dijous, 18 de març de 2010

Vides trencades.

A la meva mare.

Mira de reüll el rellotge de la seva tauleta de nit. Les quatre de la matinada. No pot dormir. La venç el nerviosisme, la por que sent sempre que l’endemà s’acosta. És la càrrega que tindrà la resta de la seva vida, per sempre més. I avui més encara, com sempre que toca revisió mèdica. Maleïda vida que duem!!! Si no en teníem prou amb els anys que ens anem carregant a l’espatlla, ara, a sobre, aquesta capritxosa malaltia que no és de l’edat. No hi ha dret, deu pensar Maria mentre intenta tancar els ulls de nou.

No hi ha dret però és una situació real, ben real. No només la pateixen les dones grans, aquesta malaltia. També les joves, més injustament, encara. Però quan tot just et creies capacitada per obtenir una recompensa a la vida recorreguda, l’atzar et premia amb nous càstigs, més torturadors encara que la pròpia vida de misèria a què s’han sentit abocats molts de la seva generació. Una generació que hagué de fer les maletes a corre cuita per buscar-se la vida. Emigrar a Barcelona deixant enrere els records d’una terra alegre i plena de sol que mai més tornaran a veure de la mateixa manera, perquè serà una terra somniada, recordada, idealitzada, millorada en el record. Una generació d’homes i dones que construïren els ciments d’un nou paradís fet d’esperances i futur per als descendents d’aquestes altres terres de la nostra Espanya, i que ara, però, senten perduts els objectius que havien posat en la construcció de la família, de la llar feliç en què es criaren els seus fills, els actuals mandataris de les seves decisions. Però no sempre han estat així les coses, no. La percepció del present deu ser feta a partir de les errades del passat, i en això hi deu tenir alguna cosa a veure el tarannà d’aquests pares i mares que foren els que feren créixer –o decréixer- els adults joves de la nostra societat actual.

Però, ara, aquesta indòmita malaltia. Recorda amb els ulls entelats aquells moments de soledat amb la mirada fixa en el doctor que es mirava els resultats de la biòpsia i l’analítica que havia de resultar crucial per a la determinació de l’estat fatal. Pensava, més que en la seva imminent mort, en els seus quatre fills, en la seva filla petita, la que més abandonada tenia, i que no sabria ben bé com reaccionaria quan li hagués de dir el mal que patia. Pensava en el seu marit que, com ella, observava al seu costat mentre es movia neguitós en la cadira. I li sobtava, no la por a la incertesa del futur, sinó a allò que la seva falta comportaria. Sense ella poques coses se sustentaven en aquella casa, i ella prou bé que ho sabia. El que no era tan cert és que els altres en fossin realment conscients.

La imatge difusa del moment en què la seva filla petita la telefonà per conèixer el resultat la deixà sumida en una tenebra. No pogué evitar plorar. Tenia por, molta por. I sap que la seva nena es fa la forta, donant-li esperances que allò no serà res, que les noves tecnologies ja ho tenen prou treballat, i que se’n sortirà. Se’n sortiria. I tant que se n’ha sortit!! Com ho sabia!! Però amb quants dies de mort amagada, amb quants moments de defalliment i dolor horrorós... això només ho comprèn qui ha tastat el verí anomenat quimioteràpia.
 
Maria pensa en el seu passat com qui retalla trossets buits d’un diari local. La seva vida havia estat un gran fracàs. La seva existència només era recordada per petites notes de color que posaven, en el seu present, els néts petits que encara la visiten, però a qui ella no pot oferir un trist present que els ompli d’alegria. La seva dedicació total al negoci d’hostaleria li ha aportat una mísera pensió de poc més de cinc-cents euros al mes, que juntament amb la del seu home, serveixen per neutralitzar la càrrega d’un fill separat, aturat, amb un fill adolescent i uns crèdits per pagar, que ha de tenir a casa, fet que no fa més que incrementar unes despeses que amb prou feines poden pagar a finals de mes.

Aquesta és la greu situació en què viu. Hi ha dies que no tenen un trist tros de pa per menjar. Hi ha dies que ha de mesurar tristament la llet que consumeixen amb els tan desitjats cafès amb llet per poder gaudir-ne a l’endemà. Hi ha dies que els és impossible negar-li un plat calent al llogater que un dia van decidir tenir a casa, i que ara transgredeix la seva obligació de pagar-los l’habitació i el menjar que amb llibertat gaudeix sense escrúpols. El seu caràcter bondadós i solidari amb els altres la fa oblidar-se de si mateixa quan, en el fons, els serveis socials haurien de vetllar per aquest cor encongit que es deleix en trobar una ocupació pel seu fill i una bona educació per al seu nét, que deriva perdut en les misteris de les hores mortes.

Avui pensa en tot això demanant-se per quin motiu les coses han de ser d’aquesta manera i no d’una altra més equitativa. No entén que després de tants anys treballant i lluitant per pujar honestament els seus fills, ara sigui una ànima totalment oblidada. Li fa molt de mal la incomprensió del seu fill, li fa molt de mal haver de demanar ajut als seus altres fills que, casats, com a bons pares que són, segueixen la ruta marcada per l'existència humana: la de llaurar-se un futur en parella, educant uns fills, i exercitant-se en la supervivència humana com han fet ells sempre, sense descans. No entén que aquest fill descarrilat hagi perdut el nord per culpa de no haver agafat el camí correcte a la seva vida. Tots ens equivoquem, però també tots som capaços de refer la nostra drecera, tos hem d’assumir la nostra responsabilitat vers les nostres obligacions, i ell no ha fet més que portar desgràcia a la seva vellesa, portar aquest mal de pit que tot sovint l’assalta en meitat de la nit, provocat pel desig de veure’l desaparèixer sincerament de la seva vida. No és mala mare, no, la Maria. Només demana el seu descans, només busca l’alè suficient per viure morint en aquesta última etapa de la seva vida, amb aquesta malaltia a sobre, amb els altres mals abundants que l’assetgen, i que seran la tònica d’aquest passar per la vida que li queda encara per vèncer.

El càncer no ha estat res en la seva trista vida. La por desapareix quan un mal major és present tots i cada un dels dies de la teva vida sense veure-hi cap solució, però personificat en el teu fill que et roba la il•lusió per encarar amb força les adversitats i compartir dignament amb el teu home les restes de la teva vida. El càncer es pot dir que és l’excusa perfecta per fer-lo fora de casa si no assumeix la seva part de veritat en tot aquest assumpte, però fins aquí arriba la seva manca d’humanitat, la seva pèrdua de valors i el seu egoisme més extrem. El càncer, més que unir-los, ha destrossat les seves aliances, i ara tem el resultat de les proves que cada sis mesos li practiquen els metges perquè, en el fons del seu cor, el més fàcil seria un diagnòstic contundent i fatídic que acabés amb ella. Però no tindrà aquesta sort, encara. La fortalesa és l’arma més potent que té als seus setanta-dos anys i, en aquest semblant, Maria existeix amb penúries però existeix, al capdavall.


Rocío Ávila Gamero, 18-3-2010

4 comentaris:

Carme García Lores ha dit...

Rocío, magnífic relat. Segur que moltes persones es veuran identificades. Un petó

Rocio Avila Gamero ha dit...

Gràcies, Carme. És tot un honor tenir-te com a lectora dels meus relats. Una abraçada.

MARIBEL ha dit...

Rocío que puedo decirte q tú no sepas, solo espero mis resultados y no tener q pasar por esa dura experiencia, pq lo q si te puedo decir, es que ya no lo llevo bien.Me ha emocionado mucho, quizás por mi situación o pq soy muy "blandengue".
Un besote...♥♥♥

Rocio Avila Gamero ha dit...

Hola preciosa,

pues no, te has emocionado porque eres una gran persona, eso es todo. Las buenas personas se emocionan y sienten estos grandes problemas que, al fin y al cabo, son de tod@s. Yo ya sabes que lo he pasado con mi madre pero me puede volver a pasar, y para eso hay que estar preparada y estar con las personas que más nos quieren, como en cualquier momento duro de nuestra vida. Estáte tranquila que todo saldrá bien. Confia en ello, y también confia en mi, en lo poco que yo te pueda ayudar. Además, no pienses solo en "ese problema"... porque hay otros que también debemos atajar y que intento retratar en esta historia. Es bien duro envejecer y verse con tantas cargas, ¿no crees? Mira la protagonista de la historia: es más dura su realidad cotidiana que el cáncer que sufre. Piensa en eso, y relativizaremos un poco las cosas.
Un besito, muchos ánimos, y gracias por leerme. Fuerza!!!