dilluns, 15 de febrer de 2010

La maleta grisa

Quart de sis de la matinada. Nou graus de temperatura impacten la llum apagada d’un fanal. Una maleta grisa espera atònita al primer esglaó d’un número vint-i-cinc qualsevol i el so metàl•lic de les seves rodes la desperten com en un mal somni, quan semblava que la nit per fi havia arribat. Un home sol badalla mentre mira suplicant el seu rellotge de mà. El taxi no es fa esperar més: s’atura davant la mateixa porta.

L’home sol puja sense pressa al seient del copilot i ordena una adreça al desvalgut conductor d’ulls semi inconscients. Es dirigeixen a l’aeroport d’una volada. Ella torna a tancar els ulls esperant que la calma arribi i per a ell passen els carrers deixant enrere la petjada dels seus habitants. Ell oblida la seva vida aparcada en el quart d’hora que fa un moment atrapava el seu temps mortal. Ara, però, no és ell, és allò que els altres fan que sigui i, per tant, pot viure en una certa llibertat d’acció o almenys ell ho creu així. Viatja amb una certa freqüència i aquest fet l’ajuda a superar els entrebancs que la vida va posant al seu davant. Una vida que s’ha tenyit de rutina quan ja res és com ell havia imaginat o com s’havia proposat somniar. Un fer i desfer quotidià que s’enteli-la amb la mirada incrèdula de la seva dona, els seus fills suplicants i absorbents, i una manca total de previsió de futur que ell vol a tota costa aniquilar, pel bé de tots, diu, però en gran mesura pel seu orgull modest que tot ho vol disposar. Així és ell en aquest sortir precipitadament del domicili familiar, direcció a l’aeroport del Prat, viatge de negocis, és clar, amb un portàtil a sobre, dues mudes de roba planxades i assegurades, i cent euros raptats a la seva dona com a excusa per no haver d’aturar-se al caixer més pròxim. Ella per fi aconsegueix descansar.

El seu temps es desfigura a la ciutat de Barcelona. No vol acceptar aquesta gran ciutat, no aconsegueix entendre el seu lideratge mundial. No copsa la significació que ha pres en l’actualitat. La troba horrorosa, aquesta ciutat, s’ofega en ella, igual que s’anul•la arreu quan hi passa més d’una setmana. Ell és de terres més càlides, les del sud, les que t’omplen de sol i sorra les vint-i-quatre hores del dia. La feina no li fa por. L’oci, sí. No sap viure eternament la vida. És un analfabet emocional: li manca seguretat en la seva pròpia persona i ja no aprendrà mai a sentir-se a gust en aquest espai. És el seu problema personal però ningú el coneix tan bé com ella; ell tan sols l’intueix i per aquest mateix motiu és curt de paraules. Tot el que es pugui dir verbalment també es pot amagar si prescindim de l’ús de la paraula. Així és la seva existència: limitada al mínim gest comunicatiu i centrada en el poder que la seva professió li ha concedit. Tan sols una aparença.

Paga el trajecte amb targeta de crèdit i observa l’entrada de la T-1 amb cert aire de recel. Hi ha poca gent a aquestes hores voltant per aquí, encara. S’aferra a la seva bossa i camina impulsivament. Ha de trobar en Pérez, potser ja ha arribat però no, ell és el primer. S’ho temia. Mai arriba a l’hora, mai, i en aquest punt el destí diu que ella s’adormirà.

Decideix esperar una mica més però no sap ben bé com fer-ho. Veu dos executius llegint la premsa matinal. Ell mai llegeix la premsa, la troba avorrida. En canvi sent una gran admiració per tota la xafarderia que omplen els reality shows televisius. Com li avorreix, a ella, en canvi, la televisió!!! Al seu davant s’aboquen en filera una bona munió de llibres que algú es dedica a repassar per sobre del vidre entelat de la botiga encara tancada. Fa segles que no llegeix i, en certa manera, aquesta constatació és ben patètica tenint com té casa seva decorada pràcticament per llibres. Ni tan sols va poder amb aquell volumet de Los cátaros que la seva dona li va regalar quan decidiren fer el viatge a Carcassone. Pensava que li interessaria. Ell és més de solitaris i de mp3 amb música heavy dels anys 80-90. I decideix penjar-se’l durant una estona, per desvetllar-se més que res, per fer fora aquesta càrrega d’ensopiment que el turmenta a aquestes hores del matí. Alguns prenen cafè de les màquines expenedores, però ell odia aquest gust tel•lúric que tan bé coneix del contacte dels seus llavis amb els de la seva dona per quasi ja fa més de quinze anys. Ell no esmorza mai, és d’hàbits més aviat fixes i perpetus, no gaire sans però constants, inalterables o si de cas només trencats en l’època estival, quan els xurros omplen la taula materna i ningú es pot ja negar a tastar-los. Seria un pecat!!!

Espera, doncs, que arribi l’activitat i es tanca en l’audició d’una de les últimes cançons de El mago de oz. No pot evitar xiular, seguir el ritme de la música a coll obert... quasi en un crit d’exasperació que provoca la sorpresa general –quin descans, no sentir-lo roncar, ara, sinó dormir plàcidament!!!- mentre ell s’evadeix ràpidament del món que l’envolta i navega per mons llunyans.

L’altaveu l’adverteix que ja comença l’activitat frenètica de tots els dies mentre ella ja està oblidant l’alarma del despertador. S’atura i decideix fer una trucada al seu company de viatge però de seguida s’adona que Pérez es dirigeix ràpidament cap a ell. Assenyala amb el dit índex el seu rellotge de mà amb expressió autoritària. L’altre consent amb un moviment sec de cap. L’ha ben entès. Cal donar-se pressa. El vol no espera, i el dia serà llarg.

A la mateixa hora que el vol amb destí Palma de Mallorca inicia els preparatius en la terminal corresponent, ella s’aixeca violentament sorpresa en veure l’hora en la petita pantalla del despertador. Fa anys que no s’adorm, fa segles que no l’omple una tranquil•litat tan dura, i per un moment sospira pensant que tindrà tres dies per a la reflexió personal, per al judici d’allò que s’està esdevenint a la seva vida. Sense contemplacions, és necessari fer-ho, ara, de seguida, però primer cal anar a la feina, ara, ja!!!

La seva ment s’enlaira amb força quan aconsegueix relaxar-se en el seu seient classe A. No pot evitar somriure. Aviat serà feliç. Aviat oblidarà els moments tensos de les últimes setmanes. Un dia de negocis i tot serà plaer, només plaer, esbarjo per als sentits: veure la seva llum en el rencontre, acostar-se-li mil•limètricament, entrar en els seus ulls encesos de passió, sentir la seva olor i comprovar com fulmina la seva presència, embargar-se tot del desig d’envoltar els seus braços, d’atansar-se als seus músculs obeint els designis del seu propi cos, duent a terme el més íntims dels neguits interiors. No ho pot suportar més. Nota com l’excitació l’envaeix tot d’una i busca al seu voltant un signe de feblesa en l’altre. Dorm. No s’ha adonat de res. Aquesta inquietud és només seva. Els pensaments són només d’ells dos. Però de sobte ella l’ha troba al mig del passadís. No entén què ha passat. No és propi d’ell deixar-se la maleta grisa a casa, és la seva favorita, i és llavors quan ella decideix obrir-la i buidar el seu contingut abans no s’arrugui la roba que hi ha en el seu interior.

Observa, atenta, el seu contingut: una foto, una sola foto fulmina la seva existència. Dos cossos, nus, harmònicament enllaçats, tímidament enamorats, plenament mullats, omplen l’escena. Deixa caure la imatge maleïda sobre el terra fred del passadís. Sent el ferotge crit que emana dels seus pulmons. Vol destruir aquells membres que ara té penjats de les seves entranyes, però és del tot impossible tornar enrere i deixar d’imaginar que ell hagi estat allà mai amb ella. No pot ser. La maleta grisa n’és la prova i la notícia d’un vol estavellat enmig de la mar Mediterrània l’esperança d’una pèrdua irreparable.

Rocío Ávila, 2/12/10

2 comentaris:

Cristina C.S. ha dit...

Estimada Rocio,

M'agrada el nom del teu nou bloc. M'encanta el doble sentit que pot tenir el terme "vitals": "vitals", 'de la vida'; "vitals", de 'vitalisme'. Deu ser que ens calen totes dues coses.

Gràcies per convertir la grisor de la quotidianitat en petites perles.

Rocio Avila Gamero ha dit...

Gràcies, Cristina. Has llegit molt bé aquest doble sentit de la paraula "vitals". De fet, tu ja saps que precisament és en el vitalisme de les persones que veig jo la possibilitat de sortir de la grisor que envolta sovint les nostres vides. Benvinguda, doncs, a aquest espai meu. Espero que et sentis còmode tot i les possibles errades que tot sovint cometem els "escriptors".

Una abraçada. En parlem.