dissabte, 20 de febrer de 2010

Sobre la violència de gènere i les famílies.

L’article de Consuelo Barea Algunas consideraciones sobre el nuevo Código de familia catalana deixa molt clara, lamentablement, la situació en què es troba encara la dona en moltes esferes de la nostra societat, i al primer paràgraf extret de la seva comunicació s’explicita ben clarament la poca voluntat d’alguns dels agents socials a reconèixer la violència que la figura de l’home-pare exerceix massa freqüentment en el sí de la situació familiar.

Diu Barea: "En los momentos actuales se está dando una resistencia a considerar y reconocer la violencia que el hombre ejerce en el ámbito de la familia. Muchos profesionales se muestran escépticos y se inclinan a sospechar de las madres, argumentando que con sus críticas y acusaciones esperan obtener ventajas en el procedimiento de divorcio y custodia. Algunos psicólogos y juristas creen que muchas madres intentan arruinar la relación entre padres e hijos a través de una manipulación consciente e intencionada a los menores, o mediante denuncias falsas. Estos puntos de vista están arraigados en una misoginia extrema y un concepto patriarcal de la familia, y se adhieren con facilidad a instrumentos como el “SAP” y el “Friendly Parent". http://www.donesenxarxa.cat/Algunas-consideraciones-sobre-el

A què es deu aquest escepticisme, aquesta sospita, aquesta poca confiança atorgada a les dones duta a terme per juristes, psicòlegs i analistes socials? Es deu, inexorablement, al fet que hem canviat ben poc les coses en tots aquests anys de lluita per la igualtat entre homes i dones? No porta implícita una presumpció de què la dona és encara un ésser feble, incapaç de prendre decisions i responsabilitats per ella mateixa, sinó que és una càrrega dependent, en molts casos, de la figura patriarcal de l’home? Voldria pensar que no és ben bé així la situació que ens ocupa, però les circumstàncies o els casos de discriminació i misogínia extrema amb què és tractada la dona encara avui dia, cada cop més presents als mitjans de comunicació, em fan pensar que en aquest àmbit no anem amb pas ferm, sinó a marxes forçades. I el problema ens preocupa, ha de preocupar els agents polítics i socials, perquè d’aquests canvis depèn el futur d’aquestes famílies desestructurades per la voluntat maltractadora de l’home.

D’entrada, és necessari adoptar una sèrie de canvis en les formes d’entendre i viure la vida per part d’aquestes dones, fet que no sempre és fàcil d’assolir si constatem les diferències substancials que un i altre pateixen en tots els ordres de la vida quotidiana. La primera actuació, la més immediata, és la que es refereix a la solvència econòmica, a la llibertat que suposa per a qualsevol dona el fet de sentir-se totalment alliberada d’aquest llaç que pot ser fins i tot mortal. La manca d’un lloc de treball, d’uns ingressos econòmics estables, d’una seguretat que li atorga una total autonomia, fa possible la construcció d’un caràcter més fort davant la presa de decisions respecte a una desvinculació de la parella quan aquest fet és imprescindible per a la salut física i mental de la dona i els seus fills. A més, la incorporació de la dona al món laboral suposa, com és sabut, la seva integració social, la seva acceptació com a tal en el sí de la comunitat i un major grau de satisfacció personal. Aquest increment –i reconeixement- de la vàlua de la dona per ella mateixa i per la societat en què es veu inserida és imprescindible per assolir aquesta garantia de solvència i responsabilitat de les seves obligacions familiars, entre les quals destaca, principalment, l’educació dels fills en els valors de la justícia, el respecte, la solidaritat, etc. Aquests canvis provocaran, a més, que la dona es vegi capacitada per viure sola, sense l’autoritat i el control de l’home, i oblidi per sempre més la tendència a la idealització que en feia d’ell fins aquell moment.

El nivell de formació de les dones també és un altre element a considerar per a garantir una major capacitat resolutiva en aquest i altres problemes que afecten la vida de les dones en l’actualitat. A més formació, més garantia autoimmune a les invasions físiques i psicològiques produïdes pels homes. I no ens referim només a una formació reglada, sinó també a una informació que té a veure amb el reconeixement dels drets i deures dels ciutadans i ciutadanes, del coneixement de les diferents institucions que vetllen per la seguretat de les persones, de les associacions que estimulen els llaços d’interessos comuns i la informació que tota dona té dret a rebre en casos en què la seva vida corre perill. En aquest sentit, cal un canvi radical per part de les institucions quan del que es tracta és de prevenir i diagnosticar possibles casos de maltractament amagats. Si es constata que hi ha al voltant d’uns dos milions de dones que pateixen maltractaments però només una xifra mínima es decideix a denunciar-los, això vol dir que no són efectives les mesures de prevenció en hàbits de salut familiar. Quants cops no ha anat una dona al seu metge de capçalera patint clars símptomes de depressió i no s’han buscat les causes o els motius que l’han portada a patir d’aquest mal crònic, quan, en certa manera, la resposta pot ser que es trobi més a prop que qualsevol altra realitat? Cal fer prevenció i cal investigar els maltractaments de tipus psicològics –al meu parer, sovint, pitjor que els físics- perquè de la salut mental d’aquestes dones també en depèn el futur dels seus fills. D’aquests casos amagats, sense diagnosticar, per por o per manca de recursos materials i afectius, però evidents, reals, s’haurena d’extreure dades que ajudessin a perfilar les actuacions més immediates en matèria de violència de gènere a les famílies.

Així, doncs, cal analitzar convenientment la situació patida per aquestes dones abans de emetre un judici clar que condemni la seva lamentable situació de desigualtat també a l’hora d’adquirir el dret a la custòdia dels seus fills. Siguem més analítics amb les diferents dades que sobre el nucli familiar es puguin obtenir, i mirem d’avaluar els riscos o els avantatges que l’un o l’altre membre de la parella poden aportar a l’educació i integritat mentals dels fills, oblidant-nos, en certa manera, de la gravetat d’alguns usos del Friendly Parents o altres tècniques dissuasòries que l’única cosa que fan és menysprear la condició mateixa de la dona i el futur de la unitat familiar.

Rocío Ávila, Rubí, 19/2/10