dilluns, 22 de febrer de 2010

Records d'una infantesa (relat en homenatge a Salvador Espriu).

Aquest relat és el meu petit homenatge al gran Salvador Espriu de qui avui es compleixen els 25 anys de la seva desaparició. Recordant alguns dels seus poemes, he volgut imaginar el món dels records que tantes vegades assalta la nostra existència.



Salvador Espriu
(Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985)

Es desperta pensant que aquest diumenge de finals de febrer potser li regalarà un somriure. Té present els versos del poeta Espriu en el seu cervell, però no de la mateixa manera que quan els va començar a llegir amb catorze o quinze anys, quan era una lectura obligatòria a segon o tercer de batxillerat i ella, una adolescent, una nena innocent, encara. Ara la presència de l’autor es fa més punyent i la necessitat de la mar realment esdevé un desig de fugida per a ella. Una fugida al passat, al seu passat, que torna de forma insistent moltes vegades per acaronar-la d’alguna manera, per atorgar-li el dret a ser feliç i poder trobar, així, la tranquil•litat tan necessitada. És la presència del record el que té ara. D’un record que no té incerteses ni mitges tintes, sinó l’alegria de la seguretat de la vida amb els pares, de l’ànsia de coneixement que tenia com a eix central l’escola, i els jocs a l’aire lliure en aquell món de muntanya i camps que ara han desaparegut per la construcció de vies de omunicació interminables, tenyides d’una pol•lució desorientadora.


Pels rials baixa el carro
del sol, des de carenes
de fonollars i vinyes
que jo sempre recordo.
Passejaré per l’ordre
de verds xiprers immòbils
damunt la mar en calma.

I sempre ho recordarà, tot això, perquè hi ha el mal costum estès d’ensenyar-nos hipòcritament les coses de la vida i els mals que ens aporta, quan són els instants feliços els que ens mantenen en eterna vitalitat de veritat. Ningú l’havia advertit que la vida podia ser tan miserable. Ningú, o potser, només, la seva mare, en un moment en què li va dir que no s’atrevís a tenir fills i li va advertir dels perills de la vida quan el més normal era elogiar-ne les alegries i no donar compte que tot és, en realitat, una gran mentida. Sí, una gran falsedat, feta de somnis i esperances, però no de fets viscuts amb gran exaltació i lleialtat. La nostra vida és, així, un gran passeig pels verds xiprers immòbils de què parla Espriu, grans ombres de la desgràcia humana i del seu contrapunt llunyà que és la mar en calma, refugi dels enyorats i els més sensibles éssers de la terra.

Aquest engany que es perpetua amb l’eternitat de l’espècie l’acosta, en aquests moments, al sentit de la nostra existència. Sovint s’interroga pel seu futur, no sap endevinar per què és en aquest present de mutilades ganes de perdre’s. Als seus cinquanta anys, creu que ja ha finit la seva vida, que ja ha acomplert amb el seu objectiu de procreació i perpetuació de l’espècie. Ja no té res més a dir, ja no té res més a fer, ja pot morir i descansar en pau. No hi ha perspectives que l’aixequin del terra, ni tan sols un petit alè d’instint de supervivència.

Els meus ulls ja no saben
sinó contemplar dies
i sols perduts. Com sento
rodar velles tartanes
pels rials de Sinera!!
Al meu record arriben
olors de mar vetllada
per clars estius. Perdura
en els meus dits la rosa
que vaig collir. I als llavis,
oratge, foc, paraules
esdevingudes cendra.

Però, ai, els records!!! Sí, en té una bona pila amuntegats en totes i cadascuna de les seves neurones. Petites fotografies que s’eixamplen a mida que va creixent la seva ànima en aquest devenir que és el nostre camí. Recorda el trauma que li va provocar perdre la bosseta de l’esmorzar que feia servir a la llar d’infants quan tenia cinc anys i que mai més va veure. Va pregar la mare que hi tornessin de nou, durant anys, a cercar-la, però ja no hi havia res a fer. Havia desaparegut. Aquella petita escola bressol, on la deixava de bon matí la seva mare treballadora, muntada en el primer pis d’un edifici de l’Avinguda Verge de Montserrat de Barcelona, on predominava l’olor a bolquers, els matalassos on feien la migdiada els més menuts i, sobretot, aquella gran pissarra, el record d’aquella mestra que els feia copiar moltíssim de la pissarra, és present encara en el seu cor, així com també se li apareix el panet que la mare li comprava al forn de justament al costat de la guarderia. Què bo que era aquell panet!! Va aprendre molt a aquelles primeres classes, i recorda quan va arribar a l’escola dels grans on anaven, també, els seus germans, i la mestra li va semblar una bruixa de tan lletja, dolenta i histèrica com era, i ella, una pobra nena desemparada que havia perdut el nord. Però vingueren altres mestres, com la Mari Carme de segon, la Teresa, de tercer, o el seus estimats professors de setè i vuitè, en Rodri i en Sala. Vingué el porter, el senyor Joan, que els obria cada dia puntualment les portes d’aquell paradís de coneixement que era l’escola, tot tendresa, ell, i carinyo. També vingué el professor de gimnàstica que les tenia a totes enamorades, i vingué el Joaquim, aquell company que a quart d’EGB perdé la seva vida per culpa d’un càncer, d’una feréstega leucèmia. Què n’és d’injusta la vida!! Un noi amb aquella alegria que regalaven els seus grans ullassos!!! Càlid, somniador, simpàtic, amb qui reien tots i cadascun dels dies de la seva estada en aquella escola. El dia de la seva mort es féu un silenci sepulcral a totes les aules de l’escola. Ella encara s’emociona en recordar els seus últims dies amb ell, quan l’anaven a visitar a l’hospital, per acomiadar-se, per sempre més, de la seva presència. Durant anys encara li guardarien el seu seient a classe.

  

Per la maresma
s’estén un fred, lentíssim
toc de campanes.
Boires i grills dominen
tots els camins del vespre.

Als vespres, l’única cosa que importava era la presència constant de la mare mentre feien els deures o miraven una estoneta la tele. Però el millor de tot eren els diumenges. Sí, el diumenge, el pare l’agafava misteriosament de la mà i se l’enduia a Barcelona, al centre de la ciutat, a tots aquells llocs meravellosos que ell tan bé coneixia i que a ella l’omplien d’expectació i d’enorme satisfacció. El mercat de la Boqueria, on comprava saborosos plats, fruits secs, llaminadures que feien la delícia d’un bon diumenge i on s’amuntegava la nòmina de personatges més estrambòtics que ella podia imaginar; la Plaça Reial, on llavors es podia contemplar l’obra dels grans pintors de la ciutat, les col•leccions de segells... ¡¡ah, els segells!! Recorda aquell senyor, de qui no en sap ara el nom, amic del pare, que tenia un gran bigoti, un cabell que semblava tenyit de tant fosc com era, i que sempre li somreia. Venia segells, ell, i era un senyor molt culte. Ara li sembla recordar que ja és mort, ell, tan atractiu i atent com era! Recorda que en una ocasió li regalà un llibre preciós de litografies... però el millor de tot era anar al Mercat de Sant Antoni. Aquell passeig per la multitud de llibres, discos, cromos, enganxines, xapes, que es mostraven en aquells immensos aparadors del mercat dels diumenges, era tot un luxe als ulls d’una nena de vuit o nou anys enamorada del cosmopolitisme, de la bohèmia que semblava entreveure entre tots aquells que aplegaven allà les seves creacions i objectes més insòlits amb la intenció de vendre'ls. I se’n recorda, també, dels cromos de picar, aquells petits cromos tintats de colors que eren col•leccionats per les nenes de l’època i que et deixaven les mans marcades d’un vermell de nafra quan portaves hores jugant i picant. El seu preferit era el cromo del que ella en deia la Vaca Paca, en essència una mona divertida i simpàtica. El guardà en aquella capsa de puros del seu pare durant anys. No se’l deixava guanyar mai, era la seva joia particular.

Però arriba un dia que la dama esborra els records d’aquesta infantesa:

Ai, la negra barca,
que per mi vigila
des de la nit alta!!

Ai, la barca negra,
que ve pel meu somni
del mar de Sinera!

La veu de la dama,
lluny del temps. Escolto
la cançó de marbre.


i la culpa d’haver estat feliç s’instaura definitivament en el cor encongit d’una adolescent boja de la plenitud de la vida que veu com algú que s'estima molt se'n va sense dir adéu. Una mort que sentirà explicar-se llegint El caminant i el mur, o Cementiri de Sinera, però que, en el fons de tot, mai arribarà a comprendre. Amb les paraules del poeta es perpetuarà la insistència lacònica de la mort, de la dels seus éssers més propers però la d'ella mateixa, també. Amb l'arribada de l'adolescència iniciarà el recorregut penós de la seva tot just començada maduresa.

3 comentaris:

vpamies ha dit...

Rocio, realment no és el mateix llegir Espriu al batxillerat que recuperar-lo ja de més gran.

Les relectures sempre són interessants.

Bonic relat!

Rocio Avila Gamero ha dit...

Gràcies, Víctor. I sí, tota la raó: rellegir Espriu m'omple de goig aquest matí.

Cristina C.S. ha dit...

Esrpiu, Espriu, Espriu!!!! Llegir-lo i emocionar-se és el mateix!!!!

I, Rocio, escriu, escriu, escriu!