dilluns, 29 de març de 2010

Cinc-cents euros!!!


A la Pasquala, amb carinyo.

Havia sortit d’hora a fer uns encàrrecs com feia sempre tots els primers dilluns de mes, però anava sola. El seu marit ja no hi era. Era mort, i ella s’entristia pensant en els bons moments que havien passat plegats quan sortien del banc de cobrar la pensió i marxaven a fer un suís a la granjeta del carrer Pi i Maragall. Era el seu costum, però ara no li quedava més remei que recolzar-se en el seu bastó vell, creuar els dos carrers que la distanciaven de l’entitat bancària, i esperar el seu torn.

Aquell dia no es trobava massa bé. Ja era prou gran per anar sola a fer aquest tipus de tràmits, i li venien al cap les paraules del seu fill únic quan li deia que s’esperés a què sortís de la feina i anés amb ella a fer aquestes gestions. Però no volia reconèixer que el necessitava. No era imprescindible, es deia, i sempre marxava sola, amb la seva bossa sota el braç, aquelles passes tranquil•les i cautes, i les ulleres ben netes, per si de cas.

No tingué cura en observar si algú la seguia com havia fet en altres ocasions i, així, obrí la porta del banc, entrà, esperà la poca cua que hi havia, i demanà cinc-cents euros a l’empleat que, somrient, la mirava amb gest pacient. Guardà els diners al moneder, el ficà a la bossa, s’entretingué una mica arreglant-se l’abric, i es decidí a sortir tot d’una amb la intenció de comprar el pa i unes quantes verdures a la botiga on ho havia fet tota la vida, la del seu amic Adrià.

De sobte, sentí un punyal humit als seus ulls que la deixà cega i desorientada sorprenentment. No sabia on era, què passava, què faria... uns joves l’agafaren pel braç i la calmaren dient-li que no s’espantés, que l’ajudarien. Notà com la transportaven, com caminaven una mica precipitadament per carrers que desconeixia, perquè eren silenciosos, i en un moment donat sabé que es trobaven en un carreró petit del barri de Gràcia per la fortor dels pixats que la molestaren fulminantment. Sentí les veus de les persones que eren amb ella... sentí com li agafaven la bossa i li demanaven els diners, que dónde está la pasta, señora, que está sorda?, li deien. I remenaven per la seva bossa, i ella que no hi veia res de res, i de sobte una corredissa que la deixà encara més sola, perduda, desesperada, amb un neguit que no sabia ben bé com es trauria de sobre, i unes ganes de plorar boges, boges. Amb l’ajuda de les seves tremoloses cames caminà com pogué fins a un espai més transitat, més sorollós, fins que es trobà amb el seu amic Adrià, el verdurer, que l’abraçà, l’asserenà, i la portà al servei d’urgències més proper i a la comissaria de policia per fer la corresponent denúncia.

Aquesta dona, agredida, no té esma de sortir de casa, i aquests agressors continuen assaltant els carrers sense cap impediment legal que els ho prohibeixi. En la seguretat de casa seva, ella pensa en els ulls d’aquests malparits que són incapaços de veure la societat que estan construint amb els seus delictes. Però cinc-cents euros pelats sí paguen la pena.

Rocío Ávila, Rubí, 27 de març de 2010