixar-lo allà, el cotxet, en el forat dels comptadors de l’aigua com havia fet temps enrere. Ara era obligat pujar-lo i, per tant, cada cop que es pujava i baixava de l’immoble era necessari fer-ho dos cops, com a mínim. Allò sí que era ingeni i ganes de tirar endavant, sobretot a mida que el nen es feia gran i la manera de controlar-lo era més difícil. Tota ajuda era poca, i en realitat era més aviat nul•la, la que tenia. Sort que tot sovint m’entretenia a parlar amb algun veí, com és el cas del ja desaparegut i entranyable Joan (no és coincidència, no; els Joans han omplert els escenaris de la meva vida, dimonis!). No havia tingut néts, i es delia per jugar amb el meu fill, per fer-li tot allò que fan els iaios als infants, i a més així es treia de sobre, deia, la seva dona durant una estona, la Carmen. Era un consol poder deixar allà el nen mentre jo acabava d’entrar les coses al meu pis esbufegant l’alè del neguit que tot això em produïa. També em vénen al cap les insuportables escales que havia de pujar a la Plaça de la Bòbila quan era l’hora de recollir el nen d’escola, jo amb aquella panxa que ni t’explico i que albergava la futura nena, i el mestre, amable com qui més, que sempre m’esperava perquè es feia càrrec del pes que sostenia i que sempre sempre em feia arribar tard (en això ja veig que no he canviat pas). Aquestes escales, que separaven dos municipis, el de l’Hospitalet i el d’Esplugues, eren com una loteria, perquè a l’extrem dret hi havia la seva versió mecànica, sí, com les que hi ha al metro, però que malauradament mai funcionaven, i així sempre em tocava pujar-les desconsoladament, sota el feixuc horari de la migdiada i un sol que escalfava les entranyes. Amb l’arribada de la nena aquesta qüestió no deixà més que en evidència la imperiosa necessitat d’efectuar algun canvi en les formes de vida quotidianes. Sort que de la compra se n’encarregava ell, el meu home, vull dir, que ja era molt carregar també amb la compra setmanal, els bolquers, les fruites i verdures, la carn, el peix, i els estris indispensables per tirar endavant una casa i dues criatures cada dia més feixugues, com les mateixes escales a través de les quals les havia d’arrossegar. Comptar-les amb l’arma callada del pensament no era prou per desitjar obstinadament de marxar d’aquell pis petit i buscar la solució de l’ascensor que tan ràpidament et traslladaria d’un extrem a l’altre de l’edifici, ja vell, de més de quaranta anys.

I l’ascensor arribà, sí, i amb quines ganes!!! Arribà l’ascensor com a premi a unes altres escales situades al carrer Santa Eulàlia de Rubí, des d’on, i a pocs metres, entres al dúplex on feliçment vivim ara. Penso que vam fer bé mudant-nos a aquest espaiós pis, on les escales ja no són un problema si considerem que la major part del temps me les estalvio perquè vaig en bicicleta, o bé perquè sortegem caminant aquesta entrada al meu carrer buscant la calidesa del caminar senzill i còmode. No s’està pas malament, aquí, i les cames ja no són les mateixes d’abans, però sóc del parer que s’ha de tenir força i alegria per pujar o baixar escales, que s’ha d’inculcar aquest hàbit saludable als infants, i que això prova, definitivament, que les escales són més que mai espais fonamentals de les nostres vides i, que sense voler-ho, allà on siguem continuaran dominant la fesomia arquitectònica del nostre entorn.

1 comentari:

Belén ha dit...

¿Te das cuenta de las muchas escaleras que has tenido que subir para llegar hasta dónde estás?
Un besote, me gusta tu observación arquitectónica.